El carrer dels malsons
M'he despertat tot entresuat, amb un mal de cap intens. En vénen a la memòria imatges inconnexes, llocs estranys, gent que no conec. Ha estat un malson, tinc l'estómac encongit i una sensació d'angoixa inexplicable.
Em dutxo i després d'un cafè, el meu cap comença a aclarir-se. Les visions nocturnes es van lligant.
Recordo que jo era jo, però no amb el mateix nom. Vestia una mena de roba estranya, com d'una altre època. En lloc del meu despatx, em trobava en una volta fosca i humida. Tenia entre les mans una massa enganxifosa i l'anava pastant. Al meu cantó , un noi grossot apilava els trossos que jo li donava i els posava al forn. El noi es deia Cisco i estava molt esverat.No parava de parlar sobre el perill que corríem. Semblava evident que ens enxamparien en qualsevol moment.
M'explicava com la passada nit, el comte d'Espanya havia fet penjar a tres ciutadans només perquè varen criticar la seva dèria per perseguir revolucionaris.
Recordo que tot d'una es va obrir la porta i varen entrar uns oficials enfurismats que cridaven ; "a por ellos, son los revolucionarios!"
A partir d'aquí , les imatges es fan confuses, només recordo passar molt fred i gana, els plors del Cisco i la sensació esgarrifosa d'un perill irreversible.
De sobte, el soroll de la ràdio em torna a la realitat. Faig tard. Surto de casa, agafo el cotxe. En el primer semàfor vermell, practico la dispersió mental; penso en les bajanades que he somiat. Jo, revolucionari, que sóc tan acollonit!.
"No sé pas d'on he tret aquesta història tan fosca i opressiva". Respiro tranquil, som al segle XXI, en temps de democràcia. Ens beneficiem d'un govern autònom, gaudim del respecte i l'admiració dels nostres veïns, la nostra llengua es parla en tots els àmbits de la vida quotidiana. De fet, hem avançat tant que tenim un president de la Generalitat andalús encaboriat en assolir la qualitat lingüística pròpia de l'honorable càrrec. D'això se'n diu progrés històric!
Lídia Bardina
Em dutxo i després d'un cafè, el meu cap comença a aclarir-se. Les visions nocturnes es van lligant.
Recordo que jo era jo, però no amb el mateix nom. Vestia una mena de roba estranya, com d'una altre època. En lloc del meu despatx, em trobava en una volta fosca i humida. Tenia entre les mans una massa enganxifosa i l'anava pastant. Al meu cantó , un noi grossot apilava els trossos que jo li donava i els posava al forn. El noi es deia Cisco i estava molt esverat.No parava de parlar sobre el perill que corríem. Semblava evident que ens enxamparien en qualsevol moment.
M'explicava com la passada nit, el comte d'Espanya havia fet penjar a tres ciutadans només perquè varen criticar la seva dèria per perseguir revolucionaris.
Recordo que tot d'una es va obrir la porta i varen entrar uns oficials enfurismats que cridaven ; "a por ellos, son los revolucionarios!"
A partir d'aquí , les imatges es fan confuses, només recordo passar molt fred i gana, els plors del Cisco i la sensació esgarrifosa d'un perill irreversible.
De sobte, el soroll de la ràdio em torna a la realitat. Faig tard. Surto de casa, agafo el cotxe. En el primer semàfor vermell, practico la dispersió mental; penso en les bajanades que he somiat. Jo, revolucionari, que sóc tan acollonit!.
"No sé pas d'on he tret aquesta història tan fosca i opressiva". Respiro tranquil, som al segle XXI, en temps de democràcia. Ens beneficiem d'un govern autònom, gaudim del respecte i l'admiració dels nostres veïns, la nostra llengua es parla en tots els àmbits de la vida quotidiana. De fet, hem avançat tant que tenim un president de la Generalitat andalús encaboriat en assolir la qualitat lingüística pròpia de l'honorable càrrec. D'això se'n diu progrés històric!
Lídia Bardina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada