Fes un text paral·lel al de “La lluna de gener” de Josep Pla; però canvia la lluna per un altre element. Intenta seguir el mateix esquema narratiu: de general a particular dins de la mateixa estació i després hi afegeixes les altres estacions.
LA MEVA TARDOR
Per què la tardor és l'estació de l'any que més m'agrada? Potser és perquè jo sóc a la tardor de la meva vida? La primavera amb el seu esclat de colors vius i alegres era l'estació que em fascinava quan era joveneta. Veure brotar els arbres, les flors i els verds brillants i joves em feia sentir la vida germinar dins meu.
Però tot i que la primavera és una estació tan esplèndida, la tardor en aquest moment és la que realment m'enamora. Com gaudeixo de l'espectacle dels seus colors! Els grocs i taronges, els marrons dels roures contrastant amb el verd fosc dels pins negres i avets, els vermells intensos, esclat de llum i d'amor, també de la fressa de les fulles, ja un xic seques, acaronades pel vent que vol despullar els arbres preparant-los per l'hivern; i no vull deixar-me la calidesa de les postes de sol. Voldria ser pintora per poder plasmar en una tela el que els meus ulls contemplen, però sobretot allò que sent la meva ànima.
Com la natura, la tardor de la meva vida és plena de colors: nostàlgies, alegries, penes, lluites, amor..., i la serenor que arriba desprès de la primavera i l'estiu.
Carme Codorniu
L'OMBRA DE L'HOMENOT
MAR D'OCTUBRE
-Quina gelor! Falten quinze dies pel Nadal. Que lluny queden aquells clars dies d'estiu cara al mar!
-Certament és gratificant contemplar el mar, però molt més a la tardor.
-A la tardor? No és molt trist?
-No, al contrari. El mar a la tardor té una lluminositat impressionant. La posició obliqua del sol el fa brillar, el vesteix amb espurnes de plata. El mar d'octubre és un espectacle enlluernador, inabastable, ple de majestat; i al mateix temps la solitud convida al serè retrobament. A l'octubre el sol ja no atordeix com a l'estiu. Amb calidesa embolcalla el mar; és com un bàlsam que regala calma a l'esperit. En aquesta època, la mera contemplació oceànica pot proporcionar instants de gran plenitud. Són aquells instants en què l'home és capaç de fer abstracció del món, dialogar amb la natura i recuperar la seva autèntica dimensió.
Francina Gili
ELS ESTELS DEL DESERT
Recordo aquelles nits d’estiu quan ens quedàvem al jardí fins ja ben entrada la nit, contemplant la immensitat d’un cel ple de petits brillantets que s’afegien a les nostres converses i quantes vegades havien estat ells, els petits/grans protagonistes d’aquelles inacabables xerrades.
Ens preguntàvem com eren, desitjàvem poder-los visitar i no sabíem per què ens atreia tant la seva inquietant i a la vegada plàcida i modulada presència.
Per Setmana Santa ens reuníem una altra vegada i aleshores ben abrigats tornàvem a mantenir aquelles xerrades silencioses amb els nostres petits/grans amics. En aquesta època de l’any, com que tot era més fosc, els estels eren més vius i ens atrapava encara més la seva màgica presència.
Però quan de veritat vam quedar fascinats va ser quan vam fer a mitjans d’octubre, la travessa pel desert del Sinaí fins arribar al Monestir de Santa Catalina al peu de la Muntanya de Moisès.
Durant el dia el cel es convertia en un sol gegantí que cremava tot el que trobava, però a la nit començaven a sortir els nostres petits/grans amics fins que omplien tot l’espai. Mai no havíem vist un cel tan ple de petits brillants. Només calia allargar la mà i semblava que el podíem arribar a tocar.
Els pocs monjos del Monestir es mofaven del nostre deliri. Per a ells quan s’amagava el sol, començava el problema, tot i que hi estaven avesats, en aquell lloc no hi havia arribat encara l’electricitat, i això els provocava més d’una dificultat, però nosaltres, embaladits, esperàvem amb impaciència una nit darrera de l’altra que tornessin els nostres amics. Quan vam marxar tots teníem la impressió que un trosset nostre s’havia quedat en aquell paratge tan inhòspit com fascinant.
Els he buscat moltes vegades, en nits d’hivern, de tardor, de primavera i d’estiu, en diferents indrets, però no els he tornat a veure. Aquells estels viuen en el desert i ja m’he convençut que mai no els podré trobar en cap altre lloc.
Jossie Casanovas
Lluna de gener de Josep Pla
En aquest text sembla com si Josep Pla, d'entrada, volgués amagar la profunda emoció que li produeix la lluna. Devia ser un home tan i tan sensible i emotiu que, sovint, es revestia d'un posat d'escepticisme, com d'una cuirassa d'indiferència.
M Dolors Vinyoles
D'hivern la lluna
és de l'any la més clara.
Esdevé somni
lúcid, viu, el paisatge
silenciós, patètic.
M. Carme Juan
Núvols
- ¿Com vols que no estigui als núvols? Amb el panorama que veig de la finestra estant, no t’estranyi que m’hi passi el dia, contemplant-los. Els cels blaus, rutilants dels dies clars prou que són bonics però hi trobo a faltar algun punt de referència... En canvi, quan hi ha núvols no m’avorreixo mai. Si em desperto a l’alba em captiva veure com els rajos de sol lluiten per fer-se pas a través de núvols prims, estirats, encara roses d’aurora. Mentre dino, uns dies contemplo el lent moviment de masses de cotó que competeixen amb el sol en brillantor i d’altres descobreixo uns vels transparents, tènues, que no arriben a tapar-lo. A les tardes de tempesta, haig de deixar de llegir per vigilar l’arribada de nuvolades de voravius blancs i cossos negres, panxuts, prenyats d’aigua. Quants crepuscles he vist embadalida, animats per núvols de color vermell, taronja, granat, malva o sèpia com una foto antiga. I a la nit, quantes hores he deixat de dormir guaitant els núvols que embolcallen la lluna o que s’esqueixen per la força del llamp... T’ho asseguro, el dia que aconsegueixi sortir d’aquesta cambra d’hospital, trobaré a faltar els meus núvols.
M. Carme Juan
Impressions tardorenques
Paisatges idílics de l'art dels pensaments que dibuixen daurades ombres de la meva infantesa. Ocres, actors sublims que la natura ha forjat amb la llavor del temps. Vermells de foc que guspireigen entre les fulles mandroses de l'estiu. Miralls de l'alba que reposeu com gemmes damunt les branques sacsejades pel vent gelat que presagia l'hivern. Tardor, paraula poruga, vigília del son plàcid del fred. Tardor de la terra, capvespre de l'any. Tardor a la vida, portal de cendres, avantsala del no-res. Tardor, foscor que vens per renéixer a la llum clara de la veritat eterna.
Maria Aguadé
Tardor al Vidranès
La setmana passada, mentreE prenia un tE en una cafeteria propera a casa, vaig poder escoltar una conversa entre dos amics d'edat que avui dia delicadament anomenem tercera, per evitar la por que ens fa la vellesa; quina ximpleria dispersar amb maquillatge lingüístic una cosa tan natural com el fet que l'home, igual que neix, envelleix i mor.
El motiu principal de la discussió era l'aspecte que ofereix la muntanya segons l'alçada i l'època de l'any. Mentre que el que semblava més gran s'entossudia a defensar que el paisatge muntanyenc variava no solament per l'estació i la comarca sinó per la quantitat de pluja i fred que feia, l'altre mantenia amb fermesa que la metereologia poc influïa, que simplement suavitzava el que li corresponia per l'estació.
Tot això em va fer retornar a la meva època d'excursionista i va fer créixer la necessitat impetuosa de treure el calaix de les fotografies per reviure totes les emocions que sentia renéixer altre cop dins meu. L'atzar va voler que la primera en arribar a les meves mans fos una bonica panoràmica de Vidrà, amb la casa on tota la colla passàvem hores i hores amb discussions com la que havia sigut l'espurna que acabava d'encendre el foc dels records. I és que el paisatge de tot aquell entorn era, o millor dit, és màgic, tan sols has de caminar una bona estona fins a pujar dalt del cim del Puigsacalm perquè els déus et regalin el plaer sublim de tot aquell paratge. Diuen que a la tardor els àngels van deixar caure la paleta del pintor del cel i va anar a parar just en aquell punt, i és que els ocres, rogencs, marrons, daurats, tots hi són representats difuminats per la boira matinera. L'espectacle està servit, els sentits s'alimenten de tan boniques menges: l'olor de les molses, la grisor els líquens, el soroll del goteig de l'aigua que es burla de la nuvolada orgullosa que es resisteix a marxar, empesa per l'aire que bufa des del cim.
Maria Aguadé
Des de la finestra contemplava com un remolí de ventijol aixecava una polseguera que, com un vel transparent, m’ennuvolava la vista. La nit feia acte de presència i una resplendor rogenca anava il·luminant la volta celeste, arran de les muntanyes que circumdaven la ciutat. El vent augmentava d’intensitat i com foragitat per esperits, aixecava les fulles que es rebolcaven com boges rodolant fins a trobar un topall, on grinyolant acabaven la seva existència. Les orenetes esvalotades presagiaven quelcom que s’apropava. L’hivern treia el nas i desgavellava tota normalitat. La tardor moria per donar pas a l’hivern. Era un espai de lluita còsmica permanent.
A la caiguda de la tarda, un aire dens pesava sobre les espatlles dels vianants, alentint-los el pas i xiuxiuejant sense força. El vent xiulava i entrava per portes i finestres, convidant-los a arraulir-se i anar-se’n a jóc. La cruesa del temps es resistia a abandonar el seu lloc i donava els últims espeternecs. La primavera accelerava la seva entrada xiulant i bramulant intermitentment. La tramuntana s’escolava per forats que ignoràvem, o crèiem impenetrables. L’herbei dels camps envellutats es movia acaronat pel vent d’un costat a l’altre, contrastant colors i transparències. No obstant i això, d’una manera traïdora, la tramuntana, a voltes, sorprenia l’esforç dels pagesos convertint-lo en desastre. No és difícil constatar, com un remolí invisible i ferotge esqueixava un ametller carregat de fruit. Trist espectacle. L’estiu, anunciava la seva arribada amb dies de bonança, l’aparició dels vents es produïa a base d’un horari fix, perfecte, seguint el camí del sol. Es produïa un moment de calma. L’harmonia s’aconseguia amb el cant de les cigales i el perfum sensacional que es desprenia amb el fregadís del vent sobre la pinassa. Els matins d’estiu a les platges, són inenarrables.
El vent seguint el trajecte del sol anava amainant a mesura que aquest arribava al zenit i llavors començava a cedir i a fluixejar: arribava la marinada, moment de perplexitat, de descans, de desig, fent més suportable les feines d’aquells homes que lluitaven per treure profit del seu esforç i gaudir de la recompensa any rere any.
Rosa Vila
En Josep Pla en el text fa referència a Leopardi. La Raimunda Pàmpols ens ha enviat aquest poema tan lligat a la narració que hem treballat.
A la lluna
Oh lluna graciosa, jo em recordo
que ara fa un any, a dalt d'aquest turó
venia ple d'angoixa a contemplar-te
tu penjaves llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il.lumines
Però velat i tremolòs, pel plor
que del ulls em brollava, davant meu
i el teu rastre sorgia, que era dura
la meva vida, i ho és, no ha canviat
lluna estimada. M'ajuda però
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh que n'és d'agradable
als dies juvenils, quan l'esperança
té llarg curs i el té breu memòria
remomerar les coses ja passades
encar que tristes siguin, i l'afany romangui
Giocono Leopardi
