dimecres, 25 de març del 2009

Hem anat al Teatre: Víctor Català

Dins de les activitats organitzades per la Professora M. Dolors Vinyoles, i el segon dia després de l’estrena al Teatre Romea, un grup d'alumnes hem anat a veure la representació dels dramàtics monòlegs de Víctor Català “La Infanticida i Germana Pau” que tracten sobre dues dones reprimides per la societat masclista i conservador del segle passat. Obres estremidores és un dels qualificatius que utilitza el Director Josep Maria Mestres quan fa el seu comentari sobre aquests dos monòlegs.
Nela, la protagonista de La infanticida, és una jove pagesa que ens narra els seus sentiments des de la cel·la del manicomi on l’han tancada després de matar a la seva filla acabada de néixer. La criatura és el fruit dels seus apassionats amors amb un jove de la burgesia catalana. Aterrida i espantada que el seu pare s'assabenti de la deshonra, degolla la nena. Com senyala Francesca Bartrina, especialista en Caterina Albert, la innocència de Nela representa una de tantes dones dels personatges d’aquesta escriptora que tenen en la bogeria l’única forma de rebel·lió contra la comunitat de la qual són víctimes.

Germana Pau s'ambienta en l’habitació d’un hospital assistit per monges. Veiem en un llit a un home molt malalt, del qual s'ha d'ocupar la Germana Pau. A poc a poc, les emocions d’una dona ressentida per la vida es van expressant i ens adonem que la monja coneixia i estimava profundament aquell home abans de fer-se religiosa però ell la va abandonar per una altra dona.

Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons són les actrius que magistralment interpreten aquestes dues dones d’estatus tant diferents, però igualment tan maltractades per aquella col·lectivitat.

Víctor Català, pseudònim de l’autora Caterina Albert, novel·lista, narradora, autora teatral i poeta, va ser reconeguda en els Jocs Florals pel monòleg teatral La infanticida. L’autoria femenina d’aquest drama rural va provocar un escàndol als cercles literaris de l’època, els quals l’havien acceptada com a poeta sempre que se cenyís al model conservador i no pretengués parlar sobre la identitat o el desig femenins. Aquest fet va portar la seva creadora a refugiar-se sempre més sota pseudònim. Amplia informació sobre aquesta obra a:
http://www.teatreromea.com/media/dosspedagogic/

http://www.elperiodico.cat/
del 20.03.09

Maribel Rafel

dimarts, 24 de març del 2009

"Voleu que vos la cante?" Jacint Verdaguer - Roger Mas


"L’Antoni va comunicar als companys de la fonda que volia ingressar al seminari de Vic: “Ara tinc ocasió d’assolir el meu antic somni més elevat: treballar en el conreu de l’esperit; treballar no només per millorar el manteniment del cos, sinó per dignificar i salvar allò que tenim de més profund les persones: la nostra ànima.” El carrer dels Petons, capítol XIII.

Dediquem aquest poema de Jacint Verdaguer a l’Antoni abans d’entrar al seminari de Vic. Faltaven uns vint anys perquè Verdaguer també hi ingressés.


Recordeu que la lletra de les cançons és a un dels apartats de l'Àgora

Al Capítol IX quan els grup de forners del carrer dels Petons estan creuant la Barcelona emmurallada per anar a celebrar a Montjuïc el dia de Sant Honorat, patró del seu gremi, travessen una colla de carrerons estrets, el senyorial carrer Ample, i passen per una plaça i un convent. El Pep li diu al Miquel: “Aquí es el lloc on els reis juraven els furs i les llibertats de Catalunya abans de la guerra de 1714”.

De quin convent i de quina plaça ens parla l'autor?


Potser ens parla de la placa de les Barques ? Fou durant molt de temps aquest indret platja lliure, anomenada platja de les Barques. La plaça del Duc de Medinaceli fou urbanitzada l'any 1844, a l'ombra de la Muralla de Mar, en una part de l'antic convent de Sant Francesc.

El convent de Sant Francesc, construït al segle XIII en homenatge del pas del Sant per Barcelona, fou inaugurat per el Rei Jaume I. Era un gran conjunt que arribava des de l'actual plaça fins a la Rambla. Un fet que demostrava la importància del lloc, era que tots els reis de la Corona d'Aragó (des del segle XIV fins el XVI) quan arribaven per primera vegada a Barcelona, juraven públicament les constitucions o furs aquí.

Roser Baratta

Primera setmana de maig ...

Al Capítol IX quan els grup de forners del carrer dels Petons estan creuant la Barcelona emmurallada per anar a celebrar a Montjuïc el dia de Sant Honorat, patró del seu gremi, travessen una colla de carrerons estrets, el senyorial carrer Ample, i passen per una plaça i un convent. El Pep li diu al Miquel: “Aquí es el lloc on els reis juraven els furs i les llibertats de Catalunya abans de la guerra de 1714”.

Aquesta frase fa esment del convent de Sant Francesc o dels Framenors que estava situat a l'antic barri de Còdols de Barcelona, entre la muralla de Mar, el carrer Ample i el passatge del Dormitori de Sant Francesc, les Drassanes i la plaça del Duc de Medinaceli. Format per l'església, tres claustres, amb els edificis conventuals entorn seu i un ampli hort que els fou arrabassat en bona part a partir del s XVIII.

Tenia beneficis reials i era utilitzat com a lloc de repòs i retir dels monarques i estava íntimament lligat a l´0bra d’expansió guerrera i mercantil al Mediterrani.

El convent fou centre de la custòdia de Catalunya, molt lligat a la vida ciutadana, i s'hi celebraren molts capítols provincials de l'orde i corts reials, en particular les penúltimes o les de Felip IV (1702) anteriors a la guerra de Successió. Al moment de l'exclaustració (1835) tenia una comunitat de cent cinc persones entre frares, llecs, novicis i donats. De la destrucció se salvaren una col·lecció de quadres de Viladomat, ara al Museu d'Art de Catalunya, làpides i altres peces de valor repartides en diferents museus. En retornar els franciscans a Barcelona (1904) edificaren (1904-12) el convent i l'església de Sant Antoni al carrer de Calaf.

Maribel Rafel


"Poema sense acabar" Joan Salvat- Papasseit - Roger Mas

El dia de Sant Honorat els forners anaven a les fonts de Montjuïc a celebrar la festa del seu patró. Estrenaven espardenyes i feien un arròs amb conill i cargols. Hi havia un munt de fonts (més de vint): la del Gat, la font Trobada, la de la Guatlla, la de les Pessetes, la de la Bona Vista, la de l’Eccehomo, la de la Torre Forta, la dels Tarongers, la de Vista Alegre, la de la Mare de Déu del Port... Aquest poema ens fa pensar en totes aquelles fonts que malauradament ja no existeixen.

El carrer del Petons, capítol IX

Recordeu que la lletra de les cançons és a un dels apartats de l'Àgora

"EL CARRER DELS PETONS" , Capítol IX

L’aplec de Sant Honorat

Des de la primera setmana de maig
que al forn es vivia
la preparació del dia de Sant Honorat

Bacallà i arengades per esmorzar
arròs amb cargols i conill per dinar
per beure, vi de la bota del racó
i estrenar espardenyes, era un costum

En Lluís portava barret d’ala ampla
molt propi de la gent adinerada;
aquells elegants que la gent els deia
i els motejava, com a “letxuguinos”

....

Rosa Vila

Si desitgeu acabar de llegir el resum en versos, podeu anar a l'Àgora a l'apartat de resums o al blog de la Rosa Vila.

DESCRIPCIÓ D'UNA PASSEJADA

"Feia un dia de primavera viu i lluminós, i les casetes del trajecte, senzilles però netes, replendiesn placidesa. Predominaven les façanes blanques, amb blauets crus i llampants a les portes i a les petites finestres. A les galeries i als balcons de fusta, els testos amb flors de mil colors competien amb l'encès daurat de les espigues de blat de morro pasades a assecar. Al davant i al darrere de les cases, tot d'hortets de terra fosca, molt ben cavats i cavallonats, regatejaven l'espai a minúsculs bancals de rosers, violes i margarides. (...)"

El carrer dels Petons, capítol IX

Us proposem que, com en Miquel, feu la descripció d'una passejada.

PASSEJANT PER COLLSEROLA


L'esclat de la primavera em va captivar el passat cap de setmana, passejant per un camí que voreja el turó de la Magarola, al Parc de Collserola. Els marfulls, amb els seus ramells de flors diminutes blanques, esquitxaven el mantell verdós de la serra.

Els romanins curulls de flors, escampaven flaires i colors nuvials per les vores dels camins. Entre un sotabosc exuberant d'esbarzers, gatoses, estepes, heures i lligabosc, les argelagues espinoses començaven a obrir les seves flors alades de color d'or.














Pels camins, canalla, joves i grans, passejaven gossos de la gossera. Hi havia gossos de totes les races: uns de malcarats, altres de juganers, alguns que ranquejaven... Jo, que em considero respectuosa amb el animals, em vaig preguntar si seria capaç de dedicar part del meu temps lliure a un gos desconegut. En no trobar en el meu interior una resposta, vaig notar un cert descoratjament, com si jo mateixa dubtés dels meus sentiments en vers els animals.

M. Dolors Cerdanya

DESCRIPCIÓ D'UNA ESTONA AL CENTRE D'ATENCIÓ PRIMÀRIA

Acompanyo una amiga al CAP, i mentre ella és a la consulta amb la doctora paro atenció al meu entorn i tot el que observo, posant-hi una mica d’imaginació, em suggereixels comentaris que com si fos el “Diccionari de Xafarderies” exposo tot seguit:

Anna = persona que espera visitar-se. Mentre és a la porta del despatx de la Doctora, es passeja amb mostres d’impaciència. Deu tenir por del que li puguin dir?

Cartells a la paret = perquè les persones que estan esperant tinguin l'oportunitat d’assabentar-se del que els volen comunicar. Ho dubto, ja que no he vist mai a ningú que se’ls miri. Quanta despesa inútil!

Dona que llegeix el diari = contínuament alça la vista observa el seu entorn i després segueix amb la lectura. Deu llegir per passar l’estona sense parar-hi gaire atenció o realment s’assabenta del que llegeix?

Infermera = es posa a la porta amb una llista a les mans i crida dos o tres noms a la vegada. Curiosíssima l’atenció de la gent per si entre els noms que cridarà hi pot haver-hi el seu.

Gent asseguda en una fila = els veig a tots d’esquena i la impressió que donen és que no diuen res de res. Quan no es veuen bé les coses, que fàcil que és treure conclusions que poden ser equivocades, perquè deu ser veritat que no parlen, o és que jo no ho veig?

Home que marxa = suposo que ja l’han visitat i se’n va, però de sobte retrocedeix i veu la porta dels serveis i entra. No cal especificar res més, oi?

Matrimoni silenciós = asseguts molts seriosos sense cap paraula; tot d’una, tots dos es treuen la jaqueta. Quina unanimitat en adonar-se que tenien calor.

Nenes que escriuen = el curiós és que la taula és a terra. S'ha de ser infant per tenir aquesta facilitat d’adaptació.

Noi que passeja = va d’un costat a l’altre. Això penso que en aquests llocs no resulta estrany ja que qualsevol es cansa d’esperar estones i més estones perquè et puguin visitar.

Noia que riu = està sola i va rient. Miro al seu voltant per si hi ha quelcom que li faci gràcia i no veig absolutament res; penso que visibilitza el mateix que jo i de debò que a mi no em surt cap rialla. Què deu estar pensant? Es deu riure de mi?

Parella de dones que no callen = tota l’estona estan parlant; no paren. Estar en una sala d’espera et permet dedicar una estona a una amiga i aprofitar-ho per parlar de tot allò que se’n tenen ganes. M’hi identifico totalment.

Parella molt enamorada = molt i molt junts i al cap d’una estona se separen, s’aixequen i passegen per separat. Es deuen haver enfadat? I què va! al cap d’unes quantes voltes tornen a estar amb mostres d’enamorament. Potser el que els calia era estirar una mica el cos.

Quan escolten el nom = s’aixequen de la cadira amb molta rapidesa. És curiós observar que ràpid s’alcen les persones quan la infermera els anomena pel seu nom

Sala d’espera = on força gent cada dia s’hi passa una bona estona. Si les cadires poguessin parlar aquest %Diccionari de les xafarderies" seria inacabable.

Senyora que entra = va a una altra sala. Tots els ulls la miren pensant que és una altra persona que s’afegeix a la cua i possiblement algú pensa: "Deu ser a la llista abans que jo?"

Aquestes són les meves suposicions en observar la gent que hi ha a la consulta d’una doctora del CAP.

M. Dolors Figueras
UNA PASSEJADA PER L'AVINGUDA GAUDÍ

He començat la passejada, a la Plaça Gaudí tocant al temple de la Sagrada Família, cruïlla amb el carrer Provença. Fa un matí molt assolellat i la temperatura és agradable. Tot enfilant l’Avinguda es veu una perspectiva esplèndida. Al final, s’alça majestuós l’Hospital de Sant Pau. Aquest passeig té molta vida: hi ha moltíssims comerços de diversos tipus: sabateries, botigues de roba, joieries, pastisseries… i molts bars . A cada costat del Passeig hi ha arbres i a banda i banda es troben les calçades amb les seves voreres corresponents també amb arbres anyencs, alts i valuosos. Just començar la passejada hi ha un pont de ferro que va d'un costat a l'altre del Passeig , com si fos una glorieta . En temps de molta calor fa una mica d'ombra i és força acollidor.
A mesura que vaig pujant contemplo els cinc fanals que fa anys havien estat al Passeig de Gràcia, cruïlla Diagonal i que l’any 1975 els van retirar perquè destorbaven la circulació.Posteriorment , al cap de deu anys, es van recol·locar a l’Avinguda Gaudí. Són una veritable joia , la base és de pedra i la part superior de ferro forjat. Dónen aquest toc modernista tan especial i únic en aquest espai de la nostra ciutat.
L’Avinguda és una diagonal que comença a Provença i acaba a Pare Claret ,travessant tres carrers: Rosselló, Còrsega i Indústria. També cal destacar el monument que es troba a l’inici del tram entre Indústria i Pare Claret. És una escultura d'Apel·les Fenosa de l’any 1978 que es titula:
El bon temps perseguint la tempesta.
En aquest últim espai del passeig hi ha quatre coberts de ferro i sostre de fusta tramada, per on s’hi enfilen glicínies.
Les cases són de començaments i de mitjans del segle passat,tenen les portes de l'entrada de ferro negre i vidre, unes tenen grans balconades, d'altre només finestres, unes són més luxoses i d'altres són més senzilles, hi ha força varietat. L’alçada de les cases és d’entre set i nou pisos.
Com que la temperatura d'avui convida a sortir al carrer per gaudir del sol,f orça gent gran està asseguda als bancs laterals llegint el diari o bé parlant, perquè cal dir que en aquest espai hi ha molta vida de barri i és un punt de trobada del veïnat. A les terrasses hi ha noies amb criatures petites, prenent un refresc, estrangers, ja que és un indret molt turístic, i d’altres tipus de gent. Pel mig de l'Avinguda s’hi veuen avis passejant els néts amb cotxet, dones amb el carro d'anar a comprar… un panorama molt divers i en general tranquil.
Ha estat una passejada tan plaent que l’he fet en les dues direccions i he pensat que la repetiré més sovint.

Magda Simon

Fotos d'abans, passeigs d'ara

“ A mesura que vaig pujant contemplo els cinc fanals que fa anys havien estat al Passeig de Gràcia, cruïlla Diagonal i que l’any 1975 els van retirar perquè destorbaven la circulació. Posteriorment, al cap de deu anys, es van recol·locar a l’Avinguda Gaudí. Són una veritable joia , la base és de pedra i la part superior de ferro forjat” Publicat al Blog de Magda Simo.

Complementant el deliciós passeig que ens descriu en el seu Blog la Magda per l’Avinguda Gaudi, aporto les fotos antigues dels fanals que ella assenyala al seu escrit i que van ser retirats del seu primer emplaçament. Aquests fanals van ser dissenyats pel l’arquitecte Pere Falqués al 1909 així com els famosos bancs - fanals del Passeig de Gràcia, de 1905, i dels que actualment ens en podem recrear i aprofitar.

Maribel Rafel

Tankas encadenades. Segar i batre

Camps plens d'espigues
com mars de llum daurada,
omplen les planes
esquitxats de roselles
com petites rialles.

El sol s'hi mira,
el segador espera
esmolant l'eina,
i les esveltes tiges
orgulloses s'enfilen.

L'agost s'apropa,
i la dalla afilada
ja no té espera.
Les garbelles als carros
i a buidar-los a l'era.

És temps de batre,
de calor i de mosques.
Les segadores
amb grans barrets de palla
espigolen la terra.

Gina Porta

Passejada de sons i colors


Surto de casa, en obrir la porta percebo la remor llunyana de la gatzara que fan la corrua de nens i nenes anant a l'escola, omplint el carrer de sons i alegria. En uns instants reina el silenci més absolut, sols la piuladissa suau dels ocells que de bon matí comencen a voleiar d'aquí cap allà. Dues gavines observen assegudes tranquil·lament dalt una teulada, de sobte s'enlairen i amb els seus crits escardalencs trenquen com llances el silenci.

Ara , són els sons guturals d'un nen que rialler em mira, assegut en el seu cotxet que el pare empenya en força, arriben tard... en dues gambades són a la porta, que grinyola en obrir-se, de dins surt un tritllejar de festa, celebren, potser, l'arribada de la primavera ?

No sóc encara a la cantonada, que m'avança el pare, que alegrement em saluda, alleugerit de la primera tasca , marxa com un coet satisfet cap a la feina.

Continuo el meu camí, em sorprèn la quantitat de sons i els paratges varis que vaig observant. Les dues rengleres d'arbres que mostren els primers brots, neguitejant-se per ser els primers en enllestir els vestits nous de les seves branques. La primavera s'ensuma; la flaire, se sent i s'escolta. El cel és d'un blau lluminós net de núvols, d'una claretat que enlluerna. Un dia tranquil d'una gran placidesa.

Tot just aguaito la gran via de cotxes , me'ls trobo aturats com un exèrcit obedient esperant el senyal verd per sortir, el brunzit d'unes motos que surten com un espetec engolint l'aire suau que batega. L'acceleració primer somorta, després més forta dels cotxes que comencen a moure's, i l'autobús que amb la potestat que li dóna la seva alçada , emprèn la seva marxa amb un run -run suau, que no s'atura davant d'un viatger que panteixant i esbufegant arriba tot just quan ell inicia la marxa.

Asseguda a la parada , gaudeixo del reguitzell de sons i olors, i penso que cada ciutat i cada barri té els seus que el carateritzen. El meu barri és tranquil, fa olor de menta i de romaní , i encara conserva una mica la flaire de muntanya i de pagès. Deu ser l'olor d'herba fresca d'aquelles heures enfiladisses que embolcallen les parets d'alguna casa o els lilàs que tot just han començat a brotar i tenyeixen d'un color lila tendre les façanes. Dualitat de la vida , ciutat i poble que caminen junts .

A la tornada , sento un brunzit inesperat un aldarull, el carrer tallat. Una brigada d'homes i màquines fan la feina. Van decapitant totes les branques que feia unes hores lluïen ufanes els primers brots ,ara esteses a terra , maltractades, apilades fent feixos diversos. "Per què ho feu ara?" pregunto al cap de colla. "Oh, Barcelona és molt gran,vam començar la poda al gener , aquí ha tocat ara, no hi fa res que hagin començat a brotar, no es pensi, ara creixeran amb més força."
La duresa de la burocràcia. Quants fets passen i no tenim l'encert de percebre'ls...

Raimunda Pàmpols

Passejada per Gràcia

És un migdia assolellat. Obro el balcó i m’arriba el terrabastall d’una barrina. Surto de casa i uns metres més enllà faig de funàmbula pel carrer de Santa Rosa aixecat per obres, amb el rerefons de les converses multilingües dels paletes. Giro pel carrer Mateu i alço els ulls cap a l’edifici on va viure en Jesús Moncada. Una cadernera fa refilets aviat ofegats per l’estrèpit d’una moto que baixa desbocada pel Torrent de l’Olla.

Ensumo una olor de sofregit ben fet que s’escola d’un pis del carrer Topazi abans d’arribar a la plaça del Diamant. Grupets de joves prenen cafè a la terrassa d’un bar mentre a un banc pròxim unes àvies comenten què faran per dinar. M’apropo al monument de la Colometa però, per més que m’hi esforço, em sembla horrorós. Una mare fa fotos del seu nen assegut al tobogan del parc infantil. Passo per davant de l’entrada de l’antic refugi antiaeri i segueixo direcció Verdi.

M’adono una vegada més de l’ambient especial que s’ha anat creant al voltant dels Cinemes Verdi. Botigues tradicionals conviuen amb establiments de moda de joves dissenyadors, i restaurants japonesos, palestins i libanesos obren les portes en front de bars de tapes o restaurants de cuina tradicional. El carrer em condueix fins a la plaça de la Revolució de Setembre de 1868. Guaito al terra per trobar-hi les lletres que formen la paraula “revolució”, pertorbada pel soroll d’un aparell de soldadura elèctrica. Els arbres de la plaça ja han rebrotat i els tarongers del carrer Ramón i Cajal encara conserven les taronges.

Pujo per Torrijos que s’acaba amb la perspectiva de l’església de Sant Josep. M’aturo un moment per prendre notes davant de la botiga Afroshop tot escoltant el diàleg en una llengua gutural dels dos africans que la porten. Un d’ells m’observa i sol·lícit em dóna una targeta de l’establiment. Després de fer un cop d’ull a la cartellera dels Verdi Park, em trobo a la plaça de la Virreina i veig que la petita estàtua duu entre els braços un pom de flors fresques. Les cotorres s’empaiten d’arbre en arbre fent un gran xivarri.

Més endavant, la futura plaça de les Dones del 36 acaba d’estrenar paviment i ja acull uns quants arbres. Em creuo amb uns turistes que sens dubte van a admirar la propera Casa Vicenç. A la cantonada del meu carrer les olors de la fleca i de la tenda de llegums cuits em fan venir gana. Torno a ser a casa i el rebombori de la barrina continua. Tanco el balcó i es fa el silenci.


M. Carme Juan

FENT UNA PASSEJADA



Aquest matí hem anat a l'Hospital de St. Pau. El meu marit tenia cita per fer-se una anàlisi i una ecografia. Com sempre hem entrat, no per la porta principal, sinó per la del carrer St. Antoni M. Claret. Anàvem a pas de passeig gaudint del primer dia de primavera. L'aire era fresquet però el sol convidava a passejar i a delitar-nos d'aquest impressionant conjunt d'edificis i jardins projectats per l'arquitecte Lluis Domènech i Montaner, un dels representants principals del modernisme català.
Tot just entrar en el recinte tens a mà esquerra la magnífica església envoltada de jardins com els diversos pavellons que anàvem trobant pel camí, tots diferents però una obra d'art cadascun d'ells. Els que tenen nom de Sant eren destinats als homes i els de Santes a les dones. Quin projecte tant intel·ligent el d'aquest arquitecte que també va pensar en fer més agradable l'estada als malalts i als metges. Per això va disgregar l'edifici en una sèrie de cèl·lules amb molta llum solar i aire fresc per poder gaudir d'un espai natural. El jardí, en aquest moments, té grans quantitats d'arbres, els uns plens de botonets a punt d'esclatar, altres com els ametllers i les pruneres totalment florits. Els ocellets amb el seus xiuxiueigs anunciaven el bon temps i nosaltres tot mirant i gaudint d'aquest entorn no ens vam adonar que ja erem davant mateix del pavelló de Nostra Sra. de Montserrat, on el Toni estava citat.

Carme Codorniu

Tot passegant.


Era divendres al migdia, feia un dia esplèndid i jo tornava cap a casa xino xano. A prop d'on visc hi ha tres escoles, això vol dir que a certes hores del dia hi ha veritables estols de quitxalla pel carrer. Davant meu caminava un grupet de nens i nenes que parlaven molt divertits, com si fes molt temps que no s’haguessin vist. Anaven vestits, ells, amb jaqueta ampla, camisa ampla, pantalons amples, sabates grans i mig descordades, in fi, anaven molt moderns. Jo me’ls mirava encuriosida i expectant, ja que tenia la sensació que d’un moment a l’altre, algun dels nois és quedaria amb el cul a l’aire. La seva manera de caminar ja era especial, obrien força les cames per mantenir els pantalons a la mida justa que marca la moda, això vol dir per sota de la meitat del cul, l’altra meitat queda tapada pels calçotets, això sí, si són de marca millor. I la traça que tenen per aguantar-los al seu lloc? Fixeu-vos-hi, sempre se’ls apugen amb una mà i els deixen en el lloc precís, és un gest que fan de manera mecànica, crec que ni se n’adonen. Les nenes porten la roba més ajustada, però pel darrere els pantalons també són baixos, s’ha d’ensenyar la “T” de tanga. I allí hi era jo, contemplant aquells jovenets amb cara de "no sé si ho entenc", i pensant , "noia, no deu ser que t'estàs fent gran?"

Gina Porta

PASSEJADA PER BARCELONA


Transitar a les sis de la tarda per la part baixa de Barcelona, pot ser un exercici temerari si tenim pressa, però també pot ser una bona experiència si parem atenció al que ens envolta de manera distesa.
Començo deixant el Raval i travesso la Rambla pel Pla de la Boqueria, que, com sempre, presenta l’atapeïment de personal que l'ha fet famosa. Podria deixar-me dur per aquest corrent humà tan divers però prefereixo endinsar-me per la diagonal de Cardenal Cassanyes i observar amb tranquil·litat els seus establiments. M’aturo davant l’aparador sempre original de la llibreria Documenta però em crida l’atenció una petita botiga al seu costat que mostra una col·lecció de reproduccions de gravats antics curiosament rebaixats de preu per liquidació. Més avall, observo que encara perviu aquella deliciosa botiga de passamaneria; a través del vidre, reconec la figura del pacient venedor que m’ha atès tantes vegades. A la vorera del davant, hi veig l’establiment de Belles Arts concorregut com sempre, i al final del carrer m’acomiaden dos botigues ben simpàtiques: l’una exhibeix un mostrari exhaustiu de pitets ben arrenglerats amb noms dels futurs usuaris; l’altra es dedica a la xocolata i afegeix a l’encant del producte el fet d’estar ubicada dins l’antiga rectoria del Pi. La tarda és agradable i ningú camina apressat. L'ambient no és tan compacte com el de la Rambla però continua l'espectacle bigarrat de la gent. La majoria són forasters que es dediquen a conèixer la ciutat i avui voldria posseir el seu esguard desapassionat però sento que serà impossible; per això caldria haver triat un itinerari lliure d'emocions personals. M'adono que la meva mirada massa selectiva rebutja inexorable allò que l'ofèn. També veig barcelonins que semblen passejar sense destí concret i alguns adolescents que circulen en grups, omplint el carrer amb crits i rialles. L' insistent lladruc d'un gos s'afegeix a la festa sonora. Davant meu, una parella d’edat avança lentament ben agafadets del braç, com si tinguessin por de perdre's l'un a l'altre; ella enraona gesticulant amb la mà lliure i ell l’escolta o ho fa veure. La plaça del Pi i la seva veïna de San Josep Oriol, malgrat els canvis, encara no han perdut la gràcia que els dóna la sèrie d’edificis nobles que les voregen. L'església s'alça com un baluard inexpugnable contra qualsevol atac de la vida moderna. A la cantonada amb el carrer de la Palla, m’aturo gairebé d'esma davant d’una botiga de joguines incombustible. Fa una colla d'anys hi badava sovint i de moment, tan sols ha canviat el nom, mantenint inalterable l'interior i l'exterior de l’establiment; les joguines però, no tenen res a veure amb les que llavors hi havia. Camino pel carrer de la Palla retrocedint en el temps i sentint el plaer de recuperar mobles, llums, quadres i tota mena d’objectes d'altres èpoques. Des d'una botiga em contemplen un munt de nines de porcellana suplicant atenció. Qui sap quines mans les acaronaven i per quins racons de l'oblit hauran passat fins arribar on són ara! L'antiga muralla apareix cap el final, reconvertida en paret de pati d'escola però advertint orgullosa del seu passat romà. Segueixo la passejada, deixant ja la sinuositat obaga dels carrerons i respiro profundament quan davant meu s’obre el gran espai format per la Plaça Nova i el Pla de la Catedral. Un cel sense núvols, tan sols creuat pel vol d‘algun colom fugisser, afegeix immensitat al lloc. Com si el carrer de la Palla hagués decidit perllongar-se, avui els antiquaris hi fan fira i molta gent circula per les parades badoquejant, o potser cercant algun objecte preciós. Un grup de músics interpreta una peça sincopada, mentre alguns espectadors els observen seguint el ritme. Altres de més edat s’ho miren de lluny, asseguts en unes incòmodes bancades on, malgrat tot, passaran el que resta de tarda contemplant desvagats l'espectacle gratuït que ofereix la plaça. Després de consultar el rellotge, deixo per un altre dia visitar la seu i m'encamino directament cap a casa.
Observar la ciutat amb ulls encuriosits és un exercici que caldria fer sovint, si més no per comprovar que té vida pròpia, encara que els batecs del seu cor no segueixin sempre el compàs que alguns voldríem.

Francina Gili

TANKA

SO DE LES NITS

Petits silencis
Les nits misterioses
Toc de campanes
Primeres cantarelles
Pausades del sereno

Pere Clarimon

Trajecte rutinari

Lliçó 19 - Capítol IX: “Pren notes de tot allò que vagis veient i sentint i fes una descripció”
Dimarts a la tarda, i com cada setmana, faig el rutinari viatge fins a l’Escola. Avui intentaré realitzar la descripció d’aquest trajecte.
En sortir de casa vaig acompanyada de la veïna del tercer durant una bona estona, i he de donar-li conversa, això fa que la meva visió concreta de tot el que m’envolta sigui escassa.
Minuts després d'acomiadar-la he de sortejar la barrera de quatre containers plens d’escombreries i només baixar les escales del Metro ja trobo el segon inconvenient: Un grup de nois estan estirats per les escales. Seguidament em trobo al mig del passadís un músic recolzat al terra tocant la guitarra. M’he desplaçat arran de paret per seguir el meu trajecte. Un cop a les taquilles em fixo que del sostre de l’Estació pengen encara uns cables, suposo que estan pendents de ser reblats i són les escorriales de les obres efectuades l' estiu passat. Ja acomodada a un seient del primer vagó del comboi del Metro el meu olfacte em fa canviar de lloc per la nauseabunda olor que desprèn el passatger que tinc a la meva dreta. És una olor penetrant, com de mitjó podrit barrejada amb olor d'acre d'aixella. Ara dempeus faig una llambregada al meu voltant i observo com un dels tres turistes japonesos que tinc a tocar, busca afanosament a la seva motxilla la guia de Barcelona.
A la propera estació, i ja de nou asseguda, la colla de joves anglesos que han entrat m’ impossibilita observar la filera del davant o les portes de sortida i em limito a fixar-me en el company del meus seient: un noi llatí, d’uns vint anys, endollat a uns immensos auriculars mentre va gesticulant lentament. Porta més de cinc braçalets de colors estridents, calça botes, una mig lligada i el cordill de l’altra queda pràcticament xafat per tots el veïns que tenim al voral.
Arribo al meu destí, però un cop he deixat l’estació del Metro una munió de turistes m’encerclen fins arribar a l’Escola. Quan m’endinso al nostre espai m’envaeix l’esperança de passar dues hores de tranquil·litat a la classe.

Maribel Rafel

EL JARDÍ

Quan ens varen dir que el treball a presentar aquesta setmana consistia en dedicar uns minuts a observar tot allò del nostre entorn en el lloc que volguéssim, immediatament vaig tenir clar on dedicaria els meus minuts: el jardí de Collbató.

Sóc molt conscient que en la meva infantesa, època molt dura com a conseqüència de la nefasta dictadura viscuda a Catalunya, no podia ni imaginar que un dia pogués gaudir d’un jardí. Després d’això comprendreu que per a mi és un vertader goig explicar-vos les meves sensacions tot passejant per aquest tros de terra que tant estimo.

Aquesta presa de consciència durant una estona m’ha permès copsar el silenci i tot caminant poder recrear els sentits: la visió, la oïda, l’olfacte per finalitzar amb una meditació tot sentint-me acaronada pel Sol.

Silenci. Quina meravella quan es percep el vaivé de les fulles dels arbres com si fos una dansa, veure voleiar fulles d’algunes flors d’arbres fruiters que ja han florit com per exemple els ametllers, el pruner, el cirerer o el que esta despuntant, com la figuera. Pot semblar un contrasentit, però “escoltar” el silenci crec no exagerar si us dic que és una gran joia.

Caminar. Passejar-hi observant l’ombra que fan els arbres tan estimats, és quelcom que et fa aturar per adonar-te de les figures que es poden veure a terra. Poder contemplar cada dia els canvis que es produeixen en totes les plantes és quelcom que s’ha d’experimentar per atalaiar-se del gran regal que ens dóna la natura.

Recrear la visió. L’alegria de caminar i adonar-te que als teus peus hi ha unes petites flors (en diuen salvatges) és una veritable sorpresa; unes són margarides, les altres violetes i també n’hi ha unes de color rosa i morat. Satisfà la visió la mimosa tan ufanosa, els rosers que ja comencen a estar a punt d’esclatar amb les fulles d’un color verd/vermell, impossible de definir; els cactus tan altius i els avets amb tota la seva majestuositat.

Poder escoltar. El xiu-xiu dels ocells que segons l’hora del dia és més o menys fort; quina recreació pel sentit. He d’afegir que la situació física d’aquest jardí és relativament a prop de l’escola del poble i de cop i volta quan estic absorta amb la meva tasca, m’arriben les veus de les criatures acompanyades de fons d’una música infantil. Definitivament ha estat un regal complementari.

Flairar. Aquest punt sí que és important. Vas caminant i si toques algunes de les plantes és molt gratificant. Està clar que com tot hi ha els pros. N’hi ha una que es diu “ruda” que uf, no s’agraeix gaire, però com que la dita és : “Qui te ruda Déu l’ajuda”, doncs també n’hi ha.

Gaudir del Sol. Quan he acabat els meus deures d’observació, seure i prendre el sol, no fer absolutament res, ha estat la millor de les delícies; com us ho diria, ha estat la culminació de la meva observança i l’agraïment a Déu per poder fruir d’aquest jardí i ser conscient d’aquesta joia que a vegades fa falta fer-hi una “parada” per valorar-ho.

M. Dolors Figueras

SUBLIM TERRAT

Il·lustració de Francina Gili

La tossuda memòria ha magnificat determinats passatges de la meva vida, atorgant categoria superior a fets considerats intranscendents, i entre ells ocupa un lloc honorífic el terrat de la meva casa d’infantesa, al carrer Portaferrissa. No negaré que era un senyor terrat ben situat, fent cantonada, més alt i més ampli que el de les cases veïnes, però tenia molts altres atributs per fer-lo el meu ideal d’esbarjo els mesos d’estiu, aquella inacabable temporada de vacances en la Barcelona gris de postguerra. Recordo que quan obria la porta que el separava de l’escala i em trobava en un espai on tenia el cel per sostre, respirava una deliciosa sensació de llibertat; i quan mirava al voltant amb una munió d’edificis familiars que semblaven esperar la meva arribada, sentia que aquell paisatge era només meu. Per un costat em saludava l’estimada catedral, més a la dreta sorgia el sever campanar del Pi, al fons endevinava la línia del mar amb la torre de San Sebastià i allargant la mirada arribava fins la pètria silueta de Montjuïc, presidida per l’infaust castell. Segurament, condicionat el meu ànim per aquell esclat de magnificència i llibertat, sabia trobar tota mena d’atractius en qualsevol racó: Els pendents que conduïen als desguassos eren baixades sublims fetes exprés per accelerar la bicicleta; les raconades que seguien el contorn de la finca es convertien en fantàstics amagatalls; la caseta que allotjava dipòsits i safareigs afegia al poder seductor de l’aigua l’ocasió de veure rentar la roba a les mestresses de casa que hi pujaven a fer bugada. També recordo que esdevenia motiu de diversió recollir la roba a corre-cuita per ajudar la mare o qui fos, quan la natura deixava anar l’aixeta de l’aigua, sota un impressionant cel de plom. Aquell era un terrat molt concorregut on tothom hi era benvingut. Hi havia un avi venerable que cada dia pujava a prendre el sol o l’ombra segons l’època de l’any; una velleta sorruda que duia menjar a l’estrany habitant d’un àtic construït sobre el mateix terrat, un gat encara més sorrut que la mestressa; un veí sense bany que s’havia empescat una enginyosa dutxa dins la cambra dels safareigs, copiada segurament d’algun invent del TBO, que pujava els calorosos vespres d’estiu a refrescar-se. Però potser el que més em fascinava era el mar de llençols que estenia la minyona de la pensió del principal, que es transformava en meravellós laberint per obra i gràcia de la imaginació de la quitxalla, que esbojarrats ens hi perdíem tan bon punt la minyona en qüestió girava cua.
Oh, quines irrepetibles jornades! Tot allò tan llunyà sona a música desfasada, completament fora dels temps que ara corren, però segurament l’alè d’humanitat que envoltava aquelles vivències fa que no les pugui oblidar mai.

Entre mos i mos

Text inspirat en la conversa entre l'Antoni i el Miquel a l'hora d'esmorzar

Entre mos i mos la Teresa anava observant com els ulls verd-mel de l´Anna transpuaven neguit, angoixa, preocupació, incertesa. I no eren pas les qüestions refederides a la seva feina el fibló que l´agullonava, no era pas que el seu lloc de restauradora en els fogons d´aquell restaurant de cuina d´autor estigués en perill no; a l´Anna li inquietava quelcom diferent.

La Teresa amb la psicologia que la feia tan especial volia esbrinar com si d´un dels plats tan exquisidament elaborats als quals l´Anna la tenia avesada, trauria l´entrellat d´aquell estat anímic de la seva amiga.

L´entrepà s´anava aprimant i a la Teresa no li restava massa temps per aconseguir la confessió de l´Anna, calia trobar la fórmula màgica. Tenia la solució entre les seves mans : “ Anna entre un mos i un altre mos la teva vida s´esmicola: ¿no creus que abans que això esdevingui un fet entre les dues no hi trobaríem una solució”.
Aleshores l´Anna mirà totes aquelles engrunes que havia anat deixant per sobre la taula i digué a la Teresa: “¿Et veus capaç d´unir novament totes les molles de pa perquè tornin al seu estat original?”. "Jo, no."

Montserrat Subirà
Barcelona 19/03/09

DEL LLIBRE EL "CARRER DELS PETONS", ELS SONS


M'endinsava a poc a poc, amb respecte, vers aquell paisatge encisador i misteriós a la vegada. Amb la mateixa intensitat em provocava les dues vivències, les dues emocions.

Boira ploranera, espesa, endinsar-s'hi i caminar embolcallada per la boira era com anar a un altre món, guarnit de cotó- fluix o ple de núvols a ran de terra, els que vistos des d'un avió m'atreuen per a rebolcar-m'hi i fer-hi tombarelles sense parar.

Intentava escoltar les passes més febles que les meves, car el silenci és tallava de tan impressionant, i pretenia escoltar els caragols desplaçar-se, les erugues, les formigues, els pardals. En canvi vaig sentir un sorollet tènue: "plim, plim, plim" les llàgrimes que la boira deixa en les fulles dels arbres anaven caient acompassadament i es posaven suaument damunt la terra fent l'escampall glamorós de llàgrimes-joia amb la seva brillantor i resplendor.

Avançava més? Vers on? El camí era incert com un laberint i els meus peus estaven quiets, dubtosos com tot el meu cos. Per on esquinçar la boira? I si després no la sabia aparracar? Silenci misteriós i aclaparador, què havia de fer?

"Nang, nang, nang", les campanes que convidaven a missa em feren reaccionar, vaig girar per on havia iniciat la passejada i me'n vaig tornar a casa amb la imatge bonica i misteriosa d'un dia de boira ploranera.

M. Cinta Amenós

HAIKÚS DELS SONS

La boira espessa
misteriós silenci
campana amiga.

Caragols, fulles
erugues i formigues
gota argentada.

M. Cinta Amenós