dissabte, 16 de maig del 2009

Dissabte, dia 16 de maig - Sant Honorat

Avui fa uns cent vuitanta anys que en Miquel, el protagonista d' El carrer dels Petons, va celebrar el dia de Sant Honorat, patró del gremi dels forners. Feia un dia clar i lluminós, com avui.

La senyora Montserrat ja havia encomanat tot de provisions per a la diada. El morro de bacallà i les arengades de l'esmorzar, a cal Pau Lladre de la Rambla (...). Els cargols se'ls feia portar per uns pagesos de les hortes de Sant pau, i els conills els tenia encomanants a uns gallinaires que criaven aviram a fora de la ciutat, en una zona molt coneguda dels barcelonins, anomenada les Corts.

(...) Vam començar a travessar una colla de carrerons estrets i laberíntics, llòbrecs, d'aquells que, quan mires cap amunt, els ràfecs de les teulades sembla que gairebé no es toquin i només et deixen veure el cel a retalls.

Feia un dia de primavera viu i lluminós, i les casetes del trajecte, senzilles però netes, resplendien placidesa. Predominaven les façanes blanques, amb blauets crus i llampants a les portes i a les petites finestres. A les galeries i als balcons de fusta, els testos amb flors de mil colors competien amb l'encès daurat de les espigues de blat de moro posades a assecar (...).

Primer van arribar a la font del Gat i allà van fer una cassola d'arròs amb conill i cargols i després bacallà. Havent dinat van anar a la font Trobada, la de la Guatlla, la de les Pessetes, la de la Bona Vista, la de l'Eccehomo, la de la Torre Forta, la dels Tarongers, la de Vista Alegre, la de la Mare de Déu del Port. -Passen de vint!- em va dir el Pep.

El carrer dels Petons

Passejada pel barri del carrer dels petons






Vaig gaudir molt de la passejada del dimarts. El barri de Sant Pere era molt desconegut per a mi. Després d’haver llegit la novel·la d’en Marcel Fité m’emocionava pensar en tot el que els nostres, no tan llunyants, avantpassats havien viscut en aquell indret de la ciutat.
Vaig descobrir el carrer dels Petons i el vaig veure ben bé tal com el descriu l’autor a la novel·la: estret, només es veu una llenca de cel, roba estesa a banda i banda… Quan ets al mig de la calçada et sents transportada a inicis del segle XIX.
La ruta va ser molt enriquidora. Farcida de carrers amarats d’antiguitat que encara tenen impregnat en els seus carreus l’esperit d’aquells homes i aquelles dones que amb tant d’esforç aixecaven les cases, botigues que són veritables joies, edificis emblemàtics, fonts, escultures, carrers amb històries pintoresques… I al final del recorregut, parada i fonda, mai més ben dit. Un sopar deliciós compartit amb bona companyia. Una vivència inoblidable.

Magda Simon

Carrer del petons, capítol XXII



Potser va ser perquè era en català, o potser perquè
necessitava el consol de la poesia, que el vaig llegir
i rellegir un munt de vegades i me'l vaig aprendre de
memòria.

El carrer dels Petons


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

(...)

Bonaventura Carles Aribau Oda a la pàtria

Laura Trovo

dimarts, 12 de maig del 2009

PASSEJANT PEL LLIBRE

Fer una passejada acompanyant els personatges del llibre “El carrer dels Petons”, de Marcel Fité, és intentar reviure un període de la història de Barcelona, un període dramàtic, fosc, tenyit amb pinzellades tendres d’humanitat.



Així ens hem endinsat per l’estretor del barri de Ribera, ofegat per unes muralles que l’obligaven a créixer en vertical i edificar sobre el buit; uns carrerons per on hi corria una aprofitada sèquia que proveïa les necessitats del barri.


...”arriba a la ciutat procedent del Besòs. Abans de travessar les muralles fa anar els molins i encara rega la magnífica horta de la torre del Baró. Un cop a dins, fa anar els molins fariners de les Basses de Sant Pere, les fusines, les blanqueries... després omple els safareigs de fer la bugada...”



També hem visualitzat els indrets on s’alçaven cementiris, convents i esglésies, que amb poc temps es convertiren en places i carrers de certa amplitud, com el carrer Ferran. Hem conegut la duresa de les jornades laborals i de les condicions de vida; la importància que en aquells moments tenia poder fer estudis a l’Escola de la Llotja:


“...L’Antoni, gràcies als seus estudis a la Llotja i a la seva laboriositat, era ja un bon oficial especialista en l’anàlisi de mostres tèxtils...”




Hem descobert els espais per on els barcelonins de l’època solien passejar per esbargir-se una mica, com la Rambla, el passeig de la Muralla del Mar, la plaça Palau o el Jardí del General que estava situat prop de l’esplanada de la Ciutadella i era un dels llocs preferits dels barcelonins:


",,,A mi m'agradava molt aquell espai. Tenia la fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, a l'estiu..."

Hem sabut també com es guanyaven la vida algunes persones, venent romanços, auques i cançonetes en parades de literatura de “canya i cordill”, un gènere anomenat així pels cordills on cavalcaven els fulls, i les canyes amb que les subjectaven:

“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”

A través d’uns personatges ficticis, a mesura que passem capítols anem decobrint moltes coses. Algunes més anecdòtiques, serveixen de pretext per explicar aquell període, fent una barreja prou encertada entre realitat i ficció. La informació que ens dóna aquest llibre, esperona el nostre interès i sentim la necessitat d'obrir noves vies d’informació addicional, que ens ajuden a omplir el buit cultural que tenim sobre aquesta època de la nostra estimada ciutat.

Francina Gili

ITINERARI PEL "CARRER DELS PETONS"

SENSACIONS I SENTIMENTS


La passejada pel barri del carrer dels Petons va estar tant ben documentada que em sembla superflu escriure res més sobre l’itinerari recorregut. Voldria però esmentar el meu itinerari emocional amb un cúmul de sentiments i sensacions algunes de les quals m’agradaria compartir: impaciència, en veure que el metro no arriba. Alegria, en retrobar companyes de cursos anteriors i conèixer personalment les altres blocaires del matí. Sorpresa, en descobrir les boniques ornamentacions del passatge Bacardi. Alleugeriment, en comprovar que encara queden algunes botigues antigues a Barcelona. Angoixa, a la Baixada de la Llibreteria i al carrer Bòria, en reviure el pas dels condemnats. Emoció, en trepitjar els carrers per on es movien el Miguel i els seus amics. Curiositat, en veure els establiments exòtics del barri. Tendresa, envers la Marieta de l’ull viu. Ràbia, en recordar les injustícies i crueltats perpetrades a l’Esplanada. Irrealitat, mentre mirava els núvols roses i les cúpules grises des del vell terrat amb colomar. Satisfacció davant una taula ben parada. Plaer en mossegar, afamada, una deliciosa croqueta. Joia a l’hora dels brindis. Gravidesa a les cames de camí cap a casa.


Carme Juan

DESCOBERTA DE LA BARCELONA DE 1829

El carrer dels Petons

El dia 5 de maig vam fer un recorregut pels llocs on es desenvolupa la història d'El carrer dels Petons. Va ser una sortida molt alliçonadora, vam descobrir molts indrets, que si no eren desconeguts del tot perquè ja hi havíem passat alguna vegada, els redescobríem amb les explicacions de tots els companys i les companyes blocaires.

Capella d'en Marcús


La capella d'en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia és una petita capella romànica que es troba al barceloní barri de la Bòria.
Va ser construïda fora muralles i al costat d'un dels principals camins d'accés a Barcelona, a mitjans del segle XII amb el finançament de Bernat Marcús, burgès barceloní, que també havia donat terres al mateix indret per fer-hi un cementiri per a pobres.
És un edifici de planta rectangular cobert amb volta de canó. Tenia un absis que va ser suprimit el segle XVIII. Només en són visibles dues façanes, perquè les altres dues són adossades a les cases veïnes i s'han transformat en mitgeres, però les dues que es conserven estan decorades amb frisos d'arquets per sota el ràfec.
Com bona part dels edificis antics de Barcelona, està construïda amb pedra de Montjuïc.

M. Teresa Alonso

Una sortida fins als indrets d'El carrer dels Petons

Ahir, dia 5 de maig del 2009, vam anar a passejar i veure uns quants dels carrers que ens descriu en Miquel del " Carrer dels Petons"de Marcel Fite. Els i les blocaires de les dues classes ens ho vàrem passar d'allò més bé imaginant-nos aquella època gràcies a la Maribel i a la Carme que ens va documentar, explicant-nos un munt de coses d'aquells temps ja molt llunyans; però que encara ara, si ho saps, es poden veure i gaudir de molts detalls. En els llocs més adients van dir textos, versos, acudits i llegendes per ajudar-nos a conèixer millor els indrets per on passàvem. I després per acabar-ho d'arrodonir, vam fruir d'un sopar molt bo i capritxós al "RE-PLA" .

Roser Baratta

(Si desitgeu veure les imatges de l'itinerari podeu entrar a l'àgora del bloc a "Arxiu general d'imatges")

Passejada per la Barcelona del segle XIX


Carrer del Rec Comtal: el carrer havia constituït el curs del Rec Comtal, a les seves vores hi havia hagut les tintoreries que se servien de les aigües del rec. El Rec Comtal era una canal que provenia del riu Besòs per regar tots els horts d’extramurs , proveir d’aigua el nucli de població i tota la indústria tèxtil d’aquest barri i per als molins fariners.

Carrer de la Sèquia: des del carrrer Sant Pere més baix a les Basses de Sant Pere, ja al segle XII hi passava la sèquia.
Carrer de les Basses de Sant Pere: des del carrer de Rec Comtal a la plaça de Sant Agustí Vell, per aquest paratge passava el Rec Comtal, formava uns embassaments per tal de donar força a uns molins coneguts des de molt antic per molins de Sant Pere, nom que també havien pres aquests verals. Les basses no eren sinó un eixamplament i dilatació del corrent de la sèquia vers la plaça on l’aprofitaven els blanquers i els tintorers. El desnivell que encara avui té aquest indret assenyala el saltant de l’aigua que imprimia moviment a les rodes dels molins fariners. Els molins fariners eren tres, sembla que un s’aixecava on hi havia la casa del safareig que donava al carrrer de la Sèquia i l’altre vers el carrer d’en Cortines. Els molins fariners foren enrunats el 1869 i aleshores fou urbanitzat aquest indret tal com està avui. Al número 4 hi ha un edifici d'època gòtica que conserva bona part dels trets característics d'aquest estil malgrat les modificacions efectuades durant els segles XVII i XVIII. Està format per dos cossos, un d'ells més elevat, semblant a una torre. En aquest cos podem observar una típica finestra coronella gòtica, amb arquets trilobulats. Els antics portals de grans dovelles van ser eixamplats amb un arc escarser en època posterior, quan degueren obrir-se també els balcons del primer pis.

Laura Trovo

Porxos del carrer del Portal Nou

Carrer del Portal Nou


Carrrer del Portal Nou: constituïa el vell camí romà que des de la metròpoli travessava el nord de Itàlia, les Gàllies i la península Ibèrica; era el carrer principal romà barceloní que menava dretament fins al Portal Major de la ciutat, al peu de l’actual Baixada de Llibreteria, enllà seguia fins a trobar el Portal de Sant Antoni, situat ben oposat al Portal Nou i continuava encara fins a sortir del terme de la ciutat. Aquest carrer era el més ample de la ciutat antiga, abans totes les cases tenien porxada al davant semblant a les de les cases properes a la plaça de Sant Agustí Vell i la doble renglera de porxos estrenyia notablement el carrer i li donava l’estretor corrent. Segons la tradició, un capità general, que la veu popolar no diu qui era però que pot suposar-se que devia ésser el comte d’Espanya, féu enderrocar els porxos i només van restar els pocs de les cases de la plaça. En la Barcelona medieval aquest era el carrer que donava accés a la ciutat pel cantó de tramuntana i hi havia establerts els oficis típics de les entrades de les poblacions: boters, mestres de carros, sedassers, ferrers i d’altres.

Laura trovo

El Rec Comtal, breu història

El Rec Comtal apareix documentat al segle XI, el comte Mir va ordenar construir la sèquia i es va aprofitar el mateix recorregut de l'antic aqüeducte romà que havia portat l'aigua del Besòs, a l'alçada de Montcada, fins a la ciutat.
Del començament a l'acabament del seu recorregut, de prop de 12 km., pels antics termes municipals de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Barcelona, el rec complia diverses funcions, el abastament d'aigua als habitants, l'explotació per a usos agrícoles i l'utilització per a usos industrials amb l'aprofitament de l'energia hidràulica (molins fariners, petites indústries, etc.).
Al llarg dels segles el rec va anar desapareixent poc a poc del paisatge urbà però ens ha deixat un record en els noms dels carrers de la ciutat: el del Rec Comtal, el de les Basses de Sant Pere, el de la Sèquia i el del Rec.
A l'antic mercat del Born la intervenció arqueològica ha portat a la llum un tram important del rec i més recentment les obres del metro a l'Arc de Triomf han descobert restes del Rec Comtal on es poden veure traces antigues i restes de la pavimentació d'altres èpoques.

rec m. sèquia, cavitat oberta en terra per a conduir l'aigua per a regar.
sèquia f. excavació llarga i estreta, sovint revestida de pedres o de rajoles, que serveix per a conduir aigua d'un riu o torrent, sia per a abastir poblacions, sia per a regar, per a moure molins, etc.

Laura Trovo

ITINERARI PEL "CARRER DELS PETONS"

Plaça de Sant Cugat





L'església de la Bòria de Sant Cugat, actual barri de sant Pere, estava dedicada a Sant Cugat i emplaçada al Carrer Carders. Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) va ser batejat en aquesta parròquia.
Sant Cugat del Rec era un temple del segle XVII al qual anaven a resar tots els gremis del tèxtil; va incendiat els primers dies de la guerra civil. El 1944 l'església va reobrir les portes en un nou emplaçament, sense cap interès arquitectònic, al carrer Princesa 21. l'antic solar és avui la plaça de Sant Cugat.
El Bisbat de Barcelona ha venut l'església de Sant Cugat del Rec a la Caixa Penedès.
Aquest edifici serà totalment remodelat per acollir en el seu interior el futur espai Subirachs, un centre destinat a divulgar l'obra de l'escultor Josep Subirats.
"el Periódico" 20.01.2002
Al barri de Sant Pere, al voltant de l'església de Sant Cugat, es van concentrar els paraires. Els paraires eren les persones que és dedicaven a preparar la llana per a ésser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la etc.
A partir de 1730 les primeres fàbriques d'indianes s'instal·len al barri de Sant Pere.
Els teixits de cotó estampats conegut com indianes.
LA PLAÇA DE LA LLANA

la manufactura tèxtil era el sector més important de l'artesania de barcelonina medieval, tant pel que fa al valor absolut de la producció com el nombre de persones que hi treballaven.
És en aquest sector de la producció on es constata una gran presència femenina, especialment en tot allò relacionat amb el vestit. Està documentada l'existència de filateres, sederes, merceres , teixidores, sabateres , barreteres , cosidores...
A la plaça de la Llana, cada dissabte al matí es feia el mercat de la llana filada. A una banda de la plaça, s'hi posaven les filadores, a l'altra , les revenedores, per tal de distingir si es comprava directament directament a la productora o bé a una intermediari.
La plaça de la Llana representa l'essència d'un barri p0pular que s'ha vist reflectit en la literatura catalana de les narracions costumistes d'Emili Vilanova fins a les poesies satíric- sentimentals de Josep Carner.
Hi ha una placa de bronze que recorda que des de 1956 es va renovar aquí la tradició del Jocs Florals de la Poesia Catalana.
El mateix any, els Jocs Florals en l'exili es van dur a terme a Cambridge. Uns dels principals inductors van ser el Dr. Trueta i la seva filla Laura.
El guanyador de l'Englantina va ser Ventura Gassol amb el poema "Ginesta"




Aquí tenim un petit tast de poemes

GINESTA

Ginesta , esbarzer ardent
que ocultes Déu, mostran-nos la flama.
Llengües del cel ! Foc de l'Esperit Sant!
Pasqua Granada!...
Cantor de la ginesta, si al seu temps,
clarivident, per ella conjuraves
presagis i perills, per ella avui
que t'ha trencat el son un brogit d'armes,
conjura els trànfugues cruents
Ventura Gassol ( Jocs Florals en l'exili Cambridge1956 )

EL DIUMENGE DEL SENYOR LLUC

De cadires i fòtils adobaire,
en un vell carreró com un avenc
habita el senyor Lluc, fantasiaire,
borni, menut, alegre mai llamenc.
És un home enginyós, de llarga història,
pobre i feiner i amb una traça d'or,
i que no perd, en pena o en cabòria,
un petit dring d'esquellerinc al cor...
No ha mai trobat al fons de ses diades
ira enutjosa, malcarat orgull:
només veu que la llum i les cantades.
- Potser-diu ell- és perquè em manca un ull-

Josep Carner (1884-1970)

Raimunda Pàmpols

Una botiga de l'època d'"El carrer dels Petons"

L'HERBOLARI DEL REI

La recol·lecció d’herbes remeieres és una tradició que vé de molt lluny a Catalunya i ha continuat fins els nostres dies. L’Herbolari del Rei és una de les botigues més antigues de Barcelona i va ser la primera herboristeria que va existir a la ciutat ja que, fins llavors, les herbes no es venien en establiment fix.
L’any 1918, el sr. Josep Vilà, de la Catalunya Nord, va venir a establir-se a Barcelona i va obrir una primera botiga al carrer de Vidre nº 5, al costat del carrer Escudellers, amb el nom de La Linneana, en homenatge a Carles Linné, científic suec especialitzat en plantes. Per aquells temps, durant el regnat de Ferran VII i els anys següents, els esdeveniments polítics i urbanístics van influir en el desenvolupament del negoci. L’obertura del carrer Ferran, l’enderrocament del Convent dels Caputxins i la construcció en el seu lloc de la plaça Reial, determinaren el posterior trasllat de la botiga al seu enclavament actual del nº 1, comercialment més interessant.
Aquest local conserva tot el caràcter i l’encant de l’època romàntica. La decoració d’estructura neoclàssica amb petits detalls gòtics, correspon a l’estil isabelí i fou encarregada al gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa. L’interior de la botiga és de color verd clar; la part baixa està envoltada de caixonets adornats amb marqueteria i alguns amb aquarel·les. A les parets hi ha prestatgeries amb portes de vidre, i la part alta també la circumda una graciosa balconada amb barana de ferro, que té requadres pintats amb flors i plantes. Tot aquest conjunt està presidit per una obra escultòrica encarregada als germans Faust i Àngel Baratta, italians de Carrara afincats al Masnou. És una font amb una pica i una recargolada columna encimbellada amb la testa de Linné. En un dels aparadors es va col·locar també una figura d’indi americà per recordar que la botiga tenia productes americans (en deien ultramarins).
L’any 1857 La Linneana va ser afavorida amb el títol de “Proveedor de la Real Casa”, títol que va ser revalidat el 17 de Desembre de 1883 pel successor de Josep Vilà, Antoni Ballart Casadesús, nebot de la seva muller. Però el nom d‘Herbolari del Rei quedà reforçat popularment, perquè el bust de marbre de Linné de la botiga s’assembla, per la perruca, a la figura de Carles III que figurava en les monedes de l’època. Durant els períodes republicans, el nom de l’herboristeria va tornar al nom antic de La Linneana, la qual cosa es pot apreciar encara per les rectificacions que es poden veure dels retols daurats de les portes de vidre de l’entrada, i per la documentació trobada.
L’establiment romangué sempre en mans d’una mateixa nissaga familiar fins el 1994, any en que va morir Manuela Ballart sense fills. L’onze de setembre de 1997, Trinitat Sabatés va inaugurar la nova etapa d’aquest negoci. Es va restaurar el local amb l’ajut de la Generalitat, i es va procedir també a instal·lar una il·luminació adequada que realcés tot el conjunt de forma brillant.

Francina Gili

Itinerari: aturada davant del Pla de la Comèdia

JOSEP ROBRENYO I TORT

Aquest escriptor i actor català, que patí penes de presó i d'exili, per les seves idees polítiques, deixà constància del seu amor a Barcelona, en un poema que reflecteix ràbia i tristor per la situació que va viure la ciutat, durant l'època en que va ser dominada pels francesos, amb un estil absolutament directe i popular:

Ai, maleïda França!
Te n'has de recordar,
del mal que has fet a Espanya!
Nos la tens de pagar!

Cristians amantíssims,
esteu amb atenció,
que vull donar principi
a cantar una cançó.
Causa dolor i pena,
lo sentir-la cantar;
la trista Barcelona,
testimoni serà.

La noble Barcelona
-aquella gran ciutat
que, a tos quants la veien,
tenia el cor robat-,
la maleïda França
nos la va usurpar.
Ja no és ombra del que era,
certament fa plorar.

Amb una amistat falsa,
aquí nos han entrat:
estes són les vistòries,
que pel món han guanyat!
Amb enganys i enredos,
tot s'ho fan entregar;
les seves valenties
se xifren en robar.

Dintre de Barcelona
hi ha molts caragirats,
vils traïdors a la pàtria
i espies declarats.
S'han fet de policia;
qui ho hauria pensat!
Fan més mal que els francesos
amb son obrar malvat.

Ai, maleïda França!
Te n'has de recordar,
del mal que has fet a Espanya!
Nos la tens de pagar!

Francina Gili

La carta


Ja feia més d’un mes de la mort de la mare i el propietari del pis ens apremiava perquè el deixéssim lliure. Remoure totes les seves coses em trasbalsava extremadament, em feia sentir incòmode, com si li estigués prenent la seva intimitat, però no podia llençar-ho tot sense mirar que no hi hagués quelcom que calgués conservar.
La feina se’m feia feixuga, un munt de records suraven damunt de tota aquella paperassa, i és que la mare ho guardava tot, des de la “cartilla de racionament” fins a una factura de la modista de ves a saber quin vestit.
Ja m’havia donat per vençuda i estava decidida a tancar els ulls i llençar-ho tot a la bassa, quan un sobre engroguit pel temps em va cridar l’atenció; semblava una carta molt antiga. La meva curiositat em va fer aturar la feina i, amb tot el respecte del que n’era capaç, em vaig dedicar a la seva lectura.



Vielha, 18 d’agost de 1883

Estimada Remei,

Suposo que el pare ja et deu haver fet arribar la notícia de la meva estada a muntanya per ordres estrictes del Dr. Canals, que la va creure oportuna per refer-me de la debilitat que m’ha deixat el darrer refredat de l’hivern.
Tot i que la fonda on estem hospedats es d’allò més acollidora, i la mestressa, malgrat el seu poc refinament, es desviu en atencions a la meva persona, jo no puc deixar de pensar en les tardes de costura a casa teva, les lectures de la nostra estimada Roser, i les passejades pel jardí de Sarrià, sense oblidar les nits operístiques a la llotja del papà.
Els dies aquí passen molt lents i avorrits, et trobo molt a faltar. Aquest diumenge passat, però, va succeir un fet que em va alegrar d’allò més. Com que era la festa de la Mare de Déu, ens van aconsellar fer una visita al santuari de Montgarri.
La Verge ens va obsequiar amb un sol esplèndid i un airet un xic fresquet, tots els hostes de la fonda ens van acompanyar encara que no més una altra noia, que també està convalescent, i jo, vam ser les úniques que no vam fer el camí a peu; així com tots els altres van deixar les cavalleries al Pla de Beret, ella i jo continuàrem tot el trajecte dalt del carro que duia l’avituallament per la festa i el dinar.
No tinc paraules dignes del paisatge que, a mesura que anàvem fent camí, s’obria als nostres ulls. Creu-me estimada, ni les flors més oloroses del teu romàntic jardí, ni els arbres més bonics del Tibidabo es poden comparar a tot el que veia. Prats d’un verd exuberant, rierols que cantaven alegrement a les nostres oïdes, fins i tot vàrem trobar, ja passat ben bé més de mig camí, una casa de pagès on poder fer un mos per recuperar forces. Un cel blau com mai havia vist eixamplava els meus delicats pulmons.
Ja quan érem al punt del migdia unes campanes no gaire llunyanes ens anunciaren l’àngelus i que arribàvem a destí; allà lluny, just a tocar del rierol i al mig d’un pla, vàrem descobrir el petit santuari de Montgarri.
Després de tot el que t’he explicat ja deus estar pensant que res millor em podia succeir en un dia tant especial, però res més lluny de la veritat. En aquell indret tant apartat vàrem conèixer un sacerdot molt peculiar i excepcional, també molt conegut per la gent de lletra, i que en acabar de cantar els goigs de la Mare de Déu, ens va obsequiar amb una lectura poètica dedicada a aquelles valls.
De llavors ençà, la meva visió d’aquelles terres no ha estat la mateixa, és com si, tot i el meu cansament habitual, una força desconeguda hagués nascut dins meu, i com si la por a la foscor s’hagués allunyat per sempre.
El Dr. Canals diu que he de prollongar encara més les meva estada aquí, i és per això que et demanaria, ja que a mi em serà del tot impossible, que assistissis a la conferència que llegirà aquest mossèn a la sala d’actes d’una societat que es troba al carrer de Paradís.
Espero que m’enviïs les teves impressions al respecte, i em confirmis, si així t’ho sembla, la favorable impressió que a mi em va fer.
Transmet les meves salutacions a la teva estimada mare, i les més sinceres expressions a tots vosaltres.

Cordialment

Lluïsa Ros


En acabar de llegir m’en vaig adonar que un full havia quedat amagat dins un sobre. Era un recordatori de la Lluïsa, que morí el 7 de març de 1884, just el mateix dia que Jacint Verdaguer pronunciava la seva conferència al CEC.
Però qui era aquella Remei a qui anava dirigida la carta? I sobre tot, qui era la que signava? Malgrat dir-se com jo, cap més similitud existita entre les dues; la meva família mai havia tingut una posició benestant i, segons el pare, m’havien posat el nom de Lluïsa a gust de la meva padrina però era un nom que no duia ningú de la família.
Tot un món ple d’enigmes s’obrí davant meu, vaig tancar el pis de la mare i d’aleshores ençà no he pogut deixar d’investigar

Maria Aguadé