diumenge, 22 de febrer de 2009

ULTRAMORT - Descripció d'un paratge



Passava les tardes mirant el rellotge perquè no em passés l’hora de l’inici del capvespre. Finalment sortia al pati i em preparava per assistir a l’esplendor de la capvesprada des del turonet allargassat d’Ultramort. Havia d’anar girant perquè l’espectacle que se m’oferia era circular. Davant la masia, els bancals verds i humits dels sembrats s’anaven tenyint de rosa; trossos enllà, la filera doble d’arbres que situava el riu Ter començava a enfosquir-se. Un quart de giravolta i veia com s’envermellia la serralada del Canigó, encara entelada per la calitja de l’estiu. Un altre pas escairat em permetia contemplar els amples prats esquitxats per la repetició de petites aglomeracions de cases amb el campanar ben dret al mig que es perdien fins a topar amb la dolça sina del Montgrí, negra sobre fons daurat. L’últim moviment del ritual era el més esperat perquè els ulls se m’endinsaven a la badia de Pals, on la mar grisa i lluent sostenia les illes Medes. Llavors aixecava el cap per observar amb avidesa tots els colors del cel. No recordo quanta estona em quedava fora, acompanyada pel xivarri dels ocells que cercaven el seu recer. Els grocs, els violetes, els coures i els porpres s’anaven obscurint fins que el sol acabava el seu periple, els ocells callaven de cop, i jo tornava a sentir l’esgarrifança -¿d’emoció, de fred?- i entrava a la casa abraçant-me.

M. Carme Juan