dimarts, 17 de març de 2009

Una confessió particular

-Digui!

- Montse, sóc jo la Mercè, com estàs?

- Bé,.. què passa? Com és que em truques tan tard?

- No res dona, tot bé. Només que estic sola, m’avorria i he pensat amb tu.

- I com és que estàs sola? Que no hi és el Jacint?

- No. No hi és. Els dijous, sempre arriba cap a les 10. És per coses de la feina, ja saps …el canvi de director, la crisi i tot això.

- Què vol dir tot això? Escolta, no serà pas que s’ha embolicat amb algú? Que a mi sempre m’ha donat mala espina, això de fer tants viatgets de negoci ¡

-No t’acceleris , que no va ben bé per aquí.

- Què vol dir “ ben bé”? A veure si t’aclareixes! Si era d’esperar ! Mira que jo ja li deia a la mare quan el vas conéixer; la Montse s’ha buscat un tio massa guapo. Tan presumit i primmirat…” És que ho portava escrit a la cara! És que tots són iguals!

-Montse! Vols parar i deixar-me parlar! Et truco per desfogar-me i encara em poses més nerviosa!

- Au! Va! No diré res més. Però fes-me'n cinc centims i no em facis patir més.

- Bé, t’ho explico en sintesi però no fiquis la cullerada fins que acabi.

Com ja t’he dit, i des de fa un mes, cada dijous, el Jacint arriba a les 10 de la nit I sempre que arriba està exultant, afectuós, il.lusionat, atent.

De fet, em va explicar que tenia aquesta reunió setmanal perquè el nou director volia parlar amb tots els comercials i comprovar les xifres de vendes.

Tot bé fins aquí… però, …per casualitat, el dijous passat vaig trucar a l’oficina per avisar-lo que agafés les claus del pàrking perquè jo no les trobava. Em va contestar la recepcionista i em va dir que aquelles hores mai no hi havia ningú a l’oficina exceptuant ella, és clar!. Em vaig esverar molt i vaig decidir que el següent dijous el seguiria. I així ho vaig fer.

El dijous en qüestió, em vaig esperar en una porteria fins que sortis i el vaig seguir .El Jacint va agafar el metro i va baixar a la Plaça Urquinaona.

Jo estava angoixadíssima. Pensava; ¡ara es trobarà amb la fulana de torn” Donsc saps què va fer? Va entrar en unes cabines XXX que hi ha darrera d’una botiga de roba. No m’ho podia creure!

- Òndia , Això sí que és nou! . I tu què vas fer?

- Res no vaig tenir coratge de fer res .Vaig tornar a casa i el vaig esperar. Va venir radiant com cada dijous des de fa un mes. Vàrem sopar i no va parar de parlar de les vacances de l’estiu, de fer un soparet pel nostre aniversari, de comprar aquell sofà verd que tant m’agrada. I després va venir el millor nena, no saps pas la festa que vàrem tenir. Mare meva! Quina marxa!, quines voltes! Quines enroscades!

Semblava que estigués en una pel·li americana. No t’ho creuries mai!

A l’endemà, abans de marxar a la feina, em va dir; Nena, mira que ens ho muntem bé després de 30 anys! No et sembla? I em va fer un petonàs.

-I tu què vas dir?

- Doncs jo només li vaig dir: - Jacint , mira que et senten bé les reunions dels dijous. Tant de bo t’haquessin canviat de director abans!


Lídia Bardina

1 comentari:

gina ha dit...

JA,JA,JA que bo Lídia. Divertit, entretingut,amb bon ritme i un final molt...intel·ligent.
Gina.