dimarts, 3 de febrer de 2009

"L'ARBRE DOMÈSTIC", "L'HEDERA D'HELIX" DE PERE CALDERS

"Cançoneta incerta" Josep Carner - Turnez & Sesé

En Pere Calders ens assegura que, de cop, pot néixer un arbre enmig del menjador. I també pot passar que una planta creixi tant i tant que envaeixi el cos d'un pobre home i el planti a l'asfalt. En Josep Carner ens parla d'un lliri blau, color de cel, que parla i d'un vel de teranyina que ens aconsella que no continuem el camí.

“Sense quedar exempts de reflexió moral, els contes de Pere Calders posen de manifest una gran capacitat de síntesi i de precisió a l’hora dels matisos, la qual cosa denota la influència estilística de Josep Carner.”

Diccionari de la Literatura Catalana ( dE)

EL COL·LECCIONISTA


Quan va rebre el seu primer diploma, l’Eliseu es va sentir molt orgullós, els seus pares li van fer emmarcar i el van penjar a la seva cambra d’infant. Llavors, embadalit, va decidir que l’objectiu de la seva vida seria aconseguir diplomes. Va fer els estudis tècnics per parts: primer el peritatge, després la llicenciatura, més endavant totes les especialitzacions possibles i finalment el doctorat, perquè d’aquesta manera els diplomes es multiplicaven. El temps de lleure el dedicava a assistir a tota mena de simposis, conferències, taules rodones, cursets, trobades i aplecs durant els quals frisava perquè arribés el moment de rebre’n el certificat de capacitació o d’assistència. Les mudances de casa sovintejaven, sempre a la recerca de més metres quadrats de paret. A la feina ningú va entendre que un professional tant ben preparat s’acollís voluntàriament a la primera reestructuració pactada. El dia del comiat va experimentar un garbuix de sentiments, el va decebre que la Direcció de l’empresa li oferís la consueta placa d’argent amb voravius rinxolats i no hagués tingut el detall de regalar-li un pergamí il·luminat a mà però, mentre abraçava tothom, se li escapava el riure només de pensar en els diplomes que podria acumular amb tantes hores lliures com tindria.

M. Carme Juan

dilluns, 2 de febrer de 2009

EL PAPER CAPRICIÓS

Ahir em va passar una cosa increïble: Vaig agafar llapis i paper per fer un llistat de les diligències pendents i, en acabar, les vaig voler repassar per si me n’havia deixat alguna. Però, quina va ser la meva sorpresa en comprovar que en el paper no constava res del que jo havia escrit feia un instant. En lloc de les meves notes hi figurava una llista de previsions meteorològiques pel cap de setmana. Vaig cridar la meva filla per explicar-li tan insòlit fet i li vaig mostrar el full.
- Però mare –va dir ella mirant-me com si jo fos boja- Aquí només hi puc veure escrita l’última cotització de borsa.
Estupefacta, vaig agafar l’entremaliat paper d’una revolada per llegir-lo de nou però aquest cop hi constava la classificació dels equips de futbol de Primera Divisió.
Vençuda definitivament, vaig pensar que potser a partir d’ara em podria estalviar de comprar el diari.

Francina Gili

diumenge, 1 de febrer de 2009

ELS VESTITS ANIMATS

Una atmosfera de sorpresa i incredulitat impregnava l’ambient ja que un fet inconcebible apareixia davant nostre com una realitat habitual. Un aire i un brogit atreien lentament un grup de veïns que ,encuriosits, s'anaven apropant al lloc on s’havia originat l’incident.

Des de fora estant s’observava que la porta romania oberta i a l’interior, però a la vista de tots els veïns, cridava l’atenció un enorme trofeu exposat damunt un pedestal, una àguila guanyada en una cacera d’una manera innoble i vergonyosa, les conseqüències de la qual no havien de quedar impunes, al mateix temps que li conferien uns poders. De sobte, una música suau trencava el silenci i una resplendor fulgurant il·luminava els espais visibles. En aquest mateix moment i com per art d’encantament, l'àguila va començar a obrir les ales i simultàniament van anar apareixent uns vestits de diferents formes i colors movent-se i gesticulant en totes direccions. Això confirmava que la casa semblava habitada i tot funcionava com qualsevol altra.

Una de les persones expectants, intrigada per aquests temes, indagà, investigà i arribà a la conclusió, després de molt rumiar-s’ho, que la causa de tot plegat havia de raure en el fet que l’àguila havia xuclat l’alè de vida de les persones i les havia convertides tan sols en una carcassa sense voluntat pròpia. L’objectiu que perseguia l’animal era la venjança per la seva mort humiliant i amb traïdoria, ja que era una espècie protegida, i la matança havia ocorregut en unes circumstàncies misterioses i d’una manera cruel i denigrant.

Quan més expectació hi va haver, va ser en el moment que l’àguila recuperà la vida obrint les ales en senyal de victòria i tornà a gaudir de la seva llibertat, encara que per pocs moments, ja que ella no sabia que aquesta transformació era deguda a la recepció de l'acumulació d'alè que desprenia la gent que estaven abocats al llindar de la porta contemplant-ho. Però va durar poc la il·lusió, ja que l'encant va anar perdent força a mesura que la gent anava marxant. Un cop l'entrada buida, a l'interior tot va seguir com sempre, cadascú al seu lloc, com si res no hagués passat.

Rosa Vila

CONTE D'UNES SABATILLES

Heu experimentat mai el plaer de fer un regal a un amic sense esperar res a canvi?

Un cap de setmana vàrem convidar un amic a compartir una estada a Calonge on tenÍem allò que en diuen "una segona residència". Durant les moltes hores que vàrem passar xerrant, sobretot de maratons i d'altres curses de fons, el nostre amic manifestà que estava molt decebut dels seus resultats com a correrdor ja que mai no havia aconseguit guanyar una copa, ni que fos en el tercer lloc de la classificació.

Mentre jo seguia la conversa que tenien ell i el meu marit se m'acudí la bona pensada de regalar-li per al seu aniversari unes bones sabatilles de córrer, aviat compliria 35 anys, edat idònea per fer curses de fons.

I, dit i fet. Ja em tens de botiga en botiga d'esports buscant les millors sabatilles. Finalment un venedor m'aconsellà d'anar a un comerç de sabatilles difícils.
I, som-hi, cap allí hi falta gent!
-Vull unes sabatilles de córrer tan lleugeres i ràpides que permetin guanyar qualsevol cursa per llarga que sigui.
El dependent molt amable digué:
-Tinc el que li fa falta. Aquestes platejades són les millors, poden córrer tan vertiginosament que per aturar-les s'ha d'activar el fre que porten una estona abans d'arribar a la meta.
-Perfecte, ja me les pot embolicar, me les emporto.

En rebre-les, el nostre amic es mostrà molt satisfet i ens demanà d'anar a veure'l en la propera cursa. I, allí ens teniu, ben a prop de la meta esperant la seva arribada. Però, sorpresa! Sí, sí que arribà el primer, passà per davant nostre com una exhalació, però, ai las! El pobre s'oblidà d'activar el fre i passà de llarg de la meta com un cometa amb la cua platejada sense poder parar de córrer i córrer i córrer.

Carme Codorniu

Relats fantàstic: "La dringadissa de les liles"


La meva amiga està malalta, una melangia gegant li embolcalla l'ànima. No sé què fer per animar-la. He tingut notícies d'una botiga molt especial plena d'objectes inèdits i divertits. Així que un cop feta la pensada, me'n vaig a veure si puc trobar un enginyós regal que la sorprengui i que l'ajudi a sortir del seu atzucac.

En entrar a la botiga, una certa incredulitat m'envaeix. Tot és tan normal: setrills, plantes, coixins, paelles. Quan m'adreço a la dependenta m'aclareix que els objectes són corrents però els efectes extraordinaris. Hi ha plantes que així que es toquen, cada vegada es van fent més petites , tant, que es poden portar com a fermall per guarnir el vestit; o bé el setrill, que quan l'omplen difon olors fantàstiques i encisadores.

Però és una planta senzilla la que ara crida el meu esguard. Unes liles, plenes de raïms olorosos i translúcids -entre el vermell i el blau- on la llum hi passa acariciant-les. En acostar-me una dringadissa alegre ha sonat, quan me n'alluno aquest so s'atura i un silenci dolç envaeix l'estança. Aquest, aquest és l'objecte que jo vull, la seva música alegrarà la meva amiga. Satisfeta de la meva troballa, l'agafo com un tresor descobert.

Però el seu dringar incesant i peculiar que al començament m'alegrava ha esdevingut pesat i eixordador perquè no me'n puc separar fins arribar a casa de la meva amiga. Tothom em mira recriminant-me l'escàndol que faig.

Sortosament arribo al meu destí. La meva amiga baixa de pressa les escales, i em diu: "On vas? el soroll que fas m'ha fet sortir al balcó i he vist que eres tu, Nadal ja ha passat." Feia dies que no la veia somriure. Amb un to maliciós i incrèdul em diu: "Au, passa, passa, que tens uns acudits! ".

Raimunda Pàmpols

SI HAGUÉS EXISTIT UNA CASA MÀGICA

Si hagués existit aquesta casa, hauria estat una casa màgica. Qualsevol cosa que algú hagués desitjat, la casa li ho hauria concedit tot d’una. Però alerta, després ningú no hauria pogut desfer-se’n.

Hi hauria hagut una habitació capaç de fer sentir la pau més profunda, però primer s’hauria hagut de passar per una altra estança on s’hi hauria hagut de fer un bon examen de la pròpia actuació durant el dia. Si les coses no haguessin anat prou bé, l’habitació de la Pau s’hagués convertit en l’habitació de la penitència. També hi hauria hagut l’habitació de l’alegria, la de l'amor, la de la tristesa, la de la sanació i moltes altres petites cambres, amb diferents característiques.

El jardí hauria estat ple de tota mena de plantes: des de la més senzilla a la més exòtica; en un racó hi hauria hagut un petit hort que hauria comptat amb la petita planteta de farigola, així com amb les belles i exòtiques orquídies i altres plantes encara més extraordinàries.I no parlem dels arbres de tota mena que haurien fet sentir la sensació d’habitar un lloc especial i diferent.

Hauria estat un habitatge obert a tothom, sense diferència d’estats i condicions. Tothom hi hauria tingut les mateixes oportunitats. Però només s’hi hauria pogut anar de tant en tant. L’única cosa que no hauria pogut fer ningú, hauria estat desfer-se de cap objecte de la casa, però tothom hauria tingut dret a ocupar les habitacions de la Pau, de la penitència ,de l’alegria... Qui no hagués complert aquesta i unes quantes regles més -que ja us explicaré en una altra ocasió-, un bon dia s’hauria trobat dormint al llit enmig del carrer, perquè la casa hauria desaparegut.

Jossie Casanovas

LA PASTERA

En Prudenci Dolceta duia una existència tranquil·la i avorrida, dedicada a l’elaboració de dolços i galetes a l’obrador de la seva pastisseria del poble de Riuprimer. Res no alterava la seva rutina, que era la mateixa dels seus pares i avis.

Però un dia qualsevol d’aquell any incert, en Prudenci va notar quelcom diferent al seu taulell de treball. Per més que es concentrés en l’encàrrec del pastís d’aniversari de la senyora Magadalena, no podia deixar de mirar de reüll la tapa de la pastera, que insistentment reclamava la seva atenció. Tal era el poder persuasiu d’aquell objecte que va deixar a mig fer la cobertura de xocolata del pastís per accedir a la crida de la caixa de fusta.

Quan en Dolceta va obrir la tapa, una forta olor dolça de galeta el va xuclar fins a ser totalment engolit per la boca immensa i afamada de la pastera.
Maria Aguadé

DOS FETS INSÒLITS - Gina Porta

Primer fet insòlit

- On aneu?- Digué la mare.
-Anem a collir sabates, és temps d'anar ben abrigats i les de l'hort de l'oncle Ton ja són madures. Han agafat un color roig i ens diuen: "Veniu,agafeu-nos!" Com ens criden les sabates planes i les botes altes de taló, que són més agosarades!

Però no tots els peus els van pas bé.
-Aquests peus no, que lletjos són, diuen les sabates en algunes ocasions.
-Però en aquests m'hi quedarè, m'agraden!


Segon fet insòlit

Era un dia rúfol de principis d’hivern, però també era dia de mercat i els pagesos l’esperaven amb delit. Tots hi anaven amb les viandes del seu l’hort i al crit de "Mira nena, tot és acabat de collir!", es treien uns centimets. L’oncle Roc, abrigat amb la samarra i amb la boina fins a les orelles, va agafar un cove sense cul, el va omplir de naps i cap allà se’n va anar. Quan va tornar cap a casa estava molt content, els havia venut tots. Amb els diners que va guanyar va comprar un carretó sense rodes i un sedàs sense forats.

FLAIRES DE CAMPANA

Estàvem cansades, havíem sortit de matinada i el recorregut havia estat llarg. Primer caminàrem pel passeig que vorejava la riera, a continuació pel camí que travessava camps de fruiters, pinedes i masies fins arribar a unes pistes envoltades d’espais arbrats. Després el camí s’havia transformat en un sender i a l’esquerra vèiem el fons d’un barranc. Continuàrem pujant fins a un indret amb abundant vegetació i amb una forta pujada. Al cap d’uns pocs metres seguint per un corriol, arribàrem a una ermita situada en una ampla esplanada.

No ens havíem adonat que el temps havia fugit, estàvem soles la Mercè i jo, no sentiem cap brogit, ni la presència de pastors ni el seus ramats dringant les esquelles. El sol estava a prop de la posta.

En l’esplanada del turó l'ermita conservava la construcció romànica i ens convidava a entrar. Mirant al cel vàrem fixar-nos que al campanar d’espadanya li faltava una campana. El fred ens va fer buscar un lloc tancat i ràpidament ens vàrem aixoplugar dins de l’ermita. A l’obrir la porta una de les primeres sensacions que vàrem percebre, després de la del color rosat de la llum, va ser la de l’olor. El flaire d’una deliciosa escudella inundava la petita estança. El batall de ferro de la campana, que havíem trobat a faltar al campanar, en lloc de fer-la sonar colpint-la, estava remenant una gran olla situada a sota. Ens hi vàrem atansar amb una atracció irresistible per la seva aroma i tan bon punt tastarem el brou, tots els anhels i desitjos que havíem somiat s’estaven assolit. Una felicitat desconeguda ens omplia el cor.


Al cap de dos dies un grup de rescat de muntanya ens va trobar en un racó de la nau de l’ ermita dormint plàcidament. Tothom va percebre una màgia en l’ambient. Les restes de pintures que s’entreveien en les parets, que reproduïen imatges de les sagrades escriptures, semblaven fresques i acabades de pintar. El campanar de cadireta lluïa a tots els seus ulls totes les campanes.

Maribel Rafel

PA AMB VI I SUCRE



Hi ha certs records d'infantesa que no s'obliden mai. No són records profunds, no són records poètics, són records infantils que van directes a l'estómac després de passar per l'olfacte i el paladar.

El record que em té el cor robat és un senzill berenar que avui està prohibit als nens: és el pa amb vi i sucre. En temps passats, les mares que tenien cura dels fills i en èpoques que no hi havia gaire teca per a matar el cuc van inventar-se aquesta menja.

El pa amb vi i sucre que em feia la meva mare era tendre, dolç, olorós i amorós, a més de nutritiu i calòric la qual cosa anava molt bé i ja podíem anar a jugar al carrer. Sí, en aquells temps es jugava al carrer, era el lloc ideal per a fer córrer la imaginació i recrear els diferents jocs, és que no hi havia tele. Avui això seria un miracle.

Ingredients:
Un bon pa de pagès, un bon vi del Priorat i sucre.


M. Teresa Alonso