diumenge, 24 de maig de 2009

Històries de convents i bullangues

“La tarda de Sant Jaume de 1835 recordo que era a la pensió llegint diaris vells ...” així inicia la seva explicació de la primera bullanga de Barcelona el Miquel, al Capítol XXIII del Carrer dels Petons.
Com a bullangues coneixem un conjunt de tumults populars produïts a Catalunya des del 1835 fins al 1843, principalment a Barcelona. Eren la resposta a la situació econòmica inestable i les condicions de vida i de treball pèssimes. Existia un gran descontentament per part de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable al Govern de Madrid, però foren les classes populars, artesans, oficials i aprenents, petits comerciants i obrers proletaritzats qui desencadenaren el procés revolucionari, estimulats per l’atur, problema de quintes i dels consums i expressaren aquestes reivindicacions democràtiques mitjançant revoltes i túmuls espontànies.
La primera bullanga va ser el 25 de juliol de 1835: la notícia d'una victòria carlina a Reus el dia 22 de juliol, promou tres dies després un aldarull arran d’una cursa de braus a la plaça del Torin de la Barceloneta i mou la multitud de Barcelona i d'altres poblacions a cremar convents. La segona es produeix a l'agost de 1835 quan les patuleies maten el general Bassa i calen foc a la fàbrica Bonaplata. Després, el novembre de 1842 les classes populars s'insurreccionen contra Espartero i l'exèrcit bombardeja Barcelona des de Montjuïc i l’última serà la revolta de la Jamància que durarà del setembre de 1843 al gener de 1844.
Un fragment de l’himne republicà suposadament musicat per Anselm Clavé.
Ja la campana sona, el canó ja retrona.
Anem, anem republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat el dia que el poble tan volia.
Fugiu, tirans, el poble vol ser rei”

Seguint el llibre del Carrer dels Petons el Miquel narra ...
... les patuleies pujaven Rambla amunt i incendiaven tots els convents que trobaven. Al cap d’un no res vam veure cremar els convents dels agustins calçats i el de Santa Mònica...
Aquest Convent era el més antic de La Rambla, tenia més de tres-cents seixanta anys de vida (ara és el Centre d'Art Santa Mònica) fundat al 1626. Diuen les llegendes que va ser Manuel Álvarez Vallejo qui va ajudar a pagar la construcció de la capella de Santa Mònica, amb el compromís que s'hi celebrés cada sis d'agost una missa en honor de la seva esposa, la famosa actriu Maria Riquelme, que va morir mentre actuava al teatre de la Santa Creu.
La tarda del dia de Sant Jaume de 1835, aquest edifici es va salvar de la crema dels convents de la Rambla gràcies als veïns que van suplicar als avalots que no ho fessin ja que hi havia el perill que el foc s’estengués al barri sencer. Posteriorment, amb la desamortització de Mendizàbal, el convent va ser església parroquial, dependències del Ministeri de la Guerra, de la Creu Roja i escola, fins ara que és un Centre d’Art, on encara hi
podem veure de l'antic convent una part de les dependències dels monjos, amb un claustre molt auster d'estil clàssic .
També en el relat del Miquel fa referència a un altre convent que no va tenir tanta sort ...
"... tot anant cap a casa vam poder veure una gran lluminària sota un núvol negre ... era el convent dels dominics que també havia estat incendiat aquella mateixa nit .... el Pep em va comentar que aquell edifici havia estat una de les joies més importants de casa nostra."
Ens està descrivint el Convent dels dominics construïts al segle XIII, sufragat amb aportacions importants de rei Jaume I a qui com agraïment els frares van dedicar al rei la millor volta de la nau central.
El convent de Santa Caterina tenia una església que va ser de les primeres gòtiques catalanes que posseïa una sola nau i era una de les més importants de la Barcelona medieval.
Estava situada a la part inferior de l’espai de l’actual mercat, amb la façana principal proveïda d'un immens rosetó i amb una portalada ricament esculpida, precedida d'un porxo d'amples arcades rebaixades obert al pati, que donava a l’actual placeta, entre els carrers de les Freixures i Semoleres.
El conjunt de l’església estava format per dos claustres, sala capitular, refectori, cuina, infermeria, hostatgeria, dormitori, cel·les i latrines. El bell claustre tenia arcs bessons, conegut pels gravats de Parcerisa, al nord, sota l’alt campanar octogonal que coronava una agulla massissa com la de Sant Feliu de Girona.
Posseïa una impressionant biblioteca de lliure accés d’uns 22.000 volums, manuscrits i mapes marítims, a més d’importants quadres de pintura, de Ticiano entre d’altres, el que va fer que fos un dels convents mes acreditats de la ciutat, i de seguida s’anomenà la Catedral dels Frares. Els consellers de la ciutat es reunien a la capella de les Verges.
Tot el conjunt del convent ja estava acabat al 1280, el 1714 va ser afectat pel setge de Felip V, el 1823 fou enderrocada part del convent, el 1835 s'incendia la resta i el 1837 acabà d'enrunar-se el que en quedava.

Maribel Rafel