diumenge, 22 de febrer del 2009

TRENC D'ALBA


Abans m'agradava treure el cap per la finestra al matí sols llevar-me, assaboria aquells moments dolços que em regalava abans de començar les corredisses per anar a la feina. Em delia per experimentar la fresqueta del matí, els sorolls envellutats i escoltar el silenci, perquè tots dormien i la ciutat també.
Pels vidres clars de la finestra contemplava com el dia s'anava despertant, les primeres guspires de llum, poc a poc de puntetes, teixien els colors de què es vestiria; dies clars plens d'or i d'alegria, dies ennuvolats plens de melangia... Núvols que anaven esquinçant el cel de filigranes i bombolles de cotó, núvols que a vegades deixaven caure l'aigua escampant una melodia rítmica i insistent tot repicant l'àmbit de la finestra... dies de poesia.
M'embaladia seguir la seva música tímida al començament i com anava agafant força, les gotes lluïen descompostes en mil colors quan lliscaven airoses per les fulles dels arbres i de les flors acaronant-les, donant un toc de màgia i de bellesa. De sobte m'adonava que el temps d'esbarjo s'havia acabat, havia de córrer cap a la feina... però una onada d'emocions surava profundament dins meu.

Raimunda Pàmpols

2 comentaris:

Magda Simon Parés ha dit...

Raimunda,
m'ha agradat molt el teu escrit, tan farcit d'imatges poètiques.Que bonic contemplar el dia quan es desperta,oi?
Magda Simon

Magda Simon Parés ha dit...

Hola Raimunda,
m'ha agradat molt el teu escrit tan farcit d'imatges poètiques. Que bonic veure com es desperta el dia, oi?
Magda