dimarts, 21 d’abril de 2009

El Miquel i la Neus - "Cançó de l'amor petit"

I ella, aleshores, va començar a fer-me petons. I com si hagués notat que jo tenia ganes de sentir la seva veu, tan càlida i harmoniosa, va començar a xiuxiuejar-me a tocar de l'orella, alhora que em continuava besant: "ara petons de colors", i jo sentia el seu ventre polit i sereny molt acostat; "i ara petons daurats", i jo sentia el seu pubis novell frec frec; "i ara petons encesos", i tot jo em sentia com si existís dintre seu; "i ara petons ardents", i jo no sabia on començava la meva pell ni on acabava la d'ella. (...) em mussitava altre cop: "i ara besos suaus i carnosos, com un tast de préssec; i ara frescos i tendres, com un moll d'ametlló primerenc...".
I així ben junts, fou com vam fruir una altra vegada del plaer de tots els colors de l'albada, i de totes les fruites d'aquell verger desitjós que ella havia creat amb la màgia de les seves paraules.

El carrer dels Petons
. Capítol XIX

"Jo tinc un amor petit" de Joan Manuel Serrat, interpretada per Maria del Mar Bonet

CREUS, BENVINGUDES I ACOMIADAMENTS - Maribel Rafel

Les creus de terme, que podien ser cobertes o no, són creus monumentals, habitualment de pedra, que s'ubicaven prop de l'entrada de les poblacions o monestirs o vora els camins. Acostumaven a estar decorades amb temes religiosos i s’alçaven sobre un pedestal o base poligonal amb graons. L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre es situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Al Capítol XVI del Carrer dels Petons es fa menció de l’entrada dels Reis a Barcelona l’any 1827 per la Creu Coberta (l'actual cruïlla entre el Paral·lel i l'avinguda Mistral) Il·lustració extreta de www.creucoberta.com
Realment la veritable porta d’accés a la Ciutat Comtal ja des del segle XIV era aquest punt. Allí els representant de la ciutat rebien a tots els visitants il·lustres que hi arribaven a través del Baix Llobregat així com a totes les personalitats que venien d’altres llocs de la Península pel camí de Saragossa. L’entrada triomfal era després pel Portal de Sant Antoni que era el més destacable d’aquella zona de la muralla, flanquejat per dos grans torres poligonals.
En aquells terrenys on estava situada la Creu Coberta de Barcelona no es podia edificar per una llei que prohibia fer-ho fins a un radi de sis quilòmetres fora de la muralla; però, cap al segle XVIII, existien unes construccions molt modestes que es coneixien com a "Barraquetes" que arribaven fins a la riera de la Magòria i el pont d'en Rabassa, com els límits tradicionals entre Sants i Barcelona.
Hi havia un turó d'argila i terra blanca que es deia "dels Inforcats" on, durant segles, es tenia el costum de penjar als ajusticiats a les forques. Més tard, es va anomenar el turó de la Vinyeta, que es va anar reduint per diferents motius fins treure’l en construir la plaça de braus de les Arenes.



La creu gòtica protegida amb una edícula (capelleta, cambreta) de la que estem tractant, la Creu Coberta, va ser definitivament retirada el 1823 pel govern liberal de Barcelona, però encara en aquesta reproducció de l’any 1821 a primer terme es pot apreciar perfectament la Capelleta de la Creu i el camí de Sants. Més enllà, el campament sanitari instal·lat a Montjuïc amb motiu d’una epidèmia de pesta. També en el gravat podem observar els castell embanderat i un bergantí a l’horitzó.

El carrer Creu Coberta (Sants) - Roser Baratta

Creu Coberta

El carrer Creu Coberta segueix el traçat de l'antiga Via Morisca, és un carrer que va penetrant en els antics pobles d'Hostafrancs i de Sants. Hi havien estat exposades les despulles dels condemnats a mort fins la seva putrefacció (a Creu Coberta i al Coll de la Trinitat).
Molts pocs dies abans del Nadal de l'1822 els Constitucionals, amb el pretext que als Realistes volien apoderar-se de la Mare de Déu de Montserrat, trameteren un escamot de tropa al Monestir amb l'ordre de porta la Imatge a Barcelona.
El dia dels Reis del 1823 Madona Bruna la nostre Moreneta entrà triomfalment a Barcelona. El Castell de Montjuïc disparà les canonades de rúbrica en les recepcions reials. En arribar a la porta de Sant Antoni, en un safata d'argent hom presentà les claus de la Ciutat a la Verge davallada de la magnifica carrossa dels Marquesos de Castellvell. Poques vegades la Ciutat Comtal ha tributat una recepció tan esclatant a cap Monarca. L'ajuntament i les autoritats civils i militars prengueren part corporativament en la festa. Des de la Creu Coberta fins la Catedral.

Roser Baratta

Imatges d' "El carrer dels Petons" - Laura Trovo

Creu Coberta


La creu coberta era a l'actual cruïlla entre el Paral.lel i l'avinguda Mistral, i les primeres dades sobre la creu són de l'any 1334. La creu coberta era una Creu de terme municipal, prop seu s'hi bifurcaven els camins des de Barcelona, portal de Sant Antoni, vers Molins de Rei i vers Sant Boi de Llobregat. Consta ja com a Coberta al segle XV; fou refeta l’any 1573 amb un baldaquí renaixentista. Al segle XV i fins l’any 1715 s’hi alçaren les forques principals de la ciutat. La parròquia del Pi hi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d'enterrar-los, i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent que servien per moldre el blat de la ciutat. Fou lloc d'acampada en els setges a Barcelona durant la guerra del Segadors, la guerra de Successió i la guerra del Francès degut a la seva situació estratègica vers Barcelona. Al 1756, s'expropiaren els terrenys on era el Coll dels Inforcats i es construi un nou camí, plantat d’arbres, que anava des del portal de Sant Antoni a la Creu Coberta i que s'anomenà Passeig de la Creu Coberta i fins al 1785 va convertir-se en el passeig predilecte dels barcelonins. Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional l’any 1823, el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850. A l'indret d'aquest coll hi fou urbanitzada la plaça d'Espanya l’any 1908.
coll de la Creu Coberta Coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.

Capítol XV. Visita a la presó


No sé pas de quina manera, els seus ulls, brillants, em van invitar a acompanyar-la: al cap d'un moment passejàvem tots dos Esplanada avall. Jo caminava una mica d'esma, perquè, tot i aquella inesperada invitació, estava capficat i entristit recordant el Cisco. La Neus ho degué notar: abans d'arribar al Jardí del General, a l'alçada de la font d'Hèrcules ...

L'Esplanada era un espai vuit entre la Ciutadella i les primeres cases de la ciutat destinat a maniobres militars. A principi del segle XIX va ser construït a iniciativa del capità general de Catalunya Agustí de Lancaster, el passeig nou de l'Esplanada, que correspon en part a l'actual carrer del Comerç. Al carrer central d'aquest passeig, en espais equidistants als extrems, hi havia dos brolladors, un amb la figura d'una nereida i l'altre amb la d'un tritó. Altres dos brolladors més, als extrems del passeig, sostenien les figures d'Hèrcules i d'Artemisa, respectivament. La font d'Hèrcules mostra la figura d'Hèrcules dalt d'un pedestal, flanquejat per dos lleons. Al frontal hi ha un medalló de marbre amb les efígies de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, en record de la desfilada de la comitiva reial pel passeig de l'Esplanada l'any 1802, el consistori municipal va acordar convertir-la en monument commemoratiu d'aquella visita règia. És obra de l'escultor Salvador Gurri i al principi del segle XX es va traslladar al Passeig de Sant Joan cantonada Còrsega. Al final de l'Esplanada entre l'actual estació de França i el Born, fou construït l'any 1815 per iniciativa d'un altre capità general de Catalunya, Francisco Javier Castaños, el Jardí del General. Fou el primer parc públic barceloní, en aquest jardí hi havia nou estàtues de marbre, cinc de cos sencer i quatre de mig cos, quatre bustos que reproduïen l'Aflicció, la Modèstia, la Soledat i la Follia i les estàtues de Ceres, Minerva, la Medicina i la Fidelitat i un grup amb Adriana i Bacus. A l'estany circular emplaçat al centre del jardí hi havia una nereida. També comptava amb hivernacle de plantes tropicals, gàbies amb ocells exòtics i un petit bosc. Era un dels llocs preferits pels barcelonins.

El carrer de les Mosques i el carrer dels Flassaders


Vídeo basat en "Coratgia" de Caterina Albert

video

Corry Kaslander

Solitud - Caterina Albert

1905

Vaig néixer a Barcelona ara fa uns quants anys, després d'una gestació llarga i feixuga que va produir a la meva estimada mare un munt de maldecaps.
Segurament la decisió de portar-me al món no va ser pas precipitada, sinó més aviat va ser el producte de moltes nits de meditar; lluny de la improvització, cada una de les parts que formen el meu ésser va ser estudiada fins al límit.
Puc dir que sóc un dels pocs de la meva espècie que gaudeixo de pare i de mare, tot i que aquest fet només va ser per infantar-me en un cert anonimat. El temps, com a totes les coses, ha deixat ben clar, però, que el mèrit era exclusiu d'una dona excepcional i agosarada, que malgrat ser filla d'una societat encarcarada no va dubtar ni un moment en engendrar-me.
Sóc hereu de totes les inquietuds de la meva mare, i l'objectiu principal de la meva vida ha estat i és emocionar, entretenir, ensenyar i despertar molts altres sentiments. Amb la meva companyia puc dir amb orgull que ningú es pot sentir indiferent, que puc fer plorar, i que moltes dones s'han vist reflectides en mi.
La meva parla no és gens fàcil, però precisament per això se'm considera ja un clàssic, amb tots els honors que aquest mot representa. Gaudeixo del do de la immortalitat, contràriament a totes vosaltres, el temps no em fa envellir, malgrat que també pugui ser totalment invisible per les ànimes buides i superficials que ignoren el valor sublim dels de la meva condició. El meu nom, Solitud, fill de Caterina.

Maria Aguadé

Proposta d'un recorregut pels indrets d'"El carrer dels Petons"

Maribel Rafel i M. Carme Juan

FERRAN VII _ "El carrer dels Petons"


Maribel Rafel

JOSEP ROBRENYO I TORT



Capítol XVI d'El carrer dels petons
Records d'antigues converses.

La Neus parla amb en Miquel:

-El pare sempre ha estat un liberal convençut i s'ho passa d'allò més bé posant en escena peces d'autor d'aquest tarannà, com ara en Robrenyo i alguns altres de no tant coneguts...
La por ha mutilat la ciutat i els seus habitants. En el cas dels artistes i dels autors teatrals això encara és més clar. Els que han pogut han fugit, però altres han estat perseguits, han hagut d'anar a declarar i fins i tot han estat empresonats. El mateix Josep Robrenyo, de qui et parlava, n'és un bon exemple.
















Josep Robrenyo i Tort, nascut a Barcelona el 1780 i mort al mar de les Antilles el 1838, va ser un escriptor i actor català.
L'origen social de Josep Robrenyo és menestral, ell mateix treballà de jove en l'ofici de fuster.
Afeccionat ben aviat al teatre, a partir de 1811 va formar part del Teatre de la Santa Creu a la Rambla de Barcelona, en papers d'actor còmic on explotava l'efecte de ser fort i menut d'estatura.
Durant la guerra del Francès lluità en el conflicte i redactà manifestos en contra del rei Josep Bonaparte.
A partir de 1821 destacà per fer defensa aferrissada de la causa constitucional (Constitució de Cadis de 1812).
Per les seves idees polítiques patí penes de presó, d'exili i censura sota els governs absolutistes fins l'amnistia de 1832 que el van permetre reintegrar-se públicament al món del teatre.
El 1838 en iniciar un dels seus viatges per actuar a Amèrica el vaixell encallà i ell i la seva dona moriren de set.
Obtingué una gran popularitat gràcies a les seves obres sobre temes candents de política a l'època que apassionaven al gran públic.
Es pot considerar com el precursor de la Renaixença literària catalana especialment en el món del teatre.
La seva producció abraça peces de costums, de circumstàncies i sobretot obres de caire polític, caracteritzades en general pel propòsit propagandístic, amb la intenció d'estimular el públic per la causa Lliberal. Per aconseguir-ho arribà a deformar molt la realitat.
El seu teatre era considerat una mica ingenu, però d'estil directe i fresc, amb locucions, frases fetes i girs populars que l'acosten ràpidament a les classes obreres.

M. Teresa Alonso

dilluns, 20 d’abril de 2009

Resums de la joglar del blog


Capítol XVII

Temps d’espera i d’esperances

El Cisco al penal de Cacho
és on va anar a parar,
amb uns antics combatents
de la guerra dels Malcontents.

A Ceuta s’hi congriava
odi contra el govern,
també el poble d’Organyà
gent amb ganes d’assassinar.

L’Antoni a en Miquel deia
que encara que fos greu
el mal tràngol passarà
i la vida continuarà.

...

Capítol XVI

Records d’antigues converses

En Miquel bé recordava
quan amb la Neus anava,
el molt que s’estimaven.
El ressò de la veu sentia.

Pare i filla eren artistes.
Molt sovint treballaven
d’aficionats, a teatres,
també feien gires pels pobles.

En Miquel es preguntava
per què volia ser muda
i el seu pare per cec passava
Així el pensament amagaven.

...

Capítol XV

Visita a la presó

El dia de la visita
a la presó, arribà.
Els laments i els planys
avui més forts se sentien.

A veure’l alguns hi anaren;
l’Antoni, també el Pep,
l’ Aurora i la Neus.
tots molt enyorats n’estaven.

Ja dins l’entrada del Centre
l’oficial que el Pep
es va entrevistar,
les visites limitava.

...

Capítol XIV

La detenció del Cisco

Un mes abans
que l’Antoni partís,
va ser l’Esplanada
exposició de cadàvers
Era el comte
qui el ritual orquestrava.

Doncs, constantment
se sentien molts planys,
esgarips penosos
i també moltes corredisses.
Era una estampa
que a diari es repetia.

Va ser en Lluís
que al forn es presentà.
Provocar volia
i no a treballar pas venia.
Sols informar
que d’escultor estudiava.
...

(Podeu llegir els resum en vers sencers al blog de la Rosa Vila)

Rosa Vila

DESCRIPCIÓ DEL JARDÍ DEL GENERAL

”A mi m’agradava molt aquell espai. Tenia la fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, a l’estiu."

El carrer dels Petons
Capítol XV

AQUELL JARDÍ - Gina Porta

"A mi m’agradava molt aquell jardí."

L’aigua brollava
d’en mig d’aquelles pedres
i s’esmunyia
costa avall, riallera,
acaronant les herbes.

Clavells i roses,
lilàs i margarides,
nards i mimoses,
anhelants esperaven
aquell alè de vida.

Majestuosos,
els arbres envoltaven
aquells parterres
plens de color i aromes,
com fidels sentinelles.

Les bestioles
corrien tafaneres,
enjogassades,
saltant de branca en branca
entre pruners i salzes.

Restes de lloses,
escampades pel terra,
encara esperen
les petjades nocturnes
dels tímids enamorats.

Gina Porta

UN JARDÍ - Carme Codorniu

AQUELL RACONET

A mi, m'agradava molt aquell raconet. Tenia fama justificada de ser el més bell i tranquil del parc. Encara ara, després de tant temps de ser lluny d'aquest indret encisador, m'arriba la flaire dels rosers farcits de flors. Era un festival de colors i harmonia amanyagat per la música del brollador situat al bell mig de la placeta envoltada pels esvelts xiprers fent guardia i els salzes ploraners abillats amb el verd jove de la primavera; les seves llargues branques semblaven retre homenatge a tot aquell conjunt que em tenia fascinat.

Jardí privat






El termòmetre del pati marca els trenta-dos graus i l’aire humit es fa difícil de respirar. Una mandra enganxosa s’apodera de tota matèria vivent, fins i tot la Nones està especialment neguitosa, i això que als gats els hi agrada la calor amb excés. La roba se m’enganxa a la pell i la suor em nega els ulls, fa una tarda d’aquelles on es fa impossible fer qualsevol mena d’exercici físic, la qual cosa em fa desistir de posar-me a fer tot allò que m’havia proposat.
Mandrejar ja és un gran esforç, i em dedico a tastar totes les cadires del jardí amb la intenció optimista d’alleugerir el pes de l’estiu deixant-me caure als braços de Morfeu. De sobte el jardí s’ha convertit en un parc enorme i solitari on milers de gencianes voregen un camí de sorra vermella, per on intento caminar, però l’aroma embafadora de les flors dels tarongers em fa venir son. Les parpelles cauen com la llosa sepulcral, i una foscor espessa m’omple l’ànima quan de cop i volta una branca d’esbarzer em fueteja la cara i em desperta sobtadament. Els tarongers han desaparegut juntament amb les boniques flors blaves, i un camp de gerds vermells em convida a menjar.
Però contradictòriament amb el seu aspecte, rosat, apetitós, sucós, quan hi clavo les dents es transformen en boles aspres com la fel. Intento pensar a què em recorda aquell gust tant desconcertant, però la meva ment és incapaç de raonar mínimament, encara que, paradoxalment, visualitzo els pastissos de fruita que tant ens agradaven a tots quan érem a Suïssa i que ja fa una eternitat que no faig, deu ser cosa de la mandra, o qui sap de què.
Quines coses, ara que m’hi fixo més bé, el que m’ha despertat no ha estat un esbarzer, sinó una branca de pi que no havia vist i que hagués hagut d’enretirar del camí que s’enfila cap al prat ple de narcisos.
Mai havia vist tantes flors juntes, fa tant bonic endinsar-te a la seva aroma i mimetitzar-te amb elles. Prímules, margaridoies, narcisos, gencianes, roselles, narets, acònits, orquídies, cardots... Totes m’omplen les mans, la cara, els peus, sento les seves pessigolles, que em pugen pel nas i... atxís!
Nones! Què fas amb la cua damunt del meu nas? Ara sí que m’has ben despertat!

Maria Aguadé

UNA VEU QUE RESSONA

"... Després dels anys que han passat, encara em sembla que sento el ressò d'aquella veu càlida i clara, tan sorprenent i inesperada, aleshores..."

El carrer dels Petons, capítol XVI

EL RESSÒ D'UNES PARAULES - Magda Simon


M’agrada observar la gent, sobretot les expressions dels seus rostres i això em dóna peu a fer volar la imaginació.
L’altre dia anava amb metro i davant mateix del meu seient hi havia una dona jove sudamericana, tenia una expressió serena , però trista.Van marxar del seu país , Bolívia, i van venir a Barcelona. Van deixar el seu únic fill de dotze anys a càrrec d’un germà i d’una cunyada. Encara ressonen dins la seva ment les paraules del fill quan es van acomiadar:“ Mare, oi que aviat vindreu a buscar-me? Truqueu-me sovint per saber què feu! Us estimo!”
La dona pensa: "Només fa un any que som aquí, no tenim papers, el meu marit té una feina mal pagada i no està ben tractat. Com podrem aguantar dos anys més en aquestes condicions i sense poder estar amb al nostre fill? Encara que cada dia ens comuniquem la situación se’ns fa insostenible.Per altra banda no el podem anar a buscar perquè no podríem tornar a entrar al país.
Ahir mateix quan vaig parlar amb ell em deia: “ Mare, cada dia somio que estic amb vosaltres i vaig a passejar per aquests llocs tan fantàstics, que m’expliques, de Barcelona. Us trobo molt a faltar!”
El cor se li estreny.El seu cap no para de pensar amb la conversa que van tenir i es diu a si mateixa:"Aquí aniria ben alimentat, podría rebre una bona formació i sobretot estaríem tots junts."
Vaig veure que mig somreia en veure un nen que baixava del metro amb la cartera a l’esquena, amb aspecte saludable i posat feliç . Potser s’imaginava que era el seu fill… Per què a la vida hi ha situacions tan injustes?


Magda Simon

LA VEU DE LA MARE RESSONA - Gina Porta

El casament

Estàvem assegudes en el vagó d’un vell tren de rodalies, una davant de l’altra sense dir-nos res, no ens coneixíem pas, però no sé ben bé en quin moment del trajecte, va començar a explicar-me allò del casament.
-Carmeta, vols dir que en Rossend és un bon home? -Em deia la mare quan li vaig dir que ens volíem casar.
-Per mi prou que ho és, mare.
-No ho sé, filleta. Aquesta manera que té de dir-te les coses, aquesta gelosia absurda que li agafa quan parles amb algú altre. El teu pare no és pas així.
-El pare és gran –li deia jo- els nois d’ara són d’un altra manera, mare, vós no ho enteneu.
Pobra dona, i tant que ho entenia, la que no ho veia era jo. Ens vàrem casar, i tant que ens vàrem casar! Al cap de pocs dies ja me’n vaig adonar de quanta raó tenia la mare. Pel meu marit tot ho feia malament, no ho encertava mai, jo prou que m’hi esforçava, però res. Al cap d’un temps vaig haver d’aprendre a dir mentides a la mare. Que si havia caigut, que si una porta mal tancada i mira, ... excuses, tot eren excuses.
La Carmeta va fer un sospir profund i va callar, jo me la vaig quedar mirant sense gosar a dir res, volia saber més coses de la seva història però, es clar, no gosava preguntar. Al cap d’uns quanst pobles es va posar la mà a la butxaca i en va treure un mocador amb puntes, se’l va quedar mirant fixament i sense aixecar el cap va repetir:
-Quanta raó tenia la mare, quanta raó!
Havia arribat la seva estació i la Carmeta se’n va anar.

SENTO EL RESSÒ - M. Carme Juan

Sento el ressò...


La Farida

Jo badant davant d’aquell anunci, encantada amb el rierol i els prats verds, i ni he sentit l’arribada del metro, una mica més i es tanquen les portes! Millor que m’assegui. Mentre mirava la foto he sentit una vegada més el ressò de les aigües del Matimati que m’acompanyava a totes hores. Com enyoro la seva remor plàcida que posava música a tot el que jo feia. A l’època de les pluges el riu creixia molt i llavors el soroll era eixordador. Tothom se n’allunyava amb recel per por de les inundacions però jo estava ben tranquil·la perquè pensava que un amic no es pot tornar dolent de cop i volta. Ara compte que no em passi de parada. Uf, no sé per què sempre hi ha d’haver algú que se’m quedi mirant. Apa, avui tindré temps de dinar abans de posar-me a la feina. Dos minuts de microones i només caldran deu minuts més per menjar-m’ho tot. Que bonics que eren aquells dinars al poblat, amb la iaia, els tiets, les germanes i els cosins asseguts a terra al voltant de la cassola fumejant!


El Rachid


Entra al metro amb el paraigües encara regalimant. Es mira amb desolació les sabates xopes i el cercle fosc que va pujant pels camalls dels pantalons. Pluja, pluja i més pluja. Mira la noia, senegalesa o camerunesa, que s’acaba d’aixecar i pensa que deu estar tant farta de l’hivern de Barcelona com ho està ell. Per aguantar-ho ha de tancar els ulls i submergir-se en la tebior del vent que escombra les terres ocres del seu país. No li van malament les coses, aquí. Si aconseguís acostumar-se a la pluja li agradaria quedar-s’hi.

LA MANCA DEL RESSÒ D'UNES PARAULES - Carme Codorniu

JO EM PREGUNTO


Ell mai no li havia dit com se l'estimava. Ho donava per fet, és a dir per sabut.
Havien passat dos anys des que aquella maleïda malaltia s'endugué sobtadament la Inés, i aquest record encara el turmentava.
Deu anys que havien viscut plegats en bona harmonia, semblava que això no podia canviar mai. Que il·lús!,com si la vida no fos canvi constant i a voltes canvis sorprenents que et donen una bona batzegada. Que cec havia estat!
I jo em pregunto: "De què ens serveix als humans el llenguatge, la facilitat de paraula, tota aquesta riquesa adquirida amb els anys, si no manifestem a les persones més properes i estimades els nostres sentiments? Per què sovint ens costa tant de compartit?"

RESSÒ DE VEUS INTERIORS - Lídia Bardina

VEUS INTERIORS

No pot ser! Aquell paio duu la música de "Texas" al mòbil! Mare meva, quants anys han passat? Vint o vint-i-dos... semblava que ens havíem de menjar el món ! La Marie i les seves extravagàncies, la ironia del Lutz, l'entusiasme del David i jo al mig intentant xuclar-ho tot. Què s'haurà fet d'ells?

Teniem tantes ganes de fer i refer, ens crèiem tan extraordinaris,tan especials! El temps es va encarregar de calmar els ànims i de posar-nos al nostre lloc. La clatellada va ser dura, però ho tornaria a repetir ara mateix !

No pot ser! Aquesta bleda duu la música de "Texas" al mòbil! I si li agafo e mòbil i li encasto al cap! Però, què passa?, que tothom s'ha posat en contra meva? Tot el dia aguantant la mateixa música perquè a la Lali li encanta, comprant tots els CD per fer-la feliç, empassant-me els videoclips més surrealistes enganxat al sofa... i tot perquè després de vuit anys em digui que està tipa de mi, que sóc un avorrit, que ja no sent res i que se'n va a Londres amb el mitja merda del Joan; Lali, ja te'ls pots confitar els "Texas!" i tant de bo que t'agafin cagarrines!

UNA VEU QUE RESSONA - Rosa Vila


El primer sou

Asseguda en un vagó del metro faig volar el pensament. Observo unes mirades que es dirigeixen cap a mi. No canvio d’actitud. És tant el sentiment interior que em domina, que no puc amagar un somriure i un relaxament en el rostre que em delaten. Un desig molt pensat i guardat des de fa temps s’ha fet realitat. Tanco els ulls per concentrar-me més. El balanceig del metro m’assossega i m’ajuda a discernir la solució de l'esdeveniment. Ha arribat el dia del cobrament del primer sou després d’haver acabat la carrera, només fa un mes, i junt amb aquest, el compliment d’una promesa feta a mi mateixa per a aquest dia tan esperat.
- Com sorprendré els meus pares? - Què els diré? - Què podria fer? Mira que hi he pensat moltes vegades, però ara que ha arribat el moment, les idees se’m barregen i se superposen sense trobar el camí que em condueixi a encertar.
Els vull fer partíceps de la meva alegria, ja que ells són els impulsors d’aquest esdeveniment, els que han realitzat l’esforç incondicional perquè jo hagi pogut assolir el meu objectiu. No han tingut mai un no i sempre m’he sentit recolzada. Segur que a voltes s'han privat de quelcom, sense evidenciar-ho, pel sol fet de complaure’m .

Un dels primeres coses que els vull fer saber és que no els mancarà mai res mentre la meva salut m’ho permeti, així mateix, que en quedi constància, intentaré fer-los la vida el més plaent possible.

He perdut la noció del temps, però no hi pateixo. No vull perdre'm el moment present, perquè sé que és irrecuperable. Resto uns instants en silenci per posar ordre a tot aquest batibull mental. De mica en mica m’assereno i intento posar fil a l’agulla d’una manera raonable.

Arribo al final del trajecte. Baixo del metro i em dirigeixo cap a casa.

EL RESSÒ D'UNES PARAULES - Raimunda Pàmpols

El sommelier de veus


Pujo a l'autobús. M'ha sorprès la rapidesa en què ha aparegut. Va pràcticament buit, com a màxim som sis viatgers. Han tocat les dotze del migdia, tothom resta a la seva feina, els nens a l'escola.
S'asseu al meu costat un jove d'aparença pulcre, elegant, camisa de mil ratlles, corbata a joc, amb el seu vestit impecable. Físicament té unes faccions perfectes d'estàtua grega.
Me'l miro de cua d'ull i m'imagino quins pensaments deuen ballar pel seu d'aquest home d'aspecte tan magnífic. Exteriorment, sembla que cap entrebanc pugui espatllar la seva harmonia.
Com m'agradaria desbrinar el que passa per la seva ment!
Sorpresa!, què sento?, és imaginació o realitat. Què diu?, de què parla?... Escolteu:
"Sempre em succeïx el mateix abans de començar una reunió. Imagino el concert de veus que sentiré i com pel to de cadascuna sabré detectar el seu tarannà. És com si fos una catarsi d'escalfament per estar a punt. Sóc un sommelier de veus. Les paladejo, em deixo portar pels sons càlids, suaus , forts, escolto la veu dels homes i la veu del cor.
Encara em sembla sentir la veu aflautada i estrident del President de l'empresa. No explica els seus arguments els dicta des de la prepotència del càrrec , sempre es creu en possessió de la veritat i durant la seva intervenció s'exalta. Un murmuri de desacord fluctua a la sala.
Em sembla sentir l'estossec per aclarir-se la veu del gerent que ara té el torn de paraula. És el preludi per tensar els muscles i deixar anar els seus tons degudament mesurats, sempre a mitja veu -cal parar l'orella- perquè no s'escapi res del que diu. Com un saltimbanqui agafa l'argument del President, el sintetitza, li dóna la volta i corrobora el que ell ha dit! Quin miracle! El text és el mateix, però s'ha canviat el to i la manera. Sembla que els interlocutors s'hagin apaivagat.
Però ara salta la veu forta,contundent del representant dels treballadors, la força dels arguments omple de neguit la reunió.
Ara se sent el balbuceig del cap de personal, ell no vol acceptar totalment ni el que diu un bàndol ni el que diu l'altre, però no sap intuir l'argument que necessita per rebatre'ls.
Una onada d'inquietud torna a la sala. Jo he de ser caut, saber escoltar, prendre notes i fer una llambregada ràpida a l'esborrany que de tots aquests fets tinc a les mans, i cercar la millor estratègia, els reflexos han de ser ràpids però no irreflexius. S'ha d'aconseguir que ningú quedi malmès, i que s'accepti la meva proposta com a mediador del conflicte d'una manera satisfactòria.
Dins d'aquest bullit de nervis i desacords, s'alça la veu melòdica, suau i a la vegada convincent de la Marta, l'advocada del grup, com argumenta! Inflexible i dura quan cal, senyalant els inconvenients, els ensurts, les dificultats que poden trobar i finalment treu de molt dedins les facetes més humanes que són l'ètica i el futur de l'empresa.

(Si desitgeu continuar sentint la veu d'aquest home, haureu d'anar al blog de la Raimunda Pàmpols)

RESSONS DE VEUS - Francina Gili

COMUNICACIÓ


Llar dels Capdevila. Dimecres, 9 del vespre, hora sublim en que la família s’aplega al voltant d’una taula per celebrar el sopar i per comunicar-se. Mentre mengen mongeta tendra i patata entrem en els seus pensaments:

Andreu Capdevila, 44 anys, cap de secció del departament de filats de l’empresa Caparrós i Cia, cap de colla dels Caps Grossos de Mataró, cap de família i cap de taula: – N’estic fins el capdamunt d’aquesta verdura. Si ella es vol aprimar molt bé, d’acord, que s’aprimi, però que no ens emprenyi a tots. Avui ja ha fumut crits al nano per no sé quina bestiesa. Jo quan arribo a casa estic cansat i vull tranquil·litat. Penso que hi tinc dret, no? En fi, faré l’orni i quan s’acabi aquest cony de sopar baixaré al bar d’en Paco a veure el Barça i de passada em cruspiré un entrepà de pernil com Déu mana. Elles que mirin el que els doni la gana.

Teresa Fornells Segura, 42 anys, dependenta de perfumeria, mestressa i ànima sacrificada de la família. Afeccionada a les telenoveles: -Fa goig veure’ls menjar verdura. A la mama li convé, l’Andreu no ha dit res i fins hi tot l’Oriol sembla menjar de gust. Pobret! Potser l’he renyat massa abans, quan m’ha contestat de mala manera; ara em sap greu pobre fill però renoi, és que de vegades t’hi has de posar una mica dura perquè si no... M’ha promès que quan acabi de sopar anirà a fer els deures; tan de bo aquest trimestre no en suspengui cap! Ui, falta poc perquè comenci la novel·la. Per sort l’Andreu baixarà a veure el partit i així m’estalviaré els seus comentaris desagradables. La mama no sé si es quedarà amb mi o anirà a la seva habitació a escoltar la ràdio.

Oriol Capdevila Fornells, 13 anys, segon any d’Institut, afeccionat a la play i a tota mena de jocs d’ordinador: -Tan guays que són les pizzes i haver de jalar això. Puaf! Després del rotllo que m’ha cardat la mare qualsevol li diu que aquest trimestre també me n’han tombat tres. Ja ho sabrà aviat. Aquell profe és un imbècil. Quan acabi aquesta merda de sopar me les piro cap a la meva habitació. Tinc un joc nou que m’ha deixat en Dani que és l’hòstia. El pare sortirà a veure el futbol i la mare mirarà la tele i em deixaran en pau. L’única que em fot la punyeta és l’àvia.

Quimeta Segura, viuda de Fornells, 75 anys, mare de la Teresa, mestressa de casa de tota la vida, afeccionada al ganxet i a escoltar la ràdio. Passa temporades a casa la filla: - Aquí tothom campa per on vol. A veure, què és això de contestar tan malament a sa mare? Un bon mastegot li fumaria jo a aquest marrec. Què s’ha cregut? És una tova ma filla. Oh, i el seu pare tan tranquil! Només pensa en el futbol. I aquesta verdura no val ben bé res; no sé si és l’aigua o què. Igual que els tomàquets i la fruita que aquí no són com els d’abans; menges un préssec o un albercoc i no tenen gust de res. Tinc ganes de tornar al poble per comprar la mongeta d’allà i els tomàquets i la fruita de l’hort del veí que allò sí que és glòria pura. Després de sopar me n’aniré a la meva habitació però abans vull veure que fa l’Oriol, encara que ja m’ho ensumo. Si em deixessin fer a mi tot aniria ben diferent però no m’hi vull pas ficar que encara en sortiria escaldada.

AMISTAT


“Perquè sóc la teva amiga” Després dels anys que han passat, encara em sembla que sento el ressò d’aquella veu càlida i clara, tan sorprenent i inesperada. Desconec perquè hi ha frases que perviuen immutables dins la nostra ment. Suposo que només recordem aquelles que ens han arribat al cor o ens han colpit. Aquesta la va pronunciar fa molt de temps una noieta de nou anys quan anàvem a escola.
Recordo que es deia Isabel i la monja la va col·locar al meu costat aquell curs. No la coneixia gaire i no figurava entre el petit grup de nenes que habitualment jugàvem al pati, aquell grupet escollit per afinitats que jo considerava més amigues. Era una companya de pupitre i res més, massa seriosa pel meu gust i molt retreta.
Un dia, al començament de curs, quan tornàvem del pati formant rigorosa filera, al moment d’anar a ocupar els seients, vaig tenir el mal acudit de donar una lleugera empenta a la meva companya sense ànim de fer-li mal, només perquè entrés més de pressa en el pupitre, imbuïda encara pels jocs i les bromes que acabava de deixar feia uns instants. La Isabel, que era de constitució feble i no esperava l’empenta, va tenir la mala sort de sortir disparada i anar a parar de cap contra una paret que teníem al costat. La monja va acudir de seguida i tota la classe quedà pendent de la topada i les seves conseqüències. Jo estava glaçada: em sabia greu haver-li causat mal i temia la reacció de la monja. De fet, ignorava la mena de càstig que em podia caure per una falta com aquella, perquè no m’hi havia trobat mai. Tenia fama de ser bona alumna i això significava un descrèdit. T’has fet mal? Però, com és possible que hagis pogut caure d’aquesta manera? interrogava la monja ansiosa per esbrinar l'origen d'aquella alteració de l'ordre. Esperava escoltar la veu de la Isabel denunciant la causa de la caiguda, i ja m'hi anava a adelantar quan vaig sentir que murmurava: No... no m’he fet mal, ha sigut amb el pupitre... no sé, m’he entrebancat al entrar, ha sigut amb el pupitre, anava repetint mig plorosa.
Per fortuna el cop no va transcendir i ja represa la classe, vaig mirar-la amb agraïment, completament avergonyida: Per què no has dit que t’ho havia fet jo? li vaig preguntar. Em semblava increïble el seu comportament. I va ser llavors quan la Isabel va pronunciar aquella senzilla frase amb veu clara: “Perquè sóc la teva amiga”. Ho va dir d’una manera que em va commoure, com si en el fons agraís l’incident per oferir-me la seva amistat. Aquella lliçó de noblesa em va servir per valorar-la i a partir de llavors vam ser amigues.
El curs següent, per motius familiars va canviar d’escola i no l’he vista mai més, però la seva cara i aquelles paraules han quedat per sempre gravades en la meva memòria.

RESSONS DE PARAULES - M. Dolors Figueras

JO TAMBÉ HO RECORDO

Jo també ho recordo moltes vegades i m’agradaria que tu no ho haguessis oblidat. Va ser un diumenge que ben bé no sabíem on dirigir les nostres passes per poder gaudir del dia de festa. Érem molt joves i el que cercaven era passar-nos bé la tarda del dia festiu i tornar a casa felices.

Però no sé per què, no trobàvem res que ens acabés de fer el pes; vam mirar les pel·lícules que hi havia i no ens van acabar de convèncer; el teatre, uf no teníem prous diners per l’entrada; anar a una sala de ball que era el que en la nostra època tenia força acceptació, també hi trobàvem inconvenients, perquè ¿i si els nois que et venien a treure per ballar no t’agradaven gens i acabàvem assegudes tota la tarda com si restéssim en un aparador esperant qui ens comprava? I aquí no podem oblidar que en aquells temps dues noies juntes no podien ballar; resumint, que amb tanta reflexió per saber què havíem de fer aquell diumenge ens anaven passant les hores i nosaltres allà.

Potser va ser així perquè d’aquesta manera ens va permetre un final que mai haguéssim imaginat. Assegudes en un banc al carrer vam coneèxer unes noies del País Basc que havíem vingut de vacances a Barcelona i ves per on es va establir una comunicació que ni tot el temps passat m’ha fet oblidar.

Quina manera de coincidir en molts del temes que aquells dies ens semblaven importants; com vàrem analitzar les possibilitats per el desenvolupament de les nostres vides en cadascun dels nostres països; quina alegria que portaven dins i com de cop ens van contagiar. Resultat: vam finalitzar la tarda ballant sardanes a la Plaça Sant Jaume on elles van posar tot el seu interès en aprendre’n i nosaltres en ensenyar-los-en. Aquesta tarda de festa si que va ser molt reeixida.

SERMONS A L'ENGRÒS - M. Cinta Amenós

Treball lligat al cap. XI


s. Prou feina tenien en subsistir i anar resorgint de tanta i tanta duresa i precarietat.
El capellà del poble, però, va pensar que a aquells habitants els aniria molt bé una repensada més profunda de la religiositat que els guanyadors/ocupants havien imposat amb subtils estratagemes. I dit i fet va decidir, ignorem si assesorat o sol que allí calia una Santa Missió. I la hi va haver! En un indret del terme, encara hi ha la Creu que ho testifica.
Sermons a l'engròs, organitzats per a les diferents edats: els nens, els joves i els pares. Després de la jornada dura de treball en el camp, au, cap al sermó.
Des de la trona, gesticulant i amenaçant a tothom que si no es complia amb tots els Manaments de la Llei (i em sembla recordar que n'eren deu) tots anirien a parar al mateix lloc, a l'infern i sense dubtar-ho gens, afegia, i per sempre més... Ja ben bé sabíem com era de terrorífic l'infern per les escruixidores estampes que ens ensenyaven del sinistre lloc. Em feia una por immensa anar a sentir el sermó, però calia assistir-hi...
Pel poble es veien grupets com mai xerrant a cau d'orella, baixet. Des de la meva mirada infantil em preguntava:què devien dir? A casa no caçava res, no explicaven res...almenys davant meu.
No sé per on em va arribar que als pares el missioner els havia recomanat un llibre que tots, sembla, havien de llegir. Més endavant algú va comentar que l'autor del llibre era un tal doctor López Ibor i que molts pares varen ser aplicats en la seva lectura. A casa, però, jo no el vaig veure, no sé si el pare el va ullar, la mare crec que no, ella era menys lletraferida. També, sembla que tots hi varen aprendre moltes coses...
Passats uns mesos començaren a circular les notícies, a moltes cases esperaven esdeveniments i els ventres de bastantes dones ho començaren a evidenciar, les betes dels davantals se les lligaven cada cop més balderes. Totes granades i amb fills ja grans... Cada vegada era més evident i era com un run run: sí? també, I...? També, sí!Eren temps de mancances, de vides austeres, minses en molts dels excesos que podrien fer de no complir amb tots els preceptes de les lleis cristiane
Tot i que antigament es deia que les criatures venien amb un pa sota el braç jo no en vaig veure cap que tingués un bony. L'alegria de la gent menuda, venia, però, dels batejos: calderilla, ametlles i confits...
Van ser-ne uns quants i més tard la gent del poble, sabia i amb humor sa, a la collita extraordinària de nadons els va anomenar i encara avui ho podríem constatar com: els de la quinta de la Missió.

LES COSES NO CANVIEN - M. Dolors Figueras

Tot llegint “El carrer dels Petons” quan arribo a les pàgines 128/129 i veig els comentaris sobre els monarques fets tant pel Tòfol com per la Aurora, m’agafen unes ganes boges de fer quatre ratlles; després veig que, com era d’esperar, a la Dolors no li passa per alt i ens pregunta “¿Entens la reacció positiva de la Aurora envers la reina Maria Josefa Amàlia?

I ai Mare de Déu! m’adono que han passat segles i estem “funcionant” igual, i després pensem que la generació actual és molt diferent. Segur que en segons quines coses sí, com pot ser la tècnica de què disposem actualment, però en les reaccions humanes, doncs que no, que no canviem tant.

Comentaris de:

Cristòfol – Valora les accions en funció dels fets ocorreguts.

Aurora – Es deixa portar, enlluernar per l’aparença, elegància i bellesa; li cauen bé els monarques i els justifica.

Tòfol – Veu la influència que exerceix en segons quines persones, la visió externa i vol deixar clar que no és això el que ha de permetre treure’n conclusions, sinó analitzar quines son les persones, estaments o fets que contribueixen a crear opinió.

Si aquestes actuacions les traslladem en els nostres dies, potser podem trobar que :

Ø Per poder jutjar moltes de les actuacions que mouen forces tertúlies, val la pena conèixer els antecedents.

Ø No podem obviar com revistes i programes anomenats del cor, ajuden i col·laboren a enlluernar el “personal, venent-nos” persones i fets que per a res hauríen de tenir la categoria de ser coneguts per un poble. Continua existint gent sensible que sense cap mala intenció, es deixa portar per aquestes aparences i comentaris fets des d’aquests mitjans de comunicació, per trobar justificació a coses que ni poden ni l’haurien de tenir.

Ø El mateix comentari fet pels personatges etiquetats del “cor”, desgraciadament també són aplicables, en molts casos, a les actuacions dels polítics.

A la vista del contingut d’aquest escrit, considero necessari que per poder formar-nos una opinió sòlida d’algun tema, s'ha tenir molt present la conveniència d’analitzar-ne els antecedents que puguem abastar.

Comentaris del capítol XI - "El carrer dels Petons" - M. Cinta Amenós

CARÀCTERS FORTS

CAP. XI




Un bon dia, just també a la vora del foc, en una cuina paupèrrima, amb el gibrell amb aigua per a rentar-se les mans i els plats, la mare va trencar la monotia dels menús i va preparar croquetes i jo, ves a saber per què, m'hi vaig girar d'esquena i vaig negar-me a tastar-les. Era un extra i de tant extra em va, suposo, esverar, perquè el meu no i el "les provaràs" com em dic... de la mare van resultar un combat a dos de dues banyudes aferrissades.
Òbviament, va guanyar-lo ella, la mare procedia de llinatge potent... i jo hi intentava pertànyer...
A distància, però, va guanyar-lo quasi bé com el Cid. La recepta de les croquetes que jo faig actualment és la que em va ensenyar a fer la mare. Per altres raons ben diferents ara tampoc en menjo perquè el resultat que segons quins aliments provoquen en el meu cos una crescuda que no m'agrada, només a l'ample.
Tot i el terrabastall mare-filla jo vaig aprendre a fer una exquisitesa inserida en aquell temps en la monotonia culinària: sopes, verdura, llegums, alguna cassoleta d'estofat i de tall ben poquet.
Gràcies mare!

BUIDAR EL PAP, EL PASSAT


CAP. XI


Vam decidir anar a Montjuic a visitar el
Museu d'Art Romànic i ens anàvem explicant coses, fluient sense forçar-les. LLavors, en girar-me la Júlia plorava, les llàgrimes li lliscaven cara avall. T'he ferit amb alguna cosa que hagi dit?
Què va! Tu no! La meva vida, quan la guerra civil, va transcòrrer per aquests indrets. Quan la meva mare va morir i van empresonar al pare per republicà, a la meva germana Maria i a mi ens van posar en un hospici i jo tenia i tots teníem tanta gana...
Recordo que la germana Angelina, una monja molt generosa em donava l'os que havia posat al brou i jo l'enterrava dins d'una capsa, en el jardí per quan tingués molta gana. No pots imaginar-te el què això suposa i tenir la teva germaneta més petita que tu agafada de la mà i de qui te'n sents responsable.

És inevitable. Cada vegada que vinc a Montjuïc, els meus records m'acompanyen, brollen i les meves llàgrimes també.

Nota: Les germanes tenien entre 5 i 7 anys. Un record de tendresa per dues amigues molt estimades.