dimarts, 18 de novembre de 2008

L'ÚLTIM HABITANT- (L'empelt)

Era un petit poble del Pallars a on hi vivia un solitari pastor, que parlava la llengua pròpia d’equells indrets. A ple segle XX no hi havia corrent elèctric, no hi havia cap mitjà de transport, només es podia arribar a peu, però tenia el més important: tenia el seu propi llenguatge,
Quan baixava a la vall era per poder vendre el vestià i comprar queviures, parlava a la gent amb anava a l’Ajuntament per demanar que no es perdés el seu llenguatge tan estimat, que l’ensenyaria a l’escola, i també que li fessin arribar el corrent elèctric.

En passar els anys li van instal·lar el corrent elèctric, però ningú no es va preocupar d’ensenyar a ningú la parla del pastor; la seva mort va acabar amb aquells mots singulars. El poble va anar al seu enterrament, però no es van fer càrrec de la gran pèrdua d’aquell indret i d'aquells mots que ell defensava.

De res no va servir l’arribada de l’electricitat, només la fatalitat va caure sobre el petit poble , per motius desconeguts es va incendiar, solament quedaren les cendres i el record de la identitat del pastor d’aquella comarca.

Pere Clarimon

Mirant el passat - (L'empelt)


Feia quatre dies que estàvem tancats en aquella casa de pagès de la Serra de Busa, per culpa de la pluja, i ja no sabíem que més fer per passar l'estona. Tot remenant per les golfes que ens havien deixat per dormir vam trobar un cistell ple de culleres de boix fetes a mà; va ser llavors quan en Joan, el pastor, ens va explicar la història de la casa i de la seva vida, una vida dedicada al ramat durant l'estiu, i a l'ofici de tallar fusta durant les llargues tardes d'hivern, vora del foc.
El que nosaltres vèiem només com una andròmina havia permès viure còmodament a tota una família, però els temps canvien i les màquines substitueixen les persones, el món es torna insensible i més fred que aquestes valls humides, com els ulls apagats d'aquest vell, que ens explicava amb un nus a la gola i la veu tremolosa tot el procés de fer les culleres, que ara dormien el seu son etern en aquelles velles i destartalades golfes.
I per uns breus moments en Joan es va tornar a sentir jove, a sentir-se útil, a sentir-se comprès, per uns moments va reviure totes les emocions de la seva joventut, de mica en mica va anar descabdellant tota la seva vida, el festeig, les festes del poble més proper, les fires de bestiar; la fesomia se li il·luminava amb la claror amable de la felicitat, encara que hagués hagut de ser per culpa de l'atzar, del mal temps, i d'uns excursionistes avorrits.

Maria Aguadé

(Al bloc de la Maria hi podreu sentir una cançó relacionada amb el text)

L'EMPELT - Un dia plujós

Era un dia plujós, molt trist , i la gent de nostre petit poble deia: "Mireu, ni el sol ha volgut sortir i avui, ni els ocells volen cantar, també ells estàn tristos." Tot el poble estava de dol, perquè avui anaven a dir adéu al vell professor, l'home que els havia dedicat tota la seva vida.

Mai no havia volgut deixar el poble, ni per fer una bona carrera a la ciutat. Ell estimava la gent d' aquí, ensenyava a petits i grans, els transmetia la seva saviesa.

Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyaven el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.

Corry Kaslander

EL VELL CINEMA - L'empelt


No pot deixar de mirar una estona aquell cinema quan passa pel davant. El seu esguard penetra fins el vestíbul, traspassa la porta i l’envolta l’atraient penombra de la gran sala. Però torna a retrocedir i travessa les parets de l’estreta taquilla, la seva taquilla, per submergir-se en el remolí d’instants viscuts allà dins.
Ara ja han passat molts anys i el temps ha apaivagat l'angoixa que l’envaí quan l’amo del cinema va anunciar que traspassava el negoci. Feia una bona temporada que no rutllava com abans, però ella ho atribuïa a la influència de la televisió i sempre va pensar que tard o d’hora recobrarien un públic incapaç de renunciar a l‘espectacularitat de la gran pantalla. Malauradament aquest fet no es produí i tant ella com la resta d’empleats van ser acomiadats. A partir de llavors una mena de malenconia la va dur a emmalaltir i només els esforços de la família van reviscolar en part l’ànim decandit.
Pensava sobretot en las tardes de glòria, quan un programa encertat omplia el cinema a vessar. Llavors es veia obligada a advertir que no hi havia més butaques. De fet més d’un cop havia venut entrades sense seients disponibles; tanta era la insistència d’un públic àvid d’emocions. Aquell era un cinema de barri on tothom es retrobava un dia a la setmana per veure l’espectacle, però també per compartir unes hores fora de casa, portar el berenar o fer-la petar en entrar o sortir. Allò feia goig de veure!
Després d’una colla d'anys de letargia el vell cinema va reobrir les portes un bon dia amb la cara neta i un nou tipus de programació. Ara és un multicines especialitzat en pel·lícules en versió original on s’hi veu un públic molt diferent. Sovint hi passa pel davant però no hi ha volgut entrar mai perquè sent que ho trobarà tot força estrany i s’estima més conservar el record de l’antiga sala tal com era. Ja sap que aquell lloc no pot morir mentre el tingui viu dins el pensament

Francina Gili

El vell tramviaire - Jesús Moncada

Pel vell tramviaire, l'Atanasi, també han florit els lilàs i torna a estimar perquè ella ha vingut, s'ha assegut al tramvia. Fixem-nos en les dues versions del poema de Joan Salvat-Papasseit, musicades i interpretades per Teresa Rebull i Xavier Ribalta.

Per què has vingut - Joan Salvat -Papasseit - Xavier Ribalta

Per què has vingut - Joan Salvat -Papasseit - Teresa rebull

Poemes que salvaríem

Arran de la lectura de "L'empelt" de M. Àngels Anglada, vam pensar quins poemes de la nostra literatura salvaríem. A l'Àgora ja hi hem publicat els poemes que salvaríeu. Ja veureu quin recull tan interessant. Consulteu-lo!

Què pretenem amb els CORRELATS OBJECTIUS?

Pretenem explicar sentiments i emocions, però sense esmentar de quins sentiments ni de quines emocions es tracta. Ho hem d'endevinar. Endevinem les que es desprenen dels textos de la Jossie, la M. Rosa i la Francina? Endevina, endevinalla.

CORRELAT - L'Eusebi


Quan vaig conèixer l'Eusebi sempre estava rient, sempre enfeinat, bon amic de tothom. Allà on se'l necessitava, allà que hi arribava ell abans que ningú! Tothom l'estimava. Dels seus llavis mai sortia un "no". Al capvespre se'l podia veure assegut en un vell balancí al porxo de casa seva, escoltant música, llegint un llibre o cantussejant una d'aquelles cançons que tant li agradaven del vell cinema.Se n'anava a dormir tard i es llevava ben aviat "per començar amb bon peu el dia", com sempre deia.
Vaig haver de marxar una bona temporada i quan vaig tornar no vaig veure l'Eusebi. Primer no en vaig fer gaire cas, hi havia tanta gent per veure! Però finalment vaig preguntar per ell perquè m'estranyava no haver-lo vist rondant pel poble o a casa seva (era pràcticament impossible passar un dia sense veure l'Eusebi). Aleshores em van explicar que havia estat "tontejant" amb una noieta del poble. Eren molt bons amics i que s'ho explicaven tot. Corrien junts pels camps i els boscos de l'entorn sempre amb la rialla als llavis. La Roser, així es deia la noia, un bon dia va marxar, li havien ofert la possibilitat de fer uns estudis a Barcelona durant un any. S'anaven escrivint i s'explicaven les coses, potser no totes. La darrera carta, l'Eusebi no la va contestar. Pensava: " Quan arribi a casa ja l'escriuré" ... "demà, que avui estic molt cansat..." i així anaven passant els dies. Cada vegada arribava més tard a casa, ensopit i mig endormiscat. Ja no escoltava música, ni se'l veia al porxo, havia de fer la feina de casa, no podia perdre el temps! Quan acabava estava tan esgotat que posava el cap al coixí i es quedava adormit, mentre pensava: "demà..."

Jossie Casanovas

ENDEVINA ENDEVINALLA, a veure si trobes quin sentiment s’hi reflecteix?

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
---------------------------------------
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

Maria Rosa Vila

CORRELAT - EL VIATGE


Suposo que avui no es tornarà a tocar el tema. N’estic del viatget a Nova York fins el capdamunt! L’últim dia no es va parlar de res més, com si no hi haguessin coses més interessants com ara... no sé, altres coses.
Sí, ja comprenc que li devia fer il·lusió explicar-ho però... A veure, calia entretenir-se tant amb l’hotel de cinc estrelles? I a mi què, com si volen anar a un de deu. Era necessari insistir en el menjar d’aquell restaurant tan fabulós? Clar que la bleda de la Mònica no parava de fer-li preguntes i més preguntes. Que si havien visitat això o allò, que on s’havien allotjat i on havien dinat... Per Déu, quina adoració! Quan la veu queda ben embadalida. Al cap i a la fi; què és el que ha fet? Tenir la sort d’haver-se casat amb un tio de peles i res més. I encara que alguns creguin que és ell el qui ha fet sort, què voleu que us digui... Maca i elegant sí que ho és, no es pot negar, i la seva feina a la universitat està molt bé, però potser a casa vés a saber... No sé, i aquell aplom quan parla... I vaja, que amb un bon pressupost es pot ser elegant dic jo, que no és el mateix gastar mil que deu mil, per fer un suposat.
En fi, molt bé, tot molt bonic però a veure si avui enterrem el tema del viatget que hi ha mil coses més interessants i converses més constructivas. Jo només dic que si algun dia pogués tenir la possibilitat de fer-lo, no en parlaria ni una quarta part.
Francina Gili

L'empelt

La Laura Trovò és una companya italiana. Aquí ens deixa una idea que vam ressaltar a la classe. Ho fa en italià. Sona bé!

La Terra Alta

Quando una lingua muore, è tutta la visione del mondo racchiusa nel suo lessico che sparisce.

Laura trovò