diumenge, 30 de novembre del 2008

LES SENYORETES DEL MAR de Joaquim Ruyra


Sis vailets pesquen ja fa hores asseguts a les penyes. Mentre esperen que surti la lluna s'adormen.

De sobte apareixen les Senyoretes del Mar, fades molt petitones, muntades sobre vermells llagostins. Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadors, descavalquen, s'hi acosten i s'enfilen per llurs cossos.Totes van a mormolar paraules misterioses a les orelles dels qui dormen. Quan els vailets es desperten, les Senyotes del Mar ja han desaparegut, però l'encís ja s'és realitzat.

Res no podrà destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera.
Carme Codorniu

Fotografia enviada per l'Anna Calvia

Un grup d'amics surten a pescar, entre jocs i rialles ,tot esperant que els peixos piquin. Juguen i gaudeixen durant hores. El dia es va fonent i decideixen dormir fins que la lluna surti.

De sobte, una corrua de nimfes apareix ,vénen a visitar-los. Subtilment, a cau d'orella els van infiltrant petites gotes de l'elixir del seu encanteri: l'amor , el neguit ,la bellesa ,la passió pel mar. Acabat el seu ritual joiós i divertit marxen, però com a penyora els ha quedat per sempre tot allò que els han volgut transmetre.

Raimunda Pàmpols


Uns nois estaven pescant una tarda des d'una roca i van decidir fer una dormida tot esperant la llum de la lluna.Quan era ben fosc van sortir del mar unes petites fades, muntades sobre llagostins i crancs, que es van anar enfilant pels cossos dels dorments i a cau d'orella els van explicar les meravelles del mar i de la navegació.Sense saber-ho els vailets tenien ja dins seu l'afició a la vida marinera i no podrien ser mai més feliços lluny del mar.

M. Carme Juan


Joaquim Ruyra "Les Senyoretes del mar"


"Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les onesde llur variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeison pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'unallarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que lesnostres paraules no poden dir. "

Laura Trovò

Reflexions sobre l'obra de Joaquim Ruyra (1858 -19399

Llegir l'obra de Joaquim Ruyra et desperta un munt de sentiments i sensacions. Si bé el llenguatge que utilitza és arcaic i difícil d'entendre en una lectura ràpida, a mesura que vas aprofundint en la seva prosa, poètica plena de somnis, deliris i mites, se't va arrelant i fent propera.
Les narracions tenen una minuciosa descripció, un lirisme depurat, cada detall és expressat amb frases plenes de poesia. Quan llegim Les Senyoretes del Mar podem arribar a sentir l'oreig del mar a la cada, i les veus de les nimfes a les orelles. Com va dir J.M. Capdevila al compendi de Ruyra que edità Edicions 62 (Barcelona, 1979): "tot un món de gent hi respira, hi és vista amb el seu gest, amb els seus sentiments, amb el seu vestir, amb els seus costums i maneres, és una gent del país que descriu meravellosament".
Realment ha estat un escriptor injustament maltractat per la societat i pel món editorial; actualment és quasi impossible trobar la seva obra si no és en llibreries de vell. Una vegada més tornem a l'etern problema de crear escriptors del no-res per produir literatura comercial i oblidem els que realment dominaven l'ofici d'escriure com Joaquim Ruyra.
El 2008 ha fet 150 anys del seu naixement, però ningú ha proposat que fos l'Any Ruyra. Vull doncs aprofitar l'ocasió de la relectura d'un dels seus contes per recordar els bons moments que gràcies a la seva obra hem passat, i rendir-li així record i homenatge.

Maria Aguadé


Reflexions

Guspires fugisseres
del foc dels sentiments,
fars de nits de travessa
en mars de pensaments.

Xarxes plenes d'albades
i rems de sol ixent,
veles de poesia
busquen el cor absent.

Maria Aguadé

LES SENYORETES DEL MAR



La nit s'acosta.
Guspirejants estrelles
la lluna esperen.
Fumeres moradenques
al cel s'esmorteeixen.

Petites fades,
brillants d'escates, riuen
enjogassades.
Als pescadors mormolen
paraules enciseres.

M.Carme Juan





Tankas

Els vailets dormen
arraulits a les pedres,
la mar els vetlla,
i amb el xiuxiuetg d'ones
somien i somien.

Quan cau la fosca
les fades es desperten,
van cap a terra
un cranc les acompanya
els llagostins, escorten.

La pell tan blanca,
els seus cabells tan rossos,
ulls com gotetes
com petites guspires
que la nit il·luminen.

Als nois encisen
amb boniques paraules.
La mar per sempre
presidirà ses vides.
¡Bon vent i barca nova!

Gina Porta

"Les senyoretes del mar" de Joaquim Ruyra

EL PEIX ENAMORAT
Canta PACO MUÑOZ

EL PAISATGE DE L’ÀNIMA

M’ha semblat molt oportú fer una breu explicació sobre el moviment literari simbolista, relacionat amb el conte "Les Senyoretes del Mar".

Segons una definició del filòsof suís Amiel, si el paisatge és un estat de l’ànima, a la inversa, l’estat de l’ànima, també és un paisatge. Els simbolistes exploren els sentiments íntims, representen els conceptes més abstractes i persegueixen un idea: aquesta recerca del “sentit” els convida a un viatge simbòlic. Els misteris de la nit, la presència enigmàtica de l’aigua, els secrets de les estacions creen per a ells llocs de somni i de meditació. Els seus personatges es mouen entre boscos que recorden la natura. També saben escapar del món terrestre. Alguns personatges s’aixequen cap als cims nevats de la creació i les ànimes transmigren en el cosmos cap als astres per arribar a un altre món.El moviment simbolista reacciona contra els valors del materialisme i del pragmatisme de la societat industrial, reivindicant la recerca interior i la veritat universal, i per aquest motiu se serveixen dels somnis que gràcies a Freud ja no conceben únicament com a imatges irreals, sinó com un mitjà d’expressió de la realitat.

Rosa Vila

QUEDE CLAR

Quede clar, també, que són covards,
tots aquells qui obliden les arrels.
Seran branca d' empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

OVIDI MONTLLOR

Enviat per Corry

dimecres, 26 de novembre del 2008

El vell tramviaire - Jesús Moncada



... De sobte, tot era diferent. Ja no se sentia sol ni frustrat. Al món hi havia alguna altra cosa, fora del tramvia i la línia de circumval·lació. Ara ja no calia fugir. Al cap de quaranta anys, la Sílvia era una altra vegada al seu costat i amb allò li bastava. Farien junts la darrera volta...

Laura Trovò

El primer tramvia de Barcelona

Desprès de fer referència a l'últim tramvia,he pensat que també era interessant recordar el primer tranvia de Barcelona i a la vegada recordar els bitllets i preus de fa més de cinquanta anys.

Idea i disseny de Pere Clarimon

LES SENYORETES DEL MAR - Haikús


Fa hores pesquen
asseguts a les penyes
fins que s'adormen.

Encisadores,
de la Mar Senyoretes
molt rialleres.

Elles s'hi acosten,
a l'orella els hi parlen
misterioses.

Quan ells desperten
encisats tots es queden
del mar per sempre.

Carme Codorniu

EL JARDÍ - Les Senyoretes del Mar

El meu avi estimava les plantes i tenia cura amorosa del jardí. Era la seva afecció i n’estava orgullós.Els néts estàvem familiaritzats en les diverses varietats de plantes i flors. Cada estació era un espectacle diferent. La primavera era un esclat de colors. A l’estiu continuava l’ alegria i s’hi afegien els fruits del cirerer amb les seves arracades roges penjant dels seus braços. A la tardor tot es marcia, però adquiria tonalitats càlides que ens anunciaven un temps de quietud. L’hivern era parada total d’activitat, moltes plantes es despullaven del seu vestit, era un recolliment general.

Quantes sensacions ens transmetien aquells éssers vivents! La rosa altiva i alhora amorosa, el pensament humil, el clavell festiu i senzill, la gardènia refinada, les hortèsies majestuoses , els geranis modestos i alegres. Quan ensumaves una flor t’envaïa un perfum que t’impregnava per dins. Olors inoblidables que ens van deixar una empremta.

Han passat els anys i estimo i amoixaino les meves plantetes i quan esclata una rosa he de posar el nas dins la corol·la per omplir-me d’aquell perfum que em transporta a aquells temps de la meva infantesa. Igual com les Senyoretes del Mar, el meu avi em va transmetre un encís que mai no es perdrà.

Magda Simon

EL VELL TRAMVIAIRE - Una altra història



La Maria i en Joan, es van conèixer a la feina. Ell era l’ajudant del comptable i ella la secretària... de la secretària... del secretari del Consell d’Administració.
De tant en tant coincidien a l’hora d’esmorzar, un cafè dolent d’una màquina prejubilable i un petit entrepà embolcallat amb paper de plata.. A poc a poc aquelles coincidències van deixar de ser-ho per convertir-se en trobades esperades. A dos quarts d'onze en punt tot dos feien cap a la màquina.


(Si voleu continuar llegint el conte consulteu el bloc de la Jossie Casanovas)

QUÈ REPRESENTA LA VIDA LABORAL?


Després de llegir el “Conte del Vell Tramviaire” penso en una altra història que possiblement els fets que s’expliquen han passat i poden continuar succeint en la nostra societat.

(Per continuar llegint el text, consulteu el bloc de la M. Dolors Figueras)

Records de l'ànima


Amb el pas del temps molts records s'han fet fonedissos i d'altres s'han enteranyinat una mica, en qualsevol cas ens quedan a la memòria petits retalls del passat.
Guardo un record d'olors, jo en dic "records de Festa Major". En el meu poble es feien per aquests dies, les "coques a la cassola". Eren rodones, molt torrades i ensucrades i es menjaven en sortir de Missa Major. Com és natural, les mestresses rivalitzaven a veure qui les feia més bones. Quan passaves pels carrers, de quasi totes les cases sortia una flaire de sucre cremat que despertava els sentits dels més llaminers.


(Si voleu continuar llegint el text, consulteu el bloc de la Gina Porta)

Moments feliços


La vida ens fa somiar en paradisos de vegades llunyans, que nomès a nosaltres pertanyen. Els hem anat forjant de ben petits: són com bells mites que apareixen d'una manera o altra, de forma constant o intermitent, i formen part de la nostra personalitat. Així anem teixint el vestit de la il·lusió, creant expectatives que ens renovin. Alguns es poden moure per un desig aventurer o per l'ànsia del saber; altres per un ideal artístic, o per un sentiment altruista. Moltes vegades aquests desitjos i aquests ideals mai s'arriben a realitzar plenament. Però ens fa sentir bé tenir-los, i lluitar per ells dintre de les nostres capacitats. Són com llumetes que il·luminen, com estels que assenyalen el nostre camí.
(Podeu continuar llegint el text al bloc de la Francina Gili)

dimarts, 25 de novembre del 2008

Les Senyoretes del Mar - Tankas


Les Senyoretes del Mar
Sis vailets càndids
que asseguts en les penyes
pesquen fa hores.
El crepuscle del vespre
molt ensopits els deixa

Tots ja convénen
fins que surti la lluna
fer una dormida.
De sobte, del mar vénen
les belles Senyoretes.

Un cop s’adonen
d’aquells nois que pescaven,
ja descavalquen.
Cames amunt s’enfilen
i a cau d’orella els parlen

Suau s’hi acosten
i paraules mormolen
als que ja dormen.
Són mots misteriosos
sobre el mar, peixos i herbes.

Tots ells somnien
el que les petites fades
inspiren ara.
Quan del somni desperten,
elles ja són a l’aigua.

Transformats queden.
L’encís ja ha fet l’efecte.
A partir d’ara
la vida marinera
ben dintre el cor els queda.

Rosa Vila
TANKAS DE LES SENYORETES DEL MAR


Claror de lluna,
remor en la penombra,
tremor de l'aigua.
Ninetes joganeres,
misteris a trenc d'alba.
-
Sou Senyoretes,
en la mar teniu casa.
Sou belles fades;
parleu a cau d'orella
d'oratge, vent o calma.
-
Belles minyones
d'espurnes coronades,
mantell d'escata.
Ompliu de goig els somnis,
d'encant vestiu la parla.
-
La mar estimen,
llur encís enamora;
amor i droga.
Amb el mar tenen vida;
sense el mar no hi ha joia
Francina Gili

CONTE - ELS DOS GERMANS



És un vespre de tardor amb el cel serè, ple d'estels deslluts per la claror de la ciutat. S'olora l'arribada de l'hivern.
La flaire viva de la fusta li envaeix els pulmons. Els ulls del Quim, una mica entelats, passegen la mirada pels bancs, les màquines, els taulons... El silenci l'aclapara. És la última ullada que fa a una vida passada, plena d'il·lusions,dificultats, desanganys i alegries.
En tancar per últim cop la porta del taller que tant els costà de remuntar després de la guerra, a ell i el seu germà, quan tornà de l'exili, deixa rere seu una llarga etapa per començar-ne una altra.
El record del germà l'entristeix.
L'Àngel, un home vital i alegre, des que es va jubilar fa 2 anys no sembla el mateix.
"Ja no serveixo per res" diu; "faig nosa." "Demà mateix l'aniré a veure, pensa en Quim, estic segur que l'animaré. Podem fer tantes coses plegats amb el temps de què disposem! Fins ara només hem treballat, ja ha arribat l'hora de descansar i gaudir del que hem relegat durant tants anys. Passejar per la ciutat, anar a prendre un cafetó davant de la catedral mentre veiem ballar sardanes... Complaure'ns amb les petites coses que la vida encara ens pot oferir.Demà l'aniré a veure."
El Quim, que quan ha sortit del taller caminava una mica cap cot i encarcarat, ara va més dret i un somriure il·lumina el seu rostre.

Carme Codorniu

Aloma de Mercè Rodoreda, TNC

Fotos David Ruano TNC i M. Rafel

Organitzat per M. Dolors Vinyoles i Oriol Mascareñas un grup d’alumnes de l’Escola hem anat al Teatre a veure Aloma. Únicament vull comentar que jo vaig gaudir molt de l’espectacle. Definiria l’obra com un teatre musicat, però com ja molts entesos sobre aquest tema deixo a ells la sinopsi i la crítica. Seguidament en detallo una i crec que val la pena llegir, sobretot, la de l’Andreu Sotorra.
Per a més informació aneu al bloc de la Maribel Rafel

Tanka i haikús - L'empelt

La mort s'emporta
les paraules d'un poble.
Gavines blanques,
bategueu fort les ales
el món ha de saber-ho.

Gent de muntanya,
amb mel ben endolcida
salveu la parla.

Ho vol la terra
amb adob de paraules
la farem viure.

Gina Porta

dilluns, 24 de novembre del 2008

TANKAS - Conte del vell tramviaire

Boira arraulida
a carrers solitaris
quasi esborrava
figures fugisseres,
siluetes de cases.

Del vell tramvia
les fustes repintades.
Del tramviaire
l'esquena doblegada.
Fatigats engranatges.

De pressa corre
l'ànima feta estelles
de l'Atanasi
buscant una sortida
a la via tancada.

M. Carme Juan

Ens hem inventat contes en què es produeixen casos semblants al del vell tramviaire, l’Atanasi, i del seu amic, l’Adrià; però amb uns altres ofici i nous personatges. A continuació en trobareu uns quants:

Conte de dos companys - (El vell tramviaire)



En Mateu i el Sr. Piera no podien ser més diferents, però coincidien en tres coses: vivien al mateix barri, havien nascut el mateix dia i treballaven a la mateixa fàbrica, l’un com a jardiner i l’altre fent inventaris. El divendres havien agafat el costum de tornar junts cap a casa, el Sr. Piera carretejant una feixuga cartera de pell i en Mateu balancejant una bossa amb la roba de feina bruta. S’acomiadaven davant de la Sagrada Família i el Sr. Piera entrava a un bell edifici una mica escrostonat, del qual no sortiria fins dilluns al matí, mentre en Mateu s’encaminava cap al seu piset amb geranis a la galeria i la mixeta al balancí.
El temple va anar guanyant torres i visitants i un divendres van fer el camí per darrera vegada, el Sr. Piera amb el cap cot i la cartera buida i en Mateu amb el cap als núvols i les mans a les butxaques.
El jardiner, abans de deixar la fàbrica, havia acaronat els troncs dels desmais, de les palmeres i de les acàcies un per un i havia donat una última llambregada a la gespa que feia goig de veure mentre que el Sr. Piera havia amollat la seva amargor al responsable de personal amb paraules que mai abans havia gosat pronunciar.
L’encaixada dels dos homes va ser forta i llarga. En Mateu va preguntar de sobte:
-Vol venir dilluns a veure els meus geranis?
El Sr. Piera, sorprès, va balbucejar:
-Si no l’incomoda... Jo també podria ensenyar-li algun dia totes les meves col·leccions...

M. Carme Juan

diumenge, 23 de novembre del 2008

CONTE "LA VEU DEL COR" - (El vell tramviaire)


Quan vaig arribar a l’illa pensava que la mort m’era ben propera, que no podria resistir totes les inclemències del temps, ni l’estada indefinida, ni la solitud, ni la tristesa, ni la por de les nits. Què menjaria? Tot el que m’envoltava era aigua i més aigua. Aquesta es presentava de diferents colors, matisats segons el reflex del cel que harmonitzava amb un horitzó adormit. Hi vaig arribar nedant, esgotat, però entreobrint els ulls amb dificultat, encara vaig poder divisar la cua del vaixell submergint-se en les fondàries submarines, produint simultàniament un parell d’enormes bombolles que certificaven la seva defunció.
Coincidint amb aquesta desesperació, del meu interior ressonava una veu plàcida i serena que em mussitava a l’oïda paraules de tranquil·litat, pau, valor... impregnant-me d’una energia indescriptible per afrontar l’adversitat. Érem dos a lluitar: quan ja m’ho veia tot perdut, i el desànim em conduïa a buscar una alternativa, de sobte la veu interior il·luminava la meva ment, transformant els meus pensaments. Lentament vaig anar descobrint el meu entorn. Tot agafava un altre caire. Vaig començar a prendre consciència de la meva solitud i quina seria la meva perspectiva. Sortia el sol cada dia amb més força i tot ho canviava. Ara, els fruits, plantes i animalons de totes classes que cobrien aquell diminut paratge, que semblava transportat del paradís, formava part del meu món.
Vaig començar d’integrar-me en aquesta comunitat, fins ara per mi, ignorada. Utilitzàvem un llenguatge comú que ens facilitava la convivència. Era un gaudi constant. Realment ens compenetràvem de tal manera que intuíem les necessitats de cada un. Vaig adonar-me que tots formàvem part de la naturalesa, que era com una simbiosi on tots ens beneficiàvem els uns dels altres i fins i tot ho fèiem extensiu a tot l’Univers.

Rosa Vila

dimarts, 18 de novembre del 2008

L'ÚLTIM HABITANT- (L'empelt)

Era un petit poble del Pallars a on hi vivia un solitari pastor, que parlava la llengua pròpia d’equells indrets. A ple segle XX no hi havia corrent elèctric, no hi havia cap mitjà de transport, només es podia arribar a peu, però tenia el més important: tenia el seu propi llenguatge,
Quan baixava a la vall era per poder vendre el vestià i comprar queviures, parlava a la gent amb anava a l’Ajuntament per demanar que no es perdés el seu llenguatge tan estimat, que l’ensenyaria a l’escola, i també que li fessin arribar el corrent elèctric.

En passar els anys li van instal·lar el corrent elèctric, però ningú no es va preocupar d’ensenyar a ningú la parla del pastor; la seva mort va acabar amb aquells mots singulars. El poble va anar al seu enterrament, però no es van fer càrrec de la gran pèrdua d’aquell indret i d'aquells mots que ell defensava.

De res no va servir l’arribada de l’electricitat, només la fatalitat va caure sobre el petit poble , per motius desconeguts es va incendiar, solament quedaren les cendres i el record de la identitat del pastor d’aquella comarca.

Pere Clarimon

Mirant el passat - (L'empelt)


Feia quatre dies que estàvem tancats en aquella casa de pagès de la Serra de Busa, per culpa de la pluja, i ja no sabíem que més fer per passar l'estona. Tot remenant per les golfes que ens havien deixat per dormir vam trobar un cistell ple de culleres de boix fetes a mà; va ser llavors quan en Joan, el pastor, ens va explicar la història de la casa i de la seva vida, una vida dedicada al ramat durant l'estiu, i a l'ofici de tallar fusta durant les llargues tardes d'hivern, vora del foc.
El que nosaltres vèiem només com una andròmina havia permès viure còmodament a tota una família, però els temps canvien i les màquines substitueixen les persones, el món es torna insensible i més fred que aquestes valls humides, com els ulls apagats d'aquest vell, que ens explicava amb un nus a la gola i la veu tremolosa tot el procés de fer les culleres, que ara dormien el seu son etern en aquelles velles i destartalades golfes.
I per uns breus moments en Joan es va tornar a sentir jove, a sentir-se útil, a sentir-se comprès, per uns moments va reviure totes les emocions de la seva joventut, de mica en mica va anar descabdellant tota la seva vida, el festeig, les festes del poble més proper, les fires de bestiar; la fesomia se li il·luminava amb la claror amable de la felicitat, encara que hagués hagut de ser per culpa de l'atzar, del mal temps, i d'uns excursionistes avorrits.

Maria Aguadé

(Al bloc de la Maria hi podreu sentir una cançó relacionada amb el text)

L'EMPELT - Un dia plujós

Era un dia plujós, molt trist , i la gent de nostre petit poble deia: "Mireu, ni el sol ha volgut sortir i avui, ni els ocells volen cantar, també ells estàn tristos." Tot el poble estava de dol, perquè avui anaven a dir adéu al vell professor, l'home que els havia dedicat tota la seva vida.

Mai no havia volgut deixar el poble, ni per fer una bona carrera a la ciutat. Ell estimava la gent d' aquí, ensenyava a petits i grans, els transmetia la seva saviesa.

Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyaven el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.

Corry Kaslander

EL VELL CINEMA - L'empelt


No pot deixar de mirar una estona aquell cinema quan passa pel davant. El seu esguard penetra fins el vestíbul, traspassa la porta i l’envolta l’atraient penombra de la gran sala. Però torna a retrocedir i travessa les parets de l’estreta taquilla, la seva taquilla, per submergir-se en el remolí d’instants viscuts allà dins.
Ara ja han passat molts anys i el temps ha apaivagat l'angoixa que l’envaí quan l’amo del cinema va anunciar que traspassava el negoci. Feia una bona temporada que no rutllava com abans, però ella ho atribuïa a la influència de la televisió i sempre va pensar que tard o d’hora recobrarien un públic incapaç de renunciar a l‘espectacularitat de la gran pantalla. Malauradament aquest fet no es produí i tant ella com la resta d’empleats van ser acomiadats. A partir de llavors una mena de malenconia la va dur a emmalaltir i només els esforços de la família van reviscolar en part l’ànim decandit.
Pensava sobretot en las tardes de glòria, quan un programa encertat omplia el cinema a vessar. Llavors es veia obligada a advertir que no hi havia més butaques. De fet més d’un cop havia venut entrades sense seients disponibles; tanta era la insistència d’un públic àvid d’emocions. Aquell era un cinema de barri on tothom es retrobava un dia a la setmana per veure l’espectacle, però també per compartir unes hores fora de casa, portar el berenar o fer-la petar en entrar o sortir. Allò feia goig de veure!
Després d’una colla d'anys de letargia el vell cinema va reobrir les portes un bon dia amb la cara neta i un nou tipus de programació. Ara és un multicines especialitzat en pel·lícules en versió original on s’hi veu un públic molt diferent. Sovint hi passa pel davant però no hi ha volgut entrar mai perquè sent que ho trobarà tot força estrany i s’estima més conservar el record de l’antiga sala tal com era. Ja sap que aquell lloc no pot morir mentre el tingui viu dins el pensament

Francina Gili

El vell tramviaire - Jesús Moncada

Pel vell tramviaire, l'Atanasi, també han florit els lilàs i torna a estimar perquè ella ha vingut, s'ha assegut al tramvia. Fixem-nos en les dues versions del poema de Joan Salvat-Papasseit, musicades i interpretades per Teresa Rebull i Xavier Ribalta.

Per què has vingut - Joan Salvat -Papasseit - Xavier Ribalta

Per què has vingut - Joan Salvat -Papasseit - Teresa rebull

Poemes que salvaríem

Arran de la lectura de "L'empelt" de M. Àngels Anglada, vam pensar quins poemes de la nostra literatura salvaríem. A l'Àgora ja hi hem publicat els poemes que salvaríeu. Ja veureu quin recull tan interessant. Consulteu-lo!

Què pretenem amb els CORRELATS OBJECTIUS?

Pretenem explicar sentiments i emocions, però sense esmentar de quins sentiments ni de quines emocions es tracta. Ho hem d'endevinar. Endevinem les que es desprenen dels textos de la Jossie, la M. Rosa i la Francina? Endevina, endevinalla.

CORRELAT - L'Eusebi


Quan vaig conèixer l'Eusebi sempre estava rient, sempre enfeinat, bon amic de tothom. Allà on se'l necessitava, allà que hi arribava ell abans que ningú! Tothom l'estimava. Dels seus llavis mai sortia un "no". Al capvespre se'l podia veure assegut en un vell balancí al porxo de casa seva, escoltant música, llegint un llibre o cantussejant una d'aquelles cançons que tant li agradaven del vell cinema.Se n'anava a dormir tard i es llevava ben aviat "per començar amb bon peu el dia", com sempre deia.
Vaig haver de marxar una bona temporada i quan vaig tornar no vaig veure l'Eusebi. Primer no en vaig fer gaire cas, hi havia tanta gent per veure! Però finalment vaig preguntar per ell perquè m'estranyava no haver-lo vist rondant pel poble o a casa seva (era pràcticament impossible passar un dia sense veure l'Eusebi). Aleshores em van explicar que havia estat "tontejant" amb una noieta del poble. Eren molt bons amics i que s'ho explicaven tot. Corrien junts pels camps i els boscos de l'entorn sempre amb la rialla als llavis. La Roser, així es deia la noia, un bon dia va marxar, li havien ofert la possibilitat de fer uns estudis a Barcelona durant un any. S'anaven escrivint i s'explicaven les coses, potser no totes. La darrera carta, l'Eusebi no la va contestar. Pensava: " Quan arribi a casa ja l'escriuré" ... "demà, que avui estic molt cansat..." i així anaven passant els dies. Cada vegada arribava més tard a casa, ensopit i mig endormiscat. Ja no escoltava música, ni se'l veia al porxo, havia de fer la feina de casa, no podia perdre el temps! Quan acabava estava tan esgotat que posava el cap al coixí i es quedava adormit, mentre pensava: "demà..."

Jossie Casanovas

ENDEVINA ENDEVINALLA, a veure si trobes quin sentiment s’hi reflecteix?

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
---------------------------------------
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

Maria Rosa Vila

CORRELAT - EL VIATGE


Suposo que avui no es tornarà a tocar el tema. N’estic del viatget a Nova York fins el capdamunt! L’últim dia no es va parlar de res més, com si no hi haguessin coses més interessants com ara... no sé, altres coses.
Sí, ja comprenc que li devia fer il·lusió explicar-ho però... A veure, calia entretenir-se tant amb l’hotel de cinc estrelles? I a mi què, com si volen anar a un de deu. Era necessari insistir en el menjar d’aquell restaurant tan fabulós? Clar que la bleda de la Mònica no parava de fer-li preguntes i més preguntes. Que si havien visitat això o allò, que on s’havien allotjat i on havien dinat... Per Déu, quina adoració! Quan la veu queda ben embadalida. Al cap i a la fi; què és el que ha fet? Tenir la sort d’haver-se casat amb un tio de peles i res més. I encara que alguns creguin que és ell el qui ha fet sort, què voleu que us digui... Maca i elegant sí que ho és, no es pot negar, i la seva feina a la universitat està molt bé, però potser a casa vés a saber... No sé, i aquell aplom quan parla... I vaja, que amb un bon pressupost es pot ser elegant dic jo, que no és el mateix gastar mil que deu mil, per fer un suposat.
En fi, molt bé, tot molt bonic però a veure si avui enterrem el tema del viatget que hi ha mil coses més interessants i converses més constructivas. Jo només dic que si algun dia pogués tenir la possibilitat de fer-lo, no en parlaria ni una quarta part.
Francina Gili

L'empelt

La Laura Trovò és una companya italiana. Aquí ens deixa una idea que vam ressaltar a la classe. Ho fa en italià. Sona bé!

La Terra Alta

Quando una lingua muore, è tutta la visione del mondo racchiusa nel suo lessico che sparisce.

Laura trovò

dilluns, 10 de novembre del 2008

L'empelt de M. Àngels Anglada - "Et deixaré la veu" Josep Tero - Recita Carme Callol



Haikú - L'EMPELT

Coberts de terra,
darrers sons d'una llengua,
ara silenci.

M. Carme Juan

L'EMPELT - Text paral·lel


És un capvespre, a l’Empordà, davant la Platja de Pals, desolada, sense edificis que destrossin la seva bellesa natural i tapin la vista de les muntanyes. S’albira l’impressionant conjunt de les Illes Medes retallat a l’horitzó amb un esclat de matisos grocs i rogencs provocat pel pas del sol que segueix el seu itinerari. Immers en un silenci contemplant l’anar i venir de les onades se sent un toc de campanes que bruscament altera el pensament. Duen enterrar l’avi Quimet, l’home més vell del poble, l’espardenyer, l’últim de la darrera generació d’aquesta professió. És una gran pèrdua, difícil d’oblidar. A la plaça del poble, on ell vivia, deixa un gran buit. Una corrua de gent s’hi apropa silenciosament en senyal de respecte. Recorden l’agilitat de les seves mans de bon artesà i com gaudien de la seva saviesa innata, cultivada per l’experiència viscuda, tot escoltant històries i fets, dels quals sempre es podia treure algun ensenyament moral. Era un home bo, honest, solidari i captivador.

Rosa Vila

TANKAS - L'empelt

Les grans campanes
espantaven gavines
a mort tocaven.
Estaven morint llengües
om a flors colltorçades.

Pere Clarimon

Zirahuen

A Zirahuen, davant l'immens llac, una matinada d'octubre, una mantellina blanca cobreix les aigües. A la llunyania, el bram d'un ase trenca el silenci. La grisor del paisatge gela l'ànima. La tristor s'ha apoderat de tot. Avui enterren l'home més vell d'aquest poble. Fins a la darrera hora ha tingut el cap clar, ha treballat la fusta amb les eines dels seus avantpassats i també la terra. És l'únic en tot el poble que dels seus llavis sortien sons desconeguts quasi per tothom. Era la seva llengua, només quedava ell que la parlés i molt poquets l'entenien. Malgrat que ha mort molt vellet i que sembla que el sol vol esvanir la boira i suavitzar la tristor, tot el poble l'hauria de plorar com abans es ploraven els morts. Ja res tornarà a ser igual, ni les ribes del llac, ni la verdor dels arbres, ni tan sols la boira matinera, ni serà igual el vent que l'aixeca i permet que el sol acaroni el paisatge. Ara, pastura de la mort, ell i la seva llengua estimada, enterrats prop del llac que ha perdut el seu nom, que ha perdut milers de noms, mentre, les fulles seques ballen la dansa de la mort sobra la tomba. Però, la natura ressorgirà les paraules no ho faran.

Carme Codorniu

HOMENATGE A LES COSES PERDUDES - L'empelt


Els cinemes de barri. Riures francs, llàgrimes dolces i tendres, renecs impulsius, petons virginals. Sobre la pantalla imatges de ciutats grises i sorolloses, boscos nocturns, pobles provincians al mig del no res. Herois i heroïnes, successió infinita de rostres i veus. Tantes i tantes vides alienes i alhora tan properes. Bellesa d'unes imatges fixades per sempre més dins dels meus ulls d'infant.


Lídia Bardina

L'EMPELT - Un dia plujós

Era un dia plujós, molt trist, i la gent de nostre petit poble deia: "Mireu, ni el sol ha volgut sortir i avui ni els ocells volen cantar ,també ells estàn tristos." Tot el poble estava de dol, perquè avui anaven a dir adéu al vell professor, l'home que els havia dedicat tota la seva vida. Mai no havia volgut deixar el poble, ni per fer una bona carrera a la ciutat. Ell estimava la gent d' aquí, ensenyava a petits i grans, els transmetia la seva saviesa.
Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyava el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.
Corry

TEXT PARAL·LEL AL CONTE "L'EMPELT"

Meravellats fins a l'èxtasi per la gran bellesa de les dunes de color de mel, una mica més rogenques, més acarabassades a la zona del massís dels Akakus. Dunes escolpides pel vent, transportador i modelador al mateix temps, ens feia viure sensacions d'alta temperatura visual i emotiva. La sorra en constant moviment s'assembla a cortines d'aigua baixant i regalimant per parets. No vivíem cap miratge, amb els ulls esbatanats com taronges i el cor i l'esperit recollint i emmagatzemant amb golafreria les vivències. Tot això va provocar-nos caminar pel desert de Líbia, molt a prop d'Algèria. En l'horitzó aparegué una figura alta i esbelta embolcallada amb les robes que vesteixen els tuaregs. La trobada ens proporcionà conèixer un vellet que vivia de vendre formatge de llet de cabra elaborat per la seva família. Vam fer un intercanvi com es va poder: mirades i traducció dels guies tuaregs. Ells li van explicar que els euros amb què se li pagava eren de perfecte curs legal, car ell no ho sabia i posava cara de dubte.Els tuaregs que ens guiaven en la nostra travessa pel desert mimaren a aquell vell amb qui ens vam trobar. Ell se'n fiava com un nen i no va dubtar que l'aconsellaven bé. Contrast de cultures i comportaments diferents. Semblava una figura emancipada dels llibres sagrats o dels contes de les mil i una nits.


M. Cinta Amenós

La mort del salze (inspirada en L'empelt)

Pobre salze. S'havia passat tota la vida procurant que mai no faltés l'ombra a ningú. Amanyagava les seves branques fent que les fulles, en moure's, els proporcionés l'aire fresc que tant agraïen a l'estiu. La quitxalla corria al seu voltant empaitant-se, els joves s'hi trobaven per parlar i, més tard, quan es feia de nit els enamorats s'hi feien promeses. Però l'arbre va emmalaltir. Les fulles van caure i les branques, afeblides, es trencaven soles. Els que manaven van decidir que, pel que quedava d'arbre, més valia treure'l i tota aquella gent que feia vida al seu voltant, va anar a trobar altres indrets. La plaça no és la mateixa. Hi han posat tendals verds. Torna a haver-hi ombra, però no és la d'abans, és una altra.

Gina Porta

SALUTACIÓ de la Francina Gili

De nou em trobo enmig d'aquest mitjà miraculós que és la xarxa, a voltes fantàstic i en altres moments exasperant, disposada a llegir, reflexionar i en definitiva aprendre cada dia una mica més. Espero trobar-m´hi tan bé com l'any passat amb aquell "Camí de Sirga" entranyable, on vam viure experiències meravelloses i vam conèixer tants amics. Aquest any farem contes i narracions i ja n'hem llegit alguns. El primer, de la gran Mercè Rodoreda es titula "Zerafina" i és un relat en primera persona amb tota l'empremta de l'autora. El segon dia, hem treballat dues narracions, "Desenllaç" i "L'excursió", d'en Sergi Pàmies, que tenen el toc d'originalitat i sorpresa que el caracteritza. I per últim, el tercer dia hem fet la primera part de "L'empelt" de M. Àngels Anglada que acabarem en la propera classe.Trobo interessant aquesta experiència dels relats curts que requereix un esforç de comprensió on els detalls són importants i que permet descobrir un univers diferent cada setmana. Fa il·lusió iniciar una nova etapa i estic segura que ens enriquirem amb les aportacions de tots.

TANKAS - L'empelt



TANKAS - Francina Gili

Claror de l'alba
que allunyes la tenebra;
la llum despertes.
Del gris de la incertesa
n'esborres les petjades.
---
Per noble causa
treballa tot un poble,
causa callada.
La feina no és ingrata,
demana gran silenci.

En llavis tendres
floriran les paraules
com primaveres.
Obrim finestra i porta,
confiem en l’esperança.

TANKAS - M. Carme Juan

Claror de plata
entre les oliveres
l'aire portava.

Corbera d'Ebre
pels voltors esglaiada
de nou contempla
la lluita aferrissada
per salvar les paraules.

LA MORT DEL VELL ERMITÀ (inspirada en L'empelt)

El vell ermità jeu sense forces, respira dèbilment, amb els ulls clucs. Espera la mort serè, sense pressa, com ha actuat sempre. Confia en el més enllà.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.
Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.
Francina Gili

L'empelt - Un poble de muntanya

La vella de Veglia vivia en una illa. Però en una altra banda del món hi havia un poble molt petit a dalt d'una muntanya envoltat de pics sempre blancs, amb unes cases de pedres negres en què totes les finestres estaven plenes de flors de tots els colors. Tot era trist perquè havia mort un home molt vell que parlava una llengua molt antiga que ningú sabia quan havia nascut, ni d'on venia. Amb el vell aquests sons de paraules desapareixien, era l'únic del poble que la parlava, els altres l'entenien però no havien après aquesta llengua. Quina buidor... desapareixien un home i una llengua..

Anna Calvia

dimecres, 5 de novembre del 2008

L'EMPELT de M. Àngels Anglada


Recorregut de L´Ernst,
el savi holandès,
amb el seu cotxe
per les Terres de l'Ebre.
Maribel Rafel

dimarts, 4 de novembre del 2008

Els amants - Vicent Andrés Estellés Recita: Ovidi Montllor



HAIKÚ:Vicens Estellés

Sempre ens amàvem
de forma barruera
i molt salvatge.

Magda Simon

Enterrant el passat

A Veglia es van perdre els mots amb la mort de la velleta, però al nostre país vàrem perdre quelcom més.
Avui, després de molts anys, la Mercè pujava les escales de l’avió que la durien de tornada a la ciutat que setanta-vuit anys enrere l’havia vist néixer. El destí elaborat per les bombes d’uns militars sense escrúpols la va allunyar de la seva terra, de la seva gent, de la seva parla, de tot el que ella coneixia i estimava. Ja no tornaria a sentir mai més la dolça veu de la mare quan la bressolava cada nit; el record d’aquella melodia l’havia mantingut viva espiritualment tots aquells anys.
Els seus fills i els seus néts parlaven l’idioma eslau que fins i tot ella havia fet seu, i no podia recordar res dels mots morts amb la seva innocència, excepte les quatre estrofes d’una cançó que li parlava d’una noia que brodava i que, igual que ella, un vaixell la duia a la tristor.
Ara, setanta anys més tard, volia retrobar les seves arrels, o potser qui sap si els seus germans, estudiar aquella llengua que un dia va ser la seva, i obrir una finestra al passat que li permetés deixar als seus néts l’herència dels orígens.
Però no li van caldre gaires dies per adonar-se que era forastera a la seva pròpia terra, i que tot el que havia vingut a buscar tan sols era viu en el seu cor. La ciutat que trepitjava era com qualsevol altra ciutat d’Europa, i ella es passava el dia pensant en els néts que havia deixat a casa, se n’adonava que, al cap i a la fi, la guerra li havia pres aquells orígens, i que en la solitud d’aquella habitació d’hotel es dedicava a la difícil feina d’enterrar el passat.

Maria Aguadé

La cançó dels mariners - Ventura Gassol

Perilla la continuïtat de la nostra parla?


[foto: M.Marimon]

Sovint la nostra literatura ha estat a punt de caure a l'abisme.

Maria Aguadé

L'endemà de Vandellós de M. Àngels Anglada

dilluns, 3 de novembre del 2008

Batecs d'ocells - Poema de M. Àngels Anglada Interpretat per Josep Tero

dissabte, 1 de novembre del 2008

EL DESENLLAÇ I CONFLICTE GENERACIONAL de Sergi Pàmies

El desenllaç


D'aquesta lectura m'ha interessat més la primera part on el protagonista parla de la mort de la seva mare d'una manera surrealista, més com una experiència onírica que real. Mentre el llegia, més d'una vegada per fer els deures, visualitzava algunes de les pintures de Marc Chagall, un dels meus artistas preferits.


Laura Trovò

Freud i el conte de Sergi Pàmies



La metàfora amb què acaba el conte, més enllà de la seva innegable vàlua lírica, sembla suggerir que el protagonista voldria amagar aquest sofriment que sent sota l’aigua, en què mostrem, que hi ha parts nostres desconegudes.
El problema és l’analogia amb Freud. No sóc cap entesa en l’obra d’aquest autor, que desconec, però aquesta analogia xoca frontalment amb les intuïcions que tinc.
Primerament cal dir que realment Freud parla d’això, de fet ell és el pioner de la destrucció de “subjecte”, que la modernitat havia definit com a autònom, definit i lliure. Freud assenyala que aquesta aparent acció lliure no és tal, perquè aquest subjecte té en el seu interior una dimensió desconeguda que actua inconscientment; dit més radicalment, que malgrat les nostres construccions morals, tots podem tenir un monstre dins nostre, malgrat que sigui un substrat ocult que mai mostrem com el nostre “jo” que oferim als altres.
Ara bé, que aquesta part sigui inconscient i oculta no vol dir que no ens afecti; és més, per Freud és precisament l’inconscient el lloc on s’originen la majoria dels nostres problemes i part de les nostres decisions. D’aquesta manera, l’inconscient no pot ser en cap cas una mena de calaix on desar les penes, un oceà on submergir l’iceberg i on no ens molesteran més, perquè realment potser ja hi són allà, i precisament per això ens provoquen sofriment. Un psicoanalista el que fa és intentar arribar al subconscient perquè és allà on es cou tot, i les decisions conscients, les “penes” del protagonista, des d’una perspectiva freudiana, només serien intents del jo per reprimir les onades que li arriben del seu abisme subconscient insondable, on realment es troba el problema.
Una altra explicació, és que realment el protagonista no busqui “amagar” les penes, com l’iceberg la seva massa, perquè no la molesti, és a dir, que no hagi interpretat bé el final del conte (cosa que sí que obriria la porta a l’analogia freudiana).
Maria Aguadé

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Cant de l'enyor de Lluís Llach

dijous, 23 d’octubre del 2008

ZERAFINA de Mercè Rodoreda

La protagonista és una dona: Zerafina. El conte ens la descriu fantàsticament com una noia de poble que es trasllada a la ciutat per a realitzar feines domèstiques i se sent conformada dins aquesta vida tan simple.La gràcia de la narració és que la Serafina (Zerafina) és papissota, és a dir, pronuncia les s per z. He intentat esbrinar com s’anomena aquesta anomalia i potser es relacionaria amb una disàrtria que consisteix en l’alteració del llenguatge per la dificultat a articular els sons que formen les paraules, sense que hi hagi cap problema de comprensió ni de comunicació per un mitjà escrit o mímic.La lectura del conte a mi m’ha produït una gran tendresa vers aquest personatge i el voldria comparar al mateix sentiment que vaig experimentar per la serventa Felicité de “Un cor senzill “ conte de Gustave Flaubert. Ens narra també la història d’una existència simple i primària, gairebé de bestiola. Felicité està respresentada com un dona ignorant, devotíssima, treballadora i amb pocs anhels.
En aquesta primera Lliçó va sortir la paraula àgora i, com alguna companya, no coneixia exactament la seva etimologia a continuació la detallo.Àgora grega (del grec αγορά, mercat) igual al fòrum romà. Lloc on s’ubicava el centre cultural, comercial i polític de la polis. Les àgores eren les places públiques on els ciutadans debatien lliurement, a cara descoberta, els assumptes de la res pública, de la cosa pública, els assumptes que, objectivament, són de l’interès general. Les assemblees de ciutadans es realitzaven al mateix recinte.
Maribel Rafel

ZERAFINA

No zé dir que no.

M. Carme Juan

Zerafina - La carabassa

La Serafina diu: " ...Zi ze'm queda, a l'eztiu li pozaré bé el jardí, i a la paret de l'acabament, perquè no ez vegi tan pelada, hi plantaré campànetez i una carabazzera." He recordat una fira que fan a la meva ciutat els primers dies d'octubre dedicada a la carabassa. És molt interessant, plena de colors i formes i aquesta foto li dedico al personatge de la Zerafina.

Laura Trovò

dijous, 25 de setembre del 2008

El bloc i l'assignatura

Aquest és el bloc de l'assignatura de Català.blocs: Gaudim de les narracions i els contes de l'Escola de la Dona.
La professora de català Maria Dolors Vinyoles i el professor de noves tecnologies Oriol Mascareñas , després de la bona experiència de l'assignatura del curs passat, l'han reempresa amb un nou fil conductor. Enguany han escollit diverses narracions i contes de la literatura catalana.
L'assignatura, que es duu a terme a l'aula d'informàtica (dues hores a la setmana fins al més de juny de 2008), es complementa a casa.
A classe, on cada alumne/a crea el seu bloc, s'ofereixen les eines i es treuen conclusions. A casa es fa una reflexió individual pautada sobre el text i es prepara el material per poder-ne fer una reflexió comuna a l'aula.
Esperem que tothom s'hi trobi bé i que aquesta proposta innovadora ens introdueixi en l'ús de les eines col·laboratives d'internet 2.0 en el camp de la reflexió literària.
Bona feina!

Benvingudes i benvinguts !

Benvinguts i benvingudes a l'assignatura de Catala.blocs: Gaudim de les narracions i els contes.

Desitgem que el curs sigui ben profitós: tant pel que fa a la reflexió literària com a l'aprenentatge de creació, gestió d'un bloc i coneixements de les TIC.

Ens centrarem en diversos contes i narracions de la literatura catalana i en esdeveniments literaris, com ara el centenari del naixement de Mercè Rodoreda. La lectura atenta i aprofundida dels diversos mons de ficció en portarà d'una banda, a la recerca d'imatges, d'enllaços, de textos històrics i de cançons que complementaran la lectura i, d' altra banda, a una mostra continuada de les vostres reflexions escrites.

Que tingueu un bon viatge pels camins literaris i blogosferaris.

Oriol i Dolors