dissabte, 17 de gener de 2009

A VERDAGUER

Maria Aguadé

Obrir la porta al passat, ens pot regalar un munt de sorpreses, algunes potser no desitjades, d’altres ens faran espurnejar els ulls, i fins i tot n'hi haurà que ens provocaran una rialla, però el que és ben segur és que totes ens deixaran un pòsit de coneixements que ens farà un xic més savis. Recordar Verdaguer és quelcom més que recordar el poeta, és reafirmar tot el que ell va defensar, és patir els menyspreus i les injustícies de què va ser víctima, és estimar la nostra terra, és cavalcar com Gentil, enamorar-se de la Maleïda, parlar a Déu com un amic, resar amb les flors del calvari, reclamar justícia, demanar pels pobres, plorar la mort d’un infant a la mar, i finalment acceptar el propi destí amb resignació.
Maria Aguadé

Textos paral·lels a la Lluna de gener



L'HORTOLÀ

S’hauria de ser una persona poc sensible per no donar importància a la feines d’un pagès. Si tens amor a la naturalesa, veuràs que ens atorga de tot per poder viure: mines de ferro, d’or, tota mena de minerals, l’oxigen per poder respirar, tots el aliments que tenim al nostre abast, carns, peixos, hortalisses, llegums.... i tots els fruits de la terra.
Hi ha moltes persones que no han vist un hort. En Pere de petit ja va saber el que era cultivar un hort. Acabada la guerra el seu avi va fer un petit hort per poder tenir aliments per a la família, en Pere, era petit , però l’avi li va ensenyar a tenir amor a la terra. De la terra i els seus productes, s’han inspirat, poetes, músics, hi ha himnes, com el de la terra Murciana, sarsueles, com La Rosa del azafrán.
El Pere també es va dedicar una vegada jubilat a realitzar la il·lusió que li venia de petit: cultivar un tros de terra per fer-se el seu hort. A pesar de viure a Barcelona, anava a Sort molt sovint, allí va fer realitat el seu somni. Va començar primer a preparar la terra, adobar-la, passar-hi un petit motocultor, a col·locar el rec automàtic esperant la primavera.
A la primavera es van allargant els dies , comencen a florir els abrets; és l’època de plantar i sembrar, el sol els dóna vida i l’aigua l’aliment necessari per poder créixer i esperant l’estiu, per poder recollir els tomàquets, cebes, enciams, mongetes tendres, patates i altres aliments. A la vegada els arbres fruiters també donen el seu fruit, compensant tot l’esforç que s’ha realitzat. La il·lusió de recollir el primer tomàquet, la primera fruita, qui no té un hort no la pot sentir. En entrar la tardor es recullen els últims fruits, es prepara l’hort per la pròxima primavera, es recullen tots els estris, cauen les fulles. L’hivern és molt fred, les temperatures baixen sota zero, neva, és l’època de podar els arbres, que encara dormen, la terra descansa, la neu adoba la terra. Aviat la primavera despuntarà.

Pere Clarimón


Les postes de sol






A l'estiu, darrera les muntanyes de Ponent, a l'altra banda del Motseny, cada tarda es poden contemplar unes postes de sol dignes d'admiració. És un dels espectacles més bells que ens regala la natura. Els colors del cel són rogencs de diversos matissos. El sol ja el podem mirar cara a cara i ens obsequia amb un panorama sublim. A mesura que la nostra estrella s'amaga surten rajos brillants, intensos, que converteixen l'horitzó en un gran escenari de mil reflexos. Quan al cel hi ha núvols, aquests es vesteixen del mateix color de l'entorn, són gegants preparats per començar la funció.Els arbres i les muntanyes són actors que també participen en aquesta representació . Les seves siluetes es perfilen deixant el protagonisma a l'actor principal que és el sol.Però ,tot plegat, en qüestió de pocs minuts, es va fonent i tot aquell panorama esplendorós desapareix i la nit comença a fer notar la seva presència.

Les postes de sol han inspirat a molts poetes i ,en general, l'esguard d'aquesta meravella em fa pensar en la grandesa i l'ordre que regeix l'univers i sento que formo part d'aquest engranatge tan complex i alhora prodigiós.

Magda Simon


L'hivern


La naturalesa és sàvia, dia a dia va canviant i d'una manera subtil, rigorosa i disciplinada ens marca el pas de la vida, va pintant de colors, olors , de cants, el camí que nosaltres, d'una marera inconscient, anem fent.

Cada estació té el seu encant. L'esclat de la primavera, bella, sensual, alegre. L'escalfor de l'estiu a vegades aclaparant, els camps , la sega, les retvelles, les fogueres anunciant l'entrada d'aquesta estació màgica. La tardor senyorial i majestuosa amb els seus vestits grocs ,marrons de coure,"vermells colors ferruginosos, dels estanys extasiats que pengen dels núvols del cel? Aquests colors , que recorden les pintures del Greco".J.Pla.
La tardor es cuida de despullar la natura i arriba l'hivern, fred plujós ...per a mi l'estació predilecta. M'agraden els arbres quan mostren la seva nuesa, les branques llargues, primes, despullades de tot guarniment, mostren altius la netedat de les seves formes , tota la bellesa , la serenitat de les estructures i dibuixos que emmarquen de nou el paisatge.El caliu de la llar, el foc , la calefacció, els menjars de cullera,els contes al voltant de la taula...

Sempre m'ha agradat contemplar la lluna , sobretot a l'hivern, la seva claror de plata,tot mirant-la segons el meu estat d'ànim me l'ha fet veure riallera ,trista sàvia, evvollada d'estels de plata com una gran deessa de la nit. Però la seva qualitat més evident és la de l'acolliment.

Ella des de el seu lloc privilegiat ens acull a tots, a aquest món canviant i impevisible.La seva visió tendra i acollidora ens dóna la fermesa d'un gran far que ens guia

Raimunda Pàmpols




Les llunes de tardor, toquen els núvols amb una mena de voravius. Veiem com hi pengen els grocs de rovell d’ou, els malves, els violetes, els vinagres, els coures, els oxidats, els colors ferruginosos els estanys extasiats que recorden les pintures del Greco. Aquest és l’únic pintor que ha arribat a reproduir, en les seves teles, els dramàtics colors que tenen els núvols tocats per la lluna de tardor.

Jossie Casanovas

dilluns, 12 de gener de 2009

"Totes les ones de la mar" Jacint Verdaguer - Rafael Subirachs

Arran del text: "L'alzina del passeig de Gràcia"

Fotografia de la Rosa Vila

Resum del gener - Maribel Rafel

Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs


Els tres reis de Josep Pla
Tanka de M. Carme Juan



Els tres Reis Màgics,
astròlegs doctes, savis,
bella llegenda,
cada any ens ofereixen
felicitat tangible.




TANKAS DE NADAL de Francina Gili

Nadal arriba,
petits i grans s'apropen
a la gran taula.
Les cares s'il·luminen,
de goig s'omple la casa.

Menjarem neules,
torró, gall dindi i cava.
Eterna festa!
Repetirem els tòpics,
el ritu mai no acaba.

Records afloren
i una dolça enyorança
el cor desborda.
Vestirem un nou dia;
encendrem l'esperança.

Text paral·lel a "LLuna de gener" de Josep Pla

Fes un text paral·lel al de “La lluna de gener” de Josep Pla; però canvia la lluna per un altre element. Intenta seguir el mateix esquema narratiu: de general a particular dins de la mateixa estació i després hi afegeixes les altres estacions.

LA MEVA TARDOR


Per què la tardor és l'estació de l'any que més m'agrada? Potser és perquè jo sóc a la tardor de la meva vida? La primavera amb el seu esclat de colors vius i alegres era l'estació que em fascinava quan era joveneta. Veure brotar els arbres, les flors i els verds brillants i joves em feia sentir la vida germinar dins meu.


Però tot i que la primavera és una estació tan esplèndida, la tardor en aquest moment és la que realment m'enamora. Com gaudeixo de l'espectacle dels seus colors! Els grocs i taronges, els marrons dels roures contrastant amb el verd fosc dels pins negres i avets, els vermells intensos, esclat de llum i d'amor, també de la fressa de les fulles, ja un xic seques, acaronades pel vent que vol despullar els arbres preparant-los per l'hivern; i no vull deixar-me la calidesa de les postes de sol. Voldria ser pintora per poder plasmar en una tela el que els meus ulls contemplen, però sobretot allò que sent la meva ànima.


Com la natura, la tardor de la meva vida és plena de colors: nostàlgies, alegries, penes, lluites, amor..., i la serenor que arriba desprès de la primavera i l'estiu.


Carme Codorniu



L'OMBRA DE L'HOMENOT


MAR D'OCTUBRE



-Quina gelor! Falten quinze dies pel Nadal. Que lluny queden aquells clars dies d'estiu cara al mar!
-Certament és gratificant contemplar el mar, però molt més a la tardor.
-A la tardor? No és molt trist?
-No, al contrari. El mar a la tardor té una lluminositat impressionant. La posició obliqua del sol el fa brillar, el vesteix amb espurnes de plata. El mar d'octubre és un espectacle enlluernador, inabastable, ple de majestat; i al mateix temps la solitud convida al serè retrobament. A l'octubre el sol ja no atordeix com a l'estiu. Amb calidesa embolcalla el mar; és com un bàlsam que regala calma a l'esperit. En aquesta època, la mera contemplació oceànica pot proporcionar instants de gran plenitud. Són aquells instants en què l'home és capaç de fer abstracció del món, dialogar amb la natura i recuperar la seva autèntica dimensió.


Francina Gili


ELS ESTELS DEL DESERT

Recordo aquelles nits d’estiu quan ens quedàvem al jardí fins ja ben entrada la nit, contemplant la immensitat d’un cel ple de petits brillantets que s’afegien a les nostres converses i quantes vegades havien estat ells, els petits/grans protagonistes d’aquelles inacabables xerrades.

Ens preguntàvem com eren, desitjàvem poder-los visitar i no sabíem per què ens atreia tant la seva inquietant i a la vegada plàcida i modulada presència.

Per Setmana Santa ens reuníem una altra vegada i aleshores ben abrigats tornàvem a mantenir aquelles xerrades silencioses amb els nostres petits/grans amics. En aquesta època de l’any, com que tot era més fosc, els estels eren més vius i ens atrapava encara més la seva màgica presència.

Però quan de veritat vam quedar fascinats va ser quan vam fer a mitjans d’octubre, la travessa pel desert del Sinaí fins arribar al Monestir de Santa Catalina al peu de la Muntanya de Moisès.
Durant el dia el cel es convertia en un sol gegantí que cremava tot el que trobava, però a la nit començaven a sortir els nostres petits/grans amics fins que omplien tot l’espai. Mai no havíem vist un cel tan ple de petits brillants. Només calia allargar la mà i semblava que el podíem arribar a tocar.

Els pocs monjos del Monestir es mofaven del nostre deliri. Per a ells quan s’amagava el sol, començava el problema, tot i que hi estaven avesats, en aquell lloc no hi havia arribat encara l’electricitat, i això els provocava més d’una dificultat, però nosaltres, embaladits, esperàvem amb impaciència una nit darrera de l’altra que tornessin els nostres amics. Quan vam marxar tots teníem la impressió que un trosset nostre s’havia quedat en aquell paratge tan inhòspit com fascinant.

Els he buscat moltes vegades, en nits d’hivern, de tardor, de primavera i d’estiu, en diferents indrets, però no els he tornat a veure. Aquells estels viuen en el desert i ja m’he convençut que mai no els podré trobar en cap altre lloc.

Jossie Casanovas

Lluna de gener de Josep Pla

En aquest text sembla com si Josep Pla, d'entrada, volgués amagar la profunda emoció que li produeix la lluna. Devia ser un home tan i tan sensible i emotiu que, sovint, es revestia d'un posat d'escepticisme, com d'una cuirassa d'indiferència.

M Dolors Vinyoles

D'hivern la lluna
és de l'any la més clara.
Esdevé somni
lúcid, viu, el paisatge
silenciós, patètic.

M. Carme Juan


Núvols


- ¿Com vols que no estigui als núvols? Amb el panorama que veig de la finestra estant, no t’estranyi que m’hi passi el dia, contemplant-los. Els cels blaus, rutilants dels dies clars prou que són bonics però hi trobo a faltar algun punt de referència... En canvi, quan hi ha núvols no m’avorreixo mai. Si em desperto a l’alba em captiva veure com els rajos de sol lluiten per fer-se pas a través de núvols prims, estirats, encara roses d’aurora. Mentre dino, uns dies contemplo el lent moviment de masses de cotó que competeixen amb el sol en brillantor i d’altres descobreixo uns vels transparents, tènues, que no arriben a tapar-lo. A les tardes de tempesta, haig de deixar de llegir per vigilar l’arribada de nuvolades de voravius blancs i cossos negres, panxuts, prenyats d’aigua. Quants crepuscles he vist embadalida, animats per núvols de color vermell, taronja, granat, malva o sèpia com una foto antiga. I a la nit, quantes hores he deixat de dormir guaitant els núvols que embolcallen la lluna o que s’esqueixen per la força del llamp... T’ho asseguro, el dia que aconsegueixi sortir d’aquesta cambra d’hospital, trobaré a faltar els meus núvols.



M. Carme Juan



Impressions tardorenques

Paisatges idílics de l'art dels pensaments que dibuixen daurades ombres de la meva infantesa. Ocres, actors sublims que la natura ha forjat amb la llavor del temps. Vermells de foc que guspireigen entre les fulles mandroses de l'estiu. Miralls de l'alba que reposeu com gemmes damunt les branques sacsejades pel vent gelat que presagia l'hivern. Tardor, paraula poruga, vigília del son plàcid del fred. Tardor de la terra, capvespre de l'any. Tardor a la vida, portal de cendres, avantsala del no-res. Tardor, foscor que vens per renéixer a la llum clara de la veritat eterna.

Maria Aguadé

Tardor al Vidranès

La setmana passada, mentreE prenia un tE en una cafeteria propera a casa, vaig poder escoltar una conversa entre dos amics d'edat que avui dia delicadament anomenem tercera, per evitar la por que ens fa la vellesa; quina ximpleria dispersar amb maquillatge lingüístic una cosa tan natural com el fet que l'home, igual que neix, envelleix i mor.
El motiu principal de la discussió era l'aspecte que ofereix la muntanya segons l'alçada i l'època de l'any. Mentre que el que semblava més gran s'entossudia a defensar que el paisatge muntanyenc variava no solament per l'estació i la comarca sinó per la quantitat de pluja i fred que feia, l'altre mantenia amb fermesa que la metereologia poc influïa, que simplement suavitzava el que li corresponia per l'estació.
Tot això em va fer retornar a la meva època d'excursionista i va fer créixer la necessitat impetuosa de treure el calaix de les fotografies per reviure totes les emocions que sentia renéixer altre cop dins meu. L'atzar va voler que la primera en arribar a les meves mans fos una bonica panoràmica de Vidrà, amb la casa on tota la colla passàvem hores i hores amb discussions com la que havia sigut l'espurna que acabava d'encendre el foc dels records. I és que el paisatge de tot aquell entorn era, o millor dit, és màgic, tan sols has de caminar una bona estona fins a pujar dalt del cim del Puigsacalm perquè els déus et regalin el plaer sublim de tot aquell paratge. Diuen que a la tardor els àngels van deixar caure la paleta del pintor del cel i va anar a parar just en aquell punt, i és que els ocres, rogencs, marrons, daurats, tots hi són representats difuminats per la boira matinera. L'espectacle està servit, els sentits s'alimenten de tan boniques menges: l'olor de les molses, la grisor els líquens, el soroll del goteig de l'aigua que es burla de la nuvolada orgullosa que es resisteix a marxar, empesa per l'aire que bufa des del cim.

Maria Aguadé







Des de la finestra contemplava com un remolí de ventijol aixecava una polseguera que, com un vel transparent, m’ennuvolava la vista. La nit feia acte de presència i una resplendor rogenca anava il·luminant la volta celeste, arran de les muntanyes que circumdaven la ciutat. El vent augmentava d’intensitat i com foragitat per esperits, aixecava les fulles que es rebolcaven com boges rodolant fins a trobar un topall, on grinyolant acabaven la seva existència. Les orenetes esvalotades presagiaven quelcom que s’apropava. L’hivern treia el nas i desgavellava tota normalitat. La tardor moria per donar pas a l’hivern. Era un espai de lluita còsmica permanent.


A la caiguda de la tarda, un aire dens pesava sobre les espatlles dels vianants, alentint-los el pas i xiuxiuejant sense força. El vent xiulava i entrava per portes i finestres, convidant-los a arraulir-se i anar-se’n a jóc. La cruesa del temps es resistia a abandonar el seu lloc i donava els últims espeternecs. La primavera accelerava la seva entrada xiulant i bramulant intermitentment. La tramuntana s’escolava per forats que ignoràvem, o crèiem impenetrables. L’herbei dels camps envellutats es movia acaronat pel vent d’un costat a l’altre, contrastant colors i transparències. No obstant i això, d’una manera traïdora, la tramuntana, a voltes, sorprenia l’esforç dels pagesos convertint-lo en desastre. No és difícil constatar, com un remolí invisible i ferotge esqueixava un ametller carregat de fruit. Trist espectacle. L’estiu, anunciava la seva arribada amb dies de bonança, l’aparició dels vents es produïa a base d’un horari fix, perfecte, seguint el camí del sol. Es produïa un moment de calma. L’harmonia s’aconseguia amb el cant de les cigales i el perfum sensacional que es desprenia amb el fregadís del vent sobre la pinassa. Els matins d’estiu a les platges, són inenarrables.


El vent seguint el trajecte del sol anava amainant a mesura que aquest arribava al zenit i llavors començava a cedir i a fluixejar: arribava la marinada, moment de perplexitat, de descans, de desig, fent més suportable les feines d’aquells homes que lluitaven per treure profit del seu esforç i gaudir de la recompensa any rere any.



Rosa Vila


En Josep Pla en el text fa referència a Leopardi. La Raimunda Pàmpols ens ha enviat aquest poema tan lligat a la narració que hem treballat.

A la lluna

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que ara fa un any, a dalt d'aquest turó
venia ple d'angoixa a contemplar-te
tu penjaves llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il.lumines
Però velat i tremolòs, pel plor
que del ulls em brollava, davant meu
i el teu rastre sorgia, que era dura
la meva vida, i ho és, no ha canviat
lluna estimada. M'ajuda però
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh que n'és d'agradable
als dies juvenils, quan l'esperança
té llarg curs i el té breu memòria
remomerar les coses ja passades
encar que tristes siguin, i l'afany romangui

Giocono Leopardi

Resum del desembre - Maribel Rafel

Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs

Resum del novembre - Maribel Rafel

Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs

Resum de l'octubre - Maribel Rafel


Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs