dilluns, 20 d’abril de 2009

SENTO EL RESSÒ - M. Carme Juan

Sento el ressò...


La Farida

Jo badant davant d’aquell anunci, encantada amb el rierol i els prats verds, i ni he sentit l’arribada del metro, una mica més i es tanquen les portes! Millor que m’assegui. Mentre mirava la foto he sentit una vegada més el ressò de les aigües del Matimati que m’acompanyava a totes hores. Com enyoro la seva remor plàcida que posava música a tot el que jo feia. A l’època de les pluges el riu creixia molt i llavors el soroll era eixordador. Tothom se n’allunyava amb recel per por de les inundacions però jo estava ben tranquil·la perquè pensava que un amic no es pot tornar dolent de cop i volta. Ara compte que no em passi de parada. Uf, no sé per què sempre hi ha d’haver algú que se’m quedi mirant. Apa, avui tindré temps de dinar abans de posar-me a la feina. Dos minuts de microones i només caldran deu minuts més per menjar-m’ho tot. Que bonics que eren aquells dinars al poblat, amb la iaia, els tiets, les germanes i els cosins asseguts a terra al voltant de la cassola fumejant!


El Rachid


Entra al metro amb el paraigües encara regalimant. Es mira amb desolació les sabates xopes i el cercle fosc que va pujant pels camalls dels pantalons. Pluja, pluja i més pluja. Mira la noia, senegalesa o camerunesa, que s’acaba d’aixecar i pensa que deu estar tant farta de l’hivern de Barcelona com ho està ell. Per aguantar-ho ha de tancar els ulls i submergir-se en la tebior del vent que escombra les terres ocres del seu país. No li van malament les coses, aquí. Si aconseguís acostumar-se a la pluja li agradaria quedar-s’hi.