dilluns, 30 de març de 2009

Records i enyorances, març 2009

video

Maribel Rafel

CALENDARI DEL MES DE MARÇ DE 2009

Maribel Rafel

PENJARAN EN JORDI - ROGER MAS

"Quan encara faltava un mes per a la partença de l'Antoni, el dia 30 de juliol l'Esplanada es va tornar a convertir en una exposició de cadàvers. Aquesta vegada havien estat nou, els executats. (...) quatre van ser penjats a les forques del cadafal. El comte, ja no cal dir-ho, va tornar a orquestrar aquell ritual que tenia reservat per a aquestes ocasions, (...)
Per més que aquelles escenes s'anessin repetint tan sovint, veure-les cada dia, anant i tornant de la feina, era una estampa molt angoixant"

El carrer dels Petons Capítol XIV. La detenció del Cisco

Aquesta cançó de Roger Mas ens explica la història d'un noi anglès que va ser penjat a la forca. A Londres, a Barcelona, a tot arreu el poder cruel i il·limitat sembra l'horror.

Breu Història de la Revolta dels Malcontents de 1817


Capítol XII "El carrer dels petons"

Conversa sobre la guerra dels Malcontents

"També vam parlar d'algunes qüestions de la feina, de l'escassetat de la farina, de les absències cada vegada més persistents del Lluís..., Però no vam trigar gaire a fer sortir novament el tema de la participació del Cisco a la revolta dels Malcontents.
-Com va ser que t'hi vas incorporar?- li va preguntar el Pep.
-Després de la mort del meu germà..."

El 1827 esclatava la revolta als voltants de Tortosa quan la partida del capità il·limitat Llobet va preparar un cop de mà contra la ciutat, dins de la qual hi comptava amb complicitats. Es volia iniciar un aixecament general en diversos punts de Catalunya a partir del mes d'abril i es comptava amb la col·laboració de tota una sèrie d'antics guerrillers descontents de la seva situació "d'oficials il·limitats".
Les primeres partides van ser batudes amb facilitat i el govern, convençut que el perill havia passat, va concedir un indult general a tots els insurgents que no haguessin estat fets presoners amb armes a la mà: ens trobem davant d'un aixecament de caràcter declaradament carlí.
Això canviaria aviat perquè no era convenient desconcertar els camperols cridant-los a sublevar-se contra el propi rei a qui havien defensat en dues guerres i el nou argument del insurgents seria el de deslliurar Ferran VII dels perversos ministres que l'envoltaven i no el deixaven actuar amb llibertat.
Els malcontents eren entre 12.000 i 30.000 homes i les participacions majors ser als corregiments de Manresa i Tarragona. No només hi havia pagesos, sinó que també hi havia artesans, teixidors, espardenyers, ganiveters, etc. i molts procedien de les viles més grans dels corregiments. Els seus dirigents havien sortit dels vells caps reialistes insatisfets amb el govern de Ferran VII.
Seria, però, a mitjans de setembre quan la situació donaria un gir amb la intervenció del propi rei que va prendre consciència de la gravetat de la situació i va reemplaçar el capità general pel comte d'Espanya i va anunciar la seva intenció d'acudir personalment a Catalunya per demostrar que no estava segrestat pels seus ministres i tenia plena llibertat d'actuació.
A finals d'octubre de 1827 la pacificació podia donar-se per enllestida i el comte d'Espanya tornava a Tarragona, deixant les darreres operacions als seus subordinats. A la vegada, el rei sortia cap a València per deixar les mans lliures al comte perquè exercís una repressió que no estava d'acord amb les promeses de perdó que havia fet d'entrada sense que es pogués acudir al rei a demanar clemència.

M Teresa Alonso





El baró d' Eroles

Joaquim Ibañez-Cuevas i de Valonga - "El baró d' Eroles :
(Talarn, Pallars Jussà 1784 -Daimiel, Castella 1828)

Fou capità general el 1813. Durant el trienni Constitucional el seu conegut absolutisme féu que encapçalés la llista de persones declarades "non gratas" a Barcelona l'any 1821. Desterrat a Mallorca, s'escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions de Talarn i es convertí en el cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d'Urgell, passà a formar part de la Referència d'Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus, i fou anomenat comandant suprem de les forces realistes, les quals intenta en va, d'organitzar i de disciplinar.
En un dels manifestos del baró d' Eroles s'insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectés els furs i els costums del país. Va ser derrotat repetidament per Francisco Espoz i Llundain militar navarrès, conegut per Francisco Epoz i Mina.

Roser Barata

Resum històric: Ferran VII a "El carrer dels Petons"


Ferran VII tornà a Espanya el 1814, acabada la Guerra del Francès, i poc temps després, a València, signà el decrets que invalidaren tota l’obra constitucional de les corts de Cadis. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional o Liberal (1820-1023), etapa amb protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana. La primavera del 1822 esclatà la insurrecció reialista com a reacció contra la constitució de Cadis i les reformes que aquesta comportava. Cal cercar les causes del suport popular que trobà la revolta en la mala situació econòmica, els errors de la política impositiva del govern liberal, la campanya contra les noves institucions portada a terme, sobretot, pel clergat, així com la possibilitat d'obtenir amb la soldada una manera de guanyar-se la vida.

"L'any 1822, el mes de juny, el germà d'en Cisco aceptà d'allistar-se amb els soldats reialistes que volien alliberar el rei Ferran VII de les urpes dels liberals i estaven en contra de la Constitució que anomenaven la Pepa. El exèrcit estava sota les ordres del baró d'Eroles, del general Romagosa i d'altra gent de molt amunt."

L'estiu de 1822 fou establerta la regència d'Urgell, organisme de govern dels reialistes instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per el monjo dit el Trapenc (juliol de 1822) i formada pel bisbe Creus, el marquès de Mataflorida i el baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat. No sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya, el general Francisco Espoz i Mina emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell. La Regència passà a Llívia i després a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Aquest exèrcit, comandat per Lluís de Borbó duc d'Angulema penetrà a Espanya ( abril 1823) per tal de posar fi al règim constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII.

"Amb ells va entrar el comte d'Espanya. Van entrar triomfants i gairebé sense resistència. Però el 14 de juny, quan ja semblava que la victòria no se'ls podia escapar, encara hi va haver un darrer combat. En aquella batalla molt cruel i esfereïdora hi va morir el germà d'en Cisco amb el cor travessat per una baioneta."

Ferran VII pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa que es caracteritzà per una forta repressió antiliberal. El despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la Inquisició, a l'indult, bé que molt parcial, atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i als càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes, els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà Carles. La conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G. Bessières per l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics en contacte amb antics caps de partida. Els focus més actius foren Manresa i Cervera i la proclama Manifiesto de la Federación de Realistas Puros (1826) amenaçava amb possibles accions militars. Uns grups armats dirigits per Llobet i Trilla fracassaren llavors en l'intent d'ocupar Tortosa i foren afusellats, mentre que la jerarquia eclesiàstica féu una declaració d'adhesió al monarca. Sorgiren nous grups comandats per Narcís Abrés, Rafí i Vidal, Castells, Bosc i Ballester, Planes i altres capitostos, emparats per un sector de l'exèrcit addicte al príncep Carles. El 25 de març de 1827, Agustí Saperes fundà a Manresa la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya, i la revolta s'estengué a Cervera, Valls, Vic, Reus, Puigcerdà i altres llocs de Lleida i Tarragona principalment.

"L'agost de 1827 passada la Mare de Déu en Cisco es va incorporà a la revolta del Malcontents. En Cisco i una tropa de prop de cinc mil homes pel vint o vint-i-cinc de setembre van ser aquarterats a Reus i després desplaçats cap a el coll de Balaguer, el pas entre Catalunya i València. Hi van estar emboscats uns quants dies. El rei, amb la seva comitiva, i envoltat per tots de batallons encapçalats pel seus generals, va passar per aquelles gorges en direcció a Tarragona. "

El govern actuà amb decisió i el 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya. El 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya, el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes i el 28 ell i el monarca entraren a Tarragona.

"Tan aviat com el rei va arribar a Tarragona va fer un manifest dirigit als catalans i convidava tothom a deixar les armes. Si ho feien en vint-i-quatre hores, els de sota podrien tornar a les seves cases, els oficials, en canvi, quedaven a les seves mans."

Per decisió personal del rei els principals insurrectes foren afusellats i altres centenars d'implicats deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil. Restaven així delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.

Laura Trovo

"El carrer dels Petons"

LA MIRADA DE LA NEUS

Era una mirada serena i tranquil-la, càlida. De vegades els ulls li espurnejaven intensos i platejats, però si veia que jo els hi esguardava, es perdien fugaços com la cua d'un estel en la negror de la nit.

Corry


SERMONS ENCESOS D'UN RELIGIÓS

En Marcel Fité ens descriu com parlava el frare de barba blanca que va anar a Nargó. La Mercè Rodoreda també ens ho demostrava al conte de la “Zerafina” que vam llegir al començament de curs.

"A Barrrcelona -clamava des de la trona-, hi havia la pesta grroga i la gent s'hi moria rrrabiant. S'aturaria a Barrrcelona aquella plaga o s'enfilaria muntanyes amunt? I la sequera que castigava els conrrreus i podrrria les fonts, quan s'acabaria? I de guerrres i rrrevolucions, quan se n'havien vist tantes? I qui en tenia la culpa, de tots aquells flagells? Algú en dubtava, que es trrractava d'un càstig del Cel pels pecats que els homes feien aquí, a la teeerrra? (...)."

El carrer dels Petons. Capítol XI. El Cisco

Un discurs pujat de to.

Però vosaltres què us creieu?

- Però vosaltres què us penseu colla de bordegassos, que podeu anar pel món i fer i dir el que vulgueu; sou uns carallots si us ho creieu, no tan sols sou uns carallots i capsigranys també sou uns dròpols, així us esmorréssiu ben esmorrats tots plegats. Com hi ha món.
- Però nosaltres ...
- No hi però que valgui, es fa el que jo dic i prou, si no voleu anar tots a fer punyetes, s'han acabat tantes històries.

Roser Baratta

Discurs autoritari

Fes un petit text en què algú que té un caràcter autoritari faci un discurs pujat de to


Ja han arribat els cuiners i el cambrers. Tothom està a punt de començar a treballar, un ambient força quotidià. La majoria dels personatges del Restaurant ja coneixen el guió.
A un angle apartat de Restaurant el mestre-sala, encarregat dels serveis del menjador i de rebre els clients està a punt de fer el sermó diari al grup de cambrers:
Una amb aparent resignació, un altre, servil, l’escolta atentament, la tercera, enamoradissa, se’l mira. El més jove, sec i estirat, llegeix la normativa, mentre el del seu costat, badallant, té els pensaments ben lluny d’aquest racó del món. Seguidament l’arrogant mestre-sala es dirigeix a ells amb veu forta i petulant:
- Avui haurem de servir a un grup molt especial, no vull confusions, ni presses, ni tampoc desafortunats contratemps.
- Recordeu que és un dinar oficial i tothom té situada la targeta personal davant del plat, vigileu que no es facin canvis i el bon parament de la taula és únicament de la vostra responsabilitat. Les conseqüències d’un mal resultat ja les podeu preveure.
- Exigeixo que el servei del tots el plats tingui el ritme adequat, ni molt ràpid ni massa lent. Ja sou prou conscients del que comporta l’exagerada demora entre plat i plat en produir un malaurat ensopiment a certs comensals.
- Demano estricta coordinació entre la cuina i tots vosaltres.
Ah! No oblideu que el client sempre té la raó i ha de sortir del nostre restaurant tranquil, despreocupat, satisfet i feliç.
Sempre heu de recordar que “No es guanya el pa assegut al sofà, ni funciona l’exèrcit sense capità” i aquí ja sabeu qui és el vostre capità.

Maribel Rafel
AUTORITAT

¿Us heu fixat que les persones que són autoritàries generalment quan parlen i encara més si és un discurs, acostumen a emprar un vocabulari pujat de to? Aquí s’hauria de cercar un professional de la psicologia perquè ens en fes cinc cèntims.

La meva observació, que no els meus estudis en aquesta ciència, em fan pensar que ho fan perquè són les primeres que encara que sigui en el seu subconscient no es creuen la seva autoritat i pensen que és així com la demostren, fent que qui els escolti quedin intimidats per les seves explicacions.

La vertadera autoritat es demostra amb la veracitat de les seves paraules i no pas fen servir cap artifici.

M. Dolors Figueras

Frases que m'agraden





Hi ha gent que està de tornada sense haver-hi anat. Joan Brossa




M. Carme Juan

Resum de la joglar del blog

El Cisco
Capítol XI

Aquell estiu de l’any vint-i-nou
va fer molta calor.
L’amo els va proposar anar a nedar
i s’hi van apuntar.

Sobre el barri, l’amo els va explicar
que totes aquelles cases
estaven limitades d’alçada.
Unes, per a la gent pobre,
no podien sobrepassar de trenta-sis pams,
les de la benestant, els trenta-vuit.
Cap d’elles, no podia sobrepassar
l’angle de tir dels canons de la Ciutadella
en direcció al mar.

El Cisco, va començar a explicar
moments de la seva vida,
per cert, poc agradables eren.
Però amb molts treballs i penes
i coincidint amb la quaresma d’aquell any
la mare a aquells oficis assistí
devota com era, gràcies donà
per haver superat aquell hivern terrible
i això els esperonà.

Va anar a ajudar el mossèn de Nargó
un religiós amb barba
que predicar, molt li agradava,
amb uns sermons molt encesos
plens d’exemples esgarrifosos, gesticulant.
Tothom estava molt acovardit
excepte l’alcalde, que era liberal
i s’atreví a discrepar i a contestar-li
sabent el resultat.

Aquella nit es van sentir uns trets.
El malestar començava.
Ja passada la primavera
prop de les terres del Cisco
apareix gent armada amb ganivets i fusells
Escales buscaven aquella gent.
Eren soldats que lluitaven pel seu rei
i alliberar-lo d’aquells liberals, volien
ja que el tenien pres.

Aquella Constitució fou
anomenada la Pepa
ja que havia estat proclamada
per Sant Josep, la diada.
Estaven en contra de la Constitució
i el seu crit de guerra era “Visca el rei”
i també el de “Visca la religió”
Tots aquests soldats ocupar la Seu volien.
amb d’Eroles, al cap.

El moviment era dirigit
per monsenyor Creus, l’arquebisbe,
el baró ja esmentat, d’Eroles,
marquès de Mataflorida,
la junta anomenada: regència d’Urgell.
El baró proclamà diversos bans.
En un, reclamava els furs d’avantpassats
i exigia una Constitució com calia.
Tot eren intencions.

Els reialistes per escapar
pensaren un artifici.
Carregar els canons que hi havia,
posant-hi unes metxes llargues
i les encengueren per enganyar aquells soldats.
Així assoliren el cercle trencar
i ara des d’Andorra a França van passar.
Allí, la formació militar seguiren
que el rei, bé acceptà.

Capítol XIII
El comiat de l’Antoni

L’Antoni comunicà
a tots els seus bons companys
la intenció d’ingressar
al seminari de Vic.

L’hora havia arribat
de fer el somni realitat.
No només millorar el cos
sinó també l’esperit.

De la Universitat
i de la seva funció
discreparen amb el Pep,
i de Llotja, també.

L’Antoni molt a favor
de teòlegs, historiadors...
que ens havien precedit,
pel seu estudi profund.

Per captar la realitat
sobre el missatge de Crist
paraula necessitem
per poder evangelitzar.

La guerra dels Malcontents
era tema per parlar:
l’Església sobretot
i els seus malbarataments.

Rosa Vila

Aquella vesprada va buidar el pap

"No sé pas ben bé en quin moment va començar, ni crec que aquest fet tingui gaire importància. El cas és que aquella vesprada per fi va buidar el pap: tot d’una va rompre a explicar un seguit de facetes de la seva vida que van sorprendre i impressionar fortament el meu esperit, encara molt tendre i sense experiència.
Havia nascut en una borda (...)”

El carrer dels Petons Capítol XI. El Cisco


Va buidar el pap

LA NOVA VEÏNA

Prometo no fer mai més judicis precipitats, ni deixar-me dur per les aparences. Quina dona tan estranya la nova veïna! Hauria d’haver fet com aquell que no la veia quan era a la placeta amb la nena, però confesso que m’encuriosia el seu posat insignificant i la seva forma anodina de vestir; ahir mateix duia una horrible jaqueteta de punt que no li esqueia gens. Gairebé donava per fet que era una pobra noia que tirava endavant com podia. Per això vaig decidir seure una estona al seu costat i descobrir alguna cosa més. Què hi voleu fer, sóc tafanera de mena! Per començar ja la vaig vessar quan vaig dir: Com juga la teva filla, com es diu? És diu Eva i no és la meva filla; és la meva neboda. Ah! vaig exclamar com esperant que m'aclarís on era aquella mare que jo mai havia vist. Però ella va callar com si no calgués afegir res més. Després d’un silenci vaig deixar anar: I la seva mare es troba bé? Doncs penso que sí. Jo devia fer cara d’idiota perquè de seguida va afegir: La meva germana viatja molt i ara és lluny d'aquí; potser això li ve de quan rodàvem pel món amb el nostre pare, va aclarir amb naturalitat. Pel... pel món?, vaig balbucejar mentre em preguntava quina mena de feina deuria tenir aquell pare viatger. Allò va ser el detonant. El cas és que per fi va buidar el pap: tot d’una va rompre a explicar un seguit de facetes de la seva vida que van sorprendre i impressionar fortament el meu esperit, poc acostumat a sortir de rutines. El meu pare era un home extraordinari, va començar: Tenia una petita fortuna personal i quan va morir la nostra mare, en part per distreure la pena i també per vocació, va decidir viatjar. Així és com la meva germana i jo vam créixer. Vam passar un temps a les Filipines, uns anys a l’Índia i la Xina i també temporades a Egipte; finalment vam anar a parar a Brussel·les, on el meu pare decidí fixar residència. Mentre l’escoltava, un munt de paisatges exòtics amb pagodes, elefants i palmeres circulaven pel meu cap però quan es va aturar a Brussel·les vaig inquirir: A Brussel·les? Bé, de fet els seus viatges tenien una finalitat altruista, aclarí la insòlita veïna, i durant les nostres estades pels diferents països procurava ajudar tant com podia. El cas és que amb els anys va crear una fundació amb seu a Brussel·les i per gestionar-la ens hi vam quedar. Ah! vaig tornar a exclamar sense entendre encara la complexitat de la història. Que potser la germana no pensava tornar? I d’aquell pare altruista ,què se n’havia fet? Com si llegís el meu pensament va dir: et preguntaràs què faig jo ara vivint a Barcelona amb l'Eva, veritat? Doncs crec que en aquests moments em necessita, va dir amb una senzillesa desconcertant, i he decidit establir-me amb ella a la ciutat on vaig néixer perquè pugui tenir una vida estable. La meva germana és massa irresponsable per fer-se càrrec d’una criatura; crec que ara és a Katmandú seguint una branca de religió budista. I el teu pare?, vaig gosar preguntar, perplexa per aquelles explicacions. El meu pare va morir l’any passat i jo vull continuar la seva obra des d’aquí, contestà somrient. Precisament avui he de pronunciar una conferència al Palau de Congressos i ara mateix me n’hi vaig perquè encara faré tard, adéu, ja ens veurem, va dir aixecant-se d’una revolada, com si parlés d’anar a buscar el pa a la cantonada. Va agafar la nena i s’encaminà carrer amunt deixant-me completament atordida.
Ja de nit, encara hi donava voltes; no podia creure que una persona tan irrellevant pogués tenir un historial tan extraordinari, i l'ombra de la malfiança m'envoltava. No la imagino pronunciant discursos en aquell lloc que ara ni recordo. Tot plegat sona tan idealista! M’ha aixecat la camisa; segur que s’ho ha inventat, vaig elucubrar mentre mirava distreta les notícies de la nit. Tot d’una, la imatge que en aquells moments omplia el televisor va aclarir els meus dubtes, i llavors em vaig sentir mesquina i molt més insignificant que la veïna: Efectivament, era ella la que parlava presidint una taula de conferències, i pel meu escarni, també era ella la que ara sortia en un altre pla saludant tot un seguit d'autoritats. I era ella i només ella la que encara duia l’horrible jaqueta de punt de la tarda!

Francina Gili

Va buidar el pap

Història d'una vida

No recordo pas en quin moment es va esquinçar del tot la seva vida. El cas és que jo quan me’n vaig adonar ja no vaig poder fer-hi res. Al cap dels anys, un bon dia, però, va sentir la necessitat d’explicar-m’ho i vaig disposar-me a escoltar aquell relat, amb el cor encongit, i per què no reconèixer-ho, amb una mena de remordiment de no haver estat capaç d’entendre les seves mitges paraules.

La Gemma havia nascut a pagès i tot i que ja de petita el seu afany era “estudiar i aprendre molt”, com ella sempre deia, doncs la veritat és que no li va quedar més remei que munyir les vaques, donar el pinso a les gallines i netejar la cort dels garrins, entre altres feines a quina més dura.

Es va enamorar d’un vailet ,en Pau, fill d’una gent benestant del poble veí. Però lògicament els pares d’en Pau tenien uns altres plans per a ell.

Va seguir treballant a pagès, fins que un dia, va començar a veure coses rares, a sentir sorolls estranys i es deia pel poble que s’havia tornat boja. Vaig anar a casa seva, un parell de vegades, però lno a vaig saber ajudar, no la vaig saber entendre. Potser ens era més còmode pensar com tots els altres que s’havia tornat boja. La van tancar en una mena d’hospital, ens van dir que no es podia anar a veure i així “d’obedients” ho vàrem fer, jo, i les altres.

Va passar temps i ningú es va recordar de la Gemma. En Pau es va casar, i el poble va fer un tomb. En uns enderrocs, van descobrir alguna cosa que deien que tenia molt valor per la seva antiguitat i el poble es va anar omplint de turistes.

Un dia, anava jo cap el mercat i de lluny em va semblar veure la Gemma, a mida que m’hi vaig apropar vaig veure una cosa prima, esquifida que s'hi assemblava força, quan va ser al meu costat, em va mirar amb uns ulls tristos i va seguir caminant com esmaperduda. Em vaig quedar tan gelada que no vaig reaccionar fins que no vaig ser a casa. Aleshores em vaig refer i vaig anar cap a casa seva. De tot el que em va explicar no us en podria fer un resum. Era massa llarg, massa trist i massa seu.


Jossie Casanovas

Va buidar el pap

EL LLIBRE "EL CARRER DELS PETONS" ENTRE MOS I MOS UN SECRET

Agenollades sota l'olivera plegaven olives arbequines (molt petites) amb una rapidesa que ni un estruç afamat les hagués pogut igualar.

A dues mans, que en semblaven quatre, com més ràpid ho feien més olives podrien vendre i així completar el minso jornal que en plena postguerra guanyaven molts i més especialment els treballadors del camp.

Podrien explicar-se coses o no, de les famílies, del poble, xafarderies dels altres pobles. Vigilaven força, però, en fer certs comentaris, baixant molt la veu i segons quins temes ni baixant la veu, perquè després calia pasar pel confessionari i de política mutis i a la gàbia...

La Filomena ja en tenia el pap ple d'haver d'acotar sempre el cap i callar quan amb el seu home parlaven de les respectives famílies, la d'ell era sempre la més assenyada, la tia majordoma, la germana monja... i en canvi la d'ella, segons ell, era més del cantó baliga-balaga i així un dia sí i un altre també.

Tant va el càntir va a la font que un dia es trenca. I aquell dia ella podia parlar de la trencadissa, del padellasos. Finalment va poder posar, ella, un exemple menys honrós a l'altra nissaga. Sempre li volien fer creure que la Rosalia, la germana del seu home que vivia a Barcelona treballava en la botiga de llenceria del senyor Ignasi, el que va venir al poble amb ella, no feia gaire. Però ella, va dir-li, sabia que això era la tapadora. En realitat la Rosalia era l'amistançada d'aquell tant digne i ben casat senyor. Dir-li marfanta o bagassa no ho va poder fer perquè no sabia el significat d'aquells mots i en públic no va pronunciar la paraula que sí sabia el que significava, però sí que en el duel dialèctic la va dir amb totes les lletres i la Filomena va clarificar-li a la Carmeta: ja en tenia el pap prou plé d'acotar sempre el cap. Un cop cadascú era més just.

Va passar bastant de temps en què les dues famílies vivien en una mena d'empat tècnic gràcies a la valentia de la Filomena...

M. Cinta Amenós

HAIKUS

CAP. IX

I tirant a ocre
la lluna ataronjada
nit amarada.


CAP. X

Espelma prima
flameta tremolosa
fumera fosca.

Llàgrima prima
avall regalimava
esgrogueïda.

M. Cinta Amenós

Va buidar el pap

LA DOLORETES

Avui parlaré de la Doloretes, una velleta polida i simpàtica, que es fa estimar per tothom i que sempre busca la part positiva de la vida.Vaja, una persona excepcional.
Com cada primer dissabte de mes vaig a veure-la a la residència. Malauradament avui no m'espera asseguda com sempre davant la taula amb el seu cordial somriure, per fer la partideta de cartes que tant li agrada. És al llit, està refredada, m'ha dit la cuidadora. En entrar a la seva cambra la trobo somrient com sempre però el seu nas vermell i la seva veu reflecteixen com està.
-Vine, em diu, seu aquí a prop meu.
No sé pas ben bé en quin moment de la nostra xerrada ha començat a explicar tot un seguit d'anècdotes de la seva vida, però el que sí és cert és que té ganes de parlar-ne.
-Vaig néixer en una masia entre Tona i Malla, a casa érem més aviat pobres, però a mi em van fer anar a "costura" amb les monges per aprendre de lletra. A la tarda moltes nenes berenaven pa amb xocolata i a mi se'm feia la boca aigua, jo només en podia menjar quan me'n portaven els Reis. Aleshores se'm va acudir com podia fer-ho perquè me'n donessin. Al matí abans de anar a l'escola vaig posar unes quantes castanyes de les que teniem al sac que ens donaven cada tardor a canvi d'anar a collir-ne al Montseny, en un mocador del pare, ben lligat, i el vaig tirar per la finestra del darrere de la casa. Després de dir adéu a la mare, el vaig recollir i, cap a "costura". Aquell dia el meu berenar va ser la xocolata, per cada tres castanyes me'n donaven un trosset.
La Doloretes riu, els seus ulls encara tenen aquella guspira de picardia.
-No et pensis que a casa passàvem gana, però el què es diu tall en menjavem molt poc, quasi tot es guardava per l'època del segar i el batre. Jo, sovint mirava les llangonisses que teníem penjades a dalt més alt i em moria de ganes de tastar-les. Era tan lluny el mes de juliol! I jouna mica goluda sí que ho era, així que un dia agafo una espelma, cremo el cordill i la llangonissa cau rendida als meus peus. Mai l'havia trobat tan bona. Tot d'una el cor se'm encongí en senir passes que pujaven per l'escala, jo que agafo el que em quedava d'aquell requisit i el deixo al capdamunt de la graonada. Era la mare, i vaig sentir que deia: refotut gat!, ja ens ha fet córrer una llangonissa, quan l'atrapi li fotré una estomacada que se'n recordadrà!: Estava salvada!
-Doloretes, no està cansada?
-No! m'agrada recordar aquestes entremaliadures de quan era petita, i no sempre tinc qui les escolti.
- Als disset anys em van enviar a Barcelona a servir. Era una casa de confiança, situada a la Gran Via a tocar del passeig de Gràcia, on la germana de la mare feia temps que hi treballava. El mateix dia de l'arribada en vaig fer una de bona. Van manar-me que anés a comprar dos litres de llet de vaca i jo, molt decidida i fent-me la fina, pensant que aixó de vaca era molt gruixut per la capital, vaig demanar dos litres de llet de vedella. La lletera tot rient em digué, deus voler dir de vaca, oi maca? Quina vergonya! És en aquesta casa on vaig conèixer el Joan, era fuster i va venir a arranjar una porta. Mentre treballava ens vam quedar sense llum i jo li aguantava l'espelma perquè pogués acabar la feina. Al cap d'un any ens casàvem.
La Doloretes, s'ha quedat callada, els seus ulls una mica entelats miren al buit i, vés a saber què veuen.

Carme Codorniu

Va buidar el pap

DEL PASSAT AL PRESENT

Sé ben bé per quina raó em vaig introduir en la seva vida. Des que ens vam conèixer el seu tarannà em cridava l’atenció, tenia quelcom que la distingia de tots els que ens tractàvem en aquelles reunions mensuals. Vestia amb senzillesa, però tot li lluïa d’una manera especial. Ella sempre hi era a l’hora de opinar i prendre decisions, però al final quan la reunió es relaxava i entre tots s’establia un tracte més íntim i personal, ella ja havia marxat. Un dia, casualment ens vam trobar al metro, venia de treballar. Em va explicar que estava un xic neguitosa perquè els seus tres fills: dos nens, de cinc i set anys, i una nena de deu, estaven sols a casa des que sortien de l’escola fins que ella arribava. Jo, que ignorant la seva situació, li vaig preguntar si no tenia ningú de família que en pogués tenir cura. Tant de bo tingués algú!, em va contestar. Va ser aquest, tant de bo!, expressat amb tanta vehemència, el que em va induir a interessar-me per la seva vida.

Venia d’una família benestant, el marit, amo d’una empresa tèxtil, quan les drogues per a nosaltres no eren més que el vi i el tabac, ell ja en consumia d’altres. Amb els seus tripijocs es van arruïnar i un atac de cor va acabar amb la seva vida. La família, en lloc d’ajudar-la, per raons que ara no vénen al cas, li van girar l’esquena. Ella, que no havia treballat mai, sola amb els fills va marxar a la ciutat, amb la intenció de poder trobar alguna feina i tirar la família endavant. Va assolir sortir-se’n compaginant diversos treballs, i amb l’ajut de molts dels companys que participaven en les reunions mensual, als quals, jo, prudentment, mai els vaig voler fer preguntes sobre la seva vida, encara que intuïa que quelcom en sabien.

M. Dolors Cerdanya

El Cisco buida el pap en somnis

El carrer dels malsons

M'he despertat tot entresuat, amb un mal de cap intens. En vénen a la memòria imatges inconnexes, llocs estranys, gent que no conec. Ha estat un malson, tinc l'estómac encongit i una sensació d'angoixa inexplicable.
Em dutxo i després d'un cafè, el meu cap comença a aclarir-se. Les visions nocturnes es van lligant.
Recordo que jo era jo, però no amb el mateix nom. Vestia una mena de roba estranya, com d'una altre època. En lloc del meu despatx, em trobava en una volta fosca i humida. Tenia entre les mans una massa enganxifosa i l'anava pastant. Al meu cantó , un noi grossot apilava els trossos que jo li donava i els posava al forn. El noi es deia Cisco i estava molt esverat.No parava de parlar sobre el perill que corríem. Semblava evident que ens enxamparien en qualsevol moment.
M'explicava com la passada nit, el comte d'Espanya havia fet penjar a tres ciutadans només perquè varen criticar la seva dèria per perseguir revolucionaris.
Recordo que tot d'una es va obrir la porta i varen entrar uns oficials enfurismats que cridaven ; "a por ellos, son los revolucionarios!"
A partir d'aquí , les imatges es fan confuses, només recordo passar molt fred i gana, els plors del Cisco i la sensació esgarrifosa d'un perill irreversible.

De sobte, el soroll de la ràdio em torna a la realitat. Faig tard. Surto de casa, agafo el cotxe. En el primer semàfor vermell, practico la dispersió mental; penso en les bajanades que he somiat. Jo, revolucionari, que sóc tan acollonit!.
"No sé pas d'on he tret aquesta història tan fosca i opressiva". Respiro tranquil, som al segle XXI, en temps de democràcia. Ens beneficiem d'un govern autònom, gaudim del respecte i l'admiració dels nostres veïns, la nostra llengua es parla en tots els àmbits de la vida quotidiana. De fet, hem avançat tant que tenim un president de la Generalitat andalús encaboriat en assolir la qualitat lingüística pròpia de l'honorable càrrec. D'això se'n diu progrés històric!

Lídia Bardina

Va buidar el pap

Secrets

Van pujar a l’autocar davant meu. Mentre buscava el meu seient, que era just a la mateixa filera, a l’altra banda del passadís, vaig pensar que devien tenir, si fa o no fa, l’edat de la meva mare. Ens esperava un viatge llarg i pesat, sense ni l’al·licient del paisatge que quasi no es distingia en aquell matí plujós. Em vaig posar a llegir la novel·la que duia a la bossa. De tant en tant m’arribaven retalls de conversa de les meves veïnes dels quals vaig deduir que no feia massa que es coneixien perquè s’estaven posant al corrent de les seves preferències en cinema, teatre, llibres, etc. Em va sorprendre que tinguessin gustos bastants semblants als meus. Tant de bo pogués compartir aficions amb la meva mare. Després em va semblar que parlaven de temes de família i em vaig concentrar en el meu llibre. Vaig parar de nou l’orella quan una d’elles va dir que li volia explicar una història que acostumava a mantenir en secret perquè... En aquell moment el xofer va engegar la radio i la música em va tapar les veus. Al cap d’una bona estona les vaig mirar de reüll i em vaig adonar que la seva expressió havia canviat i que probablement la confidència havia fet que les companyes esdevinguessin amigues.


M. Carme Juan

Buidar el pap

BUIDAR EL PAP

De vegades sense saber per què i en una situació totalment inesperada, una persona comença de cop i volta a explicar algun fet de la seva vida i acaba explicant les intimitats més entranyables. Pot passar, fins i tot, el cas que la persona receptora de les seves explicacions ni tan sols sigui una amistat.

Quin és el motiu que porta a aquesta obertura del seu interior? Doncs no ho sé. Potser haver trobat un moment propici; una necessitat de treure el que portes dins; coincidir amb qui t’escolta, etc. No sé donar-hi cap raó, però el que sí que puc dir, és que quan això es produeix i hi ha una comunió amb la persona que ha compartit la conversa, s’aconsegueix per part de la que ha explicat una gran satisfacció, o millor dit, un gran relaxament i tranquil·litat. Buidar el pap és quelcom molt beneficiós.

M. Dolors Figueras

La Carme buidà el pap

la carta


La Carme era a la cuina endreçant tot el que havia comprat per fer la paella, l'endemà es reunien tota la família per celebrar el 30è aniversari del seu fill gran ,en Miquel. S'havien repartit les tasques, ella faria la paella, l'altre fill, l'Àngel, portaria els entremesos i la dona d'en Miquel s'encarregaria del pastís.

Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament. Com havia lluitat, des de feia tants anys!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada, ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina; més tard, anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, que orgullosa se'n sentia! Era una manera de donar les gràcies.

De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven. Ara posaria la casa apunt, ho netejaria tot i després havent dinat, aniria a la perruqueria . Volia estar ben guapa ! Tot estava programat. Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! De sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més en llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.

La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó ,deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills. Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund a donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia dels remordiments i una malaltia que el rosegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a què va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare?

Va començar a plorar convulsivament, sense control, estripà la carta i la va estrènyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés, presa d'un atac de bogeria . Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. De mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractés, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.

La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada: semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa. Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència. Ella tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar. Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estaven casats. Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .

En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, van ser moments d'unió i felicitat, tots esperaven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill s'assemblava a ell. Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa más guapa del mundo". Però al cap d'uns quants mesos , tot va començar a canviar. Ella romania a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es tornà agressiu i prepotent.

Havien passat dos anys i va tornar a quedar embarassada. Aquest embaràs va ser una prova de força, va emmalaltir , i ell no va estar mai al meu costat.Quantes vexacions , quantes infidelitats, agressions!, bevia desmesuradament i ja no li interessava la feina. Cada dia més dèbil, havia d'anar a demanar menjar i diners als meus pares, l'ajudaven i l'aconsellaven que el deixés , però ella encara l'estimava i volia pensar que potser canviaria.

Fins que un dia, en Miguel va tenir l'atreviment de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament. Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora. Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria. Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí. En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava. Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament; pas a pas va anar assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer van anar a l'escola , després van començar a treballar, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començaven a somiar. Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones , àngels, que li havien donat la mà. Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.

Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu. Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure el seu pare.

Raimunda Pàmpols

"La passejada" pel mar de Cambrils

Cambrils, diumenge 22 de març de 2009

Regata en Argenteuil, Monet

Fa 20’ que el sol ha començat a escolar-se entre el gruix de la manta nuvolosa matinera.

Ara m’escalfa. Noto l’aire com comença a circular. Del 140, un Xaloquet.
L’oficial principal ordena hissar la Delta. Hora d’embarcar-se.[...]

A mar. M’aïllo de la multitud, dels nervis, del frenesí.
Silencio el soroll escardat del motor. Em concentro. Escolto. Sento.

Estic surant, xipolleig de la petita onada contra l'obra viva de l’artefacte. Una suau brisa humida i fresca encara de la matinada de primavera, em recorre per la cara i les mans nues, em transmeten una esgarrifança que em recorre tot el cos.Acluco els ulls. S’intensifiquen les sensacions, aguditzo els sentits. Respiro. Segueixo concentrant-me.Sincronitzo el meu cos amb el vaivé de les onades. Prenc consciència. Són els minuts previs de passar d’una gran profunditat serena, a la més superficial i guerrera vivència.

Tothom s’hi juga molt: trofeus, medalles, prestigi els uns, reconeixement de la feina justa els altres. Segueixo concentrat. Respiro. Segueixo sentint. Repasso mentalment cada una de les regles que poden entrar en conflicte en dècimes de segon. Tinc dubtes. Continuo esforçant-me.

Una veu metàl·lica m’arriba a les oïdes: “En 1’ comencem procediment !” M’esvero. Em calmo de nou. Obro els ulls. El Sol m’enlluerna. Arrenco el motor. M’arriba una flaire de barreja de gasolina i oli, mala carburació. Deixo de respirar per empassar el mínim d’aquest núvol pudent. Soroll estrepitós.

Escolto la xiulada llarga mig ofegada d’una botzina d’aire. És característica. M’és familiar. És el senyal de preparació: minut -5.

M’aproximo a la sortida. Mentre identifico els números de cada equip, em noto els nervis a flor de pell, el cervell em va a cent, la musculatura del cos tensa, rígida, les parpelles immòbils, les òrbites llambreguen el camp de regates.

De nou la botzina. Minut -4. Senyal d’atenció per a la classe. La primera prova de la final del campionat acaba de començar.

Oriol Mascareñas (Àrbitre).

Esdeveniment:

Campionat de Catalunya per Equips de la classe Optimist 2009.

diumenge, 29 de març de 2009

Aigües


Feia un dia rúfol, gris, trist, una pluja incipient començava a mullar els carrers; tot convidava a la malenconia i propiciava els records més tristos. Les plantes de l'eixida, alimentades per l'aigua de la pluja, ploraven llànguidament la manca de flors d'una primavera més freda del que és habitual, i un cansament estrany m'omplia l'ànim. Tot i així, vaig decidir sortir a fer una passejada i contemplar com de bonic pot ser el mar tot i el mal temps.
Les palmeres del passeig ballaven harmoniosament la solitud, i una forta olor de llevant t'arribava al moll de l'os. Els bancs sempre plens de gent prenent el sol mostraven la seva nuesa, mentre les onades, amb la seva remor, entonaven cants mariners d'altres contrades. Alguna espurna discreta m'arribava a la cara, i la seva salabror es clavava a la pell; per un moment el pensament em portà a altres mars més llunyans, on qui sap si hi hauria algú com jo passejant i desant el seu perfum.
Però de sobte un so familiar em retornà al present més real, i el passeig s'omplí de la gent que baixava del tren; els colors dels paraigües semblaven flors en un jardí improvisat, i és llavors quan em vaig adonar que la pluja m'havia calat fins als ossos, i vaig pensar que valia més que jo també passés a formar part d'aquell jardí.
Vaig alçar el meu paraigua i vaig tornar pausadament cap a casa, amb el regal enriquidor d'un munt de sensacions i, problablement, d'un refredat producte de la pluja i l'aire del matí.

Maia Aguadé

PRIMAVERA


PASSEJADA PER LA MEVA TERRASSA


La primavera és l'època de l'any que observo amb més atenció les plantes que tinc a la meva terrassa. També és l'època que elles m'observen ,em fan senyes, com si volguessin dir: "Ho veus com l'hivern ens ha deixat? Som com un munt de fulles i branques seques, descolorides i desnodrides. Fes alguna cosa ".

Aleshores sé que ha arribat el ritual anual. Preparo sacs de terra, material i eines per tallar ,nodrir ,podar ,renovar i tot el que fa falta per treure' ls els vestits de l'hivern i posar-les guapes per la primavera.

Són aquests moments que em revelen els seus secrets i capritxos i em demanen favors. Normalment no m'agraden favoritismes, però pel benestar de tothom cedeixo als seus desitjos. A les fredoliques, els busco un bon lloc al sol, i quan alguna ha tingut problemes amb la seva veïna, li dono una altra ubicació. Sempre hi ha la que vol destacar més, la que demana separació del grup, la que vol un espai solitari per a ella sola. Tampoc no tinc problemes amb això. Quan una té mèrits suficients, la col-loco en un lloc especial. Perquè el que més m'importa a mi és que totes estiguin contentes i ben guapes a la meva terrassa.

Corry Kaslander (text i pintura)

PASSEJADA PER BARCELONA


CAP. IX

Com feia molt altres dies sortia de casa per a caminar la meva hora. Avui, però, és una passejada per a observar. Comptador de neguits a zero. Ment en blanc i ulls, cor, sentiments, oberts de bat a bat, una caminada diferent, aventurera si se li escau...
Surto de casa, C. Consell de Cent, cantonada C. Vilamarí, baixo per aquest i el primer edifici important l'Institut d'Educació Secundària, Ernest Lluch. Les seves parets de color rosat van variant el to cada vegada que "els artistes" hi deixen les seves empremtes... Vorejo el Parc de l'Excorxador i el primer arbre que veig un eucaliptus i gairebé m'enfado, però no, en deixo constància i li ho dic en ell: no m'agrades i aquí gens.
Segueixo la meva ruta, enfilo pel C. LLançà i de pet davant meu la remodelació de la plaça de braus de Las Arenas i entre la plaça i al mig del carrer una construcció de vidre i torno a dir: no m'agrada! Però jo, és clar, no entenc d'arquitectura i el que dirigeix el projecte sembla que és un afamat arquitecte, li diuen Richard Rogers. Ara l'obra està aturada, fa uns mesos hi treballaven fins i tot els dies de festa. La CRISI, ai las! Continua, em diu una veueta en el meu raconet intern i li faig cas i endavant que vaig a observar...
Creuo Pl. d'Espanya, en uns parterres alzines i en el cel blau una estela blanca que es va desdoblant en dues... En altres temps hagués esporuguit al personal. Inicio l'ascensió vers la muntanya pel passeig Avda. Maria Cristina, deixo constància a mà esquerra d'uns tarongers amargs, xipresos a banda i banda. Ignoro si també els hi han posat com a símbol d'acollida, és possible... A mà dreta del passeig a l'entrada de dos edificis, ufanosos margallons, em recorden la forja d'alguns edificis gaudinians.
¡Impressionant la vista majestuosa de la font i el palau al fons! He de fer, però, més camí. Segueixo per la meva dreta i arribo a la seu de Caixaforum, un edifici modernista de l'antiga fàbrica tèxtil C.Casaramona, de l'arquitecte Puig i Cadafalch i en aquest indret simulant un arbre una construcció de ferro i vidre. En diuen contrastos, oi?
Deixo d'inventariar edificis i em centro en la natura i els arbres: una araucaria molt elegant, plataners a banda i banda de la carretera i els arbustos molt agraïts, els baladres. Entremig arbres de l'amor, en aquesta època curulls de petitones floretes rosa, abans que les fulles neixin... Un arbre agosarat, diferent en el procés. Una bellaombra amb la seva impressionat soca. Hi ha també palmeres i arbres ampolla. I enfilo vers l'Estadi i allí, així que hi arribo, la gran emoció, com cada dia quan els veig, els magnolis. A ells els entrego la meva admiració, estimació i agraïment, a més de bells són generosos vers nosaltres, diuen que ajuden a descontaminar.

M. Cinta Amenós