ELS VESTITS ANIMATS

Una atmosfera de sorpresa i incredulitat impregnava l’ambient ja que un fet inconcebible apareixia davant nostre com una realitat habitual. Un aire i un brogit atreien lentament un grup de veïns que ,encuriosits, s'anaven apropant al lloc on s’havia originat l’incident.

Des de fora estant s’observava que la porta romania oberta i a l’interior, però a la vista de tots els veïns, cridava l’atenció un enorme trofeu exposat damunt un pedestal, una àguila guanyada en una cacera d’una manera innoble i vergonyosa, les conseqüències de la qual no havien de quedar impunes, al mateix temps que li conferien uns poders. De sobte, una música suau trencava el silenci i una resplendor fulgurant il·luminava els espais visibles. En aquest mateix moment i com per art d’encantament, l'àguila va començar a obrir les ales i simultàniament van anar apareixent uns vestits de diferents formes i colors movent-se i gesticulant en totes direccions. Això confirmava que la casa semblava habitada i tot funcionava com qualsevol altra.

Una de les persones expectants, intrigada per aquests temes, indagà, investigà i arribà a la conclusió, després de molt rumiar-s’ho, que la causa de tot plegat havia de raure en el fet que l’àguila havia xuclat l’alè de vida de les persones i les havia convertides tan sols en una carcassa sense voluntat pròpia. L’objectiu que perseguia l’animal era la venjança per la seva mort humiliant i amb traïdoria, ja que era una espècie protegida, i la matança havia ocorregut en unes circumstàncies misterioses i d’una manera cruel i denigrant.

Quan més expectació hi va haver, va ser en el moment que l’àguila recuperà la vida obrint les ales en senyal de victòria i tornà a gaudir de la seva llibertat, encara que per pocs moments, ja que ella no sabia que aquesta transformació era deguda a la recepció de l'acumulació d'alè que desprenia la gent que estaven abocats al llindar de la porta contemplant-ho. Però va durar poc la il·lusió, ja que l'encant va anar perdent força a mesura que la gent anava marxant. Un cop l'entrada buida, a l'interior tot va seguir com sempre, cadascú al seu lloc, com si res no hagués passat.

Rosa Vila

CONTE D'UNES SABATILLES

Heu experimentat mai el plaer de fer un regal a un amic sense esperar res a canvi?

Un cap de setmana vàrem convidar un amic a compartir una estada a Calonge on tenÍem allò que en diuen "una segona residència". Durant les moltes hores que vàrem passar xerrant, sobretot de maratons i d'altres curses de fons, el nostre amic manifestà que estava molt decebut dels seus resultats com a correrdor ja que mai no havia aconseguit guanyar una copa, ni que fos en el tercer lloc de la classificació.

Mentre jo seguia la conversa que tenien ell i el meu marit se m'acudí la bona pensada de regalar-li per al seu aniversari unes bones sabatilles de córrer, aviat compliria 35 anys, edat idònea per fer curses de fons.

I, dit i fet. Ja em tens de botiga en botiga d'esports buscant les millors sabatilles. Finalment un venedor m'aconsellà d'anar a un comerç de sabatilles difícils.
I, som-hi, cap allí hi falta gent!
-Vull unes sabatilles de córrer tan lleugeres i ràpides que permetin guanyar qualsevol cursa per llarga que sigui.
El dependent molt amable digué:
-Tinc el que li fa falta. Aquestes platejades són les millors, poden córrer tan vertiginosament que per aturar-les s'ha d'activar el fre que porten una estona abans d'arribar a la meta.
-Perfecte, ja me les pot embolicar, me les emporto.

En rebre-les, el nostre amic es mostrà molt satisfet i ens demanà d'anar a veure'l en la propera cursa. I, allí ens teniu, ben a prop de la meta esperant la seva arribada. Però, sorpresa! Sí, sí que arribà el primer, passà per davant nostre com una exhalació, però, ai las! El pobre s'oblidà d'activar el fre i passà de llarg de la meta com un cometa amb la cua platejada sense poder parar de córrer i córrer i córrer.

Carme Codorniu

Relats fantàstic: "La dringadissa de les liles"

La meva amiga està malalta, una melangia gegant li embolcalla l'ànima. No sé què fer per animar-la. He tingut notícies d'una botiga molt especial plena d'objectes inèdits i divertits. Així que un cop feta la pensada, me'n vaig a veure si puc trobar un enginyós regal que la sorprengui i que l'ajudi a sortir del seu atzucac.

En entrar a la botiga, una certa incredulitat m'envaeix. Tot és tan normal: setrills, plantes, coixins, paelles. Quan m'adreço a la dependenta m'aclareix que els objectes són corrents però els efectes extraordinaris. Hi ha plantes que així que es toquen, cada vegada es van fent més petites , tant, que es poden portar com a fermall per guarnir el vestit; o bé el setrill, que quan l'omplen difon olors fantàstiques i encisadores.

Però és una planta senzilla la que ara crida el meu esguard. Unes liles, plenes de raïms olorosos i translúcids -entre el vermell i el blau- on la llum hi passa acariciant-les. En acostar-me una dringadissa alegre ha sonat, quan me n'alluno aquest so s'atura i un silenci dolç envaeix l'estança. Aquest, aquest és l'objecte que jo vull, la seva música alegrarà la meva amiga. Satisfeta de la meva troballa, l'agafo com un tresor descobert.

Però el seu dringar incesant i peculiar que al començament m'alegrava ha esdevingut pesat i eixordador perquè no me'n puc separar fins arribar a casa de la meva amiga. Tothom em mira recriminant-me l'escàndol que faig.

Sortosament arribo al meu destí. La meva amiga baixa de pressa les escales, i em diu: "On vas? el soroll que fas m'ha fet sortir al balcó i he vist que eres tu, Nadal ja ha passat." Feia dies que no la veia somriure. Amb un to maliciós i incrèdul em diu: "Au, passa, passa, que tens uns acudits! ".

Raimunda Pàmpols

SI HAGUÉS EXISTIT UNA CASA MÀGICA

Si hagués existit aquesta casa, hauria estat una casa màgica. Qualsevol cosa que algú hagués desitjat, la casa li ho hauria concedit tot d’una. Però alerta, després ningú no hauria pogut desfer-se’n.

Hi hauria hagut una habitació capaç de fer sentir la pau més profunda, però primer s’hauria hagut de passar per una altra estança on s’hi hauria hagut de fer un bon examen de la pròpia actuació durant el dia. Si les coses no haguessin anat prou bé, l’habitació de la Pau s’hagués convertit en l’habitació de la penitència. També hi hauria hagut l’habitació de l’alegria, la de l'amor, la de la tristesa, la de la sanació i moltes altres petites cambres, amb diferents característiques.

El jardí hauria estat ple de tota mena de plantes: des de la més senzilla a la més exòtica; en un racó hi hauria hagut un petit hort que hauria comptat amb la petita planteta de farigola, així com amb les belles i exòtiques orquídies i altres plantes encara més extraordinàries.I no parlem dels arbres de tota mena que haurien fet sentir la sensació d’habitar un lloc especial i diferent.

Hauria estat un habitatge obert a tothom, sense diferència d’estats i condicions. Tothom hi hauria tingut les mateixes oportunitats. Però només s’hi hauria pogut anar de tant en tant. L’única cosa que no hauria pogut fer ningú, hauria estat desfer-se de cap objecte de la casa, però tothom hauria tingut dret a ocupar les habitacions de la Pau, de la penitència ,de l’alegria... Qui no hagués complert aquesta i unes quantes regles més -que ja us explicaré en una altra ocasió-, un bon dia s’hauria trobat dormint al llit enmig del carrer, perquè la casa hauria desaparegut.

Jossie Casanovas

LA PASTERA

En Prudenci Dolceta duia una existència tranquil·la i avorrida, dedicada a l’elaboració de dolços i galetes a l’obrador de la seva pastisseria del poble de Riuprimer. Res no alterava la seva rutina, que era la mateixa dels seus pares i avis.

Però un dia qualsevol d’aquell any incert, en Prudenci va notar quelcom diferent al seu taulell de treball. Per més que es concentrés en l’encàrrec del pastís d’aniversari de la senyora Magadalena, no podia deixar de mirar de reüll la tapa de la pastera, que insistentment reclamava la seva atenció. Tal era el poder persuasiu d’aquell objecte que va deixar a mig fer la cobertura de xocolata del pastís per accedir a la crida de la caixa de fusta.

Quan en Dolceta va obrir la tapa, una forta olor dolça de galeta el va xuclar fins a ser totalment engolit per la boca immensa i afamada de la pastera.

Maria Aguadé

DOS FETS INSÒLITS - Gina Porta

Primer fet insòlit

- On aneu?- Digué la mare.
-Anem a collir sabates, és temps d'anar ben abrigats i les de l'hort de l'oncle Ton ja són madures. Han agafat un color roig i ens diuen: "Veniu,agafeu-nos!" Com ens criden les sabates planes i les botes altes de taló, que són més agosarades!

Però no tots els peus els van pas bé.
-Aquests peus no, que lletjos són, diuen les sabates en algunes ocasions.
-Però en aquests m'hi quedarè, m'agraden!

Segon fet insòlit

Era un dia rúfol de principis d’hivern, però també era dia de mercat i els pagesos l’esperaven amb delit. Tots hi anaven amb les viandes del seu l’hort i al crit de "Mira nena, tot és acabat de collir!", es treien uns centimets. L’oncle Roc, abrigat amb la samarra i amb la boina fins a les orelles, va agafar un cove sense cul, el va omplir de naps i cap allà se’n va anar. Quan va tornar cap a casa estava molt content, els havia venut tots. Amb els diners que va guanyar va comprar un carretó sense rodes i un sedàs sense forats.

FLAIRES DE CAMPANA

Estàvem cansades, havíem sortit de matinada i el recorregut havia estat llarg. Primer caminàrem pel passeig que vorejava la riera, a continuació pel camí que travessava camps de fruiters, pinedes i masies fins arribar a unes pistes envoltades d’espais arbrats. Després el camí s’havia transformat en un sender i a l’esquerra vèiem el fons d’un barranc. Continuàrem pujant fins a un indret amb abundant vegetació i amb una forta pujada. Al cap d’uns pocs metres seguint per un corriol, arribàrem a una ermita situada en una ampla esplanada.

No ens havíem adonat que el temps havia fugit, estàvem soles la Mercè i jo, no sentiem cap brogit, ni la presència de pastors ni el seus ramats dringant les esquelles. El sol estava a prop de la posta.

En l’esplanada del turó l'ermita conservava la construcció romànica i ens convidava a entrar. Mirant al cel vàrem fixar-nos que al campanar d’espadanya li faltava una campana. El fred ens va fer buscar un lloc tancat i ràpidament ens vàrem aixoplugar dins de l’ermita. A l’obrir la porta una de les primeres sensacions que vàrem percebre, després de la del color rosat de la llum, va ser la de l’olor. El flaire d’una deliciosa escudella inundava la petita estança. El batall de ferro de la campana, que havíem trobat a faltar al campanar, en lloc de fer-la sonar colpint-la, estava remenant una gran olla situada a sota. Ens hi vàrem atansar amb una atracció irresistible per la seva aroma i tan bon punt tastarem el brou, tots els anhels i desitjos que havíem somiat s’estaven assolit. Una felicitat desconeguda ens omplia el cor.

Al cap de dos dies un grup de rescat de muntanya ens va trobar en un racó de la nau de l’ ermita dormint plàcidament. Tothom va percebre una màgia en l’ambient. Les restes de pintures que s’entreveien en les parets, que reproduïen imatges de les sagrades escriptures, semblaven fresques i acabades de pintar. El campanar de cadireta lluïa a tots els seus ulls totes les campanes.

Maribel Rafel

PA AMB VI I SUCRE

Hi ha certs records d'infantesa que no s'obliden mai. No són records profunds, no són records poètics, són records infantils que van directes a l'estómac després de passar per l'olfacte i el paladar.

El record que em té el cor robat és un senzill berenar que avui està prohibit als nens: és el pa amb vi i sucre. En temps passats, les mares que tenien cura dels fills i en èpoques que no hi havia gaire teca per a matar el cuc van inventar-se aquesta menja.

El pa amb vi i sucre que em feia la meva mare era tendre, dolç, olorós i amorós, a més de nutritiu i calòric la qual cosa anava molt bé i ja podíem anar a jugar al carrer. Sí, en aquells temps es jugava al carrer, era el lloc ideal per a fer córrer la imaginació i recrear els diferents jocs, és que no hi havia tele. Avui això seria un miracle.

Ingredients:
Un bon pa de pagès, un bon vi del Priorat i sucre.

M. Teresa Alonso

"CORATGIA " Poema de la Corry Kaslander

Unes fines herbetes,

amagades entre pedres,

trepitjades per tothom,

reneixen cada dia

amb orgull i satisfacció.

Fan un serrellet verdós,

que m'inspira poesia.

CORATGIA de Caterina Albert

... i cada cop que acalo l’esguard sento una dolça revinguda de
emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina que nia
entre les cintes dels carrers opressors i que, en lloc de
maleir-los, com fa tot empresonat i amb el seu ergàstul, emmarca
de poesia, de poesia sempre renaixent, l’eixorquia insensible i
incurable del seu botxí; i, amb l’emoció, s’aixeca dintre meu
una onada d’admiració càlida, punyent, confortadora, envers
l’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom que,
estiu i hivern, hivern i estiu, de cap a cap de l’any i a través
de totes les crueltats del destí, sap perdonar-les i oblidar-les
per oferir al món, amb triomfant coratgia, una enternidora esma
de bellesa.

Laura Trovo

ELS CARAGOLS - Basat en "Coratgia"

Hi ha certs records viscuts al llarg de la cursa de la vida que sovint apareixen frescos com si haguessin estat viscuts ahir. I no són pas els països exòtics que he visitat, ni els mars d´aigües transparents color maragda en els quals he nedat, ni els plats de peixos i marisc que - de viu en viu- anaren a parar a l´olla ( pobrets) per tal d´assaborir-los amb tot el seu gust, no. El que més em plau és recordar els cargols amb all i oli de la tieta Roseta .

En acabar l´escola els pares em portaven a Martorelles a ca l'avi a fer salut. La tieta Roseta - la jove de la casa – tenia cura de la meva persona per tal de retornar-me a l´urb en immillorables condicions . Davant el porxo de la casa hi teníem un hort on collíem les fruites, verdures i aquells enciams verd-morat que amb tanta dedicació pintava el sol dia a dia. A l´albada quan la rosada mandrosament dipositava petites perles d´aigua transparent damunt les fulles verdes de les cols, en pocs moments, cargols afamats grimpaven pel tronc fins arribar a les fulles més tendres per deixa-hi les empremtes de la seva devoradora gana. Aleshores la tieta i jo amb un sac a la mà fèim el nostre “ agost “: un a un anaven caient dins el sac i en pocs moments ja era ple de cargols que desesperats treien les banyetes entre els forats del sac intentant escapar de tan tràgic final .

Després d´una setmana de desdejuni ja eren a punt d´anar a parar a l´olla a bullir amb herbetes collides en el mateix hort. Tots a taula fent salivera érem a punt per degustar tan modesta per exquisida menja. Closca a closca anaven fent munt al plat desprès de haver-los fregat amb all i oli. Sovint competíem per saber qui era el gran Golafre jo mai quedava enrere del concurs .

És quelcom incomprensible, al menys per a mi, que cada cop que penso en els cargols amb all i oli em torni la salivera amb golafreria

Montserrat Subirà

L'AROMA DEL CAFÈ

Text paral·lel a Coratgia de Caterina Albert

Un dia rera l'altre, sempre la mateixa rutina durant anys i anys. Tots els companys de feina anàvem arribant i ens arreplegàvem al voltant de la taula de la sala de professors i ens preníem una tassa de cafè. Només entrar ja se sentia aquella aroma penetrant que em donava empenta i embranzida per començar una nova jornada.

Tota la tertúlia matinal rondava entorn el líquid màgic que embriaga i aglutina. No ansiejo perfumar-me amb un esplendent "Chanel número 5". No desitjo concentrar el meu olfacte en la fragància d'un sabó de luxe. No friso per la flaire d'un vi anyenc. La meva estima és més modesta, quotidiana i senzilla. La meva atenció es centra en l'olor que es desprèn d'una tassa de cafè i és l'única que em transmet una calidesa especial.

Per això, recordo com un fet entranyable el cafè del matí a l'escola on treballava.

Magda Simon

ENS ASSEMBLEM A "L'HERBETA"?

Per què quan llegeixo cadascun dels textos que ens són lliurats per fer el treball setmanal, sempre, a més de trobar-los magnífics, em duen a fer alguna reflexió?

Està clar que puc fer-la i punt, però resulta que tinc un no sé què per dins que m’empeny a penjar-la al nostre bloc per si alguna persona de les que compartim curs m’ajuda a aprofundir-la. Anticipadament gràcies.

Doncs mireu “l’herbeta” que surt a Coratgia l’he trobat tan magnífica, tan “gran” que em suggereix:

a) Arranada, segada, escapçada. Quantes vegades en les vides de les persones succeeixen esdeveniments que els podríem assenyalar amb aquests qualificatius. L’herbeta malgrat tot això sobreviu amb triomfant coratgia.

b) Com pot oferir a cada sol ixent, gai i reentendrit, el candi i alegre somrís?, L’alegria de participar d’un nova albada, de veure el sol, ens hauria de portar a dir-li, molt bon dia amb un somrís i que aquest ens acompanyés tota la jornada.

c) Sento una dolça revinguda d’emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina. Quina força transmet aquesta petita herbeta. M’adono que no cal pas ser molt important, tenir molta visibilitat, per arribar a transmetre una onada d’admiració càlida, punyent i confortadora.

d) L’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom. Passar inadvertit no pressuposa no ser-hi; ser trepitjada tampoc ho podem entendre com desaparèixer, ans al contrari “l'herbeta”, “les persones” hem de saber perdonar totes les crueltats del destí i oblidar-les per oferir al món, una entendridora esma de bellesa.

* * * * * *

Disculpeu si avui això sembla més aviat un examen de consciència, però malgrat aquesta coincidència, la lectura d’aquest text és el que m’ha inspirat i m'ha agradat aprofundirhi.

M Dolors Figueras

Espígol, record de ma infantesa

L'armari de la meva àvia era un bé de Déu de roba blanca amb brodats i puntes de coxí. M'agradava molt obrir-lo, sobretot per l'olor que sortia d'aquella roba tan ben cuidada. Desprenia aroma de l'espígol que ella guardava enmig dels llençols. Sempre que anava a casa seva, havia d'obrir l'armari.

Tot i que he seguit el seu costum, mai no he recuperat aquella aroma de la infantesa.

Roser Barata

Calendari del mes de gener - Maribel Rafel

CORATGIA de Caterina Albert

Sobtadament de Josep Carner - Túrnez & Sesé

CORATGIA - Rosa Vila

Què és el que et té el cor robat? 12
no són paratges d’anomenada, 9+1
ni de prestigi turístic ni històric, 10+1
ni les Drassanes ni el barri gòtic, 9+1
ni el corrent multicolor de la Rambla, 10+1
ni aquell paisatge verd que et rodeja. 9+1
ni les amplades immensurables del mar. 12

Doncs, quin és aquest amor que t’ha enlluernat? 12
La meva amor és molt més modesta 9+1
que en comptes d’eixamplar-se i enlairar-se 10+1
s’ha encongit tant, per humiliar-se. 9+1
És l’herbeta que entre els junts de les pedres 10+1
creix molt suau i amb verd esperança, 9+ 1
fent un rialler somrís de vitalitat. 12

En som tots conscients? Pensem-hi i actuem. 12
La planta és feta per a la terra 9+1
per deixar-hi sa llavor i arrelar-hi, 10+1
i de ses substàncies nodrir-se. 9+1
La natura conjuga planta i terra, 10+1
fet indestructible, inviolable, 9+1
tant si és molt poderosa com elemental. 12

L’home, manefla de mena, i el “miracle” 12
L'home, que gaudeix d'esmenar sempre: 9+1
crea, inventa, destria, agrupa, empelta, 10+1
i copia les traces i manyes. 9+1
Mes, l’herbeta, en res d’això no compta 10+1
sols per una llei desconeguda 9+1
pot fer el miracle cada nit, reeixint de nou. 12

CORATGIA de Caterina Albert

Pensa en algun objecte animat o inanimat (ha de ser aparentment modest o quotidià) que t’hagi produït una sensació semblant a la que va experimentar Caterina Albert. Aplica-hi l’estructura de la narració "Coratgia".

LA MONA DE PASQUA DE LA MEVA ÀVIA

De la barreja de sensacions plaents d’infantesa idealitzades dins la meva ment, en destacaria una en primer lloc; i no ho faria perquè es tractés del record d’un acte molt assenyalat, ni perquè suposés l’arribada d’un regal de molt preu. No, el meu record és modest i evoca la mona de Pasqua que la meva àvia i padrina m’enviava cada any des d’Oliana, el seu poble. Era una mona elemental, hereva de tradicions molt antigues, feta per ella mateixa amb pasta de pa lleugerament ensucrada, i guarnida amb un nombre d’ous durs igual als que jo havia acomplert aquell any. Aquella rodona casolana era el nexe des de la llunyania, un missatge familiar transmès per qui podia representar millor la família.
Els pastissers, sempre disposats a unir tradició amb negoci, ja havien sofisticat al seu dia l'ancestral costum competint en habilitats, ideant mil formes, incorporant tota mena d’ingredients llaminers i guarnint el conjunt amb figures populars; per no parlar d’ous de xocolata i d’autèntiques filigranes fetes amb tan noble matèria. Aquesta magnificència enllaminí la tradició i transformà l’antiga mona en un pastís ornamental.
Certament era impossible ignorar l’abisme tècnic que separava la meva primària mona de les que jo veia lluir any rera any pels aparadors de les pastisseries barcelonines. No tenia ni ous de xocolata, ni melmelades, ni altres elements per resultar atractiva als meus ulls, però jo cada any l’esperava amb la mateixa il·lusió. Com era possible que tan discreta llepolia em resultés seductora? Senzillament perquè al darrera hi podia veure les mans que l’havien treballada només per a mi i perquè personificava la bellesa de les coses autèntiques enfront d’altres artificioses. Tot això un infant ho pot percebre clarament, sobretot si ha tingut la sort de créixer en el si d'una llar que ho ha propiciat. En aquella humil mostra culinària s'hi endevinava tota la força de la tradició, de la tendresa i en definitiva, de l'amor.
I per aquestes raons aquest dolç record encara aixeca dins meu una onada d’emoció en evocar-lo. És una d’aquelles sensacions intransferibles, que ens agrada tant haver viscut perquè proporciona instants de felicitat.

Francina Gili



L'ESFERA DEL MÓN

Hi ha un objecte que m’atrau amb una força extraordinària i no vol pas dir que sigui ni molt car, ni gens especial, ni difícil d’aconseguir. És un objecte a l’abast de qualsevol, ja que n’hi ha de tots preus, de totes mides i qualitats. És tracta d’una senzilla esfera del món. Quan la veig a l’aparador d’algun establiment, m’hi quedo una estona, bocabadada i amb una sensació difícil d’explicar. Me la podria comprar? I tant que sí... però mai he entrat a comprar-la, potser el meu inconscient no vol esvair aquesta il·lusió.

Em recordo ara, de la famosa frase de la Mafalda, quan mirant-se el món, l’embena per una banda i explica: “Li fa mal l'Àfrica”. (Avui l’hauria d’embenar tot!...). En aquesta “pilota” més o menys gran (la mida no en té cap, d’importància) hi ha reflectides les veritats, les mentides, les guerres, els terratrèmols, les pors, la gana, les inundacions, les malalties, les angoixes; però també, les il·lusions, les alegries, l’amor i tantes i tantes emocions, fets i circumstàncies.

Lamentablement el que menys hi trobem, i us puc ben assegurar que m’esforço per trobar-ne encara que només sigui una petita guspira, és la PAU: Costa de trobar. Ens parla de lluitar, de relliscar, de tornar-se a aixecar, de viure, de morir de renéixer i de seguir.

Tothom diu que l’estima, però tothom se n’aprofita, tothom l’explota, tothom la malmet. És quasi un miracle que malgrat tot, ella encara ens aixoplugui sota un mantell protector i ens faci el regal de deixar-nos gaudir de tantes meravelles que encara no hem acabat de malmetre.

Jossie Casanovas

El paisatge que més m'enamora

Hi ha paisatges que m'inunden el cor d'emocions, però no són els camps verds que omplen la meva mirada de guspires de verdors melats, cítrics i maragdes; ni aquelles superfícies de grans amplades, de diferents formes, com si un arquitecte enginyós les hagués arranjades; ni l'esguard de la figura difusa d'un home que llaura capficat i atent en la seva feina; ni els racons més secs i calents de la plana on apareix la bosquina resseca de garric i arçot. Ni em trasbalsa aquest paratge que canvia i apareix ara perfilat per corrues d'oliveres d'un verd diferent matisat d'argent, ni els ametllers romàntics, vestits de blanc , fidels anunciants de la primavera, que encara trigarà a venir, conjurats per pintar de neu tots els camps i difondre la seva llum enlluernadora. No, no és aquest el miratge que em trasbalsa.

El meu esguard s'encongeix quan albiro a la llunyania la figura tendra i acollidora del campanar del meu poble. Un cúmul de dolces emocions m'envaeix i tot es transforma. Aquest és el paisatge que m'enamora.

Raimunda Pàmpols

LA BOTIGA DEL MEU BARRI

Hi ha botigues que em tenen el cor robat, però no són ni molt menys aquestes superfícies grans que estan tan de moda. Tampoc no són els supermercats tumoltuosos amb passadissos plens de gent, comprant el que no necessiten per res. No em trobaràs tampoc a les luxosos galeries, ni viatjaré mai a grans ciutats per trobar la botiga del meu somni. No , el meu gust és més modest.

El que m'enamora és la botiga del meu barri. Sí senyor, és aquesta botigueta fosca que em té el cor robat. M'emociona entrar-hi i trobar l'ambient familiar de sempre, amb el caliu que no he trobat mai en cap altre lloc. Dono gràcies al botiguer que ha sabut conservar, tan admirablement el seu espai.

Corry Kaslander

Aquelles xocolatades

De tots els records d'infantesa que em vénen a la memòria, n'hi ha un que desperta la meva emotivitat de manera especial. Podríeu pensar que són les festes que feien pel meu sant, o les representacions de teatre que organitzàvem amb el padrí, però no ho són pas. Ni tampoc aquelles excursions amb carro que feien empipar tant a la mare per por que poguéssim prendre mal.

Tots els bons moments viscuts al llarg d'aquests anys, ben segur que em fan sentir una persona afortunada, a qui la vida li ha regalat un munt de records agradables. Però cap d'ells no es poden comparar amb aquelles xocolatades dels diumenges al matí.

Fer la xocolata a l'estiu es convertia en tot un ritual on no tots hi eren convidats. Es veu que de petita ja deixava traspuar la meva afició a les arts culinàries, ja que, de tota la mainada que ens reuníem a l'hora d'esmorzar aquells estius enyorats a Esparraguera, tan sols jo era l'afortunada d'ajudar el padrí en l'elaboració de les coques, que l'endemà sucaríem golaframent a la xicra.

Quan sortíem de missa tots arrencàvem a córrer, afamats, cap a la taula del menjador. Quin esclat d'abundor lluïa damunt les estovalles, ni les llagostes més llampants, ni les fruites acabades de collir que reposaven al rebost ens feien la salivera de l'aroma del cacau que fumejava davant nostre esperant ser engolit per uns infants de ciutat que semblava que no havien bufat mai cullera.

Tot l'amor dels padrins era concentrat en aquelles menges que, després de tants anys, encara oloro amb el mateix desfici llaminer de llavors.

Maria Aguadé

Blat de moro

Hi ha plantes que m’emocionen; i no són els lliris esvelts, ni els rosers aplicats ni les margarides lluminoses. No, l’objecte de la meva tendresa no crida l’atenció, has de descobrir-lo.

Es tracta de les herbes de tota mena que arrelen solitàries entre l’asfalt o el paviment dels carrers de la ciutat. És ben cert que a les Rambles m’admiro davant de tantes varietats de flors aconseguides pels jardiners, les plantacions de fruiters fan goig de veure i no cal parlar dels boscos i dels camps amb tots els matisos del verd però, quina llavor hi ha més potent que la que aconsegueix trencar l’asfalt o el ciment que uneix les llambordes?

Aneu a la cruïlla entre l’Avinguda Meridiana i Felip II i allà, molt a prop de la benzinera, trobareu un plançó de blat de moro fresc, lluent, amb el seu projecte de panolla. Jo el visito sovint perquè per a mi representa la força i la bellesa de la vida.

M. Carme Juan

EL PA DE PESSIC

Hi ha una ciutat del nostre petit país que recordo amb gran plaer. Aquesta ciutat és Vic, i no és pas per la seva catedral farcida de les magnífiques pintures d'en Sert ni per la seva situació al bell mig de la plana, ni per el temple romà o l' impotant, alegre i pintoresc mercat a la plaça porxada, com jo el recordo en la meva infantesa quan des de Tona, el dissabte "anàvem a Mercat" i ens firàvem d'ous, pollastre i verdura.

Vic és el lloc on amb el pare anàvem a comprar uns deliciosos pans de pessic que tenien forma de bolet amb el capell daurat i la cama embolicada; sempre en comprava una capsa en què n'hi cabien sis. Quan sortíem de la pastisseria sèiem sota els porxos de la plaça en una "granja" i allí demàvem, ell un cafè i jo un "Cacaolat". Recordo el plaer que sentia en desembolicar la cama del pa de pessic i encara sembla que m'arriba la seva flaire dolça.

Però aquest modest pastisset que tant fruíem el pare i jo, ara que els anys han passat i el pare ja no hi és , el record de l' humil pa de pessic em fa sentir molt endins la immensa felicitat d'haver compartit amb ell aquestes dolces estones.

Carme Codorniu

Lluna de gener de Josep Pla

... Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern.
Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica.
A l'hivern la llum de la lluna téuna qualitat tensa i una llum
viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix
el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís.
No heu vist en aquest temps una paret blanca tocada per
la lluna, una masia a quatre vents, una massa arbòria

esquitxada per la seva resplendor?...


A mi també és la lluna que més m'agradava. Un any vaig
passar tot l'hivern en una caseta de fusta als afores d'un
petit poble dels Alps. Les nits de lluna plena i cel serè
tornar a casa a peu era un espectacle increïble, tot nevat
i silenciós, les muntanyes retallades en un cel ple d'estrelles
i la llum de la lluna augmentada per el reflex blanc de la
neu, donava una sensació d'irrealitat, com diu Pla,
de somni. Aquelles nits no les podré oblidar mai.

Laura Trovò

La nostra Lluna d'hivern

Petites reflexions sobre la lluminositat de la lluna a l’hivern:
Encara que molts pensem al contrari, en l'hemisferi on vivim a l'hivern el Sol està més a prop de la terra i també de la Lluna, per tant la LLUNA reflecteix més la llum del Sol, brilla més. Així mateix, la inclinació de l'eix de la Terra influeix d'una manera subtil. La inclinació fa que a l'hivern en l'hemisferi nord, on hi ha molta part de les terres nevades la llum de Sol es reflecteix més en la neu. La llum del Sol reflectida per la Terra va a la Lluna; per això encara és més brillant, amb una llum viva que fins i tot enlluerna.
"Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern. Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica. A l'hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís." Josep Pla

Maribel Rafel

LLUNA ATÀVICA

Lluna atàvica, deessa cruel, manipuladora capritxosa de les forces irracionals de l'ànima humana. Les criatures del mal t'honoren ; els has donat la immortalitat a canvi d'una solitud extrema.
Vàmpirs, homes llop, morts vivents, tots ells t'obeeixen; però no t'enganyis , en el fons només somien escapar del teu regne despiatat i reconquerir la seva condició humana.

Lídia Bardina

L'alzina del passeig de Gràcia

El fet de llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me, i molt, per dues raons:

Primera.- M’estimo la meva ciutat, sóc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però sé que existeixen i això ja em dóna un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan sols m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i vet-ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància, d’allò que em sento molt propi.

Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar que difícil que és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar. Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure. Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.

Què preciós fóra si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i assaborir el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.

Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant això, sempre queda l’esperança que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens regala cada indret del nostre país.

M. Dolors Figueras

Què ens diria Verdaguer?

Fruit del temps que em va tocar viure va ser la injustícia que vaig haver de patir en la meva carn, mes mai en el meu esperit, que va mantenir tota la frescor de la llum que sentia cada cop amb més intensitat dins meu. Les paraules que volien ferir aquell pobre clergue i que varen convèncer a tantes ments obscures de les meves febleses, tan sols van aconseguir que la claretat del meu camí fos el bàlsam fresc que cellés les meves nafres terrenals i pogués arribar net, nu, lliure, a la veritable vida, a l’estat eteri on la saviesa és un do, i la bondat l’eina per guiar a tots vosaltres que tant estimo.
Aquí vaig ser calumniat, maltractat, privat de l’amor d’home, aquí vaig patir, vaig plorar, vaig cridar. Que errat que estava! Gràcies hauria hagut de dar a tots els que amb les seves emmetzinades paraules van llaurar el meu camí; no només els perdono, sinó que els beneeixo, ells, que creien que amb l’eucaristia que oferien a Déu aconseguien el Cel.
Al Cel és amb amor que s’hi arriba, amor a la Terra, a la gent, a les paraules, també escrivint podem arribar a Déu. Quin ofici més agraït el que ens permet compartir el nostre jo més íntim, aquell que materialitza els sentiments, art sublim de donar amor, de despullar el nostre esperit; i és veritat que aquesta nuesa ens deixa desprotegits davant les ànimes fosques de la de la incomprensió, però també lliures de la feixuga càrrega de la incultura.

Maria Aguadé

Totes les ones de la mar - Verdaguer

Maria Aguadé

La lluna - poema de Gina Porta

La lluna la pruna
de cara rodona
al núvol s'amaga,
és ben juganera.

Vestida de dol
la lluna subtil,
cobreix el seu mal,
el tapa amb un vel.

Son pare la crida,
la lluna no escolta,
el sol pel darrera
a casa l'empenta.

Sa mare no vol
que corrri amb l'estel.
La lluna humil
es torna cabal.

Son pare l'agafa
li renta la cara
¡ Espavila nena,
la feina t'espera!

I la penja al trespol.
Dels vaixells, fanal,
pels amants, consol.
Ets lluna d'abril.

L’ALZINA

És l’alzina
arbre energètic
de grans virtuts i bon transmissor.
Nodreix l’home
i dóna vida
tenaç exemple de bon amic.
Observar-lo
i d’ell aprendre
tots aquells trets que el fan diferent:
sobri i simple,
molt segur i càlid,
fort i protector dels desvalguts.

Rosa Vila


Guardes les fulles
dures, fosques, grisenques,
d'un any per l'altre.

Ets vella alzina,
les boscúries baixes
sopluig d'ovelles.

M. Carme Juan

TANKAS DE L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

DIÀLEG
---------

Vell testimoni
d'un temps on les arbredes
eren germanes,
t'obstines trista alzina
a viure en terra estranya.

Ben isolada
malvius a Barcelona
traspaperada.
Què hi fas vella antigalla
si ets filla de muntanya?

Tafanerota,
no veus que hi desentones?
Ets forastera.
Hi trobes harmonia
enmig de tant fatxenda?
-------------------------
Si responguera
mil coses et diria,
insolent dama.
Primer que sóc prou jove,
la vida pot ser llarga.

Sóc l'equilibri,
la veu que en desert clama
per bona causa.
Encara em queda corda;
per mi la vida és maca.

La poesia
s'ha fet per tots els homes.
Sembla mentida
però enmig de tanta rauxa
aquí en trobo encara.

Francina Gili

L'alzina del passeig de Gràcia - Verdaguer

Jossie Casanoves

L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA. Tankas.

Gentil alzina
filla de les muntanyes
què fas plantada
enmig de Barcelona
de plàtans encerclada?

Ets testimoni
d'una època passada
on t'envoltaven
els prats verds i frondosos
que al mar arribaven.

Mes, no t'enyores
de les teves germanes
de Collserola
i tu aquí tota sola
sent com ets bosquerola?

Seràs estranya
i sempre forastera,
un fútil arbre
que si eixamples ta copa
no moriràs de vella.

Carme Codorniu

L'alzina del passeig de Gràcia

En aquest poema escrit per Jacint Verdaguer, pels voltans del 1900, s'explica en una preciosa prosa poètica com una alzina havia quedat atrapada enmig del Passeig de Gràcia, dins la Barcelona que s’urbanitzava ràpidament. Com l’alzina “filla de muntanya” com ell, queda atrapada dins aquests canvis. Podem veure un paral·lelisme entre aquest arbre i el mateix Verdaguer, també, fill de muntanya, i que encara que foraster havia estimat aquesta ciutat dedicant-li molts poemes i escrits on es descrivien la seva història, el seu creixement i les grans transformacions. Es pregunta: “Tu arribes a la vida tot just i quantes vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen envellir? Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la copa, no et deixaran pas morir de vellor .... "Te faran la corretgeta"
I així va ser quan al 1908 aquesta alzina va ser treta del Passeig de Gràcia.
La seva historia s’inicia quan al Passeig de Gràcia, davant el núm. 24 la propietària de la casa va fer va plantar aquesta alzina, procedent del bosc "El Rivet" de Benassal ( Alt Maestrat), El Rivet constitueix una esplèndida mostra de bosc de roure valencià però no només es troben roures al bosc del Rivet també hi ha exemplars d’alzina com la que va ser portada a Barcelona sobre el 1900 i que va ser lloada per Mossèn Cinto Verdaguer en aquest poema.
Al 1908 amb motiu de la instal·lació dels tramvies pel Passeig de Gràcia potser li van fer la corretgeta perquè va ser treta d’aquesta ubicació. Anys més tard l’Ajuntament va plantar al Passeig de Gracia davant el núm. 105 una altra alzina (Quercus ilex) commemorant la lloada per Mossèn Cinto. Just el passat 2008 va ser col·locat un cartell indicador on s’explica aquesta història.

Maribel Rafel