dilluns, 20 d’abril de 2009

LA VEU DE LA MARE RESSONA - Gina Porta

El casament

Estàvem assegudes en el vagó d’un vell tren de rodalies, una davant de l’altra sense dir-nos res, no ens coneixíem pas, però no sé ben bé en quin moment del trajecte, va començar a explicar-me allò del casament.
-Carmeta, vols dir que en Rossend és un bon home? -Em deia la mare quan li vaig dir que ens volíem casar.
-Per mi prou que ho és, mare.
-No ho sé, filleta. Aquesta manera que té de dir-te les coses, aquesta gelosia absurda que li agafa quan parles amb algú altre. El teu pare no és pas així.
-El pare és gran –li deia jo- els nois d’ara són d’un altra manera, mare, vós no ho enteneu.
Pobra dona, i tant que ho entenia, la que no ho veia era jo. Ens vàrem casar, i tant que ens vàrem casar! Al cap de pocs dies ja me’n vaig adonar de quanta raó tenia la mare. Pel meu marit tot ho feia malament, no ho encertava mai, jo prou que m’hi esforçava, però res. Al cap d’un temps vaig haver d’aprendre a dir mentides a la mare. Que si havia caigut, que si una porta mal tancada i mira, ... excuses, tot eren excuses.
La Carmeta va fer un sospir profund i va callar, jo me la vaig quedar mirant sense gosar a dir res, volia saber més coses de la seva història però, es clar, no gosava preguntar. Al cap d’uns quanst pobles es va posar la mà a la butxaca i en va treure un mocador amb puntes, se’l va quedar mirant fixament i sense aixecar el cap va repetir:
-Quanta raó tenia la mare, quanta raó!
Havia arribat la seva estació i la Carmeta se’n va anar.