dimarts, 24 de març de 2009

SUBLIM TERRAT

Il·lustració de Francina Gili

La tossuda memòria ha magnificat determinats passatges de la meva vida, atorgant categoria superior a fets considerats intranscendents, i entre ells ocupa un lloc honorífic el terrat de la meva casa d’infantesa, al carrer Portaferrissa. No negaré que era un senyor terrat ben situat, fent cantonada, més alt i més ampli que el de les cases veïnes, però tenia molts altres atributs per fer-lo el meu ideal d’esbarjo els mesos d’estiu, aquella inacabable temporada de vacances en la Barcelona gris de postguerra. Recordo que quan obria la porta que el separava de l’escala i em trobava en un espai on tenia el cel per sostre, respirava una deliciosa sensació de llibertat; i quan mirava al voltant amb una munió d’edificis familiars que semblaven esperar la meva arribada, sentia que aquell paisatge era només meu. Per un costat em saludava l’estimada catedral, més a la dreta sorgia el sever campanar del Pi, al fons endevinava la línia del mar amb la torre de San Sebastià i allargant la mirada arribava fins la pètria silueta de Montjuïc, presidida per l’infaust castell. Segurament, condicionat el meu ànim per aquell esclat de magnificència i llibertat, sabia trobar tota mena d’atractius en qualsevol racó: Els pendents que conduïen als desguassos eren baixades sublims fetes exprés per accelerar la bicicleta; les raconades que seguien el contorn de la finca es convertien en fantàstics amagatalls; la caseta que allotjava dipòsits i safareigs afegia al poder seductor de l’aigua l’ocasió de veure rentar la roba a les mestresses de casa que hi pujaven a fer bugada. També recordo que esdevenia motiu de diversió recollir la roba a corre-cuita per ajudar la mare o qui fos, quan la natura deixava anar l’aixeta de l’aigua, sota un impressionant cel de plom. Aquell era un terrat molt concorregut on tothom hi era benvingut. Hi havia un avi venerable que cada dia pujava a prendre el sol o l’ombra segons l’època de l’any; una velleta sorruda que duia menjar a l’estrany habitant d’un àtic construït sobre el mateix terrat, un gat encara més sorrut que la mestressa; un veí sense bany que s’havia empescat una enginyosa dutxa dins la cambra dels safareigs, copiada segurament d’algun invent del TBO, que pujava els calorosos vespres d’estiu a refrescar-se. Però potser el que més em fascinava era el mar de llençols que estenia la minyona de la pensió del principal, que es transformava en meravellós laberint per obra i gràcia de la imaginació de la quitxalla, que esbojarrats ens hi perdíem tan bon punt la minyona en qüestió girava cua.
Oh, quines irrepetibles jornades! Tot allò tan llunyà sona a música desfasada, completament fora dels temps que ara corren, però segurament l’alè d’humanitat que envoltava aquelles vivències fa que no les pugui oblidar mai.