dimarts, 3 de març de 2009

SARDANES A LA PLAÇA

Quan vaig arribar, la cridòria que onejava per la plaça, seguia els camins inexplicables de qualsevol aglomeració humana, esquinçada de sobte per l'estrident escalada d'algun fiscorn, el breu cant d'una tenora, o la sordina gairebé inaudible del flabiol. Els músics semblaven afinar el to però en realitat obraven moguts per un impuls, com si volguessin justificar d'alguna manera l'estona de descans esbravant l'instrument. Els dansaires s'entretenien alegrement, i de tant en tant, ullaven la cobla, cercant algun indici que preludiés la continuació de la ballada, però els músics romanien immutables, respectant un tempo inspirat per algú o per la sàvia tradició. De fet, tot en aquella plaça semblava obeir un cerimonial preestablert que demanava omplir cada moment de la forma més adient i aquell exigia desordre. Hi havia converses, crits, rialles, infants que s'empaitaven joganers i roba per terra. Tot d'una, els músics decidiren donar per acabada la pausa i ocuparen parsimoniosament els seients, col·locaren llurs partitures i prengueren l'instrument corresponent. La tímida refiladissa del flabiol llançà a l'aire la primera crida a l'ordre, apagà la remor i donà pas a l'esclat de la més bella entre totes les que es fan i es desfan. De mica en mica, tot retrobà el seu lloc i al so de l'airosa dansa, el conjunt de rotllanes endreçà el batec d'aquella plaça festiva.

Francina Gili