dimarts, 24 de març de 2009

EL JARDÍ

Quan ens varen dir que el treball a presentar aquesta setmana consistia en dedicar uns minuts a observar tot allò del nostre entorn en el lloc que volguéssim, immediatament vaig tenir clar on dedicaria els meus minuts: el jardí de Collbató.

Sóc molt conscient que en la meva infantesa, època molt dura com a conseqüència de la nefasta dictadura viscuda a Catalunya, no podia ni imaginar que un dia pogués gaudir d’un jardí. Després d’això comprendreu que per a mi és un vertader goig explicar-vos les meves sensacions tot passejant per aquest tros de terra que tant estimo.

Aquesta presa de consciència durant una estona m’ha permès copsar el silenci i tot caminant poder recrear els sentits: la visió, la oïda, l’olfacte per finalitzar amb una meditació tot sentint-me acaronada pel Sol.

Silenci. Quina meravella quan es percep el vaivé de les fulles dels arbres com si fos una dansa, veure voleiar fulles d’algunes flors d’arbres fruiters que ja han florit com per exemple els ametllers, el pruner, el cirerer o el que esta despuntant, com la figuera. Pot semblar un contrasentit, però “escoltar” el silenci crec no exagerar si us dic que és una gran joia.

Caminar. Passejar-hi observant l’ombra que fan els arbres tan estimats, és quelcom que et fa aturar per adonar-te de les figures que es poden veure a terra. Poder contemplar cada dia els canvis que es produeixen en totes les plantes és quelcom que s’ha d’experimentar per atalaiar-se del gran regal que ens dóna la natura.

Recrear la visió. L’alegria de caminar i adonar-te que als teus peus hi ha unes petites flors (en diuen salvatges) és una veritable sorpresa; unes són margarides, les altres violetes i també n’hi ha unes de color rosa i morat. Satisfà la visió la mimosa tan ufanosa, els rosers que ja comencen a estar a punt d’esclatar amb les fulles d’un color verd/vermell, impossible de definir; els cactus tan altius i els avets amb tota la seva majestuositat.

Poder escoltar. El xiu-xiu dels ocells que segons l’hora del dia és més o menys fort; quina recreació pel sentit. He d’afegir que la situació física d’aquest jardí és relativament a prop de l’escola del poble i de cop i volta quan estic absorta amb la meva tasca, m’arriben les veus de les criatures acompanyades de fons d’una música infantil. Definitivament ha estat un regal complementari.

Flairar. Aquest punt sí que és important. Vas caminant i si toques algunes de les plantes és molt gratificant. Està clar que com tot hi ha els pros. N’hi ha una que es diu “ruda” que uf, no s’agraeix gaire, però com que la dita és : “Qui te ruda Déu l’ajuda”, doncs també n’hi ha.

Gaudir del Sol. Quan he acabat els meus deures d’observació, seure i prendre el sol, no fer absolutament res, ha estat la millor de les delícies; com us ho diria, ha estat la culminació de la meva observança i l’agraïment a Déu per poder fruir d’aquest jardí i ser conscient d’aquesta joia que a vegades fa falta fer-hi una “parada” per valorar-ho.

M. Dolors Figueras