diumenge, 22 de febrer de 2009

TRENC D'ALBA


Abans m'agradava treure el cap per la finestra al matí sols llevar-me, assaboria aquells moments dolços que em regalava abans de començar les corredisses per anar a la feina. Em delia per experimentar la fresqueta del matí, els sorolls envellutats i escoltar el silenci, perquè tots dormien i la ciutat també.
Pels vidres clars de la finestra contemplava com el dia s'anava despertant, les primeres guspires de llum, poc a poc de puntetes, teixien els colors de què es vestiria; dies clars plens d'or i d'alegria, dies ennuvolats plens de melangia... Núvols que anaven esquinçant el cel de filigranes i bombolles de cotó, núvols que a vegades deixaven caure l'aigua escampant una melodia rítmica i insistent tot repicant l'àmbit de la finestra... dies de poesia.
M'embaladia seguir la seva música tímida al començament i com anava agafant força, les gotes lluïen descompostes en mil colors quan lliscaven airoses per les fulles dels arbres i de les flors acaronant-les, donant un toc de màgia i de bellesa. De sobte m'adonava que el temps d'esbarjo s'havia acabat, havia de córrer cap a la feina... però una onada d'emocions surava profundament dins meu.

Raimunda Pàmpols

2 comentaris:

msp-narracions.blogspot.com ha dit...

Raimunda,
m'ha agradat molt el teu escrit, tan farcit d'imatges poètiques.Que bonic contemplar el dia quan es desperta,oi?
Magda Simon

msp-narracions.blogspot.com ha dit...

Hola Raimunda,
m'ha agradat molt el teu escrit tan farcit d'imatges poètiques. Que bonic veure com es desperta el dia, oi?
Magda