dimarts, 3 de març de 2009

VEUS DE JOGLAR A LA VORA DEL BLOG

La Rosa Vila és la "trobadora" de l'assignatura perquè ens explica les històries en vers. És bonic llegir els seus poemes, però encara ho és més sentir-los quan els recita. Aleshores sí que, a la vora del blog, és com si veus de joglars ens contessin històries.

Capítol III

Des del seu poble

contemplant la natura,
ara recordava
els anys a Barcelona
per sempre inoblidables.

Poc es pensava
aquell noiet del poble
que la dispesa
on ara s’hostatjava
seria destruïda.

Ara a la força
la gent desallotjaven.
Alguns ploraven,
altres es lamentaven.
Tot el carrer frisava.

El capità era
el que tot ho movia
doncs pretenia
enderrocar edificis
per satisfer els seus capricis

Ja s’aposenta
a Sant Pau del Camp ara.
És des d’aquesta
que de les salvatjades,
aviat s’assabenta.

La seva estada
li permeté conèixer
tota la Rambla,
palaus, convents, teatre,
muralles i Drassanes.

Montjuïc veia,
el castell i muntanya.
La imatge nova
d’un mar blau, net i enorme
per primera vegada





CAPÌTOL IV
El forn del carrer Fonollar


No gaires dies
en aquella dispesa
es va quedar.

En un forn el llogaren,
d’aprenent l’agafaren
a canvi de menjar i dormir.
Esclavitzat estava
fins que aprengué l’ofici
i aviat de lleure gaudí.

Amics féu de seguida
quan ingressar en la fleca.
Eren Cisco, Lluís i Pep.
Entre saques dormia
i una sola obertura
el comunicava amb el món.

Ara bé recordava
aquella cantarella
del sereno en nits de tardor.
Alguns tocs de campanes,
que al poble el transportaven,
també crits d’algun presoner.

Era aquella vesprada
quan semblà que sentia
que els laments, els gemecs i crits
d'aquells sons que arribaven,
més punyent el to era
que d’altres dies, diferent.

El motiu ignorava.
Aviat va saber-ho.
Era aquell fatídic canó
que la fi anunciava
i el terror començava.
No s’ho podia imaginar.

Rosa Vila