dimecres, 26 de novembre del 2008

El vell tramviaire - Jesús Moncada



... De sobte, tot era diferent. Ja no se sentia sol ni frustrat. Al món hi havia alguna altra cosa, fora del tramvia i la línia de circumval·lació. Ara ja no calia fugir. Al cap de quaranta anys, la Sílvia era una altra vegada al seu costat i amb allò li bastava. Farien junts la darrera volta...

Laura Trovò

El primer tramvia de Barcelona

Desprès de fer referència a l'últim tramvia,he pensat que també era interessant recordar el primer tranvia de Barcelona i a la vegada recordar els bitllets i preus de fa més de cinquanta anys.

Idea i disseny de Pere Clarimon

LES SENYORETES DEL MAR - Haikús


Fa hores pesquen
asseguts a les penyes
fins que s'adormen.

Encisadores,
de la Mar Senyoretes
molt rialleres.

Elles s'hi acosten,
a l'orella els hi parlen
misterioses.

Quan ells desperten
encisats tots es queden
del mar per sempre.

Carme Codorniu

EL JARDÍ - Les Senyoretes del Mar

El meu avi estimava les plantes i tenia cura amorosa del jardí. Era la seva afecció i n’estava orgullós.Els néts estàvem familiaritzats en les diverses varietats de plantes i flors. Cada estació era un espectacle diferent. La primavera era un esclat de colors. A l’estiu continuava l’ alegria i s’hi afegien els fruits del cirerer amb les seves arracades roges penjant dels seus braços. A la tardor tot es marcia, però adquiria tonalitats càlides que ens anunciaven un temps de quietud. L’hivern era parada total d’activitat, moltes plantes es despullaven del seu vestit, era un recolliment general.

Quantes sensacions ens transmetien aquells éssers vivents! La rosa altiva i alhora amorosa, el pensament humil, el clavell festiu i senzill, la gardènia refinada, les hortèsies majestuoses , els geranis modestos i alegres. Quan ensumaves una flor t’envaïa un perfum que t’impregnava per dins. Olors inoblidables que ens van deixar una empremta.

Han passat els anys i estimo i amoixaino les meves plantetes i quan esclata una rosa he de posar el nas dins la corol·la per omplir-me d’aquell perfum que em transporta a aquells temps de la meva infantesa. Igual com les Senyoretes del Mar, el meu avi em va transmetre un encís que mai no es perdrà.

Magda Simon

EL VELL TRAMVIAIRE - Una altra història



La Maria i en Joan, es van conèixer a la feina. Ell era l’ajudant del comptable i ella la secretària... de la secretària... del secretari del Consell d’Administració.
De tant en tant coincidien a l’hora d’esmorzar, un cafè dolent d’una màquina prejubilable i un petit entrepà embolcallat amb paper de plata.. A poc a poc aquelles coincidències van deixar de ser-ho per convertir-se en trobades esperades. A dos quarts d'onze en punt tot dos feien cap a la màquina.


(Si voleu continuar llegint el conte consulteu el bloc de la Jossie Casanovas)

QUÈ REPRESENTA LA VIDA LABORAL?


Després de llegir el “Conte del Vell Tramviaire” penso en una altra història que possiblement els fets que s’expliquen han passat i poden continuar succeint en la nostra societat.

(Per continuar llegint el text, consulteu el bloc de la M. Dolors Figueras)

Records de l'ànima


Amb el pas del temps molts records s'han fet fonedissos i d'altres s'han enteranyinat una mica, en qualsevol cas ens quedan a la memòria petits retalls del passat.
Guardo un record d'olors, jo en dic "records de Festa Major". En el meu poble es feien per aquests dies, les "coques a la cassola". Eren rodones, molt torrades i ensucrades i es menjaven en sortir de Missa Major. Com és natural, les mestresses rivalitzaven a veure qui les feia més bones. Quan passaves pels carrers, de quasi totes les cases sortia una flaire de sucre cremat que despertava els sentits dels més llaminers.


(Si voleu continuar llegint el text, consulteu el bloc de la Gina Porta)

Moments feliços


La vida ens fa somiar en paradisos de vegades llunyans, que nomès a nosaltres pertanyen. Els hem anat forjant de ben petits: són com bells mites que apareixen d'una manera o altra, de forma constant o intermitent, i formen part de la nostra personalitat. Així anem teixint el vestit de la il·lusió, creant expectatives que ens renovin. Alguns es poden moure per un desig aventurer o per l'ànsia del saber; altres per un ideal artístic, o per un sentiment altruista. Moltes vegades aquests desitjos i aquests ideals mai s'arriben a realitzar plenament. Però ens fa sentir bé tenir-los, i lluitar per ells dintre de les nostres capacitats. Són com llumetes que il·luminen, com estels que assenyalen el nostre camí.
(Podeu continuar llegint el text al bloc de la Francina Gili)

dimarts, 25 de novembre del 2008

Les Senyoretes del Mar - Tankas


Les Senyoretes del Mar
Sis vailets càndids
que asseguts en les penyes
pesquen fa hores.
El crepuscle del vespre
molt ensopits els deixa

Tots ja convénen
fins que surti la lluna
fer una dormida.
De sobte, del mar vénen
les belles Senyoretes.

Un cop s’adonen
d’aquells nois que pescaven,
ja descavalquen.
Cames amunt s’enfilen
i a cau d’orella els parlen

Suau s’hi acosten
i paraules mormolen
als que ja dormen.
Són mots misteriosos
sobre el mar, peixos i herbes.

Tots ells somnien
el que les petites fades
inspiren ara.
Quan del somni desperten,
elles ja són a l’aigua.

Transformats queden.
L’encís ja ha fet l’efecte.
A partir d’ara
la vida marinera
ben dintre el cor els queda.

Rosa Vila
TANKAS DE LES SENYORETES DEL MAR


Claror de lluna,
remor en la penombra,
tremor de l'aigua.
Ninetes joganeres,
misteris a trenc d'alba.
-
Sou Senyoretes,
en la mar teniu casa.
Sou belles fades;
parleu a cau d'orella
d'oratge, vent o calma.
-
Belles minyones
d'espurnes coronades,
mantell d'escata.
Ompliu de goig els somnis,
d'encant vestiu la parla.
-
La mar estimen,
llur encís enamora;
amor i droga.
Amb el mar tenen vida;
sense el mar no hi ha joia
Francina Gili

CONTE - ELS DOS GERMANS



És un vespre de tardor amb el cel serè, ple d'estels deslluts per la claror de la ciutat. S'olora l'arribada de l'hivern.
La flaire viva de la fusta li envaeix els pulmons. Els ulls del Quim, una mica entelats, passegen la mirada pels bancs, les màquines, els taulons... El silenci l'aclapara. És la última ullada que fa a una vida passada, plena d'il·lusions,dificultats, desanganys i alegries.
En tancar per últim cop la porta del taller que tant els costà de remuntar després de la guerra, a ell i el seu germà, quan tornà de l'exili, deixa rere seu una llarga etapa per començar-ne una altra.
El record del germà l'entristeix.
L'Àngel, un home vital i alegre, des que es va jubilar fa 2 anys no sembla el mateix.
"Ja no serveixo per res" diu; "faig nosa." "Demà mateix l'aniré a veure, pensa en Quim, estic segur que l'animaré. Podem fer tantes coses plegats amb el temps de què disposem! Fins ara només hem treballat, ja ha arribat l'hora de descansar i gaudir del que hem relegat durant tants anys. Passejar per la ciutat, anar a prendre un cafetó davant de la catedral mentre veiem ballar sardanes... Complaure'ns amb les petites coses que la vida encara ens pot oferir.Demà l'aniré a veure."
El Quim, que quan ha sortit del taller caminava una mica cap cot i encarcarat, ara va més dret i un somriure il·lumina el seu rostre.

Carme Codorniu

Aloma de Mercè Rodoreda, TNC

Fotos David Ruano TNC i M. Rafel

Organitzat per M. Dolors Vinyoles i Oriol Mascareñas un grup d’alumnes de l’Escola hem anat al Teatre a veure Aloma. Únicament vull comentar que jo vaig gaudir molt de l’espectacle. Definiria l’obra com un teatre musicat, però com ja molts entesos sobre aquest tema deixo a ells la sinopsi i la crítica. Seguidament en detallo una i crec que val la pena llegir, sobretot, la de l’Andreu Sotorra.
Per a més informació aneu al bloc de la Maribel Rafel

Tanka i haikús - L'empelt

La mort s'emporta
les paraules d'un poble.
Gavines blanques,
bategueu fort les ales
el món ha de saber-ho.

Gent de muntanya,
amb mel ben endolcida
salveu la parla.

Ho vol la terra
amb adob de paraules
la farem viure.

Gina Porta

dilluns, 24 de novembre del 2008

TANKAS - Conte del vell tramviaire

Boira arraulida
a carrers solitaris
quasi esborrava
figures fugisseres,
siluetes de cases.

Del vell tramvia
les fustes repintades.
Del tramviaire
l'esquena doblegada.
Fatigats engranatges.

De pressa corre
l'ànima feta estelles
de l'Atanasi
buscant una sortida
a la via tancada.

M. Carme Juan

Ens hem inventat contes en què es produeixen casos semblants al del vell tramviaire, l’Atanasi, i del seu amic, l’Adrià; però amb uns altres ofici i nous personatges. A continuació en trobareu uns quants:

Conte de dos companys - (El vell tramviaire)



En Mateu i el Sr. Piera no podien ser més diferents, però coincidien en tres coses: vivien al mateix barri, havien nascut el mateix dia i treballaven a la mateixa fàbrica, l’un com a jardiner i l’altre fent inventaris. El divendres havien agafat el costum de tornar junts cap a casa, el Sr. Piera carretejant una feixuga cartera de pell i en Mateu balancejant una bossa amb la roba de feina bruta. S’acomiadaven davant de la Sagrada Família i el Sr. Piera entrava a un bell edifici una mica escrostonat, del qual no sortiria fins dilluns al matí, mentre en Mateu s’encaminava cap al seu piset amb geranis a la galeria i la mixeta al balancí.
El temple va anar guanyant torres i visitants i un divendres van fer el camí per darrera vegada, el Sr. Piera amb el cap cot i la cartera buida i en Mateu amb el cap als núvols i les mans a les butxaques.
El jardiner, abans de deixar la fàbrica, havia acaronat els troncs dels desmais, de les palmeres i de les acàcies un per un i havia donat una última llambregada a la gespa que feia goig de veure mentre que el Sr. Piera havia amollat la seva amargor al responsable de personal amb paraules que mai abans havia gosat pronunciar.
L’encaixada dels dos homes va ser forta i llarga. En Mateu va preguntar de sobte:
-Vol venir dilluns a veure els meus geranis?
El Sr. Piera, sorprès, va balbucejar:
-Si no l’incomoda... Jo també podria ensenyar-li algun dia totes les meves col·leccions...

M. Carme Juan

diumenge, 23 de novembre del 2008

CONTE "LA VEU DEL COR" - (El vell tramviaire)


Quan vaig arribar a l’illa pensava que la mort m’era ben propera, que no podria resistir totes les inclemències del temps, ni l’estada indefinida, ni la solitud, ni la tristesa, ni la por de les nits. Què menjaria? Tot el que m’envoltava era aigua i més aigua. Aquesta es presentava de diferents colors, matisats segons el reflex del cel que harmonitzava amb un horitzó adormit. Hi vaig arribar nedant, esgotat, però entreobrint els ulls amb dificultat, encara vaig poder divisar la cua del vaixell submergint-se en les fondàries submarines, produint simultàniament un parell d’enormes bombolles que certificaven la seva defunció.
Coincidint amb aquesta desesperació, del meu interior ressonava una veu plàcida i serena que em mussitava a l’oïda paraules de tranquil·litat, pau, valor... impregnant-me d’una energia indescriptible per afrontar l’adversitat. Érem dos a lluitar: quan ja m’ho veia tot perdut, i el desànim em conduïa a buscar una alternativa, de sobte la veu interior il·luminava la meva ment, transformant els meus pensaments. Lentament vaig anar descobrint el meu entorn. Tot agafava un altre caire. Vaig començar a prendre consciència de la meva solitud i quina seria la meva perspectiva. Sortia el sol cada dia amb més força i tot ho canviava. Ara, els fruits, plantes i animalons de totes classes que cobrien aquell diminut paratge, que semblava transportat del paradís, formava part del meu món.
Vaig començar d’integrar-me en aquesta comunitat, fins ara per mi, ignorada. Utilitzàvem un llenguatge comú que ens facilitava la convivència. Era un gaudi constant. Realment ens compenetràvem de tal manera que intuíem les necessitats de cada un. Vaig adonar-me que tots formàvem part de la naturalesa, que era com una simbiosi on tots ens beneficiàvem els uns dels altres i fins i tot ho fèiem extensiu a tot l’Univers.

Rosa Vila