En començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers m'han retornat tot d’una a la memòria uns anys de la meva infantesa.
La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar-ne als set, encara que això no vol dir ni molt menys que no hi tornés més, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors es van reduir a dos o tres mesos als estius.
Són les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten en llegir Pallars, raiers, etc.
Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estigués en regla”. Era com anar a l’estranger.
Aquells autocars portaven una plataforma a dalt per posar-hi les maletes, cosa que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.
Si desitgeu continuar llegint el text entreu al blog de la M. Dolors Figueras
La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar-ne als set, encara que això no vol dir ni molt menys que no hi tornés més, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors es van reduir a dos o tres mesos als estius.
Són les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten en llegir Pallars, raiers, etc.
Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estigués en regla”. Era com anar a l’estranger.
Aquells autocars portaven una plataforma a dalt per posar-hi les maletes, cosa que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.
Si desitgeu continuar llegint el text entreu al blog de la M. Dolors Figueras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada