dimarts, 17 de març de 2009

LA MIMOSA I EL 8 DE MARÇ


Quan jo era petita aquest dia el meu pare arribava a casa amb un gran ram de mimosa per a la mare, en treia una branca que donava a la meva germana i un branquilló per a mi.M'explicava que era el Dia Internacional dela Dona i el que implicava.

A Itàlia és costum obsequiar les dones amb la mimosa aquest dia.La tradició prové de l'any 1946 quan la Unió de Dones Italianes organitzava el primer 8 de març després de la Segona Guerra Mundial i van escollir aquesta flor com símbol. Floreix en aquest període i no suposa una despesa excessiva.

Després de la mort del pare mai més ningú no em va regalar un branquilló de mimosa.

Laura Trovo

El forn del carrer del Fonollar


Als primers dies de juliol em van llogar en un forn
del carrer del Fonollar...

Laura Trovo

L'església de Sant Cugat

... I uns tocs de campanes que a mi em transportaven al poble, com si per comptes de descansar en saques d'espart em trobés en una d'aquelles catifes màgiques dels contes d'Orient.
Més endavant vaig saber que les campanades venien de l'església de Sant Cugat. ...

Laura Trovo

LA NOSTRA LLENGUA - Haikús encadenats



Moltes paraules
antigues i precises,
no s’utilitzen.


El temps que passa
fa que restin caduques,
molt extingides.

Uns mots d’exemple
són les atxes i bataixos,
de velles vides.

Altres paraules
d’èpoques més modernes
caldria usar-les.

Obrador,feixa,
traginar, obaga, alforja ,
atuells,… d’altres.

Mots, sons, vocables…
que preservar hauríem ,
sovint usant-los.

La nostra llengua
molt hem de conrear-la
i resguardar-la.

Magda Simon

ELS REPARADORS DE CALÇAT

Quan en Miquel ens fa la descripció dels dispesers al carrer dels Petons assenyala que la mestressa es diu Aurora i el seu marit Anià que fa d’ataconador a la plaça de Sant Agustí. La majoria dels carrers al voltant de la plaça tenien noms vinculats al gremi del tèxtil o de la pell com Assaonadors, Blanqueria, Flassaders i estaven instal·lats en aquest barri de Barcelona perquè tenien l’aigua necessària per treballar els seus productes. L’aigua venia de Montcada transportada pel canal del “ Rec Condal”.
Rec Comtal (de comte, títol nobiliari) que també fornia d'aigua els safareigs públics del barri on les dones anaven a rentar a les piques de les Basses de Sant Pere.

Els ataconadors i el taloners eren sabaters especialitzats en adobar calçat. Un petit ofici que aparegué al darrer terç del s XV: eren els sabaters de vell. Formaven una confraria sota l'advocació dels sants Crispí i Crispinià, però com eren pobres depenien del control del ric gremi dels mestres sabaters que ja remuntava la seva existència corporativa a l'any 1203, amb la fundació de la confraria de Sant Marc que era present al Consell de Cent. Disposaven d'una important casa gremial i uns notables retaules religiosos.


Gremi de Mestres Sabaters
Retaule de Sant Marc d'Arnau Bassa

Vocabulari
Fora barbarismes

Paraules habituals en la llengua catalana, però usades incorrectament.

"Algo"
Per comptes de "algo", diguem alguna cosa.
També tenim el res. Així direm: Que hi ha res? Que volia res més? Que us convé res? Que hi ha res de nou?Res més?
Quelcom és molt correcte, però és massa gramatical i no l'hem dita quasi mai.
-----------------

"Cariño" Per expressar el nostre amor. Tenim doncs, la paraula amor, rei, reina patuf, patufa, reietó, manyac, manyaga. Un ventall preciós per a causar enveja a la llengua més pintada.

------------------

"Vale" Aquesta paraula desbanca una colla d'expressions catalanes i les envia al botavant. Tenim: entesos, d'acord, bé, molt bé, ja està bé, prou, ja n'hi prou, exacte!, oi, clavat!, adéu, a reveure.

Rosa Vila

DELATORS

El carrer dels Petons - Capítol VII


Delators


Tafurs i lladres,

bocs envejosos,

expresidiaris,

ganduls i bugres,

covards, tramposos,

vils mercenaris

ignominiosos.

Trepa corrupta,

púrria immunda,

escòria acre,

munió indigna,

grop menyspreable,

xarxa d’esbirros

abominable.

Us maleeixo.


M. Carme Juan

L'ESCOLA DE LA LLOTJA



El carrer dels petons

Capítol VIII. Una conversa amb l'Antoni:
Entre mos i mos, vam comentar qüestions referides a les nostres feines. L'Antoni, gràcies als seus estudis a la Llotja i a la seva laboriositat, era ja un bon oficial especialista en l'anàlisi de mostres tèxtils, una feina que semblava tenir molt de futur.

Escola de la Llotja o simplement Llotja són formes populars per a referir-se a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics que és una escola d'art i disseny catalana.

Fou fundada el 1775 per la Junta de Comerç de Barcelona amb el nom d'Escuela gratuita de diseño amb la intenció que esdevingués un centre de formació d'arts aplicades, en principi amb vistes a la modalitat d'estampació per a la indústria tèxtil de la seda i el cotó i la seva aplicació a les "indianes", i que amb els anys amplià la seva docència a les arts plàstiques.
La seva seu inicial era a la Llotja de Barcelona, al Pla de Palau, d'ací el seu nom popular. Actualment es troba al carrer Ciutat de Balaguer de Barcelona, encara que també té centres a la plaça de la Verònica de Barcelona, i també a Sant Andreu i a Esplugues de Ll.
S'ha de precisar que l'etapa entre els anys 1768 i 1787 va ser la d'una gran expansió de les fàbriques d'estampació de teixits.
El 1850 l'escola passà a dependre de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts amb el nou nom d'Escola Provincial de Belles Arts.

M. Teresa Alonso
"El primer dia que vaig sortir a aquella eixida, recordo que la majoria de les finestres, de les galeries, dels erols i dels frontals dels terrats eren plens de roba estesa. A mi, aquell devessall de draps -encara que pugui semblar estrany- se'm van afigurar com un batec de vida i, lluny de desagradar-me, em va produir la mateixa sensació d'il·lusió i de llibertat que les banderoles i els domassos que es posen per anunciar l'arribada de les grans festivitats"

El carrer dels Petons

Intentem inspirar-nos en aquesta idea de sublimar alguna cosa quotidiana.

UNA COSA QUOTIDIANA?


Per a mi l'olor del pa acabat de fer és una de les coses més bones que hi pot haver. Deixa anar una flaire! Quan entro a la fleca i veig totes aquelles barres i barretes, pans rodons i llargaruts, de no sé quantes varietats, tots afilerats dins les panistres, m’entren els dubtes: sempre m’entren els dubtes de quin comprar, i no sé per què si sempre acabo agafant la barreta més llarga i torrada que veig. Però el plaer total ja és quan pel carrer acabo trencant la punta i menjant-me-la.
Quan era petita, la meva mare sempre em deia que el pa s’ha de tallar amb el ganivet, però com que ara ja sóc gran ...

Gina Porta

SUBLIM TERRAT


La tossuda memòria ha magnificat determinats passatges de la meva vida, atorgant categoria superior a fets considerats intranscendents, i entre ells ocupa un lloc honorífic el terrat de la meva casa d’infantesa, al carrer Portaferrissa. No negaré que era un senyor terrat ben situat, fent cantonada, més alt i més ampli que el de les cases veïnes, però tenia molts altres atributs per fer-lo el meu ideal d’esbarjo els mesos d’estiu, aquella inacabable temporada de vacances en la Barcelona grisa de postguerra. Recordo que quan obria la porta que el separava de l’escala i em trobava en un espai on tenia el cel per sostre, respirava una deliciosa sensació de llibertat; i quan mirava al voltant amb una munió d’edificis familiars que semblaven esperar la meva arribada, sentia que aquell paisatge era només meu. Per un costat em saludava l’estimada catedral, més a la dreta sorgia el sever campanar del Pi, al fons endevinava la línia del mar amb la torre de Sant Sebastià i allargant la mirada arribava fins la pètria silueta de Montjuïc, presidida per l’infaust castell. Segurament, condicionat el meu ànim per aquell esclat de magnificència i llibertat, sabia trobar tota mena d’atractius en qualsevol racó: Els pendents que conduïen als desguassos eren baixades sublims fetes exprés per accelerar la bicicleta; les raconades que seguien el contorn de la finca es convertien en fantàstics amagatalls; la caseta que allotjava dipòsits i safareigs afegia al poder seductor de l’aigua l’ocasió de veure rentar la roba a les mestresses de casa que hi pujaven a fer bugada. També recordo que esdevenia motiu de diversió recollir la roba a corre-cuita per ajudar la mare o qui fos, quan la natura deixava anar l’aixeta de l’aigua, sota un impressionant cel de plom. Aquell era un terrat molt concorregut on tothom hi era benvingut. Hi havia un avi venerable que cada dia pujava a prendre el sol o l’ombra segons l’època de l’any; una velleta sorruda que duia menjar a l’estrany habitant d’un àtic construït sobre el mateix terrat, un gat encara més sorrut que la mestressa; un veí sense bany que s’havia empescat una enginyosa dutxa dins la cambra dels safareigs, copiada segurament d’algun invent del TBO, que pujava els calorosos vespres d’estiu a refrescar-se. Però potser el que més em fascinava era el mar de llençols que estenia la minyona de la pensió del principal, que es transformava en meravellós laberint per obra i gràcia de la imaginació de la quitxalla, que esbojarrats ens hi perdíem tan bon punt la minyona en qüestió girava cua.
Oh, quines irrepetibles jornades! Tot allò tan llunyà sona a música desfasada, completament fora dels temps que ara corren, però segurament l’alè d’humanitat que envoltava aquelles vivències fa que no les pugui oblidar mai.

Francina Gili

AL MEU BARRI HI HA UN FORN


Cada matí entrar al forn del barri és un delit, la flaire deliciosa del pa acabat de sortit del forn.
Les dependentes joves, acollidores, amb un bonic somriure al llavis, mentre no paren de trafeguejar i endreçar els panistres plens de pa de tot tipus.
Les xapates cruixents, a primera hora se'n troben totes les mides, les petites per fer un mos, les més grans per a tota la família , totes arrenglerades provocant els clients. Les baguets mostrant la seva esveltesa, mirant desafiadorament al públic.
El pa de pagès, petit i gran, amb la seva cara rodona i afable, sap que no estarà gaire estona a la prestatgeria .
Els bastons, alts i prims , torradets, cruixents, deliciosos, albirant inquiets per si algun menut se li atansa, i se l'emporta content.
És un gaudi per la vista aquest assortiment cada dia igual i sempre diferent.
Amb una llambregada m'adono que ja van col·locant ,els croissants, les coques, els pastissos; no saps què triar. Des de el fons ens arribar el soroll i l'aroma del primer cafè.
Davant aquest espectacle d'abundor i delicadesa, oblidem aquesta crisi amenaçadora que amb tanta insistència ens anuncien , i tots gaudim per un instant d'aquest petit plaer que ens ofereix la vida.

Ara un mica de poesia:

Cançó del forner

El Forner de Vallfogona

té una filla com de lli

que fa olor de coca tèbia

i de mica de comí

si l'atrapo a la pastera

o la beso d'amagat

m'empolsimo de farina

i d'olor de pa torrat

quan després me'n vaig a casa

o rumbejo per Ripoll

tothom sap que he fet passada

per la fleca d'en Grifoll


M. Desclot

Raimunda Pàmpols

SUBLIMAR LA QUOTIDIANITAT

Sobre sublimar alguna cosa quotidiana. Text del Capítol V del carrer dels Petons

“Aquell devessall de draps se li va afigurar un batec de vida i li va produir una sensació d’il.lusió i de llibertat com el que donen les banderoles i els domassos que es posen per anunciar l’arribada de les festivitats”.
Baixen la roba del terrat
amb sa tendror humitejada,
i encara serva olor de sol
i apar esquinços una flama.
Com es gronxa, estesa al vent,
amb sa rossor de carn rosada!
Ara és un munt de claredat
dins de la penombra de la cambra.

Poema de J. Agelet i Garriga

Exaltació d'un cistell de fruites
Com la reina de la taula del menjador l’observo, plàcida i olorosa gallardejant de les acolorides fruites que s’hi barregen dins de la seva balma.
Elles han estat guarides pels braços nodridors dels arbres fruiters que han anat contemplant el seu creixement. I així, quasi sense madurar, als mercats les han venudes.
Ara quan les observo barrejades en aquest cistell, em transporten el camp i la natura al meu racó de casa. Coses tant senzilles i quotidianes provoquen agradables sentiments i sensacions.



Comprem les fruites al mercat
tot just la primavera treu el nas,
i quan encara els seus arbres
esclaten amb flors d’intenses tonalitats.
Elles es balancegen, ostentant els seus colors,
impulsades pels vents d’arreu del món.
Ara són un cistell d’oloroses sensacions
al centre de la taula del meu petit menjador.

Maribel Rafel

ELS TENDALS OBSERVATS DES DE CASA

Els tendals de les finestres i balcons que jo veig des de casa un dia ventós.

El vent gronxava sense parar els serrells dels tendals com saludant-se els uns als altres, al seu ritme. Semblava talment com si es comuniquessin, com si aixequessin els braços o es fessin reverències. El conjunt cromàtic dels diferents tendals harmonitzava amb el balanceig, que feia les delícies d’un reguitzell de gossos que es movien al compàs de les ombres projectades pel sol. Era increïble veure com hi jugaven, com les trepitjaven, les perseguien es posaven a bordar amb joia augmentant el volum del seu lladruc, que era repetit des de l'altra punta de la ciutat, ignorant el que passava. De mica en mica les ombres es reduïen i canviaven de direcció fins a desaparèixer. Era al bell punt del migdia.
Com si intuïssin el que passava, l’endemà, i l’altre i l’altre, acudí una colla de gossos curiosos, en el mateix lloc, en espera del que passaria. Fins que un dia el sol va brillar per la seva absència i aquell tropell de cans van començar a fer mitja volta i cada un per la seva banda va anar escampant la boira.

UNTRE MOS I MOS ENS EXPLIQUEM

Al capítol VIII d'El carrer dels Petons l'Antoni i en Miquel mantenen una conversa. "Entre mos i mos, vam comentar qüestions referides a les nostres... Em va explicar quin era el fibló que l’agullonava. "
Fes una narr
ació en què algú explica un secret a una altra persona a l’hora d’esmorzar.

ENYOR

Va venir a casa a passar uns dies. Feia molt temps que no ens vèiem, no perquè no volguéssim ni tampoc per oblit o negligència, sinó perquè havia anat a viure lluny, molt lluny, a l'altre costat de l'immens mar que ens separa d'Amèrica: a l'Argentina.
Teníem tantes coses per explicar-nos! Aquell matí mentre compartíem l'esmorzar, entre mos i mos, comentàvem l'alegria de estar altre cop plegades xerrotejant sense parar. El plaer de la Maria al poder parlar en la seva estimada llengua, el català, era música celestial per a la seva oïda. A l'Argentina li anava molt bé, era un país força acollidor i amb grans possiblitats per la seva feina de psicòleg. Però mentre parlava, la seva mirada no concordava amb el que deia, i s'anava entelant amb un vel de tristor.
Aviat vaig descobrir el fibló que l'agullonava. Va començar dient que Buenos Aires era una ciutat extraordinària, a la Universitat valoraven molt bé la seva feina, però quan arribava a casa es trobava molt sola i només pensava amb la família i tots els amics que havia deixat a Barcelona.
Aleshores digué: "De què em serveix ser tan recompensada pel meu treball si no sóc feliç i cada dia decandeixo més d'enyorament?"
En aquell moment vaig saber que les seves vacances es transformarien en una tornada a casa.

Carme Codorniu

Una confessió particular

-Digui!

- Montse, sóc jo la Mercè, com estàs?

- Bé,.. què passa? Com és que em truques tan tard?

- No res dona, tot bé. Només que estic sola, m’avorria i he pensat amb tu.

- I com és que estàs sola? Que no hi és el Jacint?

- No. No hi és. Els dijous, sempre arriba cap a les 10. És per coses de la feina, ja saps …el canvi de director, la crisi i tot això.

- Què vol dir tot això? Escolta, no serà pas que s’ha embolicat amb algú? Que a mi sempre m’ha donat mala espina, això de fer tants viatgets de negoci ¡

-No t’acceleris , que no va ben bé per aquí.

- Què vol dir “ ben bé”? A veure si t’aclareixes! Si era d’esperar ! Mira que jo ja li deia a la mare quan el vas conéixer; la Montse s’ha buscat un tio massa guapo. Tan presumit i primmirat…” És que ho portava escrit a la cara! És que tots són iguals!

-Montse! Vols parar i deixar-me parlar! Et truco per desfogar-me i encara em poses més nerviosa!

- Au! Va! No diré res més. Però fes-me'n cinc centims i no em facis patir més.

- Bé, t’ho explico en sintesi però no fiquis la cullerada fins que acabi.

Com ja t’he dit, i des de fa un mes, cada dijous, el Jacint arriba a les 10 de la nit I sempre que arriba està exultant, afectuós, il.lusionat, atent.

De fet, em va explicar que tenia aquesta reunió setmanal perquè el nou director volia parlar amb tots els comercials i comprovar les xifres de vendes.

Tot bé fins aquí… però, …per casualitat, el dijous passat vaig trucar a l’oficina per avisar-lo que agafés les claus del pàrking perquè jo no les trobava. Em va contestar la recepcionista i em va dir que aquelles hores mai no hi havia ningú a l’oficina exceptuant ella, és clar!. Em vaig esverar molt i vaig decidir que el següent dijous el seguiria. I així ho vaig fer.

El dijous en qüestió, em vaig esperar en una porteria fins que sortis i el vaig seguir .El Jacint va agafar el metro i va baixar a la Plaça Urquinaona.

Jo estava angoixadíssima. Pensava; ¡ara es trobarà amb la fulana de torn” Donsc saps què va fer? Va entrar en unes cabines XXX que hi ha darrera d’una botiga de roba. No m’ho podia creure!

- Òndia , Això sí que és nou! . I tu què vas fer?

- Res no vaig tenir coratge de fer res .Vaig tornar a casa i el vaig esperar. Va venir radiant com cada dijous des de fa un mes. Vàrem sopar i no va parar de parlar de les vacances de l’estiu, de fer un soparet pel nostre aniversari, de comprar aquell sofà verd que tant m’agrada. I després va venir el millor nena, no saps pas la festa que vàrem tenir. Mare meva! Quina marxa!, quines voltes! Quines enroscades!

Semblava que estigués en una pel·li americana. No t’ho creuries mai!

A l’endemà, abans de marxar a la feina, em va dir; Nena, mira que ens ho muntem bé després de 30 anys! No et sembla? I em va fer un petonàs.

-I tu què vas dir?

- Doncs jo només li vaig dir: - Jacint , mira que et senten bé les reunions dels dijous. Tant de bo t’haquessin canviat de director abans!


Lídia Bardina

CONFIDÈNCIES A L'HORA DEL TE

Tot i l'amistat que ens unia a la Mercè i a mi des que érem menudes, la feina ens ocupava tant temps de les nostres vides que passàvem mesos sense que poguéssim trobar un moment per fer aquelles xerrades que ja en la nostra adolescència s'havien arribat a perllongar tota una nit, aquell afany dialèctic nocturn que propiciava no poder fer el cim previst per l'endemà.
Aquell dia, però, ens havíem proposat retrobar aquells bons temps tan enyorats, quan ja s'han complert uns quants anys. Estava esperant-la asseguda davant d'una olorosa tassa de te quan la vaig veure entrar tota esperitada per la porta de l'establiment. Després dels petonets i abraçades de salutació no vaig poder estar-me de preguntar-li, a ella que era una persona tan pausada i serena, a què es devia tant nerviosisme.
La meva pregunta la va torbar enormement fins al punt de fer-me incomodar, tot i la confiança que ens teníem. Vaig pensar que seria millor donar un gir a la nostra conversa i redreçar-la cap a qüestions més trivials, i passar de puntetes per les coses més íntimes; però es veu que no era pas el meu dia, ja que també la vaig vessar.
"Mira", em va dir, "val més que enfrontem la situació de cop, ja que tinc un nus que em neguiteja i si no ho aboco avui, no sabré com fer-ho". Tant de misteri em va fer pensar el pitjor, una malaltia com la que ens havia pres la seva estimada mare, o potser algun disgust familiar, o de feina, o qui sap si era jo que sense voler-ho havia sigut la causa del seu malestar.
Però qui s'havia de pensar que la notícia que intentava dir-me era que es casava. Tot m'ho hauria pensat tret d'això, la Mercè feminista alliberada, que havia tingut l'atreviment d'enviar-me un preciós ram de flors amb una cinta de condol el dia del meu casament. Aquella noia que no havia volgut acompanyar-me en un dia tan especial perquè anava en contra dels seus principis: ajudar una amiga al suïcidi, ara es casava, i em volia demanar que li fes de testimoni.
No vaig voler aprofundir en el tema per no posar-la en una situació encara més difícil, i em vaig limitar a felicitar-la i, tot i el meu estorament, accedir de bon grat al que em demanava.

Maria Aguadé

EL CARRER DELS PETONS

Capítol VI

Els dies següents d’aquells fets 8
l’obrador romania en silenci. 9+1.
En Miquel no obstant, encuriosit 10
volia saber més del món. 8
No era prou valent, no s’atrevia 9+1
i aquell silenci volia trencar 10
d’aquella rutina cansat 8
i una altra vida nova enyorava. 9+1
El món és més que la feina del forn.10

Quan estava encaboriat 8
fou l’amo qui li comunicava 9+1
l’aprenentatge havia superat. 10
Dispesa es podia buscar 8
i així disposar de cert temps lliure 9+1
i trepitjar per fi el carrer també. 10
L’amo va ser qui l’adreçà 8
cap aquell carrer dels Petons, ara 9+1
un passatge amb un passat resplendent. 10

Ja dins la dispesa instal•lat 8
i habitació amb vista, escollida, 9+1
va poder gaudir de llum i escalfor. 10
El bon tracte que allí rebé 8
junt amb l’Antoni, un amic del Bages 9+1
fou d’una gran consideració. 10
Una bona relació 8
tots dos estadants, allí gaudiren. 9+1
i l’harmonia deixà bon record. 10