diumenge, 22 de febrer de 2009

PAISATGE NOCTURN

Abans d’anar a dormir, m’agradava treure el cap per la finestra de la sala i contemplar tota la majestuositat de la plana sota el misteri de la nit. Podia veure en primer terme la pau somorta de cases i carrerons, interrompuda tan sols per les clarors sobtades d’algun vehicle tardà. Poble enllà, endevinava la línia de la carretera encara transitada, acomplint la perenne tasca d’enllaçar poblacions a dreta i esquerra del mapa, i més avall, una munió de llogarrets escampant llumenetes arreu. En la llunyania, una resplendor difosa m’indicava la situació de la capital de la comarca, emmarcada per un rengle de turons que assenyalaven els límits de la plana. En la foscor, arbres i muntanyes resultaven ombres inquietants suggeridores de mil fantasies que l’endemà es convertien en indrets familiars i propers. A l’esquerra, intuïa la bullanga de cases i urbanitzacions costaneres i fins i tot podia percebre l’aroma humida i salobre de la mar; i a la dreta l’imponent silueta dels cims retallats en negre semblava expandir una alenada d’aire pirinenc. Desprès, alçava la mirada per fruir de la grandesa d’un altre mar, aquell cel únic, immens, guarnit amb estels rutilants presidit per la deessa lluna, que allà dalt semblava vigilar tot aquell bé de Déu d’humanitat.
Badoquejar, admirar aquell meravellós paisatge m’asserenava l’esperit, però, de vegades també ho aconseguia d’una manera ben senzilla, tan sols fixant la mirada en algun objecte menut. Més d’un cop recordo haver-me quedat embadalida contemplant els sinuosos moviments de la flameta d’una espelma col·locada al damunt de la taula. M’admirava el miracle que representava aquella minsa llum, gairebé sorgida del no res, que semblava reclamar atenció; posseïa un poder hipnòtic que em tranquil·litzava. Em feia pensar en el valor de certes coses aparentment insignificants i qui sap si, d’una manera inconscient, la meva ment ho associava a fets ocorreguts durant el dia.

Francina Gili