dilluns, 20 d’abril de 2009

SERMONS A L'ENGRÒS - M. Cinta Amenós

Treball lligat al cap. XI


s. Prou feina tenien en subsistir i anar resorgint de tanta i tanta duresa i precarietat.
El capellà del poble, però, va pensar que a aquells habitants els aniria molt bé una repensada més profunda de la religiositat que els guanyadors/ocupants havien imposat amb subtils estratagemes. I dit i fet va decidir, ignorem si assesorat o sol que allí calia una Santa Missió. I la hi va haver! En un indret del terme, encara hi ha la Creu que ho testifica.
Sermons a l'engròs, organitzats per a les diferents edats: els nens, els joves i els pares. Després de la jornada dura de treball en el camp, au, cap al sermó.
Des de la trona, gesticulant i amenaçant a tothom que si no es complia amb tots els Manaments de la Llei (i em sembla recordar que n'eren deu) tots anirien a parar al mateix lloc, a l'infern i sense dubtar-ho gens, afegia, i per sempre més... Ja ben bé sabíem com era de terrorífic l'infern per les escruixidores estampes que ens ensenyaven del sinistre lloc. Em feia una por immensa anar a sentir el sermó, però calia assistir-hi...
Pel poble es veien grupets com mai xerrant a cau d'orella, baixet. Des de la meva mirada infantil em preguntava:què devien dir? A casa no caçava res, no explicaven res...almenys davant meu.
No sé per on em va arribar que als pares el missioner els havia recomanat un llibre que tots, sembla, havien de llegir. Més endavant algú va comentar que l'autor del llibre era un tal doctor López Ibor i que molts pares varen ser aplicats en la seva lectura. A casa, però, jo no el vaig veure, no sé si el pare el va ullar, la mare crec que no, ella era menys lletraferida. També, sembla que tots hi varen aprendre moltes coses...
Passats uns mesos començaren a circular les notícies, a moltes cases esperaven esdeveniments i els ventres de bastantes dones ho començaren a evidenciar, les betes dels davantals se les lligaven cada cop més balderes. Totes granades i amb fills ja grans... Cada vegada era més evident i era com un run run: sí? també, I...? També, sí!Eren temps de mancances, de vides austeres, minses en molts dels excesos que podrien fer de no complir amb tots els preceptes de les lleis cristiane
Tot i que antigament es deia que les criatures venien amb un pa sota el braç jo no en vaig veure cap que tingués un bony. L'alegria de la gent menuda, venia, però, dels batejos: calderilla, ametlles i confits...
Van ser-ne uns quants i més tard la gent del poble, sabia i amb humor sa, a la collita extraordinària de nadons els va anomenar i encara avui ho podríem constatar com: els de la quinta de la Missió.