dissabte, 31 de gener de 2009

"CORATGIA " Poema de la Corry Kaslander


Unes fines herbetes,

amagades entre pedres,

trepitjades per tothom,

reneixen cada dia

amb orgull i satisfacció.

Fan un serrellet verdós,

que m'inspira poesia.

CORATGIA de Caterina Albert


... i cada cop que acalo l’esguard sento una dolça revinguda de
emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina que nia
entre les cintes dels carrers opressors i que, en lloc de
maleir-los, com fa tot empresonat i amb el seu ergàstul, emmarca
de poesia, de poesia sempre renaixent, l’eixorquia insensible i
incurable del seu botxí; i, amb l’emoció, s’aixeca dintre meu
una onada d’admiració càlida, punyent, confortadora, envers
l’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom que,
estiu i hivern, hivern i estiu, de cap a cap de l’any i a través
de totes les crueltats del destí, sap perdonar-les i oblidar-les
per oferir al món, amb triomfant coratgia, una enternidora esma
de bellesa.
Laura Trovo

ELS CARAGOLS - Basat en "Coratgia"

Hi ha certs records viscuts al llarg de la cursa de la vida que sovint apareixen frescos com si haguessin estat viscuts ahir. I no són pas els països exòtics que he visitat, ni els mars d´aigües transparents color maragda en els quals he nedat, ni els plats de peixos i marisc que - de viu en viu- anaren a parar a l´olla ( pobrets) per tal d´assaborir-los amb tot el seu gust, no. El que més em plau és recordar els cargols amb all i oli de la tieta Roseta .

En acabar l´escola els pares em portaven a Martorelles a ca l'avi a fer salut. La tieta Roseta - la jove de la casa – tenia cura de la meva persona per tal de retornar-me a l´urb en immillorables condicions . Davant el porxo de la casa hi teníem un hort on collíem les fruites, verdures i aquells enciams verd-morat que amb tanta dedicació pintava el sol dia a dia. A l´albada quan la rosada mandrosament dipositava petites perles d´aigua transparent damunt les fulles verdes de les cols, en pocs moments, cargols afamats grimpaven pel tronc fins arribar a les fulles més tendres per deixa-hi les empremtes de la seva devoradora gana. Aleshores la tieta i jo amb un sac a la mà fèim el nostre “ agost “: un a un anaven caient dins el sac i en pocs moments ja era ple de cargols que desesperats treien les banyetes entre els forats del sac intentant escapar de tan tràgic final .

Després d´una setmana de desdejuni ja eren a punt d´anar a parar a l´olla a bullir amb herbetes collides en el mateix hort. Tots a taula fent salivera érem a punt per degustar tan modesta per exquisida menja. Closca a closca anaven fent munt al plat desprès de haver-los fregat amb all i oli. Sovint competíem per saber qui era el gran Golafre jo mai quedava enrere del concurs .

És quelcom incomprensible, al menys per a mi, que cada cop que penso en els cargols amb all i oli em torni la salivera amb golafreria

Montserrat Subirà

L'AROMA DEL CAFÈ

Text paral·lel a Coratgia de Caterina Albert

Un dia rera l'altre, sempre la mateixa rutina durant anys i anys. Tots els companys de feina anàvem arribant i ens arreplegàvem al voltant de la taula de la sala de professors i ens preníem una tassa de cafè. Només entrar ja se sentia aquella aroma penetrant que em donava empenta i embranzida per començar una nova jornada.

Tota la tertúlia matinal rondava entorn el líquid màgic que embriaga i aglutina. No ansiejo perfumar-me amb un esplendent "Chanel número 5". No desitjo concentrar el meu olfacte en la fragància d'un sabó de luxe. No friso per la flaire d'un vi anyenc. La meva estima és més modesta, quotidiana i senzilla. La meva atenció es centra en l'olor que es desprèn d'una tassa de cafè i és l'única que em transmet una calidesa especial.

Per això, recordo com un fet entranyable el cafè del matí a l'escola on treballava.

Magda Simon

ENS ASSEMBLEM A "L'HERBETA"?

Per què quan llegeixo cadascun dels textos que ens són lliurats per fer el treball setmanal, sempre, a més de trobar-los magnífics, em duen a fer alguna reflexió?

Està clar que puc fer-la i punt, però resulta que tinc un no sé què per dins que m’empeny a penjar-la al nostre bloc per si alguna persona de les que compartim curs m’ajuda a aprofundir-la. Anticipadament gràcies.

Doncs mireu “l’herbeta” que surt a Coratgia l’he trobat tan magnífica, tan “gran” que em suggereix:

a) Arranada, segada, escapçada. Quantes vegades en les vides de les persones succeeixen esdeveniments que els podríem assenyalar amb aquests qualificatius. L’herbeta malgrat tot això sobreviu amb triomfant coratgia.

b) Com pot oferir a cada sol ixent, gai i reentendrit, el candi i alegre somrís?, L’alegria de participar d’un nova albada, de veure el sol, ens hauria de portar a dir-li, molt bon dia amb un somrís i que aquest ens acompanyés tota la jornada.

c) Sento una dolça revinguda d’emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina. Quina força transmet aquesta petita herbeta. M’adono que no cal pas ser molt important, tenir molta visibilitat, per arribar a transmetre una onada d’admiració càlida, punyent i confortadora.

d) L’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom. Passar inadvertit no pressuposa no ser-hi; ser trepitjada tampoc ho podem entendre com desaparèixer, ans al contrari “l'herbeta”, “les persones” hem de saber perdonar totes les crueltats del destí i oblidar-les per oferir al món, una entendridora esma de bellesa.

* * * * * *

Disculpeu si avui això sembla més aviat un examen de consciència, però malgrat aquesta coincidència, la lectura d’aquest text és el que m’ha inspirat i m'ha agradat aprofundirhi.

M Dolors Figueras

dimarts, 27 de gener de 2009

Espígol, record de ma infantesa


L'armari de la meva àvia era un bé de Déu de roba blanca amb brodats i puntes de coxí. M'agradava molt obrir-lo, sobretot per l'olor que sortia d'aquella roba tan ben cuidada. Desprenia aroma de l'espígol que ella guardava enmig dels llençols. Sempre que anava a casa seva, havia d'obrir l'armari.

Tot i que he seguit el seu costum, mai no he recuperat aquella aroma de la infantesa.

Roser Barata

Calendari del mes de gener - Maribel Rafel


diumenge, 25 de gener de 2009

CORATGIA de Caterina Albert

Sobtadament de Josep Carner - Túrnez & Sesé

CORATGIA - Rosa Vila

Què és el que et té el cor robat? 12
no són paratges d’anomenada, 9+1
ni de prestigi turístic ni històric, 10+1
ni les Drassanes ni el barri gòtic, 9+1
ni el corrent multicolor de la Rambla, 10+1
ni aquell paisatge verd que et rodeja. 9+1
ni les amplades immensurables del mar. 12

Doncs, quin és aquest amor que t’ha enlluernat? 12
La meva amor és molt més modesta 9+1
que en comptes d’eixamplar-se i enlairar-se 10+1
s’ha encongit tant, per humiliar-se. 9+1
És l’herbeta que entre els junts de les pedres 10+1
creix molt suau i amb verd esperança, 9+ 1
fent un rialler somrís de vitalitat. 12

En som tots conscients? Pensem-hi i actuem. 12
La planta és feta per a la terra 9+1
per deixar-hi sa llavor i arrelar-hi, 10+1
i de ses substàncies nodrir-se. 9+1
La natura conjuga planta i terra, 10+1
fet indestructible, inviolable, 9+1
tant si és molt poderosa com elemental. 12

L’home, manefla de mena, i el “miracle” 12
L'home, que gaudeix d'esmenar sempre: 9+1
crea, inventa, destria, agrupa, empelta, 10+1
i copia les traces i manyes. 9+1
Mes, l’herbeta, en res d’això no compta 10+1
sols per una llei desconeguda 9+1
pot fer el miracle cada nit, reeixint de nou. 12

CORATGIA de Caterina Albert

Pensa en algun objecte animat o inanimat (ha de ser aparentment modest o quotidià) que t’hagi produït una sensació semblant a la que va experimentar Caterina Albert. Aplica-hi l’estructura de la narració "Coratgia".

LA MONA DE PASQUA DE LA MEVA ÀVIA


De la barreja de sensacions plaents d’infantesa idealitzades dins la meva ment, en destacaria una en primer lloc; i no ho faria perquè es tractés del record d’un acte molt assenyalat, ni perquè suposés l’arribada d’un regal de molt preu. No, el meu record és modest i evoca la mona de Pasqua que la meva àvia i padrina m’enviava cada any des d’Oliana, el seu poble. Era una mona elemental, hereva de tradicions molt antigues, feta per ella mateixa amb pasta de pa lleugerament ensucrada, i guarnida amb un nombre d’ous durs igual als que jo havia acomplert aquell any. Aquella rodona casolana era el nexe des de la llunyania, un missatge familiar transmès per qui podia representar millor la família.
Els pastissers, sempre disposats a unir tradició amb negoci, ja havien sofisticat al seu dia l'ancestral costum competint en habilitats, ideant mil formes, incorporant tota mena d’ingredients llaminers i guarnint el conjunt amb figures populars; per no parlar d’ous de xocolata i d’autèntiques filigranes fetes amb tan noble matèria. Aquesta magnificència enllaminí la tradició i transformà l’antiga mona en un pastís ornamental.
Certament era impossible ignorar l’abisme tècnic que separava la meva primària mona de les que jo veia lluir any rera any pels aparadors de les pastisseries barcelonines. No tenia ni ous de xocolata, ni melmelades, ni altres elements per resultar atractiva als meus ulls, però jo cada any l’esperava amb la mateixa il·lusió. Com era possible que tan discreta llepolia em resultés seductora? Senzillament perquè al darrera hi podia veure les mans que l’havien treballada només per a mi i perquè personificava la bellesa de les coses autèntiques enfront d’altres artificioses. Tot això un infant ho pot percebre clarament, sobretot si ha tingut la sort de créixer en el si d'una llar que ho ha propiciat. En aquella humil mostra culinària s'hi endevinava tota la força de la tradició, de la tendresa i en definitiva, de l'amor.
I per aquestes raons aquest dolç record encara aixeca dins meu una onada d’emoció en evocar-lo. És una d’aquelles sensacions intransferibles, que ens agrada tant haver viscut perquè proporciona instants de felicitat.

Francina Gili



L'ESFERA DEL MÓN

Hi ha un objecte que m’atrau amb una força extraordinària i no vol pas dir que sigui ni molt car, ni gens especial, ni difícil d’aconseguir. És un objecte a l’abast de qualsevol, ja que n’hi ha de tots preus, de totes mides i qualitats. És tracta d’una senzilla esfera del món. Quan la veig a l’aparador d’algun establiment, m’hi quedo una estona, bocabadada i amb una sensació difícil d’explicar. Me la podria comprar? I tant que sí... però mai he entrat a comprar-la, potser el meu inconscient no vol esvair aquesta il·lusió.

Em recordo ara, de la famosa frase de la Mafalda, quan mirant-se el món, l’embena per una banda i explica: “Li fa mal l'Àfrica”. (Avui l’hauria d’embenar tot!...). En aquesta “pilota” més o menys gran (la mida no en té cap, d’importància) hi ha reflectides les veritats, les mentides, les guerres, els terratrèmols, les pors, la gana, les inundacions, les malalties, les angoixes; però també, les il·lusions, les alegries, l’amor i tantes i tantes emocions, fets i circumstàncies.

Lamentablement el que menys hi trobem, i us puc ben assegurar que m’esforço per trobar-ne encara que només sigui una petita guspira, és la PAU: Costa de trobar. Ens parla de lluitar, de relliscar, de tornar-se a aixecar, de viure, de morir de renéixer i de seguir.

Tothom diu que l’estima, però tothom se n’aprofita, tothom l’explota, tothom la malmet. És quasi un miracle que malgrat tot, ella encara ens aixoplugui sota un mantell protector i ens faci el regal de deixar-nos gaudir de tantes meravelles que encara no hem acabat de malmetre.

Jossie Casanovas

El paisatge que més m'enamora

Hi ha paisatges que m'inunden el cor d'emocions, però no són els camps verds que omplen la meva mirada de guspires de verdors melats, cítrics i maragdes; ni aquelles superfícies de grans amplades, de diferents formes, com si un arquitecte enginyós les hagués arranjades; ni l'esguard de la figura difusa d'un home que llaura capficat i atent en la seva feina; ni els racons més secs i calents de la plana on apareix la bosquina resseca de garric i arçot. Ni em trasbalsa aquest paratge que canvia i apareix ara perfilat per corrues d'oliveres d'un verd diferent matisat d'argent, ni els ametllers romàntics, vestits de blanc , fidels anunciants de la primavera, que encara trigarà a venir, conjurats per pintar de neu tots els camps i difondre la seva llum enlluernadora. No, no és aquest el miratge que em trasbalsa.

El meu esguard s'encongeix quan albiro a la llunyania la figura tendra i acollidora del campanar del meu poble. Un cúmul de dolces emocions m'envaeix i tot es transforma. Aquest és el paisatge que m'enamora.

Raimunda Pàmpols

LA BOTIGA DEL MEU BARRI


Hi ha botigues que em tenen el cor robat, però no són ni molt menys aquestes superfícies grans que estan tan de moda. Tampoc no són els supermercats tumoltuosos amb passadissos plens de gent, comprant el que no necessiten per res. No em trobaràs tampoc a les luxosos galeries, ni viatjaré mai a grans ciutats per trobar la botiga del meu somni. No , el meu gust és més modest.

El que m'enamora és la botiga del meu barri. Sí senyor, és aquesta botigueta fosca que em té el cor robat. M'emociona entrar-hi i trobar l'ambient familiar de sempre, amb el caliu que no he trobat mai en cap altre lloc. Dono gràcies al botiguer que ha sabut conservar, tan admirablement el seu espai.

Corry Kaslander

Aquelles xocolatades

De tots els records d'infantesa que em vénen a la memòria, n'hi ha un que desperta la meva emotivitat de manera especial. Podríeu pensar que són les festes que feien pel meu sant, o les representacions de teatre que organitzàvem amb el padrí, però no ho són pas. Ni tampoc aquelles excursions amb carro que feien empipar tant a la mare per por que poguéssim prendre mal.

Tots els bons moments viscuts al llarg d'aquests anys, ben segur que em fan sentir una persona afortunada, a qui la vida li ha regalat un munt de records agradables. Però cap d'ells no es poden comparar amb aquelles xocolatades dels diumenges al matí.

Fer la xocolata a l'estiu es convertia en tot un ritual on no tots hi eren convidats. Es veu que de petita ja deixava traspuar la meva afició a les arts culinàries, ja que, de tota la mainada que ens reuníem a l'hora d'esmorzar aquells estius enyorats a Esparraguera, tan sols jo era l'afortunada d'ajudar el padrí en l'elaboració de les coques, que l'endemà sucaríem golaframent a la xicra.

Quan sortíem de missa tots arrencàvem a córrer, afamats, cap a la taula del menjador. Quin esclat d'abundor lluïa damunt les estovalles, ni les llagostes més llampants, ni les fruites acabades de collir que reposaven al rebost ens feien la salivera de l'aroma del cacau que fumejava davant nostre esperant ser engolit per uns infants de ciutat que semblava que no havien bufat mai cullera.

Tot l'amor dels padrins era concentrat en aquelles menges que, després de tants anys, encara oloro amb el mateix desfici llaminer de llavors.

Maria Aguadé

Blat de moro


Hi ha plantes que m’emocionen; i no són els lliris esvelts, ni els rosers aplicats ni les margarides lluminoses. No, l’objecte de la meva tendresa no crida l’atenció, has de descobrir-lo.

Es tracta de les herbes de tota mena que arrelen solitàries entre l’asfalt o el paviment dels carrers de la ciutat. És ben cert que a les Rambles m’admiro davant de tantes varietats de flors aconseguides pels jardiners, les plantacions de fruiters fan goig de veure i no cal parlar dels boscos i dels camps amb tots els matisos del verd però, quina llavor hi ha més potent que la que aconsegueix trencar l’asfalt o el ciment que uneix les llambordes?

Aneu a la cruïlla entre l’Avinguda Meridiana i Felip II i allà, molt a prop de la benzinera, trobareu un plançó de blat de moro fresc, lluent, amb el seu projecte de panolla. Jo el visito sovint perquè per a mi representa la força i la bellesa de la vida.

M. Carme Juan

EL PA DE PESSIC

Hi ha una ciutat del nostre petit país que recordo amb gran plaer. Aquesta ciutat és Vic, i no és pas per la seva catedral farcida de les magnífiques pintures d'en Sert ni per la seva situació al bell mig de la plana, ni per el temple romà o l' impotant, alegre i pintoresc mercat a la plaça porxada, com jo el recordo en la meva infantesa quan des de Tona, el dissabte "anàvem a Mercat" i ens firàvem d'ous, pollastre i verdura.

Vic és el lloc on amb el pare anàvem a comprar uns deliciosos pans de pessic que tenien forma de bolet amb el capell daurat i la cama embolicada; sempre en comprava una capsa en què n'hi cabien sis. Quan sortíem de la pastisseria sèiem sota els porxos de la plaça en una "granja" i allí demàvem, ell un cafè i jo un "Cacaolat". Recordo el plaer que sentia en desembolicar la cama del pa de pessic i encara sembla que m'arriba la seva flaire dolça.

Però aquest modest pastisset que tant fruíem el pare i jo, ara que els anys han passat i el pare ja no hi és , el record de l' humil pa de pessic em fa sentir molt endins la immensa felicitat d'haver compartit amb ell aquestes dolces estones.

Carme Codorniu