EL CARRER DELS PETONS-Capítol IV - ELS SONS

Quan torno a la vall, abraçada per aquelles gegantines muntanyes, comencen a arribar-me tots els records, i no aquells, que potser van canviar la meva vida o la dels meus companys, no els que ens havien fet vetllar a la llum d’una menuda espelma tota la nit, fins que entrava el primer raig de claror, no.

El record més ben desat al calaix del meu inconscient i que jo mai obria, era el so rogallós i desafinat de les velles campanes, aixoplugades per un campanar, més vell encara, que havia resistit el pas del temps, muts i fidels testimonis de tants malsons que havia viscut el poble.

Malgrat tot, m’agradava despertar-me de nit, escoltar els quarts i endevinar: "de quina hora"? M'ajudava, però, quan clarejava i el xiuxiueig dels ocells m'anunciava que ja eren al voltant de les sis, (ells mai cantaven de nit), poques vegades m’equivocava.

Van enterrar el campanar i les poques cases que quedaven del poble i amb ells tots els records, sentiments i emocions, però si alguna vegada passes pel camí del revolt, si pares be l’orella i escoltes amb molta atenció, sentiràs alguna cosa que potser no sabràs definir. És ell, és el so rogallós i desafinat que et dóna la benvinguda, però no ho expliquis, perquè molta gent no s’ho creurà.

Jossie Casanovas

Haikú - "El carrer dels Petons"

Què sentia el Miquel de la dispesa estant

Tocs de campanes
les veus de sentinelles
tocs de cornetes
espinguet de trompetes
crits de presidiaris

Pere Clarimon

COMENÇAVEN A ARRIBAR-ME ELS SONS

Algunes vegades a les primeries de l'estiu pujava al terrat de casa, allí estesa a terra amb el ulls tancats m'arribaven sons que dins del pis amb les finestres obertes no percebia: el so molt esmorteït del trànsit, els sorolls d'obres d'alguna reforma o reparació, les veus d'uns veïns parlant, la gatzara d'una colla de nens o joves que passejaven pel carrer, el fragor d'un helicòpter sobrevolant la ciutat, els crits de les gavines... Però el so que més em feia somiar, gairebé viatjar amb la fantasia, era la botzina llunyana de les naus. Em traslladava a llocs exòtics, fora del temps. Paratges on poder viure aventures i conèixer gent estrafolària. Indrets més propis de la literatura que de la realitat. Hi transcorria uns moments en els quals deixava de sentir tots els sons que seguien surant l'aire.

Laura Trovo

EL CARRER DELS PETONS

Text inspirat en el Capítol IV: "Els sons que sentia en Miquel en la nit misteriosa."

EL SERENO

En el silenci misteriós de les nits d´infantesa les pors a les ombres projectades per una làmpada penjada al bell mig del llarg corredor de casa, desfermaven la meva esporuguida imaginació, negant-me la son necessària per llevar aquelles pors. Per acabar-ho d´adobar els sorolls que traspuaven per les parets igual com ho fa l´aigua del càntir a l´estiu, feien irreconciliables la son amb la poruga persona que jeia al llit. Esperava amb frisança l´únic so que aconseguiria abatre les meves parpelles que tan aferrissadament es negaven a tancar-se: la veu del sereno.
Les campanes de Santa Madrona m´anunciaven que ja era a prop el so tan desitjat, unes lleugeres passes s´aturaven davant la porta metàl•lica ( vivíem a la planta baixa ), i com si d´un repertori musical es tractés, tres cops segurs, forts, celestials, acompanyats de una veu vellutada cantava. ” Les deu han tocat, la nit calma i la porta ben fermada ”.Tot just acabats aquest mots s´ajupia per comprovar si la porta s´alçava per donar fe de la seva gestió, aleshores per concloure la seva tasca amb to greu deia: “ Passeu bona nit "
Per Nadal, com era costum, els repartidors, els “ urbanos “, l´escombriarire, el sereno i un llarg etc. passaven les postals del seu ofici porta per porta cercant una propina per fer més dolces les festes (llavors no hi havia paga extra per Nadal ). Com que els pares coneixien la meva admiració per la figura del sereno aquesta tasca la deixaven a les meves mans.Jo em sentia feliç i cofoia de poder fer-li un petit regal a canvi de les tranquil•les nits que ell em feia passar. M´empolainava tal i com ho faria si del meu príncep blau es tractés, i sortia a la porta per demostrar-li tota la tendresa, admiració i devoció que sentia pel seu noble i dur ofici.

Montserrat Subirà

Descripció d'una cosa menuda (haikús encadenats)

ELS PETITS FÒSSILS

Els petits fòssils
trobats a la muntanya,
ratllats i grisos,
són les petxines
que fa mils d'anys vivien
a Catalunya.
A mi m'encisen
perquè un secret amaguen
de mar i vida.


Magda Simon

EL SO D'UNA CAMPANA

Era un matí de diumenge. Passejant pel Parc de la Ciutadella, entre el brogit de fons de la ciutat sentia el so d'una campana que cridava a missa els feligresos i els records sorgiren a carrera feta.
Un 7 de maig de 1945 el so de la campana de l'escola sonava sense parar. Totes érem a la classe ja feia estona i seguia tocant. De sobte entraren la directora, Mme. Llisterry, acompanyada de Mr. Ernest dient: "La guerra s'ha acabat! Tothom al pati d'aquí deu minuts" Quin guirigall es va organitzar!
La alegria s'apoderà de totes nosaltres, una nena francesa plorava, el seu pare era a la guerra. Totes arrenglerades en fila de dos, com era costum en aquella època, baixarem al pati. Era ple de gom a gom, professors, alumnes, personal de l'escola i la directora.
Quan s'aconseguí el silenci va començar a sonar un himne, prohibit en aquell temps pel govern espanyol, que tots seguirem emocionats:"La Marseillaise". Després crits de " Vive la France".
L'himne, que va sentir-se des de fora de l'escola, va fer que a la hora de la sortida, la policia fos present en el vestíbul, però la directora que tenia una figura que imposava els va dir:" Aquí dins és França. Fora!

Carme Codorniu

UN VENT ESFEREÏDOR

De matinada començaven arribar-me els sons ... d’allò que ja vÈiem a venir. Havia estat un dia molt rúfol, ple de núvols negres i amenaçadors que corrien d’una banda a l’altra esverats, com si no sabessin on anar. Aquella nit vàrem sopar molt de pressa i vam marxar cap al llit, com si d’aquesta manera poguéssim aturar allò que ens venia a sobre. Em van despertar unes rascades a la porta del darrere acompanyades d’uns gemecs llastimosos; era el pobre gos que amb les orelles moixes i la cua entre les potes em demanava aixopluc per una nit. Quan li vaig obrir la porta, va córrer a amagar-se sota el banc de fusta de la cuina. De cop i volta, aquells núvols panxuts del dia abans van decidir buidar tot allò que portaven a sobre dels nostres caps. Quin aiguat! El soroll era ensordidor, semblava que caigués pedra i no aigua, va durar ben bé mitja hora i va parar de cop. Al cap d’una estona, petita, vaig adonar-me que a la casa semblava que hi hagués música, desafinada, però música; el vent s’esmunyia per les escletxes xiuxiuejant i feia bategar els batents de les finestres cada vegada més fort. Jo, encuriosida, vaig enganxar el nas al vidre de la finestra i aguantant la respiració, escoltava tot aquell terrabastall que es produïa davant meu. Les branques dels arbres estaven desconsolades, embogides, anaven d’un cantó a l’altre com si demanessin ajuda; els gossos, emporuguits, s’amagaven als llindars de les portes fets una bola i, amb les potes del davant és tapaven els morros. Les botges, que vés a saber d'on venien, rodolaven pels carrers totes cofoies, sabien que ningú sortiria a agafar-les per socarrimar els porcs el dia de la matança. Per acabar-ho d’adobar, només una bombeta anèmica il·luminava el carrer. De sobte, veig al gos que sortia corrents de la cuina i s’amagava darrera del sofà, pobre, es veu que va caure de la xemeneia un bocí d’estalzí negre, i ell que ja estava molt susceptible, va sortir cames ajudeu-me. De casa estant es podien sentir els crits d'angoixa d'algun animal presoner.

Gina Porta

SARDANES A LA PLAÇA

Quan vaig arribar, la cridòria que onejava per la plaça, seguia els camins inexplicables de qualsevol aglomeració humana, esquinçada de sobte per l'estrident escalada d'algun fiscorn, el breu cant d'una tenora, o la sordina gairebé inaudible del flabiol. Els músics semblaven afinar el to però en realitat obraven moguts per un impuls, com si volguessin justificar d'alguna manera l'estona de descans esbravant l'instrument. Els dansaires s'entretenien alegrement, i de tant en tant, ullaven la cobla, cercant algun indici que preludiés la continuació de la ballada, però els músics romanien immutables, respectant un tempo inspirat per algú o per la sàvia tradició. De fet, tot en aquella plaça semblava obeir un cerimonial preestablert que demanava omplir cada moment de la forma més adient i aquell exigia desordre. Hi havia converses, crits, rialles, infants que s'empaitaven joganers i roba per terra. Tot d'una, els músics decidiren donar per acabada la pausa i ocuparen parsimoniosament els seients, col·locaren llurs partitures i prengueren l'instrument corresponent. La tímida refiladissa del flabiol llançà a l'aire la primera crida a l'ordre, apagà la remor i donà pas a l'esclat de la més bella entre totes les que es fan i es desfan. De mica en mica, tot retrobà el seu lloc i al so de l'airosa dansa, el conjunt de rotllanes endreçà el batec d'aquella plaça festiva.

Francina Gili

LA MERLA

Estic acompanyada perquè m'embolcalla una amorosa solitud, sols sento el silenci. Ha fet un dia rúfol, fred amenaçant una pluja que no ha arribat.
La tarda, una mica entelada, mostrava un cel sense núvols, llis, com si una fina tela de blau bàsaltic el cobrís. Llegint i gaudint d'aquest escrits, que m'acompanyen, i del vent de la imaginació que infla les veles del pensaments , plens d'emocions , situacions incertes, contes i cançons màgiques que em recorden moments subtils de meva infantesa. De sobte l'encanteri es trenca i sento cada vegada més fort els aguts i refilats sons del cant melòdic de la meva hostessa preferida que m'acompanya tot l'any ,hivern i estiu, ella és la merla, la mestressa del meu jardí. Cautelosament el meu esguard es dirigeix al lloc on sempre li deixo trossets de pa i que ella agraïda els assaboreix. El seu cant m'avisa que la tarda comença a esmunyir-se com una delicada teranyina, i el capvespre està apunt d'arribar. Amb el seu vestit bru amb esquitxos negres ,camina i salta a batzegades , s'atansa a la vora de la terra humida i amb el seu bec groc i lluent picoteja i busca els cucs que la terra amaga ,deixant un furgall, i escampant sense mirar la terra per tot el voltant. Un sisè sentit l'avisa que l'estic observant, davant del perill aixeca la cua i comença a volar enlairant-se a la branca més alta de la magnoliera que melindrosa se la mira oferint-li el seu aixopluc.

Raimunda Pàmpols

ELS SONS D'UN MALSON

Vaig encendre tots els llums de l’habitació, vaig obrir el balcó de bat a bat i em vaig quedar allà, a l’aguait, vigilant. Un soroll estrepitós i intermitent em mantenia en suspens. Era una barreja d’eco, terratrèmol, tronada fonda, tot tremolava. Era difícil concretar d’on provenia i quines eren les causes. Un estol d’ocells formant un grup molt compacte s’apropava al balcó, com si em volgués donar la benvinguda, alhora que amb els seus xisclets s’afegia a aquells sorolls ensordidors. El terrabastall seguia, i com una maquinària en cadena, els lladrucs dels gossos contagiaven la resta d’animalons: bestiar, animals domèstics i feréstecs, despertant-los del seu plàcid son i s’afegien a la representació. Pel carrer, ni una sola ànima donava senyals de vida. Jo era l’únic espectador d’aquest espectacle esborronador, únic testimoni d’un fet insòlit.
De sobte el repicament de les campanes del poble, em despertà d’aquell malson. Amb un esverament inusitat em vaig vestir amb una revolada i en un obrir i tancar d’ulls em vaig incorporar a la rutina diària.

Rosa Vila

UN ANTIC QUADERN

Havia vingut a passar uns quants dies a Nargó, el seu poble natal . La seva feina com a professor de literatura en un institut a Barcelona, demanava de tant en tant un canvi, i res millor que passar uns dies a Nargó i gaudir del paisatge que li era tan familiar.
Però en realitat, la seva vinguda tenia un altre raó. Feia temps que tenia fet un esborrany, relacionat amb el món dels raiers, no podia acabar l'escrit per falta d'informació. En assabentar-se que en el poble quedaven supervivents d'aquesta antiga i dura feina, se li va acudir de venir per trobar-se amb aquestes persones i per sort aquest matí ja havia tingut una agradable reunió amb ells; aquest veterans raiers sí que tenien coses per explicar.

Va venir també una dona que li va donar un antic quadern. Va dir: "Vostè a qui li agraden tant les coses del nostre país i les històries del passat, segur que voldrà revisar un dietari d'un avantpassat de la família, qui sap, poden haver-hi coses interessants."

I ara estava assegut amb l'antic quadern entre mans, havia llegit gran part del manuscrit i quan més s'avançava, més s'adonava que això no era un simple dietari, totes les respostes de les seves preguntes estaven aquí. Parlava del ferotge personatge "el Comte d'Espanya", donava tot de respostes sobre preguntes d'aquella època fosca, molt complexa i poc conneguda.V a compendre de seguida que aquí havia una història per contar, només calia corregir-ho i editar-ho, quan més aviat millor.

Corry Kaslander

Vídeo de les muralles de Barcelona - "El carrer dels Petons"

Maribel Rafel

"EL CARRER DELS PETONS" Capítols I i II "Fent camí" - Esquirols

En Miquel, un noi de Coll de Nargó, emigra a la Barcelona de 1827, on, a més dels crims del comte d'Espanya, descobrirà la ciutat emmurallada amb les tensions i les pors a punt d'esclatar. I també l'amor... Representarà un camí incert per a un noi de quinze anys que viurà en una ciutat convulsa. La cançó "Fent camí per la vida" dels Esquirols ens fa pensar en el Miquel, el nostre protagonista.

"Fent camí per la vida" Esquirols

METÀFORA

EL CARRER DELS PETONS - Marcel Fité

- ... certes ferides de l'ànima han deixat el meu esperit tan estabornit i enfonsat.

Enviat per Jossie Casanovas

Les portes de la muralla de Barcelona

"Vaig arribar a la ciutat després d'un viatge inacabable i enxubat, acompanyat d'una pluja constant. Devia ser un cap al tard, però les portes de la ciutat encara eren obertes, les atxes ja pampalluguejaven nervioses"

El carrer dels Petons, capítol II

Barcelona, com a totes les grans ciutats emmurallades, tenia diverses portes d'entrada. D'algunes encara se'n poden trobar restes o referències clares a la ciutat, en d'altres casos s'han d'escoltar detingudament els ressons de les veus de l'antiguitat per recordar la seva ubicació.

Porta de Santa Anna o dels Bergants.
Porta de la Boqueria.
Porta Ferrissa.
Porta de Trentaclaus o dels Ollers.
Porta de les Drassanes.
Porta de Tallers.
Porta de l'Àngel.
Porta de Jonquera.
Portal Nou.
Porta de Sant Daniel.
Porta de Sant Antoni.
Porta de Sant Pau
Porta de Santa Madrona.




Enviat per M. Teresa Alonso

UNA ALTRA HISTÒRIA A LA VORA DEL FOC

La cuina de la casa de pagès on he viscut la meva infantesa era reduïda en espai, just hi cabíem per a no passar fred, a la vora del foc... i de històries curtes o llargues, trascendents o intrascendents en circulaven de tots colors, excepte de dones de la vida.

El pare, que no disposava de diners per a comprar-se el diari, quan tornava del tros i mentre la mare feia el sopar, anava a cal Cisco del Forn o cal Carreter on hi tenien el diari i on s'hi feien tertúlies d'homes. Quan sopàvem ens explicava el que havia llegit: que hi havia una malaltia que es deia càncer (la que se'l va endur quan encara era massa jove) i que a les grans ciutats hi havia arquitectes que feien edificis on les parets eren de vidre i no de pedra i també que hi havia un medicament que es deia penicilina... Si encerto un catorze farem la casa nova, Dolores. Quan ell va marxar i encara ara, la casa segueix velleta.

Els atuells de la cuina: els trespeus, els clemàstecs, els molls tots complien a la perfecció la seva funció. I el topí a la voreta del caliu, amb la seva panxa ennegrida, fent xup-xup coïa els fesols. Nosaltres en cercle ben juntets, amb el plat a la falda i a la vora del foc, on entre xarrupada a les sopes escaldades i queixalada al gra d'all per a acompanyar l'amanida d'hivern composta de: escarola, api, la planta de les roselles, llectua, pebrot en vinagre i olives arbequines. El càntir amb aigua de la font de la plaça i el porró. De tall poc, arengada, cansalada o butifarra negra, no tot, només una cosa. No fóssim pas golafres!

La mare deixava anar la seva imaginació. Segons ella era veritat tot el que explicava, però quan jo us n'explico de la vora del meu foc... no sempre us puc dir que les històries siguin certes. El que sí es cert és que el meu pare era més lletraferit i la meva mare valenta i agosarada. Cuidava un corral que era un bé de Deu!. Aviram, el porc de cada any, la cabra per la llet...

Alguns vespres venia un amic de la família, un home que vivia sol, un conco i llavors la seva història prenia un caràcter molt més trascendental. Ell insistia un dia sí i un altre també que se li apareixia l'Esperit Sant. Com si fos ara, recordo la seva veu gutural quan ens insistia: en forma de colom es posa als peus del meu llit, de veritat que és l'Esperit Sant. Era missaire com molts per aquells temps i el meu pare quan l 'amic marxava sempre deia la mateixa frase: si mengés més llonces a la brasa no veuria tan sovint l'Esperit Sant, collons!

No cal pas situar l'època. El Carpanta somiava pollastres i el meu pare llonces a la brasa que tocaven a tot estirar per la Festa Major i alguna altra festa grossa.

M. Cinta Amenós

RECORDS

Llicó 15. El carrer dels petons. Començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers em fa desvetllar, tot d’una, la memòria d'uns anys de la meva infantesa.

La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar-ne als set, encara que això no vol dir ni molt menys que no hi tornés, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.

Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.

Mai no hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estés en regla”. Era com anar a l’estranger.

Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.

L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.

El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.

M. Dolors Figueras

Si desitgeu continuar llegint l'escrit, consulteu el blog de la M. Dolors Figueras

Descripció d'un paratge. Capítol I

En el segon paràgraf del capítol I l’autor fa una descripció d’un paratge de grans dimensions. Fes una descripció d’un paratge seguint l’esquema del llibre.

MIRANT EL CEL

Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Tots els llums apagats. Tot en silenci. Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer; tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien en ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts, em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des del cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat; però jo ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat

Carme Codorniu

CAMÍ DE L'EXILI

El camí s’endinsava en el bosc tot vorejant el petit rierol que baixava de la coma duent l’aigua clara del desglaç tot sorollós i cridaner, formant petites rescloses on es reflectia la carena encara enfarinada d’un hivern massa llarg, com un presagi.
Feia dos dies que havíem sortit de la ciutat cap a un destí incert, per fugir d’aquells tres anys d’infern, d’angoixes i de plors.
La marxa muntanya amunt era lenta i feixuga, en part pel fet que érem gent poc avesada als camins costaruts del Pirineu i en part pel cansament i el desànim que les nostres ànimes duien per vagatge. Tots els nostres somnis de llibertat s’havien fos de cop i volta i ens havíem trobat en un país trencat, on molts dels nostres amics havien desaparegut per sempre, deixant-nos orfes de tants sentiments i il·lusions.
A poc a poc anàvem deixant enrere tot allò que un dia vam estimar, i la silueta de les muntanyes del país veí s’anava apropant com el llindar del no-res. Mentre caminava, els records tendres de la meva infantesa m’alleugerien el pes de la tristor, la pena de tot el que havia viscut i la impotència vers els que succeïa; el silenci es palpava i els rostres desdibuixats d’uns companys desconeguts no propiciaven la conversa, i menys encara l’amistat. Les cames no em responien a causa del cansament i un dolor intens m’oprimia el pit, impedint-me respirar, volia aturar-me però no era possible: havíem de creuar la frontera abans que claregés, i encara ens quedaven moltes hores de camí.
De sobte un pensament m’obsessionava, el meu objectiu era molt més important del que a primera vista semblava, ningú en sabia res dels documents que duia al damunt i que volia salvar al preu que fos.
Els papers no eren pas molts, però el que representaven eren els nostres drets, i això sí que pesava, aquells fulls escrits per uns homes que creien en un país lliure i sobirà, un país propi on viure en pau i harmonia, uns homes que havien donat la vida per defensar tot el que jo duia a la meva motxilla amb l’esperança que un dia els meus néts poguéssin tornar a lloc on pertanyien. Em calia protegir-los de les fogueres absurdes d’uns homes encara més absurds.
Aquells pensaments m’havien apartat de la monotonia i dificultat de la marxa, i un vent suau m’acaronava mentre la primera llum de l’alba feia clarejar els cors mig adormits; havíem traspassat aquella frontera que ens donava un alè d’esperança i la certesa que no tot s’havia perdut amb aquell malson de la guerra entre germans. Poc podíem imaginar llavors tot l’horror que encara ens tocaria viure.

Maria Aguadé

"UNA COSA MENUDA EM FA BADOQUEJAR" Ho diu en Miquel, Capítol II

Són unes peces molt petites del meu cosidor, però també a la vegada les més divertides i, amb la seva agudesa m’ajuden moltes vegades; però no val a badar quan les tens als dits, a la més mínima distracció ja te l’han fet. Estic parlant de les agulles de cap de colors. Mira que en són de boniques! Tenen un cos llarg, esvelt, eixerit i recte com un pal de paller, i a dalt de tot aquella boleta petita que, pacientment, aguanta la premuda de tota mena de dits.

Badoquejo mirant el coixinet d’agulles de cap de colors. M’asserena l’esperit veure com tants colors poden conviure en un espai tant petit. Per això oblido totes les punxades que m’han clavat, per les quals no se m’acut cap altre remei millor que rendir-me a la seva bellesa.

Gina Porta

ULTRAMORT - Descripció d'un paratge

Passava les tardes mirant el rellotge perquè no em passés l’hora de l’inici del capvespre. Finalment sortia al pati i em preparava per assistir a l’esplendor de la capvesprada des del turonet allargassat d’Ultramort. Havia d’anar girant perquè l’espectacle que se m’oferia era circular. Davant la masia, els bancals verds i humits dels sembrats s’anaven tenyint de rosa; trossos enllà, la filera doble d’arbres que situava el riu Ter començava a enfosquir-se. Un quart de giravolta i veia com s’envermellia la serralada del Canigó, encara entelada per la calitja de l’estiu. Un altre pas escairat em permetia contemplar els amples prats esquitxats per la repetició de petites aglomeracions de cases amb el campanar ben dret al mig que es perdien fins a topar amb la dolça sina del Montgrí, negra sobre fons daurat. L’últim moviment del ritual era el més esperat perquè els ulls se m’endinsaven a la badia de Pals, on la mar grisa i lluent sostenia les illes Medes. Llavors aixecava el cap per observar amb avidesa tots els colors del cel. No recordo quanta estona em quedava fora, acompanyada pel xivarri dels ocells que cercaven el seu recer. Els grocs, els violetes, els coures i els porpres s’anaven obscurint fins que el sol acabava el seu periple, els ocells callaven de cop, i jo tornava a sentir l’esgarrifança -¿d’emoció, de fred?- i entrava a la casa abraçant-me.

M. Carme Juan

EL CARRER DELS PETONS - Descripció d'un paisatge

Quan em llevava m'agradava de treure el cap per la finestra i des de la meva habitació veure com la boira a poc a poc anava despullant les muntanyes que de cop i volta apareixien al meu davant amb tota la seva magnificència.

El punt més elevat tenia forma de bec d'ocell i si anaves baixant la mirada et trobaves amb aquelles casetes de fusta escampades per la vall, totes començaven ja a fumejar, donant un toc de color i de vida a l'entorn.

Per acabar-ho d'arrodonir, finalment, el sol es despertava, i treia el nas per darrera el pic d'Ocell i feia encara més captivador aquell espectacle que ens oferia la natura. Després d'una bona estona badoquejant i deixant-me portar per l'essència de l'entorn, baixava a esmorzar i haig de confessar que més d'una vegada m'havia quedat sense.

Jossie Casanovas

TRENC D'ALBA

Abans m'agradava treure el cap per la finestra al matí sols llevar-me, assaboria aquells moments dolços que em regalava abans de començar les corredisses per anar a la feina. Em delia per experimentar la fresqueta del matí, els sorolls envellutats i escoltar el silenci, perquè tots dormien i la ciutat també.
Pels vidres clars de la finestra contemplava com el dia s'anava despertant, les primeres guspires de llum, poc a poc de puntetes, teixien els colors de què es vestiria; dies clars plens d'or i d'alegria, dies ennuvolats plens de melangia... Núvols que anaven esquinçant el cel de filigranes i bombolles de cotó, núvols que a vegades deixaven caure l'aigua escampant una melodia rítmica i insistent tot repicant l'àmbit de la finestra... dies de poesia.
M'embaladia seguir la seva música tímida al començament i com anava agafant força, les gotes lluïen descompostes en mil colors quan lliscaven airoses per les fulles dels arbres i de les flors acaronant-les, donant un toc de màgia i de bellesa. De sobte m'adonava que el temps d'esbarjo s'havia acabat, havia de córrer cap a la feina... però una onada d'emocions surava profundament dins meu.

Raimunda Pàmpols

PAISATGE NOCTURN

Abans d’anar a dormir, m’agradava treure el cap per la finestra de la sala i contemplar tota la majestuositat de la plana sota el misteri de la nit. Podia veure en primer terme la pau somorta de cases i carrerons, interrompuda tan sols per les clarors sobtades d’algun vehicle tardà. Poble enllà, endevinava la línia de la carretera encara transitada, acomplint la perenne tasca d’enllaçar poblacions a dreta i esquerra del mapa, i més avall, una munió de llogarrets escampant llumenetes arreu. En la llunyania, una resplendor difosa m’indicava la situació de la capital de la comarca, emmarcada per un rengle de turons que assenyalaven els límits de la plana. En la foscor, arbres i muntanyes resultaven ombres inquietants suggeridores de mil fantasies que l’endemà es convertien en indrets familiars i propers. A l’esquerra, intuïa la bullanga de cases i urbanitzacions costaneres i fins i tot podia percebre l’aroma humida i salobre de la mar; i a la dreta l’imponent silueta dels cims retallats en negre semblava expandir una alenada d’aire pirinenc. Desprès, alçava la mirada per fruir de la grandesa d’un altre mar, aquell cel únic, immens, guarnit amb estels rutilants presidit per la deessa lluna, que allà dalt semblava vigilar tot aquell bé de Déu d’humanitat.
Badoquejar, admirar aquell meravellós paisatge m’asserenava l’esperit, però, de vegades també ho aconseguia d’una manera ben senzilla, tan sols fixant la mirada en algun objecte menut. Més d’un cop recordo haver-me quedat embadalida contemplant els sinuosos moviments de la flameta d’una espelma col·locada al damunt de la taula. M’admirava el miracle que representava aquella minsa llum, gairebé sorgida del no res, que semblava reclamar atenció; posseïa un poder hipnòtic que em tranquil·litzava. Em feia pensar en el valor de certes coses aparentment insignificants i qui sap si, d’una manera inconscient, la meva ment ho associava a fets ocorreguts durant el dia.

Francina Gili

SOBRE LA DESCRIPCIÓ D'UN PARATGE

Els cims a l'horitzó

Sobre una descripció d'un paratge seguint l'esquema del "Carrer dels Petons"

Un cop he acabat de dinar, després de compartir taula amb altres companys, he anat a deixar la motxilla a l’habitació que tinc reservada. En arribar he obert de bat a bat la finestra i allí hi ha les majestuoses dominant el cel. Tot el paisatge llueix amb força, vigor i prosperitat. Les noves granges que han sorgit on abans hi havien ruïnes s’albiren al mig de prats verdejats. No puc articular paraula embadalit mirant l’esplèndida vall i les orgulloses muntanyes amb les seves neus que el bosc atrau.
Els cims a l'horitzó m’encoratgen a fer la pujada. L’aire fresc flueix suau i perfumat, el silenci és absolut, trepitjo prats xops, passo de la roureda a la fageda fins arribar als imponents avets. Ara davant dels meus ulls s’aixeca la silueta enforcada de la Màgica i Orgullosa Muntanya.
Imatge: Maribel Rafel

Maribel Rafel

EL CARRER DELS PETONS de Marcel Fité - CANÇÓ DEL RAIER de Verdaguer

CANÇÓ DEL RAIER

La Nova Euterpe - Jaume Arnella

El carrer dels Petons recrea els fets històrics que varen ocórrer a Barcelona durant el període en què el comte d'Espanya Charles d'Espagnac va ser capità general de Catalunya (1827-1832). Aquest personatge qualificat de «sanguinari» va ser assassinat en condicions misterioses i la seva tomba profanada. El protagonista del llibre, Miquel un noi del Pirineu que emigra a la Barcelona de 1827, intenta treure l'entrellat de la mort del temut comte. Allà, a més de les arbitrarietats, abusos i salvatjades del comte d'Espanya, descobrirà la ciutat, les tensions socials de l'època (liberals i absolutistes) i coneixerà una noia, de la qual s'enamorarà.

La introducció de la novel·la, el capítol anomenat "Una història a la vora del foc", ens acosta a Coll de Nargó a l'època en què van profanar la tomba del comte d'Espanya, així com a la infantesa de l'autor del llibre quan sentia explicar aquestes històries a la vora del foc. La vila de Coll de Nargó, terra de raiers, va viure esporuguida la mort i les exhumacions del cruel comte d'Espanya.

CONTES A LA VORA DEL "BLOG"

Com gaudeixo amb els contes, ara ho faig llegint els que fan tots els meus companys artesans-blocaires del Taller de Lectura i Escriptura i que són tan bons com els que contaven els avis a la vora del foc ja fa molts anys. Tot seguit em limitaré, mitjançant algunes imatges, a explicar amb un petit resum algunes històries sobre els Ponts i els Raiers relacionades amb el llibre que comencem a treballar del Carrer dels Petons i la vida immoral i sanguinària del Comte d’Espanya.

Maribel Rafel

Manllevem els CONTES A LA VORA DEL "BLOG"

La Maribel ens parlava dels contes que heu fet la gent blogaire d'aquest curs. Hi ha tanta activitat creativa que no podem publicar tots els contes a la pàgina comuna. Per això us convidem a seure a la vora del blog i llegir els contes a les llars de la M. Cinta Amenós, la Carme Codorniu, la M. Dolors Figueras, la Francina Gili, la Corry Kaslander, la Raimunda Pàmpols, la Gina Porta, la Magda Simon i la Montserrat Subirà.

EL CARRER DELS PETONS de Marcel Fité "Una història a la vora del foc"

Mètrica

Cada estrofa del poema consta de 5 versos que tenen aquest nombre de síl·labes:
........... 11
....... 7
...... 6+1
...... 6+1
...... 6

Una història de la vora del foc 11
és El carrer dels Petons, 7
on el comte d’Espanya 6+1
a la vora del Segre 6+1
assassinat va ser. 6

El mort el trobaren al Coll de Nargó
on aquells antics raiers
pel riu els troncs baixaven.
A Nargó tots sabien
de qui era el famós cos.

El cadàver havia estat enterrat
amb summa celeritat.
Els fets silenciaren,
confusions i dubtes
també grans embolics.

Per identificar-lo fou exhumat
poc després de ser enterrat.
La tomba profanaren,
també el cap li tallaren
i el crani tombs donà.

Després d’un temps fou altra volta exhumat
i la resta del seu cos
a càrrec es quedava
de la família ara,
la qual se l’endugué.

Fou sanguinari, conflictiu i inquietant.
Va ser durant molt de temps
que històries contaren
i llegendes crearen
amb contradiccions.

De tot això se’n parlava, diu l’autor,
quan ell era molt petit;
però no era el personatge
terrorífic, com deien,
sinó l’Home del sac.

Qui havia estat aquell home, realment,
es preguntava aquell noi.
Tots els fets l’intrigaven
també aquell secretisme
i tanta por a Nargó.

Quan el protagonista fou professor,
buscà la informació
sense esmerçar-s’hi gaire.
I un dia tot de sobte
la imatge li tornà.

Era un estiu quan l’autor a Nargó
començà la ficció
de la història aquella,
i escriu una novel•la.
Fora realitat.

La jove és qui li donà informació.
Fou en aquell vell quadern,
que més que dietari
tota una història era
d’intriga i passió.

Rosa Vila

Històries a la vora del foc - El comte d'Espanya

Conegut a Catalunya com a Comte d'Espanya i a Espanya com a Carlos de España, fou un noble i militar francès al servei d'Espanya. Ultrarreaccionari, es va distingir en la Guerra del Francès i al servei del rei Ferran VII.
La reacció popular contra la crueltat del Comte d'Espanya, el 1832, va fer que fos rellevat del seu càrrec. Destituït i per evitar ser linxat va marxar a l'estranger.
En morir Ferran VII esclatà el conflicte carlí. Va comandar les forces carlines, seguí demostrant un caràcter cruel i arbitrari, la mancança d'èxits militars provocà que fos destituït i fugí a França on fou capturat i empresonat i tornà a fugí. Retornà a Catalunya i fou detingut per la Junta de Berga. Tanmateix, els mateixos escortes el van assassinar a prop d'Organyà, sobre el Pont d'Espia.
PONT D'ESPIA A PROP D'ORGANYÀ
El terme municipal d'Organyà està situat a la ribera del mateix nom, entre el congost de Tresponts, al nord, i el pont d'Espia, al sud.
A l'època medieval, la vila d'Organyà se la disputaren el priorat d'Organyà i els comtes de Foix.
L'any 1904 es va trobar a la rectoria de la vila una de les proses més antigues escrites en català, el text conegut com les Homilies d'Organyà, correspon a sis sermons amb comentaris de diversos evangelis i epístoles.

RAIERS
L'ofici de raiers consistia en la construcció de rais, embarcacions de troncs, i la seva conducció fluvial riu avall. A Catalunya l'activitat més important dels raiers era a Coll de Nargó, a la conca del riu Segre, i al Pont de Claverol, a la conca del Noguera Pallaresa.
L'activitat del raier començava a l'hivern als boscos de pi negre i avet dels Pirineus, després es barranquejaven les bigues riu avall fins els punts d'enraiament, i a l'estiu es duien els rais navegant als punts de distribució de la fusta.
L'activitat dels raiers va perdurar des del segle XIII fins els anys 1930 quan la construcció d'embassaments va impedir el transport fluvial i va ser substituït pel transport per carretera.

M. Teresa Alonso

O R G A N Y À

Organyà és una vila
de l'Alt Urgell municipi
a la dreta del riu Segre
té escut i també bandera.

El boscatge l'engalana,
les pastures l'enriqueixen
té bones terres de secà
de regadiu no en falta.

Les Homilies d'Organyà
són la joia ben guardada
que Joaquim Miret i Sans
un bon dia revelava.

És el més antic manuscrit
en la llengua catalana
també en les peninsulars.
Organyà, té mundial fama.

Carme Codorniu

RECORDS - "El carrer dels Petons" - Una història a la vora del foc

En començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers m'han retornat tot d’una a la memòria uns anys de la meva infantesa.

La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar-ne als set, encara que això no vol dir ni molt menys que no hi tornés més, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors es van reduir a dos o tres mesos als estius.

Són les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten en llegir Pallars, raiers, etc.

Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estigués en regla”. Era com anar a l’estranger.

Aquells autocars portaven una plataforma a dalt per posar-hi les maletes, cosa que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.

Si desitgeu continuar llegint el text entreu al blog de la M. Dolors Figueras

Raiers del Segre

Si desitgeu trobar informació sobre els raiers del Segre i el poble d'Organyà visiteu el blog de la Roser Baratta

MISTERIOSA I JUGANERA

Neta, clara, blanca, rodona, juganera, solitària,
misteriosa, resplendent, de qui parlem?

Gina Porta i Maribel Rafel

TANKAS. LES LLUNES D'EN PLA

LLUNA DE TARDOR
----------------------
Trista navega
la lluna del gran Greco
enmig de núvols.
El cel esclata en drama,
de blau, de coure i malva.




LLUNA D'HIVERN
--------------------
Ets somniadora,
lluna de claror viva,
rutilant, neta,
silent, misteriosa,
regnant blanca i serena.

LLUNA DE PRIMAVERA
--------------------------
És primavera
et canta Leopardi,
càndida lluna.
La teva languidesa
d'amor versos l'inspira.

LLUNA D'ESTIU

------------------
Dolça fatiga,
subtil t'enterboleixes,
càlida amiga.
Et tornes més propera,
tothom et pren la mida.

Francina Gili

La lluna de gener d'en Josep Pla ( mètrica = 5+1 )

Els cels d'hivern brillen,
són nets i metàl·lics.
La llum de la lluna
té un caràcter rígid
i una llum molt viva.

El gener la lluna
és de les més clares,
transforma el paisatge
en un somni lúcid
i alhora inequívoc.

La lluna enllumena
amb aire enigmàtic
i sembla que doni
un aire patètic
a l'intens silenci.

Tots els gossos borden,
doncs s'esporugueixen
al veure la fosca
que escampa misteri
per sobre la terra.

Poemes llunàtics
els de Leopardi.
Moltes poesies
han estat tocades
amb llum de satèl·lit.

Magda Simon