dilluns, 20 d’abril de 2009

Comentaris del capítol XI - "El carrer dels Petons" - M. Cinta Amenós

CARÀCTERS FORTS

CAP. XI




Un bon dia, just també a la vora del foc, en una cuina paupèrrima, amb el gibrell amb aigua per a rentar-se les mans i els plats, la mare va trencar la monotia dels menús i va preparar croquetes i jo, ves a saber per què, m'hi vaig girar d'esquena i vaig negar-me a tastar-les. Era un extra i de tant extra em va, suposo, esverar, perquè el meu no i el "les provaràs" com em dic... de la mare van resultar un combat a dos de dues banyudes aferrissades.
Òbviament, va guanyar-lo ella, la mare procedia de llinatge potent... i jo hi intentava pertànyer...
A distància, però, va guanyar-lo quasi bé com el Cid. La recepta de les croquetes que jo faig actualment és la que em va ensenyar a fer la mare. Per altres raons ben diferents ara tampoc en menjo perquè el resultat que segons quins aliments provoquen en el meu cos una crescuda que no m'agrada, només a l'ample.
Tot i el terrabastall mare-filla jo vaig aprendre a fer una exquisitesa inserida en aquell temps en la monotonia culinària: sopes, verdura, llegums, alguna cassoleta d'estofat i de tall ben poquet.
Gràcies mare!

BUIDAR EL PAP, EL PASSAT


CAP. XI


Vam decidir anar a Montjuic a visitar el
Museu d'Art Romànic i ens anàvem explicant coses, fluient sense forçar-les. LLavors, en girar-me la Júlia plorava, les llàgrimes li lliscaven cara avall. T'he ferit amb alguna cosa que hagi dit?
Què va! Tu no! La meva vida, quan la guerra civil, va transcòrrer per aquests indrets. Quan la meva mare va morir i van empresonar al pare per republicà, a la meva germana Maria i a mi ens van posar en un hospici i jo tenia i tots teníem tanta gana...
Recordo que la germana Angelina, una monja molt generosa em donava l'os que havia posat al brou i jo l'enterrava dins d'una capsa, en el jardí per quan tingués molta gana. No pots imaginar-te el què això suposa i tenir la teva germaneta més petita que tu agafada de la mà i de qui te'n sents responsable.

És inevitable. Cada vegada que vinc a Montjuïc, els meus records m'acompanyen, brollen i les meves llàgrimes també.

Nota: Les germanes tenien entre 5 i 7 anys. Un record de tendresa per dues amigues molt estimades.