dimarts, 24 de març de 2009

Trajecte rutinari

Lliçó 19 - Capítol IX: “Pren notes de tot allò que vagis veient i sentint i fes una descripció”
Dimarts a la tarda, i com cada setmana, faig el rutinari viatge fins a l’Escola. Avui intentaré realitzar la descripció d’aquest trajecte.
En sortir de casa vaig acompanyada de la veïna del tercer durant una bona estona, i he de donar-li conversa, això fa que la meva visió concreta de tot el que m’envolta sigui escassa.
Minuts després d'acomiadar-la he de sortejar la barrera de quatre containers plens d’escombreries i només baixar les escales del Metro ja trobo el segon inconvenient: Un grup de nois estan estirats per les escales. Seguidament em trobo al mig del passadís un músic recolzat al terra tocant la guitarra. M’he desplaçat arran de paret per seguir el meu trajecte. Un cop a les taquilles em fixo que del sostre de l’Estació pengen encara uns cables, suposo que estan pendents de ser reblats i són les escorriales de les obres efectuades l' estiu passat. Ja acomodada a un seient del primer vagó del comboi del Metro el meu olfacte em fa canviar de lloc per la nauseabunda olor que desprèn el passatger que tinc a la meva dreta. És una olor penetrant, com de mitjó podrit barrejada amb olor d'acre d'aixella. Ara dempeus faig una llambregada al meu voltant i observo com un dels tres turistes japonesos que tinc a tocar, busca afanosament a la seva motxilla la guia de Barcelona.
A la propera estació, i ja de nou asseguda, la colla de joves anglesos que han entrat m’ impossibilita observar la filera del davant o les portes de sortida i em limito a fixar-me en el company del meus seient: un noi llatí, d’uns vint anys, endollat a uns immensos auriculars mentre va gesticulant lentament. Porta més de cinc braçalets de colors estridents, calça botes, una mig lligada i el cordill de l’altra queda pràcticament xafat per tots el veïns que tenim al voral.
Arribo al meu destí, però un cop he deixat l’estació del Metro una munió de turistes m’encerclen fins arribar a l’Escola. Quan m’endinso al nostre espai m’envaeix l’esperança de passar dues hores de tranquil·litat a la classe.

Maribel Rafel