dimarts, 25 de novembre de 2008

CONTE - ELS DOS GERMANS



És un vespre de tardor amb el cel serè, ple d'estels deslluts per la claror de la ciutat. S'olora l'arribada de l'hivern.
La flaire viva de la fusta li envaeix els pulmons. Els ulls del Quim, una mica entelats, passegen la mirada pels bancs, les màquines, els taulons... El silenci l'aclapara. És la última ullada que fa a una vida passada, plena d'il·lusions,dificultats, desanganys i alegries.
En tancar per últim cop la porta del taller que tant els costà de remuntar després de la guerra, a ell i el seu germà, quan tornà de l'exili, deixa rere seu una llarga etapa per començar-ne una altra.
El record del germà l'entristeix.
L'Àngel, un home vital i alegre, des que es va jubilar fa 2 anys no sembla el mateix.
"Ja no serveixo per res" diu; "faig nosa." "Demà mateix l'aniré a veure, pensa en Quim, estic segur que l'animaré. Podem fer tantes coses plegats amb el temps de què disposem! Fins ara només hem treballat, ja ha arribat l'hora de descansar i gaudir del que hem relegat durant tants anys. Passejar per la ciutat, anar a prendre un cafetó davant de la catedral mentre veiem ballar sardanes... Complaure'ns amb les petites coses que la vida encara ens pot oferir.Demà l'aniré a veure."
El Quim, que quan ha sortit del taller caminava una mica cap cot i encarcarat, ara va més dret i un somriure il·lumina el seu rostre.

Carme Codorniu