diumenge, 22 de febrer de 2009

Descripció d'un paratge. Capítol I

En el segon paràgraf del capítol I l’autor fa una descripció d’un paratge de grans dimensions. Fes una descripció d’un paratge seguint l’esquema del llibre.

MIRANT EL CEL

Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Tots els llums apagats. Tot en silenci. Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer; tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien en ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts, em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des del cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat; però jo ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat

Carme Codorniu



CAMÍ DE L'EXILI

El camí s’endinsava en el bosc tot vorejant el petit rierol que baixava de la coma duent l’aigua clara del desglaç tot sorollós i cridaner, formant petites rescloses on es reflectia la carena encara enfarinada d’un hivern massa llarg, com un presagi.
Feia dos dies que havíem sortit de la ciutat cap a un destí incert, per fugir d’aquells tres anys d’infern, d’angoixes i de plors.
La marxa muntanya amunt era lenta i feixuga, en part pel fet que érem gent poc avesada als camins costaruts del Pirineu i en part pel cansament i el desànim que les nostres ànimes duien per vagatge. Tots els nostres somnis de llibertat s’havien fos de cop i volta i ens havíem trobat en un país trencat, on molts dels nostres amics havien desaparegut per sempre, deixant-nos orfes de tants sentiments i il·lusions.
A poc a poc anàvem deixant enrere tot allò que un dia vam estimar, i la silueta de les muntanyes del país veí s’anava apropant com el llindar del no-res. Mentre caminava, els records tendres de la meva infantesa m’alleugerien el pes de la tristor, la pena de tot el que havia viscut i la impotència vers els que succeïa; el silenci es palpava i els rostres desdibuixats d’uns companys desconeguts no propiciaven la conversa, i menys encara l’amistat. Les cames no em responien a causa del cansament i un dolor intens m’oprimia el pit, impedint-me respirar, volia aturar-me però no era possible: havíem de creuar la frontera abans que claregés, i encara ens quedaven moltes hores de camí.
De sobte un pensament m’obsessionava, el meu objectiu era molt més important del que a primera vista semblava, ningú en sabia res dels documents que duia al damunt i que volia salvar al preu que fos.
Els papers no eren pas molts, però el que representaven eren els nostres drets, i això sí que pesava, aquells fulls escrits per uns homes que creien en un país lliure i sobirà, un país propi on viure en pau i harmonia, uns homes que havien donat la vida per defensar tot el que jo duia a la meva motxilla amb l’esperança que un dia els meus néts poguéssin tornar a lloc on pertanyien. Em calia protegir-los de les fogueres absurdes d’uns homes encara més absurds.
Aquells pensaments m’havien apartat de la monotonia i dificultat de la marxa, i un vent suau m’acaronava mentre la primera llum de l’alba feia clarejar els cors mig adormits; havíem traspassat aquella frontera que ens donava un alè d’esperança i la certesa que no tot s’havia perdut amb aquell malson de la guerra entre germans. Poc podíem imaginar llavors tot l’horror que encara ens tocaria viure.

Maria Aguadé