dimecres, 25 de febrer de 2009

Vídeo de les muralles de Barcelona - "El carrer dels Petons"

Maribel Rafel

diumenge, 22 de febrer de 2009

"EL CARRER DELS PETONS" Capítols I i II "Fent camí" - Esquirols

En Miquel, un noi de Coll de Nargó, emigra a la Barcelona de 1827, on, a més dels crims del comte d'Espanya, descobrirà la ciutat emmurallada amb les tensions i les pors a punt d'esclatar. I també l'amor... Representarà un camí incert per a un noi de quinze anys que viurà en una ciutat convulsa. La cançó "Fent camí per la vida" dels Esquirols ens fa pensar en el Miquel, el nostre protagonista.

"Fent camí per la vida" Esquirols

METÀFORA


EL CARRER DELS PETONS - Marcel Fité

- ... certes ferides de l'ànima han deixat el meu esperit tan estabornit i enfonsat.
Enviat per Jossie Casanovas

Les portes de la muralla de Barcelona


"Vaig arribar a la ciutat després d'un viatge inacabable i enxubat, acompanyat d'una pluja constant. Devia ser un cap al tard, però les portes de la ciutat encara eren obertes, les atxes ja pampalluguejaven nervioses"

El carrer dels Petons, capítol II



Barcelona, com a totes les grans ciutats emmurallades, tenia diverses portes d'entrada. D'algunes encara se'n poden trobar restes o referències clares a la ciutat, en d'altres casos s'han d'escoltar detingudament els ressons de les veus de l'antiguitat per recordar la seva ubicació.


Porta de Santa Anna o dels Bergants.
Porta de la Boqueria.
Porta Ferrissa.
Porta de Trentaclaus o dels Ollers.
Porta de les Drassanes.
Porta de Tallers.
Porta de l'Àngel.
Porta de Jonquera.
Portal Nou.
Porta de Sant Daniel.
Porta de Sant Antoni.
Porta de Sant Pau
Porta de Santa Madrona.




Enviat per M. Teresa Alonso

UNA ALTRA HISTÒRIA A LA VORA DEL FOC


La cuina de la casa de pagès on he viscut la meva infantesa era reduïda en espai, just hi cabíem per a no passar fred, a la vora del foc... i de històries curtes o llargues, trascendents o intrascendents en circulaven de tots colors, excepte de dones de la vida.

El pare, que no disposava de diners per a comprar-se el diari, quan tornava del tros i mentre la mare feia el sopar, anava a cal Cisco del Forn o cal Carreter on hi tenien el diari i on s'hi feien tertúlies d'homes. Quan sopàvem ens explicava el que havia llegit: que hi havia una malaltia que es deia càncer (la que se'l va endur quan encara era massa jove) i que a les grans ciutats hi havia arquitectes que feien edificis on les parets eren de vidre i no de pedra i també que hi havia un medicament que es deia penicilina... Si encerto un catorze farem la casa nova, Dolores. Quan ell va marxar i encara ara, la casa segueix velleta.

Els atuells de la cuina: els trespeus, els clemàstecs, els molls tots complien a la perfecció la seva funció. I el topí a la voreta del caliu, amb la seva panxa ennegrida, fent xup-xup coïa els fesols. Nosaltres en cercle ben juntets, amb el plat a la falda i a la vora del foc, on entre xarrupada a les sopes escaldades i queixalada al gra d'all per a acompanyar l'amanida d'hivern composta de: escarola, api, la planta de les roselles, llectua, pebrot en vinagre i olives arbequines. El càntir amb aigua de la font de la plaça i el porró. De tall poc, arengada, cansalada o butifarra negra, no tot, només una cosa. No fóssim pas golafres!

La mare deixava anar la seva imaginació. Segons ella era veritat tot el que explicava, però quan jo us n'explico de la vora del meu foc... no sempre us puc dir que les històries siguin certes. El que sí es cert és que el meu pare era més lletraferit i la meva mare valenta i agosarada. Cuidava un corral que era un bé de Deu!. Aviram, el porc de cada any, la cabra per la llet...

Alguns vespres venia un amic de la família, un home que vivia sol, un conco i llavors la seva història prenia un caràcter molt més trascendental. Ell insistia un dia sí i un altre també que se li apareixia l'Esperit Sant. Com si fos ara, recordo la seva veu gutural quan ens insistia: en forma de colom es posa als peus del meu llit, de veritat que és l'Esperit Sant. Era missaire com molts per aquells temps i el meu pare quan l 'amic marxava sempre deia la mateixa frase: si mengés més llonces a la brasa no veuria tan sovint l'Esperit Sant, collons!

No cal pas situar l'època. El Carpanta somiava pollastres i el meu pare llonces a la brasa que tocaven a tot estirar per la Festa Major i alguna altra festa grossa.

M. Cinta Amenós

RECORDS

Llicó 15. El carrer dels petons. Començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers em fa desvetllar, tot d’una, la memòria d'uns anys de la meva infantesa.

La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar-ne als set, encara que això no vol dir ni molt menys que no hi tornés, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.

Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.

Mai no hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estés en regla”. Era com anar a l’estranger.

Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.

L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.

El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.

M. Dolors Figueras

Si desitgeu continuar llegint l'escrit, consulteu el blog de la M. Dolors Figueras

Descripció d'un paratge. Capítol I

En el segon paràgraf del capítol I l’autor fa una descripció d’un paratge de grans dimensions. Fes una descripció d’un paratge seguint l’esquema del llibre.

MIRANT EL CEL

Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Tots els llums apagats. Tot en silenci. Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer; tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien en ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts, em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des del cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat; però jo ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat

Carme Codorniu



CAMÍ DE L'EXILI

El camí s’endinsava en el bosc tot vorejant el petit rierol que baixava de la coma duent l’aigua clara del desglaç tot sorollós i cridaner, formant petites rescloses on es reflectia la carena encara enfarinada d’un hivern massa llarg, com un presagi.
Feia dos dies que havíem sortit de la ciutat cap a un destí incert, per fugir d’aquells tres anys d’infern, d’angoixes i de plors.
La marxa muntanya amunt era lenta i feixuga, en part pel fet que érem gent poc avesada als camins costaruts del Pirineu i en part pel cansament i el desànim que les nostres ànimes duien per vagatge. Tots els nostres somnis de llibertat s’havien fos de cop i volta i ens havíem trobat en un país trencat, on molts dels nostres amics havien desaparegut per sempre, deixant-nos orfes de tants sentiments i il·lusions.
A poc a poc anàvem deixant enrere tot allò que un dia vam estimar, i la silueta de les muntanyes del país veí s’anava apropant com el llindar del no-res. Mentre caminava, els records tendres de la meva infantesa m’alleugerien el pes de la tristor, la pena de tot el que havia viscut i la impotència vers els que succeïa; el silenci es palpava i els rostres desdibuixats d’uns companys desconeguts no propiciaven la conversa, i menys encara l’amistat. Les cames no em responien a causa del cansament i un dolor intens m’oprimia el pit, impedint-me respirar, volia aturar-me però no era possible: havíem de creuar la frontera abans que claregés, i encara ens quedaven moltes hores de camí.
De sobte un pensament m’obsessionava, el meu objectiu era molt més important del que a primera vista semblava, ningú en sabia res dels documents que duia al damunt i que volia salvar al preu que fos.
Els papers no eren pas molts, però el que representaven eren els nostres drets, i això sí que pesava, aquells fulls escrits per uns homes que creien en un país lliure i sobirà, un país propi on viure en pau i harmonia, uns homes que havien donat la vida per defensar tot el que jo duia a la meva motxilla amb l’esperança que un dia els meus néts poguéssin tornar a lloc on pertanyien. Em calia protegir-los de les fogueres absurdes d’uns homes encara més absurds.
Aquells pensaments m’havien apartat de la monotonia i dificultat de la marxa, i un vent suau m’acaronava mentre la primera llum de l’alba feia clarejar els cors mig adormits; havíem traspassat aquella frontera que ens donava un alè d’esperança i la certesa que no tot s’havia perdut amb aquell malson de la guerra entre germans. Poc podíem imaginar llavors tot l’horror que encara ens tocaria viure.

Maria Aguadé

"UNA COSA MENUDA EM FA BADOQUEJAR" Ho diu en Miquel, Capítol II


Són unes peces molt petites del meu cosidor, però també a la vegada les més divertides i, amb la seva agudesa m’ajuden moltes vegades; però no val a badar quan les tens als dits, a la més mínima distracció ja te l’han fet. Estic parlant de les agulles de cap de colors. Mira que en són de boniques! Tenen un cos llarg, esvelt, eixerit i recte com un pal de paller, i a dalt de tot aquella boleta petita que, pacientment, aguanta la premuda de tota mena de dits.

Badoquejo mirant el coixinet d’agulles de cap de colors. M’asserena l’esperit veure com tants colors poden conviure en un espai tant petit. Per això oblido totes les punxades que m’han clavat, per les quals no se m’acut cap altre remei millor que rendir-me a la seva bellesa.
Gina Porta

ULTRAMORT - Descripció d'un paratge



Passava les tardes mirant el rellotge perquè no em passés l’hora de l’inici del capvespre. Finalment sortia al pati i em preparava per assistir a l’esplendor de la capvesprada des del turonet allargassat d’Ultramort. Havia d’anar girant perquè l’espectacle que se m’oferia era circular. Davant la masia, els bancals verds i humits dels sembrats s’anaven tenyint de rosa; trossos enllà, la filera doble d’arbres que situava el riu Ter començava a enfosquir-se. Un quart de giravolta i veia com s’envermellia la serralada del Canigó, encara entelada per la calitja de l’estiu. Un altre pas escairat em permetia contemplar els amples prats esquitxats per la repetició de petites aglomeracions de cases amb el campanar ben dret al mig que es perdien fins a topar amb la dolça sina del Montgrí, negra sobre fons daurat. L’últim moviment del ritual era el més esperat perquè els ulls se m’endinsaven a la badia de Pals, on la mar grisa i lluent sostenia les illes Medes. Llavors aixecava el cap per observar amb avidesa tots els colors del cel. No recordo quanta estona em quedava fora, acompanyada pel xivarri dels ocells que cercaven el seu recer. Els grocs, els violetes, els coures i els porpres s’anaven obscurint fins que el sol acabava el seu periple, els ocells callaven de cop, i jo tornava a sentir l’esgarrifança -¿d’emoció, de fred?- i entrava a la casa abraçant-me.

M. Carme Juan

EL CARRER DELS PETONS - Descripció d'un paisatge


Quan em llevava m'agradava de treure el cap per la finestra i des de la meva habitació veure com la boira a poc a poc anava despullant les muntanyes que de cop i volta apareixien al meu davant amb tota la seva magnificència.

El punt més elevat tenia forma de bec d'ocell i si anaves baixant la mirada et trobaves amb aquelles casetes de fusta escampades per la vall, totes començaven ja a fumejar, donant un toc de color i de vida a l'entorn.

Per acabar-ho d'arrodonir, finalment, el sol es despertava, i treia el nas per darrera el pic d'Ocell i feia encara més captivador aquell espectacle que ens oferia la natura. Després d'una bona estona badoquejant i deixant-me portar per l'essència de l'entorn, baixava a esmorzar i haig de confessar que més d'una vegada m'havia quedat sense.

Jossie Casanovas

TRENC D'ALBA


Abans m'agradava treure el cap per la finestra al matí sols llevar-me, assaboria aquells moments dolços que em regalava abans de començar les corredisses per anar a la feina. Em delia per experimentar la fresqueta del matí, els sorolls envellutats i escoltar el silenci, perquè tots dormien i la ciutat també.
Pels vidres clars de la finestra contemplava com el dia s'anava despertant, les primeres guspires de llum, poc a poc de puntetes, teixien els colors de què es vestiria; dies clars plens d'or i d'alegria, dies ennuvolats plens de melangia... Núvols que anaven esquinçant el cel de filigranes i bombolles de cotó, núvols que a vegades deixaven caure l'aigua escampant una melodia rítmica i insistent tot repicant l'àmbit de la finestra... dies de poesia.
M'embaladia seguir la seva música tímida al començament i com anava agafant força, les gotes lluïen descompostes en mil colors quan lliscaven airoses per les fulles dels arbres i de les flors acaronant-les, donant un toc de màgia i de bellesa. De sobte m'adonava que el temps d'esbarjo s'havia acabat, havia de córrer cap a la feina... però una onada d'emocions surava profundament dins meu.

Raimunda Pàmpols

PAISATGE NOCTURN

Abans d’anar a dormir, m’agradava treure el cap per la finestra de la sala i contemplar tota la majestuositat de la plana sota el misteri de la nit. Podia veure en primer terme la pau somorta de cases i carrerons, interrompuda tan sols per les clarors sobtades d’algun vehicle tardà. Poble enllà, endevinava la línia de la carretera encara transitada, acomplint la perenne tasca d’enllaçar poblacions a dreta i esquerra del mapa, i més avall, una munió de llogarrets escampant llumenetes arreu. En la llunyania, una resplendor difosa m’indicava la situació de la capital de la comarca, emmarcada per un rengle de turons que assenyalaven els límits de la plana. En la foscor, arbres i muntanyes resultaven ombres inquietants suggeridores de mil fantasies que l’endemà es convertien en indrets familiars i propers. A l’esquerra, intuïa la bullanga de cases i urbanitzacions costaneres i fins i tot podia percebre l’aroma humida i salobre de la mar; i a la dreta l’imponent silueta dels cims retallats en negre semblava expandir una alenada d’aire pirinenc. Desprès, alçava la mirada per fruir de la grandesa d’un altre mar, aquell cel únic, immens, guarnit amb estels rutilants presidit per la deessa lluna, que allà dalt semblava vigilar tot aquell bé de Déu d’humanitat.
Badoquejar, admirar aquell meravellós paisatge m’asserenava l’esperit, però, de vegades també ho aconseguia d’una manera ben senzilla, tan sols fixant la mirada en algun objecte menut. Més d’un cop recordo haver-me quedat embadalida contemplant els sinuosos moviments de la flameta d’una espelma col·locada al damunt de la taula. M’admirava el miracle que representava aquella minsa llum, gairebé sorgida del no res, que semblava reclamar atenció; posseïa un poder hipnòtic que em tranquil·litzava. Em feia pensar en el valor de certes coses aparentment insignificants i qui sap si, d’una manera inconscient, la meva ment ho associava a fets ocorreguts durant el dia.

Francina Gili

SOBRE LA DESCRIPCIÓ D'UN PARATGE

Els cims a l'horitzó

Sobre una descripció d'un paratge seguint l'esquema del "Carrer dels Petons"

Un cop he acabat de dinar, després de compartir taula amb altres companys, he anat a deixar la motxilla a l’habitació que tinc reservada. En arribar he obert de bat a bat la finestra i allí hi ha les majestuoses dominant el cel. Tot el paisatge llueix amb força, vigor i prosperitat. Les noves granges que han sorgit on abans hi havien ruïnes s’albiren al mig de prats verdejats. No puc articular paraula embadalit mirant l’esplèndida vall i les orgulloses muntanyes amb les seves neus que el bosc atrau.
Els cims a l'horitzó m’encoratgen a fer la pujada. L’aire fresc flueix suau i perfumat, el silenci és absolut, trepitjo prats xops, passo de la roureda a la fageda fins arribar als imponents avets. Ara davant dels meus ulls s’aixeca la silueta enforcada de la Màgica i Orgullosa Muntanya.
Imatge: Maribel Rafel

Maribel Rafel