dilluns, 20 d’abril de 2009

RESSONS DE VEUS - Francina Gili

COMUNICACIÓ


Llar dels Capdevila. Dimecres, 9 del vespre, hora sublim en que la família s’aplega al voltant d’una taula per celebrar el sopar i per comunicar-se. Mentre mengen mongeta tendra i patata entrem en els seus pensaments:

Andreu Capdevila, 44 anys, cap de secció del departament de filats de l’empresa Caparrós i Cia, cap de colla dels Caps Grossos de Mataró, cap de família i cap de taula: – N’estic fins el capdamunt d’aquesta verdura. Si ella es vol aprimar molt bé, d’acord, que s’aprimi, però que no ens emprenyi a tots. Avui ja ha fumut crits al nano per no sé quina bestiesa. Jo quan arribo a casa estic cansat i vull tranquil·litat. Penso que hi tinc dret, no? En fi, faré l’orni i quan s’acabi aquest cony de sopar baixaré al bar d’en Paco a veure el Barça i de passada em cruspiré un entrepà de pernil com Déu mana. Elles que mirin el que els doni la gana.

Teresa Fornells Segura, 42 anys, dependenta de perfumeria, mestressa i ànima sacrificada de la família. Afeccionada a les telenoveles: -Fa goig veure’ls menjar verdura. A la mama li convé, l’Andreu no ha dit res i fins hi tot l’Oriol sembla menjar de gust. Pobret! Potser l’he renyat massa abans, quan m’ha contestat de mala manera; ara em sap greu pobre fill però renoi, és que de vegades t’hi has de posar una mica dura perquè si no... M’ha promès que quan acabi de sopar anirà a fer els deures; tan de bo aquest trimestre no en suspengui cap! Ui, falta poc perquè comenci la novel·la. Per sort l’Andreu baixarà a veure el partit i així m’estalviaré els seus comentaris desagradables. La mama no sé si es quedarà amb mi o anirà a la seva habitació a escoltar la ràdio.

Oriol Capdevila Fornells, 13 anys, segon any d’Institut, afeccionat a la play i a tota mena de jocs d’ordinador: -Tan guays que són les pizzes i haver de jalar això. Puaf! Després del rotllo que m’ha cardat la mare qualsevol li diu que aquest trimestre també me n’han tombat tres. Ja ho sabrà aviat. Aquell profe és un imbècil. Quan acabi aquesta merda de sopar me les piro cap a la meva habitació. Tinc un joc nou que m’ha deixat en Dani que és l’hòstia. El pare sortirà a veure el futbol i la mare mirarà la tele i em deixaran en pau. L’única que em fot la punyeta és l’àvia.

Quimeta Segura, viuda de Fornells, 75 anys, mare de la Teresa, mestressa de casa de tota la vida, afeccionada al ganxet i a escoltar la ràdio. Passa temporades a casa la filla: - Aquí tothom campa per on vol. A veure, què és això de contestar tan malament a sa mare? Un bon mastegot li fumaria jo a aquest marrec. Què s’ha cregut? És una tova ma filla. Oh, i el seu pare tan tranquil! Només pensa en el futbol. I aquesta verdura no val ben bé res; no sé si és l’aigua o què. Igual que els tomàquets i la fruita que aquí no són com els d’abans; menges un préssec o un albercoc i no tenen gust de res. Tinc ganes de tornar al poble per comprar la mongeta d’allà i els tomàquets i la fruita de l’hort del veí que allò sí que és glòria pura. Després de sopar me n’aniré a la meva habitació però abans vull veure que fa l’Oriol, encara que ja m’ho ensumo. Si em deixessin fer a mi tot aniria ben diferent però no m’hi vull pas ficar que encara en sortiria escaldada.

AMISTAT


“Perquè sóc la teva amiga” Després dels anys que han passat, encara em sembla que sento el ressò d’aquella veu càlida i clara, tan sorprenent i inesperada. Desconec perquè hi ha frases que perviuen immutables dins la nostra ment. Suposo que només recordem aquelles que ens han arribat al cor o ens han colpit. Aquesta la va pronunciar fa molt de temps una noieta de nou anys quan anàvem a escola.
Recordo que es deia Isabel i la monja la va col·locar al meu costat aquell curs. No la coneixia gaire i no figurava entre el petit grup de nenes que habitualment jugàvem al pati, aquell grupet escollit per afinitats que jo considerava més amigues. Era una companya de pupitre i res més, massa seriosa pel meu gust i molt retreta.
Un dia, al començament de curs, quan tornàvem del pati formant rigorosa filera, al moment d’anar a ocupar els seients, vaig tenir el mal acudit de donar una lleugera empenta a la meva companya sense ànim de fer-li mal, només perquè entrés més de pressa en el pupitre, imbuïda encara pels jocs i les bromes que acabava de deixar feia uns instants. La Isabel, que era de constitució feble i no esperava l’empenta, va tenir la mala sort de sortir disparada i anar a parar de cap contra una paret que teníem al costat. La monja va acudir de seguida i tota la classe quedà pendent de la topada i les seves conseqüències. Jo estava glaçada: em sabia greu haver-li causat mal i temia la reacció de la monja. De fet, ignorava la mena de càstig que em podia caure per una falta com aquella, perquè no m’hi havia trobat mai. Tenia fama de ser bona alumna i això significava un descrèdit. T’has fet mal? Però, com és possible que hagis pogut caure d’aquesta manera? interrogava la monja ansiosa per esbrinar l'origen d'aquella alteració de l'ordre. Esperava escoltar la veu de la Isabel denunciant la causa de la caiguda, i ja m'hi anava a adelantar quan vaig sentir que murmurava: No... no m’he fet mal, ha sigut amb el pupitre... no sé, m’he entrebancat al entrar, ha sigut amb el pupitre, anava repetint mig plorosa.
Per fortuna el cop no va transcendir i ja represa la classe, vaig mirar-la amb agraïment, completament avergonyida: Per què no has dit que t’ho havia fet jo? li vaig preguntar. Em semblava increïble el seu comportament. I va ser llavors quan la Isabel va pronunciar aquella senzilla frase amb veu clara: “Perquè sóc la teva amiga”. Ho va dir d’una manera que em va commoure, com si en el fons agraís l’incident per oferir-me la seva amistat. Aquella lliçó de noblesa em va servir per valorar-la i a partir de llavors vam ser amigues.
El curs següent, per motius familiars va canviar d’escola i no l’he vista mai més, però la seva cara i aquelles paraules han quedat per sempre gravades en la meva memòria.