dimecres, 21 de gener del 2009

Lluna de gener de Josep Pla


... Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern.
Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica.
A l'hivern la llum de la lluna téuna qualitat tensa i una llum
viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix
el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís.
No heu vist en aquest temps una paret blanca tocada per
la lluna, una masia a quatre vents, una massa arbòria

esquitxada per la seva resplendor?...



A mi també és la lluna que més m'agradava. Un any vaig
passar tot l'hivern en una caseta de fusta als afores d'un
petit poble dels Alps. Les nits de lluna plena i cel serè
tornar a casa a peu era un espectacle increïble, tot nevat
i silenciós, les muntanyes retallades en un cel ple d'estrelles
i la llum de la lluna augmentada per el reflex blanc de la
neu, donava una sensació d'irrealitat, com diu Pla,
de somni. Aquelles nits no les podré oblidar mai.


Laura Trovò

La nostra Lluna d'hivern



Petites reflexions sobre la lluminositat de la lluna a l’hivern:
Encara que molts pensem al contrari, en l'hemisferi on vivim a l'hivern el Sol està més a prop de la terra i també de la Lluna, per tant la LLUNA reflecteix més la llum del Sol, brilla més. Així mateix, la inclinació de l'eix de la Terra influeix d'una manera subtil. La inclinació fa que a l'hivern en l'hemisferi nord, on hi ha molta part de les terres nevades la llum de Sol es reflecteix més en la neu. La llum del Sol reflectida per la Terra va a la Lluna; per això encara és més brillant, amb una llum viva que fins i tot enlluerna.
"Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern. Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica. A l'hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís." Josep Pla

Maribel Rafel

LLUNA ATÀVICA

Lluna atàvica, deessa cruel, manipuladora capritxosa de les forces irracionals de l'ànima humana. Les criatures del mal t'honoren ; els has donat la immortalitat a canvi d'una solitud extrema.
Vàmpirs, homes llop, morts vivents, tots ells t'obeeixen; però no t'enganyis , en el fons només somien escapar del teu regne despiatat i reconquerir la seva condició humana.

Lídia Bardina

L'alzina del passeig de Gràcia


El fet de llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me, i molt, per dues raons:

Primera.- M’estimo la meva ciutat, sóc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però sé que existeixen i això ja em dóna un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan sols m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i vet-ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància, d’allò que em sento molt propi.

Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar que difícil que és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar. Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure. Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.

Què preciós fóra si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i assaborir el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.

Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant això, sempre queda l’esperança que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens regala cada indret del nostre país.

M. Dolors Figueras

Què ens diria Verdaguer?

Fruit del temps que em va tocar viure va ser la injustícia que vaig haver de patir en la meva carn, mes mai en el meu esperit, que va mantenir tota la frescor de la llum que sentia cada cop amb més intensitat dins meu. Les paraules que volien ferir aquell pobre clergue i que varen convèncer a tantes ments obscures de les meves febleses, tan sols van aconseguir que la claretat del meu camí fos el bàlsam fresc que cellés les meves nafres terrenals i pogués arribar net, nu, lliure, a la veritable vida, a l’estat eteri on la saviesa és un do, i la bondat l’eina per guiar a tots vosaltres que tant estimo.
Aquí vaig ser calumniat, maltractat, privat de l’amor d’home, aquí vaig patir, vaig plorar, vaig cridar. Que errat que estava! Gràcies hauria hagut de dar a tots els que amb les seves emmetzinades paraules van llaurar el meu camí; no només els perdono, sinó que els beneeixo, ells, que creien que amb l’eucaristia que oferien a Déu aconseguien el Cel.
Al Cel és amb amor que s’hi arriba, amor a la Terra, a la gent, a les paraules, també escrivint podem arribar a Déu. Quin ofici més agraït el que ens permet compartir el nostre jo més íntim, aquell que materialitza els sentiments, art sublim de donar amor, de despullar el nostre esperit; i és veritat que aquesta nuesa ens deixa desprotegits davant les ànimes fosques de la de la incomprensió, però també lliures de la feixuga càrrega de la incultura.

Maria Aguadé

dimarts, 20 de gener del 2009

Totes les ones de la mar - Verdaguer

Maria Aguadé

La lluna - poema de Gina Porta

La lluna la pruna
de cara rodona
al núvol s'amaga,
és ben juganera.

Vestida de dol
la lluna subtil,
cobreix el seu mal,
el tapa amb un vel.

Son pare la crida,
la lluna no escolta,
el sol pel darrera
a casa l'empenta.

Sa mare no vol
que corrri amb l'estel.
La lluna humil
es torna cabal.

Son pare l'agafa
li renta la cara
¡ Espavila nena,
la feina t'espera!

I la penja al trespol.
Dels vaixells, fanal,
pels amants, consol.
Ets lluna d'abril.

L’ALZINA

És l’alzina
arbre energètic
de grans virtuts i bon transmissor.
Nodreix l’home
i dóna vida
tenaç exemple de bon amic.
Observar-lo
i d’ell aprendre
tots aquells trets que el fan diferent:
sobri i simple,
molt segur i càlid,
fort i protector dels desvalguts.

Rosa Vila


Guardes les fulles
dures, fosques, grisenques,
d'un any per l'altre.

Ets vella alzina,
les boscúries baixes
sopluig d'ovelles.

M. Carme Juan

dilluns, 19 de gener del 2009

TANKAS DE L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

DIÀLEG
---------

Vell testimoni
d'un temps on les arbredes
eren germanes,
t'obstines trista alzina
a viure en terra estranya.

Ben isolada
malvius a Barcelona
traspaperada.
Què hi fas vella antigalla
si ets filla de muntanya?

Tafanerota,
no veus que hi desentones?
Ets forastera.
Hi trobes harmonia
enmig de tant fatxenda?
-------------------------
Si responguera
mil coses et diria,
insolent dama.
Primer que sóc prou jove,
la vida pot ser llarga.

Sóc l'equilibri,
la veu que en desert clama
per bona causa.
Encara em queda corda;
per mi la vida és maca.

La poesia
s'ha fet per tots els homes.
Sembla mentida
però enmig de tanta rauxa
aquí en trobo encara.

Francina Gili

L'alzina del passeig de Gràcia - Verdaguer

Jossie Casanoves

L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA. Tankas.













Gentil alzina
filla de les muntanyes
què fas plantada
enmig de Barcelona
de plàtans encerclada?

Ets testimoni
d'una època passada
on t'envoltaven
els prats verds i frondosos
que al mar arribaven.

Mes, no t'enyores
de les teves germanes
de Collserola
i tu aquí tota sola
sent com ets bosquerola?

Seràs estranya
i sempre forastera,
un fútil arbre
que si eixamples ta copa
no moriràs de vella.

Carme Codorniu

L'alzina del passeig de Gràcia


En aquest poema escrit per Jacint Verdaguer, pels voltans del 1900, s'explica en una preciosa prosa poètica com una alzina havia quedat atrapada enmig del Passeig de Gràcia, dins la Barcelona que s’urbanitzava ràpidament. Com l’alzina “filla de muntanya” com ell, queda atrapada dins aquests canvis. Podem veure un paral·lelisme entre aquest arbre i el mateix Verdaguer, també, fill de muntanya, i que encara que foraster havia estimat aquesta ciutat dedicant-li molts poemes i escrits on es descrivien la seva història, el seu creixement i les grans transformacions. Es pregunta: “Tu arribes a la vida tot just i quantes vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen envellir? Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la copa, no et deixaran pas morir de vellor .... "Te faran la corretgeta"
I així va ser quan al 1908 aquesta alzina va ser treta del Passeig de Gràcia.
La seva historia s’inicia quan al Passeig de Gràcia, davant el núm. 24 la propietària de la casa va fer va plantar aquesta alzina, procedent del bosc "El Rivet" de Benassal ( Alt Maestrat), El Rivet constitueix una esplèndida mostra de bosc de roure valencià però no només es troben roures al bosc del Rivet també hi ha exemplars d’alzina com la que va ser portada a Barcelona sobre el 1900 i que va ser lloada per Mossèn Cinto Verdaguer en aquest poema.
Al 1908 amb motiu de la instal·lació dels tramvies pel Passeig de Gràcia potser li van fer la corretgeta perquè va ser treta d’aquesta ubicació. Anys més tard l’Ajuntament va plantar al Passeig de Gracia davant el núm. 105 una altra alzina (Quercus ilex) commemorant la lloada per Mossèn Cinto. Just el passat 2008 va ser col·locat un cartell indicador on s’explica aquesta història.

Maribel Rafel