dimarts, 26 de maig de 2009

FELICITEM LA NOSTRA JOGLAR


La Rosa Vila, la joglar del bloc, ha enllestit la versió d' El carrer dels Petons en vers. Ara ja podrem rellegir els ets i els uts de la novel·la en forma de poesia.

Felicitats Rosa!

dilluns, 25 de maig de 2009

Calendari del mes de maig - Maribel Rafel

Maribel Rafel



PARAULES, PARAULES...

Aquesta tarda, he entrat en una llibreria i tot passejant la mirada per passadissos i prestatgeries, he considerat la immensa quantitat d'idees, conceptes i sentiments que la humanitat ha esta capaç de plasmar al damunt del paper. Traslladat al nostre petit món blocaire, aquest meu pensament l’he vist tant o més vigent que en la llibreria. Qui millor que nosaltres, novells en l’art de l’escriptura, per expressar sense vicis ni amaneraments i d’una manera gairebé impúdica, una sèrie de sentiments?
Escriure, aquest acte on aboquem amb paraules els pensaments que volem representar, pot ser un exercici distret, però a voltes ve a ser com una mena d’alliberament. Les paraules són l’eina, el vehicle que cal saber utilitzar per tal que les seves prestacions donin el corresponent èmfasi a la narració. Convé escollir el llenguatge, seleccionar el to, cercar una certa estètica en els mots, i bellugar-se enmig d'una selva de normes gramaticals i regles ortogràfiques. Les oracions s’han de combinar degudament per fer-les entenedores, els adjectius cal dosificar-los perquè resultin més efectius; emprar amb cura els signes gràfics per donar sentit a l’escrit, procurar no allargar innecessàriament i que no hi hagi repeticions. Tot això comporta reflexionar, buscar, esmenar i, en definitiva treballar.
En certs casos, escriure també pot ser una feina apassionant, un joc gairebé addictiu pels qui ens agrada mantenir una relació permanent amb les paraules i sovintegem la introspecció. Perquè un llenguatge més o menys correcte no és res per si sol; al darrere de les paraules hi ha l’ànima de la persona que les ha escrit, sigui quin sigui el seu nivell lingüístic. De vegades no cal ser expert en psicologia per deduir una personalitat determinada després de llegir el seu text, encara que sovint es fa difícil esbrinar-ho tenint en compte les múltiples eventualitats que concorren en la condició humana. Què és el que l’ha impulsat? Per quins motius ha triat aquell tema concret? Quin era el seu estat d’ànim? Aquestes i altres preguntes em poden venir a la ment després de llegir alguns escrits i això els fa encara més interessants. Són els escrits que solen emprar un lèxic més poètic, que són més imaginatius i que prioritzen el sentiment. Altres vegades, l’objectivitat d’un assumpte històric o més concret no convida a aprofundir en interioritats, però sí a projectar l’esperit investigador de l’autora o la seva visió social. Fent un resum del que ha significat per a mi aquest blog, podria utilitzar les paraules enriquiment, sorpresa, agraïment, curiositat, cooperació, coneixement i també, perquè no, “enveja sana”, com diria una simpàtica col·lega meva.

Francina Gili

diumenge, 24 de maig de 2009

He après...

He après moltes coses en aquest curs de "Contes i Narracions":

He après a saber escoltar, i esbrinar el sentit de les paraules.
He après a valorar el treball dels "Profes" i de les companyes.
He après que no puc escollir com em sento, però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que volem viure al cim de la muntanya, però la felicitat esdevé mentre es puja.
He après que no cal amoïnar-se si les coses, no surten tan bé com vols.
He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en la meta.
He après a fer els deures i saber veure que no estant tan malament.
He après que un somriure o unes paraules m'han ajudat a valorar tot el treball.
He après que quant un nadó t'agafa el dit o una amiga et dóna la mà t'enganxa a la vida.
He après a donar les GRÀCIES a tots.

Roser Baratta

PASSEJANT PEL CURS DE CONTES I NARRACIONS


Vaig arribar en aquest curs de blogs sense saber ben bé on em ficava. Haig de confessar que el primer mes va ser terrible. M'agrada escriure, però la tècnica informàtica va semblar-me tan complicada! Quan volia entrar al blog em sentia com si donés pals de cec, m'ocupava tant de temps intentar publicar un escrit o una imatge que em sentia una inútil. Tant és així que vaig estar temptada de deixar-ho córrer. Enyorava les companyes i la tranquil·litat amb què treballava el curs anterior.
Per sort la Dolors insistí en què deixés passar el primer trimestre i segurament passat aquest temps ho veuria diferent. I efectivament així va ser. Després de sospesar els pros i els contres la decisió va ser encertada. Encara sóc aquí i molt satisfeta. He après molt, publico al bloc escrits, imatges i fins i tot un video, gracies a la paciència de l'Oriol i la Dolors.
Les meves companyes i company són magnífics i és un verdader plaer llegir els seus treballs i comentaris. Tant els de les que ens han enriquit amb els interessants relats sobre la història de la nostra ciutat, com les que ho han fet amb admirables contes, narracions i poemes.
Com que m'adono que encara em falta molt per aprendre espero poder continuar el proper curs.

Carme Codorniu

NÚVOLS

Lligat al Cap. XXXIII


El cel blau il·luminat per l'astre rei llueix en un dia esplèndid. Surto al balcó i em fonc en una conxorxa d'abraçades recíproques; ell és a dalt i jo a baix però ens fem la gran encaixada de pau, harmonia i complicitat.

Li demano: "Com estàs d'humor?". I com sempre no em respon, jo no em rendeixo. Torno a sortir i el cel no llueix tant, comencen a passejar pel meu tros de cel blau núvols grisos. Els ho retrec i els dic que no és el seu tros. Torno a mirar el cel i els núvols han buscat reforç, com si d'un exèrcit es tractés i em fessin pam i pipa.

Una nova sortida de control per part meva i l'exèrcit imaginari ara és ja una gran potència que s'ha interposat entre el cel, el sol, i jo i m'ofereixen un panorama gris fosc amenaçador d'enrenou. I flash! Un llampec que es dibuixa i un tro que espetega dur, sonor, dels que fan neguit.; així una bona estona i jo mirant delerosa com aquells núvols s'havien interposat en la meva comunicació amb el sostre blau. I els meus ulls esbatanats i emocionats que descobreixen en el cel l'aparició d'un arc perfectament dibuixat: l'Arc de Sant Martí, bell, harmoniós amb els seus bonics colors difuminats i tan ben dibuixat... I els núvols acomboiant-lo com si em diguessin: "Ací tens el teu present. Gaudeix-ne!".

M. Cinta Amenós

CREPUSCLE DE PRIMAVERA


Era un dia de primavera d’aquells que els núvols no paren de córrer d’ací d’allà, escampant plugims puntuals i pedregades mortíferes als brots novells d’arbres i vinyes. A mitja tarda els núvols es van estacionar cobrint el cel de foscor. Al crepuscle, es desfermà una forta ventada, que lentament va anar escombrant la nuvolada negra que tapava el cel. Aleshores, a l’Oest, el sol ja començava a davallar cap a l’horitzó, filtrant els seus raigs entre la foscor. Quin delit de colors! Semblava la paleta d'un pintor! Entre un gris suau que el reflex del sol emblanquia com un vestit de núvia, passaven llenques de grocs descolorits com l’alabastre. Pinzellades negres brillants com el carbó es barrejaven amb uns taronges de tons ascendents. Els vermells flamejaven des dels rosats fins a esdevenir d’un roig intens, com el de les roselles. Completant l’espectacle, en una altra clariana del cel, una tallada de lluna nova començava a despuntar subtilment, com un cotó esfilagarsat.

M. Dolors Cerdanya
És la traducció de Carles Riba: "Ítaca" de Kavafis
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

(...)

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.


Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.


És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.


Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Ítaca

En obrir la porta per primera vegada un cúmul de preguntes van fluir al meu cap.Com seria el grup, com em rebrien?. D'una llambregada vaig percebre un grup de dones afables i somrients , assegudes en rotllana al voltant de dos joves professors . Ella ens conduiria pels camins que prèviament hauria dissenyat. Ell assumiria el repte d'impartir, curosament un coneixements tecnològics més durs i desconeguts per la majoria.
Darrera del grup, els ordinadors amatents, donaven fe que les noves les noves tecnologies ens acompanyarien i encetarien coneixements inèdits i desconeguts que ens obririen camins sorprenents de la nova era de la comunicació.
Aquí va començar el camí , el nostre Ítaca particular, que ens portaria aconseguir els nostres somnis; llegir,deleitar-se amb la lectura i per què no? saber esbrinar les múltiples incògnites de l'ordinador. Amb sagacitat i de puntetes , la nostra guia ens va introduir en la lectura de contes ,relats curts, però plens de bellesa i profunditat.
Era un tast de com aniríem treballant, les primeres bressolades de la llengua. Partint del mateix punt quines dreceres més diferents i sorprenents. La posada en comú era un gaudil exultant, un aprenentatge real i atractiu, era coratjós com cadascuna exposava la seva visió del relat.

Quan es va considerar que ja havíem fet prou exercicis de escalfament, vam començar la lectura del llibre " el carrer del petons de M. Fité.Un treball laboriós i engrescador, llegint ,esbrinant trets lingüístics, i històrics, assaborint la bellesa que l'autor havia sabut posar. Una autèntica dissecció de cada paràgraf. Un aprendre a compartir, escoltar i gaudir més enllà de les lletres sense pressa.
A mesura que el camí s'anava estrenant , el grup es va diversificar : El grup d'història , d'una manera eficient i metòdica, trobava la resposta adequada,hores i hores de treball per compartir.
El grup de lingüistes, cercadores incansables de paraules noves, desconegudes ,caigudes al l'oblit, per enriquir el vocabulari. El grup de poetesses, que anaven indicant l'indret on ens trobàvem.
Els contes a Vora del foc ,vivències , relats , pensaments ,enyors, records de l'ànima.

Els primers relats penjants al bloc. Comunió de pensaments , relats reals i imaginaris .Sorpresa i alegria en l'arribada dels primers seguidors aliens al nostre bloc.
Tota aquesta barreja d'ingredients més una mica de pebre, la màgia inèdita i meravellosa de la nostra dissenyadora gràfica i una mica de mel, la poesia incansable de la joglaressa del grup.
Una amalgama de sabors que la Dolors i l'Oriol amb mestratge, assertivitat, empatia i subtilesa han dut a terme.

Coronant aquesta fita la passejada pel carrer dels Petons , descobrint indrets mil vegades vistos però ignorats. La trobada amb el grup del matí del qual coneixíem el seus relats , ànimes bessones , personificades, moments entranyables, plens d`harmonia , alegria i bona companyonia.

El nostre viatge aquest curs ja ha acabat. S'ha fet realitat i com diu el poema un camí ple de vivències i riqueses.

Raimunda Pàmpols

EL ROS D'EROLES


DEL CARRER DELS PETONS
Capítol XXXII

-"Quan l'alcalde de Nargó va donar la notícia va causar un cert neguit. Ells es pensaven que el cadàver es quedaria enfonsat al cul del toll, però es veu que el cos es va acabar deslligant de la pedra. Els aiguats d'aquells dies van ser molt forts... Quan el Ros d'Eroles ho va saber, va fer cridar immediatament en Baltà i en Solana i els va ordenar que anessin a tallar el cap el cadàver perquè no el poguessin identificar. Ells van baixar de bon matí cap el rasper d'Armena per la banda de Turp. Quan hi van arribar van veure el mort, però no s'hi van poder acostar".

Bartomeu Porredon i Cirera (Oliana, 1795-Clariana de Cardener, 1847), conegut com El Ros d'Eroles, va ser un important líder carlí durant les primera i segona guerra carlines.
De ben jove es traslladà a la vila d'Oliana on exercí l'ofici de carreter. Degut al color del seu cabell i tal com era habitual als pobles, va ser conegut com a Ros d'Eroles.
L'any 1822 va participar a l'aixecament reialista contra el govern liberal que va encapçalar la Regència d'Urgell i que més tard, el 1823, va acabar amb l'entrada dels Cent mil fills de Sant Lluís, que propiciaren la instauració de Ferran VII com a rei absolut.
En acabar el conflicte es quedà a Oliana com a tinent graduat, de capità dels voluntaris reialistes.
El 1827 participà activament a la Guerra dels Malcontents i com els altres caps de la rebel·lió va deixar les armes quan el rei va venir a Catalunya al front de l'exèrcit. En la repressió posterior, dirigida pel comte d'Espanya, va ser enviat al presidi d'El Cacho (Ceuta).
El mes d'abril de 1834, durant la Primera Guerra Carlina ja havia tornat a agafar les armes i encapçalava una partida de 190 o 200 homes, per defensar els drets a la successió del tron de l'infant Carles Maria Isidre, el Carles V dels carlins, davant de la reina Isabel II, filla de Ferran VII.
Durant tota la guerra, el Ros d'Eroles va participar en nombrosos combats amb sort diversa. El seu marc d'actuació va ser principalment les comarques de l'Alt Urgell, la Noguera i el Pallars, lloc d'origen d'ell mateix i de la gran majoria dels seus homes.
El 30 d'octubre de 1839, era a Organyà com a comandant de la plaça amb el grau de brigadier. Fou aquest dia que arribà al mas de Caselles el seu antic enemic el comte d'Espanya, que acabava de ser destituït com a cap de l'exercit carlí. Tots els indicis indiquen que Bartomeu Porredon estava al corrent dels fets que la nit del 2 al 3 de novembre acabaren amb la vida del comte.
El 1846 es produeix un nou aixecament carlí, la Segona Guerra Carlina, a les comarques de Lleida. El Ros d'Eroles torna a l'activitat, el 16 de febrer de 1847 participa en l'assalt a la ciutat de Cervera.
El 16 de maig de 1847, Bartomeu Porredon havia emmalaltit i s'havia refugiat a can Borrelles de Clariana de Cardener, al Solsonès. Allà el localitzaren les forces liberals que el perseguien i el mataren a cops de baioneta sense deixar-lo aixecar de terra.

Teresa Alonso


FLEQUERS, FORNERS I EL SEU SANT PATRÓ

Flequers, forners i el seu Sant Patró

En Miquel del "Carrer dels Petons" quan va arribar a Barcelona es va posar a treballar al forn del carrer Fonollar i devia estar força content de trobar aquella feina ja que la gent d’aquell temps tenia l’ofici de forner per un dels millors perquè t'asseguraves el pa i la feina per a tota la vida donat que de pa a tots el llocs se’n menja.
Aprofitant que avui és 16 de maig, la Festa de Sant Honorat patró dels forners, comentaré aquest tema.

Per a la vida simple i reduïda de l’home antic quan anomenava “pan volia dir “tot” que s’ha mantingut en les llengües llatines per a designar el pa que sempre ha estat de gran importància en totes les civilitzacions.
La descoberta de la seva fermentació és atribuïda als egipcis que ja 3000 aC feien el pa amb mètodes semblants als actuals. Durant l’època mossàrab les famílies amassaven el que seria el futur pa i hi posaven una marca que serviria per iden
tificar-lo quan el portessin a coure als forns públics perquè fins èpoques recents, el pa era pastat generalment a casa i, a vegades, portat al forner per a ésser cuit.
Es a dir, el forner era simplement qui es cuidava de coure el pa però a les ciutats, també era venut als mercats pa elaborat pels flequers, que anaren adquirint una major importància a mesura que desapareixia el pastar casolà i arribaren a monopolitzar tots els treballs relacionats amb el pa.
El preu i la quantitat a pastar pels flequers eren regulats escrupolosament pels consells municipals a través del mostassaf. Els forners només estaven autoritzats a vendre en llocs determinats el pa de puja, és a dir, un de cada vint dels que coïen al forn dels pastats per particulars. L'elaboració del pa de fleca era també minuciosament reglamentada i el seu pes fixat pel mostassaf.
A Barcelona, des del 1537 els consellers es feren càrrec directamen
t de la confecció del pa i obligaren els flequers a pastar als forns municipals o pastims, cosa que feren alternativament a compte de la ciutat i a compte propi.
El 1767, amb la llibertat de pastar pa i vendre'n (lliure panificació), els flequers s'encarregaren de pastar-lo i finançar-lo, però la ciutat mantingué un control rígid sobre la qualitat i els preus.
Com Catalunya no és bona terra pel blat sempre ha calgut importar-ne d’altres llocs i com venia a través del mar i es tenia el problema dels corsaris els nostres avantpassats explicaven amb angoixa les fams de maig per no haver arribat cap collita.
Existeix molta documentació que tracta sobre com es pressionava a les naus per descarregar aquest gra. Sovint, els cicles dels preus del blat, sensibles a les oscil·lacions de l’esmentat proveïment i amb les crisis consegüents de subsistència, originaren motins entre la població de les ciutats; d'aquests motins, potser el més famós fou el de l'any 1789, a Barcelona, conegut amb el nom de Rebomboris del Pa.
Pel que fa al patró dels forners catalans primer va ser Sant Gem però posteriorment ja es va venerar a Sant Honorat qu
e, segons la llegenda, enfornava i desenfornava els pans de dos en dos i fou qui va descobrir la manera de fer els coneguts pans de tres crostons
Sant Honorat era bisbe i va renunciar a la vida fàcil i regalada en què vivia a ciutat i al palau episcopal i es va retirar al cim d'una muntanya, per fer penitència i oració.
Ens expliquen que com era molt actiu i no podia estar quiet, excepte quan pregava, va començar a fer pa, que enviava als pobles de la contrada amb un ruquet que tenia, que marxava sol i passava per les cases i masies, on la gent agafava el pa i hi deixava o bé altres queviures, animals de corral, o més farina per a pastar. Quan el ruquet havia acabat el pa que duia retornava sol vers l'ermita on hi havia el bon sant. I si algú li deixava diners en pagament, sant Honorat els esmerçava per fer caritat als pobres.
La tradició ens relata que els nostres antics forners, tenien per pecat pastar i encendre el forn pel dia del Sant Patró. Per tal de demostrar al públic que no treballaven tenien molt d’interès en despatxar ells mateixos el pa, parlar i obsequiar amb coca a la seva parròquia.
Tot seguit una estrofa dels goigs que els forners tenen dedicats a Sant Honorat:

I puix eix gremi devot
de forners i de flequers,
us venera amb cor sincer
i us obsequia en quan pot,
mostrant-vos pare amorós
amb qui patró us ha invocat:
siau lo nostre advocat,
gloriós sant Honorat.
Vocabulari. - Mostassaf: Antigament, funcionari municipal encarregat de vigilar i contrastar oficialment els pesos i les mesures, sancionar els infractors, comprovar la bona qualitat i els preus dels queviures, i vetllar per les obres fetes pels particulars en les seves cases.
També: mostassà [Etimologia — De l’àrab hispànic muhtasáb, mateix significat

Maribel Rafel

Històries de convents i bullangues

“La tarda de Sant Jaume de 1835 recordo que era a la pensió llegint diaris vells ...” així inicia la seva explicació de la primera bullanga de Barcelona el Miquel, al Capítol XXIII del Carrer dels Petons.
Com a bullangues coneixem un conjunt de tumults populars produïts a Catalunya des del 1835 fins al 1843, principalment a Barcelona. Eren la resposta a la situació econòmica inestable i les condicions de vida i de treball pèssimes. Existia un gran descontentament per part de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable al Govern de Madrid, però foren les classes populars, artesans, oficials i aprenents, petits comerciants i obrers proletaritzats qui desencadenaren el procés revolucionari, estimulats per l’atur, problema de quintes i dels consums i expressaren aquestes reivindicacions democràtiques mitjançant revoltes i túmuls espontànies.
La primera bullanga va ser el 25 de juliol de 1835: la notícia d'una victòria carlina a Reus el dia 22 de juliol, promou tres dies després un aldarull arran d’una cursa de braus a la plaça del Torin de la Barceloneta i mou la multitud de Barcelona i d'altres poblacions a cremar convents. La segona es produeix a l'agost de 1835 quan les patuleies maten el general Bassa i calen foc a la fàbrica Bonaplata. Després, el novembre de 1842 les classes populars s'insurreccionen contra Espartero i l'exèrcit bombardeja Barcelona des de Montjuïc i l’última serà la revolta de la Jamància que durarà del setembre de 1843 al gener de 1844.
Un fragment de l’himne republicà suposadament musicat per Anselm Clavé.
Ja la campana sona, el canó ja retrona.
Anem, anem republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat el dia que el poble tan volia.
Fugiu, tirans, el poble vol ser rei”

Seguint el llibre del Carrer dels Petons el Miquel narra ...
... les patuleies pujaven Rambla amunt i incendiaven tots els convents que trobaven. Al cap d’un no res vam veure cremar els convents dels agustins calçats i el de Santa Mònica...
Aquest Convent era el més antic de La Rambla, tenia més de tres-cents seixanta anys de vida (ara és el Centre d'Art Santa Mònica) fundat al 1626. Diuen les llegendes que va ser Manuel Álvarez Vallejo qui va ajudar a pagar la construcció de la capella de Santa Mònica, amb el compromís que s'hi celebrés cada sis d'agost una missa en honor de la seva esposa, la famosa actriu Maria Riquelme, que va morir mentre actuava al teatre de la Santa Creu.
La tarda del dia de Sant Jaume de 1835, aquest edifici es va salvar de la crema dels convents de la Rambla gràcies als veïns que van suplicar als avalots que no ho fessin ja que hi havia el perill que el foc s’estengués al barri sencer. Posteriorment, amb la desamortització de Mendizàbal, el convent va ser església parroquial, dependències del Ministeri de la Guerra, de la Creu Roja i escola, fins ara que és un Centre d’Art, on encara hi
podem veure de l'antic convent una part de les dependències dels monjos, amb un claustre molt auster d'estil clàssic .
També en el relat del Miquel fa referència a un altre convent que no va tenir tanta sort ...
"... tot anant cap a casa vam poder veure una gran lluminària sota un núvol negre ... era el convent dels dominics que també havia estat incendiat aquella mateixa nit .... el Pep em va comentar que aquell edifici havia estat una de les joies més importants de casa nostra."
Ens està descrivint el Convent dels dominics construïts al segle XIII, sufragat amb aportacions importants de rei Jaume I a qui com agraïment els frares van dedicar al rei la millor volta de la nau central.
El convent de Santa Caterina tenia una església que va ser de les primeres gòtiques catalanes que posseïa una sola nau i era una de les més importants de la Barcelona medieval.
Estava situada a la part inferior de l’espai de l’actual mercat, amb la façana principal proveïda d'un immens rosetó i amb una portalada ricament esculpida, precedida d'un porxo d'amples arcades rebaixades obert al pati, que donava a l’actual placeta, entre els carrers de les Freixures i Semoleres.
El conjunt de l’església estava format per dos claustres, sala capitular, refectori, cuina, infermeria, hostatgeria, dormitori, cel·les i latrines. El bell claustre tenia arcs bessons, conegut pels gravats de Parcerisa, al nord, sota l’alt campanar octogonal que coronava una agulla massissa com la de Sant Feliu de Girona.
Posseïa una impressionant biblioteca de lliure accés d’uns 22.000 volums, manuscrits i mapes marítims, a més d’importants quadres de pintura, de Ticiano entre d’altres, el que va fer que fos un dels convents mes acreditats de la ciutat, i de seguida s’anomenà la Catedral dels Frares. Els consellers de la ciutat es reunien a la capella de les Verges.
Tot el conjunt del convent ja estava acabat al 1280, el 1714 va ser afectat pel setge de Felip V, el 1823 fou enderrocada part del convent, el 1835 s'incendia la resta i el 1837 acabà d'enrunar-se el que en quedava.

Maribel Rafel