dilluns, 30 de març de 2009

Va buidar el pap

LA DOLORETES

Avui parlaré de la Doloretes, una velleta polida i simpàtica, que es fa estimar per tothom i que sempre busca la part positiva de la vida.Vaja, una persona excepcional.
Com cada primer dissabte de mes vaig a veure-la a la residència. Malauradament avui no m'espera asseguda com sempre davant la taula amb el seu cordial somriure, per fer la partideta de cartes que tant li agrada. És al llit, està refredada, m'ha dit la cuidadora. En entrar a la seva cambra la trobo somrient com sempre però el seu nas vermell i la seva veu reflecteixen com està.
-Vine, em diu, seu aquí a prop meu.
No sé pas ben bé en quin moment de la nostra xerrada ha començat a explicar tot un seguit d'anècdotes de la seva vida, però el que sí és cert és que té ganes de parlar-ne.
-Vaig néixer en una masia entre Tona i Malla, a casa érem més aviat pobres, però a mi em van fer anar a "costura" amb les monges per aprendre de lletra. A la tarda moltes nenes berenaven pa amb xocolata i a mi se'm feia la boca aigua, jo només en podia menjar quan me'n portaven els Reis. Aleshores se'm va acudir com podia fer-ho perquè me'n donessin. Al matí abans de anar a l'escola vaig posar unes quantes castanyes de les que teniem al sac que ens donaven cada tardor a canvi d'anar a collir-ne al Montseny, en un mocador del pare, ben lligat, i el vaig tirar per la finestra del darrere de la casa. Després de dir adéu a la mare, el vaig recollir i, cap a "costura". Aquell dia el meu berenar va ser la xocolata, per cada tres castanyes me'n donaven un trosset.
La Doloretes riu, els seus ulls encara tenen aquella guspira de picardia.
-No et pensis que a casa passàvem gana, però el què es diu tall en menjavem molt poc, quasi tot es guardava per l'època del segar i el batre. Jo, sovint mirava les llangonisses que teníem penjades a dalt més alt i em moria de ganes de tastar-les. Era tan lluny el mes de juliol! I jouna mica goluda sí que ho era, així que un dia agafo una espelma, cremo el cordill i la llangonissa cau rendida als meus peus. Mai l'havia trobat tan bona. Tot d'una el cor se'm encongí en senir passes que pujaven per l'escala, jo que agafo el que em quedava d'aquell requisit i el deixo al capdamunt de la graonada. Era la mare, i vaig sentir que deia: refotut gat!, ja ens ha fet córrer una llangonissa, quan l'atrapi li fotré una estomacada que se'n recordadrà!: Estava salvada!
-Doloretes, no està cansada?
-No! m'agrada recordar aquestes entremaliadures de quan era petita, i no sempre tinc qui les escolti.
- Als disset anys em van enviar a Barcelona a servir. Era una casa de confiança, situada a la Gran Via a tocar del passeig de Gràcia, on la germana de la mare feia temps que hi treballava. El mateix dia de l'arribada en vaig fer una de bona. Van manar-me que anés a comprar dos litres de llet de vaca i jo, molt decidida i fent-me la fina, pensant que aixó de vaca era molt gruixut per la capital, vaig demanar dos litres de llet de vedella. La lletera tot rient em digué, deus voler dir de vaca, oi maca? Quina vergonya! És en aquesta casa on vaig conèixer el Joan, era fuster i va venir a arranjar una porta. Mentre treballava ens vam quedar sense llum i jo li aguantava l'espelma perquè pogués acabar la feina. Al cap d'un any ens casàvem.
La Doloretes, s'ha quedat callada, els seus ulls una mica entelats miren al buit i, vés a saber què veuen.

Carme Codorniu