dimarts, 24 de març de 2009

DEL LLIBRE EL "CARRER DELS PETONS", ELS SONS


M'endinsava a poc a poc, amb respecte, vers aquell paisatge encisador i misteriós a la vegada. Amb la mateixa intensitat em provocava les dues vivències, les dues emocions.

Boira ploranera, espesa, endinsar-s'hi i caminar embolcallada per la boira era com anar a un altre món, guarnit de cotó- fluix o ple de núvols a ran de terra, els que vistos des d'un avió m'atreuen per a rebolcar-m'hi i fer-hi tombarelles sense parar.

Intentava escoltar les passes més febles que les meves, car el silenci és tallava de tan impressionant, i pretenia escoltar els caragols desplaçar-se, les erugues, les formigues, els pardals. En canvi vaig sentir un sorollet tènue: "plim, plim, plim" les llàgrimes que la boira deixa en les fulles dels arbres anaven caient acompassadament i es posaven suaument damunt la terra fent l'escampall glamorós de llàgrimes-joia amb la seva brillantor i resplendor.

Avançava més? Vers on? El camí era incert com un laberint i els meus peus estaven quiets, dubtosos com tot el meu cos. Per on esquinçar la boira? I si després no la sabia aparracar? Silenci misteriós i aclaparador, què havia de fer?

"Nang, nang, nang", les campanes que convidaven a missa em feren reaccionar, vaig girar per on havia iniciat la passejada i me'n vaig tornar a casa amb la imatge bonica i misteriosa d'un dia de boira ploranera.

M. Cinta Amenós

HAIKÚS DELS SONS

La boira espessa
misteriós silenci
campana amiga.

Caragols, fulles
erugues i formigues
gota argentada.

M. Cinta Amenós