dimecres, 4 de març de 2009

ESCOLA DE LA DONA (125 anys)

Dins el vestíbul
t'acull un tro de reina,
ets benvinguda
a un món ple de saviesa.
Ous i farina,
les mans es fan més útils.
Roba i tisores,
els dits es fan més ràpids.
Pinzells i llapis,
els ulls es fan més hàbils.
Ritmes i notes,
l'oïda es fa més dòcil.
Mots i sintaxi,
la ment es fa més àgil.
Companyonia,
la vida es fa més fàcil.


M. Carme Juan

VÍDEO: "BALUARDS I CARRERS" - Maribel Rafel

Contes a la vora del "Blog"
- El Carrer dels Petons - Capítols III IV i V -
· Del carrer dels Vidriers fins al d’Avinyó
· El baluard de Sant Ramon, de Sant Francesc, del Vent i de les Puces.



Maribel Rafel

Calendari del mes de febrer - Maribel Rafel

dimarts, 3 de març de 2009

Cançons dels sis primers capítols

"Aquesta remor" Miquel Martí i Pol - Ramon Muntaner

Dedicada al comte d'Espanya: "El comte va crear un sistema que li va permetre de dominar Barcelona per la via d'infondre inseguretat, desconfiança i por als cors de la gent." El carrer del Petons

"Mariner de terra endins" J. Bastons - Els pescadors de l'Escala

Ens fa pensar en el primer cop que el Miquel va veure el mar: "Però el que per a mi va significar la visió més corprenendora i majestuosa -ho recordo perfectament- va ser veure el mar per primera vegada. Em va semblar que em trobava davant d'un estany infinit que s'estenia, pla i compacte al principi, cap a un espai cada cop més obert, més resplendent i difús. El dia era clar, i la blavor del mar i del cel, neta, gairebé enlluernadora." El carrer dels Petons

VEUS DE JOGLAR A LA VORA DEL BLOG

La Rosa Vila és la "trobadora" de l'assignatura perquè ens explica les històries en vers. És bonic llegir els seus poemes, però encara ho és més sentir-los quan els recita. Aleshores sí que, a la vora del blog, és com si veus de joglars ens contessin històries.

Capítol III

Des del seu poble

contemplant la natura,
ara recordava
els anys a Barcelona
per sempre inoblidables.

Poc es pensava
aquell noiet del poble
que la dispesa
on ara s’hostatjava
seria destruïda.

Ara a la força
la gent desallotjaven.
Alguns ploraven,
altres es lamentaven.
Tot el carrer frisava.

El capità era
el que tot ho movia
doncs pretenia
enderrocar edificis
per satisfer els seus capricis

Ja s’aposenta
a Sant Pau del Camp ara.
És des d’aquesta
que de les salvatjades,
aviat s’assabenta.

La seva estada
li permeté conèixer
tota la Rambla,
palaus, convents, teatre,
muralles i Drassanes.

Montjuïc veia,
el castell i muntanya.
La imatge nova
d’un mar blau, net i enorme
per primera vegada





CAPÌTOL IV
El forn del carrer Fonollar


No gaires dies
en aquella dispesa
es va quedar.

En un forn el llogaren,
d’aprenent l’agafaren
a canvi de menjar i dormir.
Esclavitzat estava
fins que aprengué l’ofici
i aviat de lleure gaudí.

Amics féu de seguida
quan ingressar en la fleca.
Eren Cisco, Lluís i Pep.
Entre saques dormia
i una sola obertura
el comunicava amb el món.

Ara bé recordava
aquella cantarella
del sereno en nits de tardor.
Alguns tocs de campanes,
que al poble el transportaven,
també crits d’algun presoner.

Era aquella vesprada
quan semblà que sentia
que els laments, els gemecs i crits
d'aquells sons que arribaven,
més punyent el to era
que d’altres dies, diferent.

El motiu ignorava.
Aviat va saber-ho.
Era aquell fatídic canó
que la fi anunciava
i el terror començava.
No s’ho podia imaginar.

Rosa Vila

Retalls d'història - Diari de Barcelona "El Brusi"

"Aquell mateix dia, per tota la ciutat -i també a través d'El Brusi- es va tornar a difondre una altra proclama dictada pel comte:" El carrer dels Petons

El Brusi és el nom de la publicació periòdica fundada a Barcelona l'1 d'octubre de 1792 i que amb algunes interrupcions va seguir essent publicada fins la dècada dels noranta del segle XIX. Va ésser durant mols anys el diari més antic de la premsa continental europea.

Evolució

A finals del segle XVIII i principis del XIX en les pàgines del diari s'hi va recollir la polèmica sobre l'ortografia i gramàtica catalana entre els lectors de la publicació.
Després de la guerra del francès, el 6 de juny de 1814, el Diari de Barcelona va ser concedit a Antoni Brusi i en anys posteriors administrat per familiars seus motiu pel qual se l'anomenà popularment durant anys "El Brusi".
Molts escriptors catalans van escriure-hi, entre ells Joan Maragall.

M. Teresa Alonso

EL CARRER DELS PETONS-Capítol IV - ELS SONS



Quan torno a la vall, abraçada per aquelles gegantines muntanyes, comencen a arribar-me tots els records, i no aquells, que potser van canviar la meva vida o la dels meus companys, no els que ens havien fet vetllar a la llum d’una menuda espelma tota la nit, fins que entrava el primer raig de claror, no.

El record més ben desat al calaix del meu inconscient i que jo mai obria, era el so rogallós i desafinat de les velles campanes, aixoplugades per un campanar, més vell encara, que havia resistit el pas del temps, muts i fidels testimonis de tants malsons que havia viscut el poble.

Malgrat tot, m’agradava despertar-me de nit, escoltar els quarts i endevinar: "de quina hora"? M'ajudava, però, quan clarejava i el xiuxiueig dels ocells m'anunciava que ja eren al voltant de les sis, (ells mai cantaven de nit), poques vegades m’equivocava.

Van enterrar el campanar i les poques cases que quedaven del poble i amb ells tots els records, sentiments i emocions, però si alguna vegada passes pel camí del revolt, si pares be l’orella i escoltes amb molta atenció, sentiràs alguna cosa que potser no sabràs definir. És ell, és el so rogallós i desafinat que et dóna la benvinguda, però no ho expliquis, perquè molta gent no s’ho creurà.


Jossie Casanovas


Haikú - "El carrer dels Petons"

Què sentia el Miquel de la dispesa estant

Tocs de campanes
les veus de sentinelles
tocs de cornetes
espinguet de trompetes
crits de presidiaris

Pere Clarimon

COMENÇAVEN A ARRIBAR-ME ELS SONS


Algunes vegades a les primeries de l'estiu pujava al terrat de casa, allí estesa a terra amb el ulls tancats m'arribaven sons que dins del pis amb les finestres obertes no percebia: el so molt esmorteït del trànsit, els sorolls d'obres d'alguna reforma o reparació, les veus d'uns veïns parlant, la gatzara d'una colla de nens o joves que passejaven pel carrer, el fragor d'un helicòpter sobrevolant la ciutat, els crits de les gavines... Però el so que més em feia somiar, gairebé viatjar amb la fantasia, era la botzina llunyana de les naus. Em traslladava a llocs exòtics, fora del temps. Paratges on poder viure aventures i conèixer gent estrafolària. Indrets més propis de la literatura que de la realitat. Hi transcorria uns moments en els quals deixava de sentir tots els sons que seguien surant l'aire.

Laura Trovo

EL CARRER DELS PETONS


Text inspirat en el Capítol IV: "Els sons que sentia en Miquel en la nit misteriosa."

EL SERENO

En el silenci misteriós de les nits d´infantesa les pors a les ombres projectades per una làmpada penjada al bell mig del llarg corredor de casa, desfermaven la meva esporuguida imaginació, negant-me la son necessària per llevar aquelles pors. Per acabar-ho d´adobar els sorolls que traspuaven per les parets igual com ho fa l´aigua del càntir a l´estiu, feien irreconciliables la son amb la poruga persona que jeia al llit. Esperava amb frisança l´únic so que aconseguiria abatre les meves parpelles que tan aferrissadament es negaven a tancar-se: la veu del sereno.
Les campanes de Santa Madrona m´anunciaven que ja era a prop el so tan desitjat, unes lleugeres passes s´aturaven davant la porta metàl•lica ( vivíem a la planta baixa ), i com si d´un repertori musical es tractés, tres cops segurs, forts, celestials, acompanyats de una veu vellutada cantava. ” Les deu han tocat, la nit calma i la porta ben fermada ”.Tot just acabats aquest mots s´ajupia per comprovar si la porta s´alçava per donar fe de la seva gestió, aleshores per concloure la seva tasca amb to greu deia: “ Passeu bona nit "
Per Nadal, com era costum, els repartidors, els “ urbanos “, l´escombriarire, el sereno i un llarg etc. passaven les postals del seu ofici porta per porta cercant una propina per fer més dolces les festes (llavors no hi havia paga extra per Nadal ). Com que els pares coneixien la meva admiració per la figura del sereno aquesta tasca la deixaven a les meves mans.Jo em sentia feliç i cofoia de poder fer-li un petit regal a canvi de les tranquil•les nits que ell em feia passar. M´empolainava tal i com ho faria si del meu príncep blau es tractés, i sortia a la porta per demostrar-li tota la tendresa, admiració i devoció que sentia pel seu noble i dur ofici.

Montserrat Subirà

Descripció d'una cosa menuda (haikús encadenats)

ELS PETITS FÒSSILS

Els petits fòssils
trobats a la muntanya,
ratllats i grisos,
són les petxines
que fa mils d'anys vivien
a Catalunya.
A mi m'encisen
perquè un secret amaguen
de mar i vida.


Magda Simon

EL SO D'UNA CAMPANA

Era un matí de diumenge. Passejant pel Parc de la Ciutadella, entre el brogit de fons de la ciutat sentia el so d'una campana que cridava a missa els feligresos i els records sorgiren a carrera feta.
Un 7 de maig de 1945 el so de la campana de l'escola sonava sense parar. Totes érem a la classe ja feia estona i seguia tocant. De sobte entraren la directora, Mme. Llisterry, acompanyada de Mr. Ernest dient: "La guerra s'ha acabat! Tothom al pati d'aquí deu minuts" Quin guirigall es va organitzar!
La alegria s'apoderà de totes nosaltres, una nena francesa plorava, el seu pare era a la guerra. Totes arrenglerades en fila de dos, com era costum en aquella època, baixarem al pati. Era ple de gom a gom, professors, alumnes, personal de l'escola i la directora.
Quan s'aconseguí el silenci va començar a sonar un himne, prohibit en aquell temps pel govern espanyol, que tots seguirem emocionats:"La Marseillaise". Després crits de " Vive la France".
L'himne, que va sentir-se des de fora de l'escola, va fer que a la hora de la sortida, la policia fos present en el vestíbul, però la directora que tenia una figura que imposava els va dir:" Aquí dins és França. Fora!

Carme Codorniu

UN VENT ESFEREÏDOR


De matinada començaven arribar-me els sons ... d’allò que ja vÈiem a venir. Havia estat un dia molt rúfol, ple de núvols negres i amenaçadors que corrien d’una banda a l’altra esverats, com si no sabessin on anar. Aquella nit vàrem sopar molt de pressa i vam marxar cap al llit, com si d’aquesta manera poguéssim aturar allò que ens venia a sobre. Em van despertar unes rascades a la porta del darrere acompanyades d’uns gemecs llastimosos; era el pobre gos que amb les orelles moixes i la cua entre les potes em demanava aixopluc per una nit. Quan li vaig obrir la porta, va córrer a amagar-se sota el banc de fusta de la cuina. De cop i volta, aquells núvols panxuts del dia abans van decidir buidar tot allò que portaven a sobre dels nostres caps. Quin aiguat! El soroll era ensordidor, semblava que caigués pedra i no aigua, va durar ben bé mitja hora i va parar de cop. Al cap d’una estona, petita, vaig adonar-me que a la casa semblava que hi hagués música, desafinada, però música; el vent s’esmunyia per les escletxes xiuxiuejant i feia bategar els batents de les finestres cada vegada més fort. Jo, encuriosida, vaig enganxar el nas al vidre de la finestra i aguantant la respiració, escoltava tot aquell terrabastall que es produïa davant meu. Les branques dels arbres estaven desconsolades, embogides, anaven d’un cantó a l’altre com si demanessin ajuda; els gossos, emporuguits, s’amagaven als llindars de les portes fets una bola i, amb les potes del davant és tapaven els morros. Les botges, que vés a saber d'on venien, rodolaven pels carrers totes cofoies, sabien que ningú sortiria a agafar-les per socarrimar els porcs el dia de la matança. Per acabar-ho d’adobar, només una bombeta anèmica il·luminava el carrer. De sobte, veig al gos que sortia corrents de la cuina i s’amagava darrera del sofà, pobre, es veu que va caure de la xemeneia un bocí d’estalzí negre, i ell que ja estava molt susceptible, va sortir cames ajudeu-me. De casa estant es podien sentir els crits d'angoixa d'algun animal presoner.

Gina Porta

SARDANES A LA PLAÇA

Quan vaig arribar, la cridòria que onejava per la plaça, seguia els camins inexplicables de qualsevol aglomeració humana, esquinçada de sobte per l'estrident escalada d'algun fiscorn, el breu cant d'una tenora, o la sordina gairebé inaudible del flabiol. Els músics semblaven afinar el to però en realitat obraven moguts per un impuls, com si volguessin justificar d'alguna manera l'estona de descans esbravant l'instrument. Els dansaires s'entretenien alegrement, i de tant en tant, ullaven la cobla, cercant algun indici que preludiés la continuació de la ballada, però els músics romanien immutables, respectant un tempo inspirat per algú o per la sàvia tradició. De fet, tot en aquella plaça semblava obeir un cerimonial preestablert que demanava omplir cada moment de la forma més adient i aquell exigia desordre. Hi havia converses, crits, rialles, infants que s'empaitaven joganers i roba per terra. Tot d'una, els músics decidiren donar per acabada la pausa i ocuparen parsimoniosament els seients, col·locaren llurs partitures i prengueren l'instrument corresponent. La tímida refiladissa del flabiol llançà a l'aire la primera crida a l'ordre, apagà la remor i donà pas a l'esclat de la més bella entre totes les que es fan i es desfan. De mica en mica, tot retrobà el seu lloc i al so de l'airosa dansa, el conjunt de rotllanes endreçà el batec d'aquella plaça festiva.

Francina Gili

LA MERLA


Estic acompanyada perquè m'embolcalla una amorosa solitud, sols sento el silenci. Ha fet un dia rúfol, fred amenaçant una pluja que no ha arribat.
La tarda, una mica entelada, mostrava un cel sense núvols, llis, com si una fina tela de blau bàsaltic el cobrís. Llegint i gaudint d'aquest escrits, que m'acompanyen, i del vent de la imaginació que infla les veles del pensaments , plens d'emocions , situacions incertes, contes i cançons màgiques que em recorden moments subtils de meva infantesa. De sobte l'encanteri es trenca i sento cada vegada més fort els aguts i refilats sons del cant melòdic de la meva hostessa preferida que m'acompanya tot l'any ,hivern i estiu, ella és la merla, la mestressa del meu jardí. Cautelosament el meu esguard es dirigeix al lloc on sempre li deixo trossets de pa i que ella agraïda els assaboreix. El seu cant m'avisa que la tarda comença a esmunyir-se com una delicada teranyina, i el capvespre està apunt d'arribar. Amb el seu vestit bru amb esquitxos negres ,camina i salta a batzegades , s'atansa a la vora de la terra humida i amb el seu bec groc i lluent picoteja i busca els cucs que la terra amaga ,deixant un furgall, i escampant sense mirar la terra per tot el voltant. Un sisè sentit l'avisa que l'estic observant, davant del perill aixeca la cua i comença a volar enlairant-se a la branca més alta de la magnoliera que melindrosa se la mira oferint-li el seu aixopluc.


Raimunda Pàmpols

ELS SONS D'UN MALSON





Vaig encendre tots els llums de l’habitació, vaig obrir el balcó de bat a bat i em vaig quedar allà, a l’aguait, vigilant. Un soroll estrepitós i intermitent em mantenia en suspens. Era una barreja d’eco, terratrèmol, tronada fonda, tot tremolava. Era difícil concretar d’on provenia i quines eren les causes. Un estol d’ocells formant un grup molt compacte s’apropava al balcó, com si em volgués donar la benvinguda, alhora que amb els seus xisclets s’afegia a aquells sorolls ensordidors. El terrabastall seguia, i com una maquinària en cadena, els lladrucs dels gossos contagiaven la resta d’animalons: bestiar, animals domèstics i feréstecs, despertant-los del seu plàcid son i s’afegien a la representació. Pel carrer, ni una sola ànima donava senyals de vida. Jo era l’únic espectador d’aquest espectacle esborronador, únic testimoni d’un fet insòlit.
De sobte el repicament de les campanes del poble, em despertà d’aquell malson. Amb un esverament inusitat em vaig vestir amb una revolada i en un obrir i tancar d’ulls em vaig incorporar a la rutina diària.

dilluns, 2 de març de 2009

UN ANTIC QUADERN


Havia vingut a passar uns quants dies a Nargó, el seu poble natal . La seva feina com a professor de literatura en un institut a Barcelona, demanava de tant en tant un canvi, i res millor que passar uns dies a Nargó i gaudir del paisatge que li era tan familiar.
Però en realitat, la seva vinguda tenia un altre raó. Feia temps que tenia fet un esborrany, relacionat amb el món dels raiers, no podia acabar l'escrit per falta d'informació. En assabentar-se que en el poble quedaven supervivents d'aquesta antiga i dura feina, se li va acudir de venir per trobar-se amb aquestes persones i per sort aquest matí ja havia tingut una agradable reunió amb ells; aquest veterans raiers sí que tenien coses per explicar.
Va venir també una dona que li va donar un antic quadern. Va dir: "Vostè a qui li agraden tant les coses del nostre país i les històries del passat, segur que voldrà revisar un dietari d'un avantpassat de la família, qui sap, poden haver-hi coses interessants."

I ara estava assegut amb l'antic quadern entre mans, havia llegit gran part del manuscrit i quan més s'avançava, més s'adonava que això no era un simple dietari, totes les respostes de les seves preguntes estaven aquí. Parlava del ferotge personatge "el Comte d'Espanya", donava tot de respostes sobre preguntes d'aquella època fosca, molt complexa i poc conneguda.V a compendre de seguida que aquí havia una història per contar, només calia corregir-ho i editar-ho, quan més aviat millor.

Corry Kaslander