L'ÚLTIM HABITANT- (L'empelt)

Era un petit poble del Pallars a on hi vivia un solitari pastor, que parlava la llengua pròpia d’equells indrets. A ple segle XX no hi havia corrent elèctric, no hi havia cap mitjà de transport, només es podia arribar a peu, però tenia el més important: tenia el seu propi llenguatge,
Quan baixava a la vall era per poder vendre el vestià i comprar queviures, parlava a la gent amb anava a l’Ajuntament per demanar que no es perdés el seu llenguatge tan estimat, que l’ensenyaria a l’escola, i també que li fessin arribar el corrent elèctric.

En passar els anys li van instal·lar el corrent elèctric, però ningú no es va preocupar d’ensenyar a ningú la parla del pastor; la seva mort va acabar amb aquells mots singulars. El poble va anar al seu enterrament, però no es van fer càrrec de la gran pèrdua d’aquell indret i d'aquells mots que ell defensava.

De res no va servir l’arribada de l’electricitat, només la fatalitat va caure sobre el petit poble , per motius desconeguts es va incendiar, solament quedaren les cendres i el record de la identitat del pastor d’aquella comarca.

Pere Clarimon

Mirant el passat - (L'empelt)

Feia quatre dies que estàvem tancats en aquella casa de pagès de la Serra de Busa, per culpa de la pluja, i ja no sabíem que més fer per passar l'estona. Tot remenant per les golfes que ens havien deixat per dormir vam trobar un cistell ple de culleres de boix fetes a mà; va ser llavors quan en Joan, el pastor, ens va explicar la història de la casa i de la seva vida, una vida dedicada al ramat durant l'estiu, i a l'ofici de tallar fusta durant les llargues tardes d'hivern, vora del foc.
El que nosaltres vèiem només com una andròmina havia permès viure còmodament a tota una família, però els temps canvien i les màquines substitueixen les persones, el món es torna insensible i més fred que aquestes valls humides, com els ulls apagats d'aquest vell, que ens explicava amb un nus a la gola i la veu tremolosa tot el procés de fer les culleres, que ara dormien el seu son etern en aquelles velles i destartalades golfes.
I per uns breus moments en Joan es va tornar a sentir jove, a sentir-se útil, a sentir-se comprès, per uns moments va reviure totes les emocions de la seva joventut, de mica en mica va anar descabdellant tota la seva vida, el festeig, les festes del poble més proper, les fires de bestiar; la fesomia se li il·luminava amb la claror amable de la felicitat, encara que hagués hagut de ser per culpa de l'atzar, del mal temps, i d'uns excursionistes avorrits.

Maria Aguadé

(Al bloc de la Maria hi podreu sentir una cançó relacionada amb el text)

L'EMPELT - Un dia plujós

Era un dia plujós, molt trist , i la gent de nostre petit poble deia: "Mireu, ni el sol ha volgut sortir i avui, ni els ocells volen cantar, també ells estàn tristos." Tot el poble estava de dol, perquè avui anaven a dir adéu al vell professor, l'home que els havia dedicat tota la seva vida.

Mai no havia volgut deixar el poble, ni per fer una bona carrera a la ciutat. Ell estimava la gent d' aquí, ensenyava a petits i grans, els transmetia la seva saviesa.

Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyaven el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.

Corry Kaslander

EL VELL CINEMA - L'empelt

No pot deixar de mirar una estona aquell cinema quan passa pel davant. El seu esguard penetra fins el vestíbul, traspassa la porta i l’envolta l’atraient penombra de la gran sala. Però torna a retrocedir i travessa les parets de l’estreta taquilla, la seva taquilla, per submergir-se en el remolí d’instants viscuts allà dins.
Ara ja han passat molts anys i el temps ha apaivagat l'angoixa que l’envaí quan l’amo del cinema va anunciar que traspassava el negoci. Feia una bona temporada que no rutllava com abans, però ella ho atribuïa a la influència de la televisió i sempre va pensar que tard o d’hora recobrarien un públic incapaç de renunciar a l‘espectacularitat de la gran pantalla. Malauradament aquest fet no es produí i tant ella com la resta d’empleats van ser acomiadats. A partir de llavors una mena de malenconia la va dur a emmalaltir i només els esforços de la família van reviscolar en part l’ànim decandit.
Pensava sobretot en las tardes de glòria, quan un programa encertat omplia el cinema a vessar. Llavors es veia obligada a advertir que no hi havia més butaques. De fet més d’un cop havia venut entrades sense seients disponibles; tanta era la insistència d’un públic àvid d’emocions. Aquell era un cinema de barri on tothom es retrobava un dia a la setmana per veure l’espectacle, però també per compartir unes hores fora de casa, portar el berenar o fer-la petar en entrar o sortir. Allò feia goig de veure!
Després d’una colla d'anys de letargia el vell cinema va reobrir les portes un bon dia amb la cara neta i un nou tipus de programació. Ara és un multicines especialitzat en pel·lícules en versió original on s’hi veu un públic molt diferent. Sovint hi passa pel davant però no hi ha volgut entrar mai perquè sent que ho trobarà tot força estrany i s’estima més conservar el record de l’antiga sala tal com era. Ja sap que aquell lloc no pot morir mentre el tingui viu dins el pensament

Francina Gili

El vell tramviaire - Jesús Moncada

Pel vell tramviaire, l'Atanasi, també han florit els lilàs i torna a estimar perquè ella ha vingut, s'ha assegut al tramvia. Fixem-nos en les dues versions del poema de Joan Salvat-Papasseit, musicades i interpretades per Teresa Rebull i Xavier Ribalta.

Per què has vingut - Joan Salvat -Papasseit - Xavier Ribalta

Per què has vingut - Joan Salvat -Papasseit - Teresa rebull

Poemes que salvaríem

Arran de la lectura de "L'empelt" de M. Àngels Anglada, vam pensar quins poemes de la nostra literatura salvaríem. A l'Àgora ja hi hem publicat els poemes que salvaríeu. Ja veureu quin recull tan interessant. Consulteu-lo!

Què pretenem amb els CORRELATS OBJECTIUS?

Pretenem explicar sentiments i emocions, però sense esmentar de quins sentiments ni de quines emocions es tracta. Ho hem d'endevinar. Endevinem les que es desprenen dels textos de la Jossie, la M. Rosa i la Francina? Endevina, endevinalla.

CORRELAT - L'Eusebi

Quan vaig conèixer l'Eusebi sempre estava rient, sempre enfeinat, bon amic de tothom. Allà on se'l necessitava, allà que hi arribava ell abans que ningú! Tothom l'estimava. Dels seus llavis mai sortia un "no". Al capvespre se'l podia veure assegut en un vell balancí al porxo de casa seva, escoltant música, llegint un llibre o cantussejant una d'aquelles cançons que tant li agradaven del vell cinema.Se n'anava a dormir tard i es llevava ben aviat "per començar amb bon peu el dia", com sempre deia.
Vaig haver de marxar una bona temporada i quan vaig tornar no vaig veure l'Eusebi. Primer no en vaig fer gaire cas, hi havia tanta gent per veure! Però finalment vaig preguntar per ell perquè m'estranyava no haver-lo vist rondant pel poble o a casa seva (era pràcticament impossible passar un dia sense veure l'Eusebi). Aleshores em van explicar que havia estat "tontejant" amb una noieta del poble. Eren molt bons amics i que s'ho explicaven tot. Corrien junts pels camps i els boscos de l'entorn sempre amb la rialla als llavis. La Roser, així es deia la noia, un bon dia va marxar, li havien ofert la possibilitat de fer uns estudis a Barcelona durant un any. S'anaven escrivint i s'explicaven les coses, potser no totes. La darrera carta, l'Eusebi no la va contestar. Pensava: " Quan arribi a casa ja l'escriuré" ... "demà, que avui estic molt cansat..." i així anaven passant els dies. Cada vegada arribava més tard a casa, ensopit i mig endormiscat. Ja no escoltava música, ni se'l veia al porxo, havia de fer la feina de casa, no podia perdre el temps! Quan acabava estava tan esgotat que posava el cap al coixí i es quedava adormit, mentre pensava: "demà..."

Jossie Casanovas

ENDEVINA ENDEVINALLA, a veure si trobes quin sentiment s’hi reflecteix?

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
---------------------------------------
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

Maria Rosa Vila

CORRELAT - EL VIATGE

Suposo que avui no es tornarà a tocar el tema. N’estic del viatget a Nova York fins el capdamunt! L’últim dia no es va parlar de res més, com si no hi haguessin coses més interessants com ara... no sé, altres coses.
Sí, ja comprenc que li devia fer il·lusió explicar-ho però... A veure, calia entretenir-se tant amb l’hotel de cinc estrelles? I a mi què, com si volen anar a un de deu. Era necessari insistir en el menjar d’aquell restaurant tan fabulós? Clar que la bleda de la Mònica no parava de fer-li preguntes i més preguntes. Que si havien visitat això o allò, que on s’havien allotjat i on havien dinat... Per Déu, quina adoració! Quan la veu queda ben embadalida. Al cap i a la fi; què és el que ha fet? Tenir la sort d’haver-se casat amb un tio de peles i res més. I encara que alguns creguin que és ell el qui ha fet sort, què voleu que us digui... Maca i elegant sí que ho és, no es pot negar, i la seva feina a la universitat està molt bé, però potser a casa vés a saber... No sé, i aquell aplom quan parla... I vaja, que amb un bon pressupost es pot ser elegant dic jo, que no és el mateix gastar mil que deu mil, per fer un suposat.
En fi, molt bé, tot molt bonic però a veure si avui enterrem el tema del viatget que hi ha mil coses més interessants i converses més constructivas. Jo només dic que si algun dia pogués tenir la possibilitat de fer-lo, no en parlaria ni una quarta part.

Francina Gili

L'empelt

La Laura Trovò és una companya italiana. Aquí ens deixa una idea que vam ressaltar a la classe. Ho fa en italià. Sona bé!

La Terra Alta

Quando una lingua muore, è tutta la visione del mondo racchiusa nel suo lessico che sparisce.

Laura trovò

L'empelt de M. Àngels Anglada - "Et deixaré la veu" Josep Tero - Recita Carme Callol

Haikú - L'EMPELT

Coberts de terra,
darrers sons d'una llengua,
ara silenci.

M. Carme Juan

L'EMPELT - Text paral·lel

És un capvespre, a l’Empordà, davant la Platja de Pals, desolada, sense edificis que destrossin la seva bellesa natural i tapin la vista de les muntanyes. S’albira l’impressionant conjunt de les Illes Medes retallat a l’horitzó amb un esclat de matisos grocs i rogencs provocat pel pas del sol que segueix el seu itinerari. Immers en un silenci contemplant l’anar i venir de les onades se sent un toc de campanes que bruscament altera el pensament. Duen enterrar l’avi Quimet, l’home més vell del poble, l’espardenyer, l’últim de la darrera generació d’aquesta professió. És una gran pèrdua, difícil d’oblidar. A la plaça del poble, on ell vivia, deixa un gran buit. Una corrua de gent s’hi apropa silenciosament en senyal de respecte. Recorden l’agilitat de les seves mans de bon artesà i com gaudien de la seva saviesa innata, cultivada per l’experiència viscuda, tot escoltant històries i fets, dels quals sempre es podia treure algun ensenyament moral. Era un home bo, honest, solidari i captivador.

Rosa Vila

TANKAS - L'empelt

Les grans campanes
espantaven gavines
a mort tocaven.
Estaven morint llengües
om a flors colltorçades.

Pere Clarimon

Zirahuen

A Zirahuen, davant l'immens llac, una matinada d'octubre, una mantellina blanca cobreix les aigües. A la llunyania, el bram d'un ase trenca el silenci. La grisor del paisatge gela l'ànima. La tristor s'ha apoderat de tot. Avui enterren l'home més vell d'aquest poble. Fins a la darrera hora ha tingut el cap clar, ha treballat la fusta amb les eines dels seus avantpassats i també la terra. És l'únic en tot el poble que dels seus llavis sortien sons desconeguts quasi per tothom. Era la seva llengua, només quedava ell que la parlés i molt poquets l'entenien. Malgrat que ha mort molt vellet i que sembla que el sol vol esvanir la boira i suavitzar la tristor, tot el poble l'hauria de plorar com abans es ploraven els morts. Ja res tornarà a ser igual, ni les ribes del llac, ni la verdor dels arbres, ni tan sols la boira matinera, ni serà igual el vent que l'aixeca i permet que el sol acaroni el paisatge. Ara, pastura de la mort, ell i la seva llengua estimada, enterrats prop del llac que ha perdut el seu nom, que ha perdut milers de noms, mentre, les fulles seques ballen la dansa de la mort sobra la tomba. Però, la natura ressorgirà les paraules no ho faran.

Carme Codorniu

HOMENATGE A LES COSES PERDUDES - L'empelt

Els cinemes de barri. Riures francs, llàgrimes dolces i tendres, renecs impulsius, petons virginals. Sobre la pantalla imatges de ciutats grises i sorolloses, boscos nocturns, pobles provincians al mig del no res. Herois i heroïnes, successió infinita de rostres i veus. Tantes i tantes vides alienes i alhora tan properes. Bellesa d'unes imatges fixades per sempre més dins dels meus ulls d'infant.

Lídia Bardina

L'EMPELT - Un dia plujós

Era un dia plujós, molt trist, i la gent de nostre petit poble deia: "Mireu, ni el sol ha volgut sortir i avui ni els ocells volen cantar ,també ells estàn tristos." Tot el poble estava de dol, perquè avui anaven a dir adéu al vell professor, l'home que els havia dedicat tota la seva vida. Mai no havia volgut deixar el poble, ni per fer una bona carrera a la ciutat. Ell estimava la gent d' aquí, ensenyava a petits i grans, els transmetia la seva saviesa.
Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyava el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.

Corry

TEXT PARAL·LEL AL CONTE "L'EMPELT"

Meravellats fins a l'èxtasi per la gran bellesa de les dunes de color de mel, una mica més rogenques, més acarabassades a la zona del massís dels Akakus. Dunes escolpides pel vent, transportador i modelador al mateix temps, ens feia viure sensacions d'alta temperatura visual i emotiva. La sorra en constant moviment s'assembla a cortines d'aigua baixant i regalimant per parets. No vivíem cap miratge, amb els ulls esbatanats com taronges i el cor i l'esperit recollint i emmagatzemant amb golafreria les vivències. Tot això va provocar-nos caminar pel desert de Líbia, molt a prop d'Algèria. En l'horitzó aparegué una figura alta i esbelta embolcallada amb les robes que vesteixen els tuaregs. La trobada ens proporcionà conèixer un vellet que vivia de vendre formatge de llet de cabra elaborat per la seva família. Vam fer un intercanvi com es va poder: mirades i traducció dels guies tuaregs. Ells li van explicar que els euros amb què se li pagava eren de perfecte curs legal, car ell no ho sabia i posava cara de dubte.Els tuaregs que ens guiaven en la nostra travessa pel desert mimaren a aquell vell amb qui ens vam trobar. Ell se'n fiava com un nen i no va dubtar que l'aconsellaven bé. Contrast de cultures i comportaments diferents. Semblava una figura emancipada dels llibres sagrats o dels contes de les mil i una nits.

M. Cinta Amenós

La mort del salze (inspirada en L'empelt)

Pobre salze. S'havia passat tota la vida procurant que mai no faltés l'ombra a ningú. Amanyagava les seves branques fent que les fulles, en moure's, els proporcionés l'aire fresc que tant agraïen a l'estiu. La quitxalla corria al seu voltant empaitant-se, els joves s'hi trobaven per parlar i, més tard, quan es feia de nit els enamorats s'hi feien promeses. Però l'arbre va emmalaltir. Les fulles van caure i les branques, afeblides, es trencaven soles. Els que manaven van decidir que, pel que quedava d'arbre, més valia treure'l i tota aquella gent que feia vida al seu voltant, va anar a trobar altres indrets. La plaça no és la mateixa. Hi han posat tendals verds. Torna a haver-hi ombra, però no és la d'abans, és una altra.

Gina Porta

SALUTACIÓ de la Francina Gili

De nou em trobo enmig d'aquest mitjà miraculós que és la xarxa, a voltes fantàstic i en altres moments exasperant, disposada a llegir, reflexionar i en definitiva aprendre cada dia una mica més. Espero trobar-m´hi tan bé com l'any passat amb aquell "Camí de Sirga" entranyable, on vam viure experiències meravelloses i vam conèixer tants amics. Aquest any farem contes i narracions i ja n'hem llegit alguns. El primer, de la gran Mercè Rodoreda es titula "Zerafina" i és un relat en primera persona amb tota l'empremta de l'autora. El segon dia, hem treballat dues narracions, "Desenllaç" i "L'excursió", d'en Sergi Pàmies, que tenen el toc d'originalitat i sorpresa que el caracteritza. I per últim, el tercer dia hem fet la primera part de "L'empelt" de M. Àngels Anglada que acabarem en la propera classe.Trobo interessant aquesta experiència dels relats curts que requereix un esforç de comprensió on els detalls són importants i que permet descobrir un univers diferent cada setmana. Fa il·lusió iniciar una nova etapa i estic segura que ens enriquirem amb les aportacions de tots.

TANKAS - L'empelt

TANKAS - Francina Gili

Claror de l'alba
que allunyes la tenebra;
la llum despertes.
Del gris de la incertesa
n'esborres les petjades.
---
Per noble causa
treballa tot un poble,
causa callada.
La feina no és ingrata,
demana gran silenci.

En llavis tendres
floriran les paraules
com primaveres.
Obrim finestra i porta,
confiem en l’esperança.

TANKAS - M. Carme Juan

Claror de plata
entre les oliveres
l'aire portava.

Corbera d'Ebre
pels voltors esglaiada
de nou contempla
la lluita aferrissada
per salvar les paraules.

LA MORT DEL VELL ERMITÀ (inspirada en L'empelt)

El vell ermità jeu sense forces, respira dèbilment, amb els ulls clucs. Espera la mort serè, sense pressa, com ha actuat sempre. Confia en el més enllà.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.
Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.

Francina Gili

L'empelt - Un poble de muntanya

La vella de Veglia vivia en una illa. Però en una altra banda del món hi havia un poble molt petit a dalt d'una muntanya envoltat de pics sempre blancs, amb unes cases de pedres negres en què totes les finestres estaven plenes de flors de tots els colors. Tot era trist perquè havia mort un home molt vell que parlava una llengua molt antiga que ningú sabia quan havia nascut, ni d'on venia. Amb el vell aquests sons de paraules desapareixien, era l'únic del poble que la parlava, els altres l'entenien però no havien après aquesta llengua. Quina buidor... desapareixien un home i una llengua..

Anna Calvia

L'EMPELT de M. Àngels Anglada

Recorregut de L´Ernst,
el savi holandès,
amb el seu cotxe
per les Terres de l'Ebre.

Maribel Rafel

Els amants - Vicent Andrés Estellés Recita: Ovidi Montllor

HAIKÚ:Vicens Estellés

Sempre ens amàvem
de forma barruera
i molt salvatge.

Magda Simon

Enterrant el passat

A Veglia es van perdre els mots amb la mort de la velleta, però al nostre país vàrem perdre quelcom més.

Avui, després de molts anys, la Mercè pujava les escales de l’avió que la durien de tornada a la ciutat que setanta-vuit anys enrere l’havia vist néixer. El destí elaborat per les bombes d’uns militars sense escrúpols la va allunyar de la seva terra, de la seva gent, de la seva parla, de tot el que ella coneixia i estimava. Ja no tornaria a sentir mai més la dolça veu de la mare quan la bressolava cada nit; el record d’aquella melodia l’havia mantingut viva espiritualment tots aquells anys.
Els seus fills i els seus néts parlaven l’idioma eslau que fins i tot ella havia fet seu, i no podia recordar res dels mots morts amb la seva innocència, excepte les quatre estrofes d’una cançó que li parlava d’una noia que brodava i que, igual que ella, un vaixell la duia a la tristor.
Ara, setanta anys més tard, volia retrobar les seves arrels, o potser qui sap si els seus germans, estudiar aquella llengua que un dia va ser la seva, i obrir una finestra al passat que li permetés deixar als seus néts l’herència dels orígens.
Però no li van caldre gaires dies per adonar-se que era forastera a la seva pròpia terra, i que tot el que havia vingut a buscar tan sols era viu en el seu cor. La ciutat que trepitjava era com qualsevol altra ciutat d’Europa, i ella es passava el dia pensant en els néts que havia deixat a casa, se n’adonava que, al cap i a la fi, la guerra li havia pres aquells orígens, i que en la solitud d’aquella habitació d’hotel es dedicava a la difícil feina d’enterrar el passat.

Maria Aguadé

La cançó dels mariners - Ventura Gassol

Perilla la continuïtat de la nostra parla?

[foto: M.Marimon]

Sovint la nostra literatura ha estat a punt de caure a l'abisme.

Maria Aguadé

L'endemà de Vandellós de M. Àngels Anglada

Batecs d'ocells - Poema de M. Àngels Anglada Interpretat per Josep Tero

EL DESENLLAÇ I CONFLICTE GENERACIONAL de Sergi Pàmies

El desenllaç

D'aquesta lectura m'ha interessat més la primera part on el protagonista parla de la mort de la seva mare d'una manera surrealista, més com una experiència onírica que real. Mentre el llegia, més d'una vegada per fer els deures, visualitzava algunes de les pintures de Marc Chagall, un dels meus artistas preferits.

Laura Trovò

Freud i el conte de Sergi Pàmies

La metàfora amb què acaba el conte, més enllà de la seva innegable vàlua lírica, sembla suggerir que el protagonista voldria amagar aquest sofriment que sent sota l’aigua, en què mostrem, que hi ha parts nostres desconegudes.
El problema és l’analogia amb Freud. No sóc cap entesa en l’obra d’aquest autor, que desconec, però aquesta analogia xoca frontalment amb les intuïcions que tinc.
Primerament cal dir que realment Freud parla d’això, de fet ell és el pioner de la destrucció de “subjecte”, que la modernitat havia definit com a autònom, definit i lliure. Freud assenyala que aquesta aparent acció lliure no és tal, perquè aquest subjecte té en el seu interior una dimensió desconeguda que actua inconscientment; dit més radicalment, que malgrat les nostres construccions morals, tots podem tenir un monstre dins nostre, malgrat que sigui un substrat ocult que mai mostrem com el nostre “jo” que oferim als altres.
Ara bé, que aquesta part sigui inconscient i oculta no vol dir que no ens afecti; és més, per Freud és precisament l’inconscient el lloc on s’originen la majoria dels nostres problemes i part de les nostres decisions. D’aquesta manera, l’inconscient no pot ser en cap cas una mena de calaix on desar les penes, un oceà on submergir l’iceberg i on no ens molesteran més, perquè realment potser ja hi són allà, i precisament per això ens provoquen sofriment. Un psicoanalista el que fa és intentar arribar al subconscient perquè és allà on es cou tot, i les decisions conscients, les “penes” del protagonista, des d’una perspectiva freudiana, només serien intents del jo per reprimir les onades que li arriben del seu abisme subconscient insondable, on realment es troba el problema.
Una altra explicació, és que realment el protagonista no busqui “amagar” les penes, com l’iceberg la seva massa, perquè no la molesti, és a dir, que no hagi interpretat bé el final del conte (cosa que sí que obriria la porta a l’analogia freudiana).

Maria Aguadé