El carrer dels Petons. Capítol XIX
"Jo tinc un amor petit" de Joan Manuel Serrat, interpretada per Maria del Mar Bonet
Professorat: M. Dolors Vinyoles i Oriol Mascareñas
Escola de la Dona. Curs 2008-2009.
"Jo tinc un amor petit" de Joan Manuel Serrat, interpretada per Maria del Mar Bonet
Corry Kaslander
Jo badant davant d’aquell anunci, encantada amb el rierol i els prats verds, i ni he sentit l’arribada del metro, una mica més i es tanquen les portes! Millor que m’assegui. Mentre mirava la foto he sentit una vegada més el ressò de les aigües del Matimati que m’acompanyava a totes hores. Com enyoro la seva remor plàcida que posava música a tot el que jo feia. A l’època de les pluges el riu creixia molt i llavors el soroll era eixordador. Tothom se n’allunyava amb recel per por de les inundacions però jo estava ben tranquil·la perquè pensava que un amic no es pot tornar dolent de cop i volta. Ara compte que no em passi de parada. Uf, no sé per què sempre hi ha d’haver algú que se’m quedi mirant. Apa, avui tindré temps de dinar abans de posar-me a la feina. Dos minuts de microones i només caldran deu minuts més per menjar-m’ho tot. Que bonics que eren aquells dinars al poblat, amb la iaia, els tiets, les germanes i els cosins asseguts a terra al voltant de la cassola fumejant!
Entra al metro amb el paraigües encara regalimant. Es mira amb desolació les sabates xopes i el cercle fosc que va pujant pels camalls dels pantalons. Pluja, pluja i més pluja. Mira la noia, senegalesa o camerunesa, que s’acaba d’aixecar i pensa que deu estar tant farta de l’hivern de Barcelona com ho està ell. Per aguantar-ho ha de tancar els ulls i submergir-se en la tebior del vent que escombra les terres ocres del seu país. No li van malament les coses, aquí. Si aconseguís acostumar-se a la pluja li agradaria quedar-s’hi.
He perdut la noció del temps, però no hi pateixo. No vull perdre'm el moment present, perquè sé que és irrecuperable. Resto uns instants en silenci per posar ordre a tot aquest batibull mental. De mica en mica m’assereno i intento posar fil a l’agulla d’una manera raonable.
Arribo al final del trajecte. Baixo del metro i em dirigeixo cap a casa.CAP. XI
Vam decidir anar a Montjuic a visitar el
Museu d'Art Romànic i ens anàvem explicant coses, fluient sense forçar-les. LLavors, en girar-me la Júlia plorava, les llàgrimes li lliscaven cara avall. T'he ferit amb alguna cosa que hagi dit?
Què va! Tu no! La meva vida, quan la guerra civil, va transcòrrer per aquests indrets. Quan la meva mare va morir i van empresonar al pare per republicà, a la meva germana Maria i a mi ens van posar en un hospici i jo tenia i tots teníem tanta gana...
Recordo que la germana Angelina, una monja molt generosa em donava l'os que havia posat al brou i jo l'enterrava dins d'una capsa, en el jardí per quan tingués molta gana. No pots imaginar-te el què això suposa i tenir la teva germaneta més petita que tu agafada de la mà i de qui te'n sents responsable.
És inevitable. Cada vegada que vinc a Montjuïc, els meus records m'acompanyen, brollen i les meves llàgrimes també.
Nota: Les germanes tenien entre 5 i 7 anys. Un record de tendresa per dues amigues molt estimades.