dimecres, 21 de gener de 2009

Què ens diria Verdaguer?

Fruit del temps que em va tocar viure va ser la injustícia que vaig haver de patir en la meva carn, mes mai en el meu esperit, que va mantenir tota la frescor de la llum que sentia cada cop amb més intensitat dins meu. Les paraules que volien ferir aquell pobre clergue i que varen convèncer a tantes ments obscures de les meves febleses, tan sols van aconseguir que la claretat del meu camí fos el bàlsam fresc que cellés les meves nafres terrenals i pogués arribar net, nu, lliure, a la veritable vida, a l’estat eteri on la saviesa és un do, i la bondat l’eina per guiar a tots vosaltres que tant estimo.
Aquí vaig ser calumniat, maltractat, privat de l’amor d’home, aquí vaig patir, vaig plorar, vaig cridar. Que errat que estava! Gràcies hauria hagut de dar a tots els que amb les seves emmetzinades paraules van llaurar el meu camí; no només els perdono, sinó que els beneeixo, ells, que creien que amb l’eucaristia que oferien a Déu aconseguien el Cel.
Al Cel és amb amor que s’hi arriba, amor a la Terra, a la gent, a les paraules, també escrivint podem arribar a Déu. Quin ofici més agraït el que ens permet compartir el nostre jo més íntim, aquell que materialitza els sentiments, art sublim de donar amor, de despullar el nostre esperit; i és veritat que aquesta nuesa ens deixa desprotegits davant les ànimes fosques de la de la incomprensió, però també lliures de la feixuga càrrega de la incultura.

Maria Aguadé