diumenge, 1 de febrer de 2009

ELS VESTITS ANIMATS

Una atmosfera de sorpresa i incredulitat impregnava l’ambient ja que un fet inconcebible apareixia davant nostre com una realitat habitual. Un aire i un brogit atreien lentament un grup de veïns que ,encuriosits, s'anaven apropant al lloc on s’havia originat l’incident.

Des de fora estant s’observava que la porta romania oberta i a l’interior, però a la vista de tots els veïns, cridava l’atenció un enorme trofeu exposat damunt un pedestal, una àguila guanyada en una cacera d’una manera innoble i vergonyosa, les conseqüències de la qual no havien de quedar impunes, al mateix temps que li conferien uns poders. De sobte, una música suau trencava el silenci i una resplendor fulgurant il·luminava els espais visibles. En aquest mateix moment i com per art d’encantament, l'àguila va començar a obrir les ales i simultàniament van anar apareixent uns vestits de diferents formes i colors movent-se i gesticulant en totes direccions. Això confirmava que la casa semblava habitada i tot funcionava com qualsevol altra.

Una de les persones expectants, intrigada per aquests temes, indagà, investigà i arribà a la conclusió, després de molt rumiar-s’ho, que la causa de tot plegat havia de raure en el fet que l’àguila havia xuclat l’alè de vida de les persones i les havia convertides tan sols en una carcassa sense voluntat pròpia. L’objectiu que perseguia l’animal era la venjança per la seva mort humiliant i amb traïdoria, ja que era una espècie protegida, i la matança havia ocorregut en unes circumstàncies misterioses i d’una manera cruel i denigrant.

Quan més expectació hi va haver, va ser en el moment que l’àguila recuperà la vida obrint les ales en senyal de victòria i tornà a gaudir de la seva llibertat, encara que per pocs moments, ja que ella no sabia que aquesta transformació era deguda a la recepció de l'acumulació d'alè que desprenia la gent que estaven abocats al llindar de la porta contemplant-ho. Però va durar poc la il·lusió, ja que l'encant va anar perdent força a mesura que la gent anava marxant. Un cop l'entrada buida, a l'interior tot va seguir com sempre, cadascú al seu lloc, com si res no hagués passat.

Rosa Vila

1 comentari:

jossie ha dit...

Rosa,
Quina idea més bonica i quin contingut més fort! Com moltes vegades, però, el que ens agradaria,
esdevé només un somni que no podem fer realitat. Penso que, de totes maneres ja és prou important el fet de donar-hi forma, encara que sigui mitjançant una historia. M'ha agradat molt.