És l’alzina
DIÀLEG
Fotografia de la Rosa Vila
Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs
Nadal arriba,
Per què la tardor és l'estació de l'any que més m'agrada? Potser és perquè jo sóc a la tardor de la meva vida? La primavera amb el seu esclat de colors vius i alegres era l'estació que em fascinava quan era joveneta. Veure brotar els arbres, les flors i els verds brillants i joves em feia sentir la vida germinar dins meu.
Però tot i que la primavera és una estació tan esplèndida, la tardor en aquest moment és la que realment m'enamora. Com gaudeixo de l'espectacle dels seus colors! Els grocs i taronges, els marrons dels roures contrastant amb el verd fosc dels pins negres i avets, els vermells intensos, esclat de llum i d'amor, també de la fressa de les fulles, ja un xic seques, acaronades pel vent que vol despullar els arbres preparant-los per l'hivern; i no vull deixar-me la calidesa de les postes de sol. Voldria ser pintora per poder plasmar en una tela el que els meus ulls contemplen, però sobretot allò que sent la meva ànima.
Com la natura, la tardor de la meva vida és plena de colors: nostàlgies, alegries, penes, lluites, amor..., i la serenor que arriba desprès de la primavera i l'estiu.
Carme Codorniu
MAR D'OCTUBRE
-Quina gelor! Falten quinze dies pel Nadal. Que lluny queden aquells clars dies d'estiu cara al mar!
-Certament és gratificant contemplar el mar, però molt més a la tardor.
-A la tardor? No és molt trist?
-No, al contrari. El mar a la tardor té una lluminositat impressionant. La posició obliqua del sol el fa brillar, el vesteix amb espurnes de plata. El mar d'octubre és un espectacle enlluernador, inabastable, ple de majestat; i al mateix temps la solitud convida al serè retrobament. A l'octubre el sol ja no atordeix com a l'estiu. Amb calidesa embolcalla el mar; és com un bàlsam que regala calma a l'esperit. En aquesta època, la mera contemplació oceànica pot proporcionar instants de gran plenitud. Són aquells instants en què l'home és capaç de fer abstracció del món, dialogar amb la natura i recuperar la seva autèntica dimensió.
Francina Gili
Recordo aquelles nits d’estiu quan ens quedàvem al jardí fins ja ben entrada la nit, contemplant la immensitat d’un cel ple de petits brillantets que s’afegien a les nostres converses i quantes vegades havien estat ells, els petits/grans protagonistes d’aquelles inacabables xerrades.
En aquest text sembla com si Josep Pla, d'entrada, volgués amagar la profunda emoció que li produeix la lluna. Devia ser un home tan i tan sensible i emotiu que, sovint, es revestia d'un posat d'escepticisme, com d'una cuirassa d'indiferència.
Paisatges idílics de l'art dels pensaments que dibuixen daurades ombres de la meva infantesa. Ocres, actors sublims que la natura ha forjat amb la llavor del temps. Vermells de foc que guspireigen entre les fulles mandroses de l'estiu. Miralls de l'alba que reposeu com gemmes damunt les branques sacsejades pel vent gelat que presagia l'hivern. Tardor, paraula poruga, vigília del son plàcid del fred. Tardor de la terra, capvespre de l'any. Tardor a la vida, portal de cendres, avantsala del no-res. Tardor, foscor que vens per renéixer a la llum clara de la veritat eterna.
La setmana passada, mentreE prenia un tE en una cafeteria propera a casa, vaig poder escoltar una conversa entre dos amics d'edat que avui dia delicadament anomenem tercera, per evitar la por que ens fa la vellesa; quina ximpleria dispersar amb maquillatge lingüístic una cosa tan natural com el fet que l'home, igual que neix, envelleix i mor.
En Josep Pla en el text fa referència a Leopardi. La Raimunda Pàmpols ens ha enviat aquest poema tan lligat a la narració que hem treballat.
A la lluna
Oh lluna graciosa, jo em recordo
que ara fa un any, a dalt d'aquest turó
venia ple d'angoixa a contemplar-te
tu penjaves llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il.lumines
Però velat i tremolòs, pel plor
que del ulls em brollava, davant meu
i el teu rastre sorgia, que era dura
la meva vida, i ho és, no ha canviat
lluna estimada. M'ajuda però
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh que n'és d'agradable
als dies juvenils, quan l'esperança
té llarg curs i el té breu memòria
remomerar les coses ja passades
encar que tristes siguin, i l'afany romangui
Giocono Leopardi
Fotografia enviada per l'Anna Calvia Un grup d'amics surten a pescar, entre jocs i rialles ,tot esperant que els peixos piquin. Juguen i gaudeixen durant hores. El dia es va fonent i decideixen dormir fins que la lluna surti.
De sobte, una corrua de nimfes apareix ,vénen a visitar-los. Subtilment, a cau d'orella els van infiltrant petites gotes de l'elixir del seu encanteri: l'amor , el neguit ,la bellesa ,la passió pel mar. Acabat el seu ritual joiós i divertit marxen, però com a penyora els ha quedat per sempre tot allò que els han volgut transmetre.
Raimunda Pàmpols
Uns nois estaven pescant una tarda des d'una roca i van decidir fer una dormida tot esperant la llum de la lluna.Quan era ben fosc van sortir del mar unes petites fades, muntades sobre llagostins i crancs, que es van anar enfilant pels cossos dels dorments i a cau d'orella els van explicar les meravelles del mar i de la navegació.Sense saber-ho els vailets tenien ja dins seu l'afició a la vida marinera i no podrien ser mai més feliços lluny del mar.
M. Carme Juan
Joaquim Ruyra "Les Senyoretes del mar"
"Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les onesde llur variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeison pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'unallarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que lesnostres paraules no poden dir. "
Laura Trovò
Tankas
Fotos David Ruano TNC i M. Rafel
M. Carme Juan
