El fet de llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me, i molt, per dues raons:
Primera.- M’estimo la meva ciutat, sóc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però sé que existeixen i això ja em dóna un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan sols m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i vet-ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància, d’allò que em sento molt propi.
Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar que difícil que és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar. Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure. Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.
Què preciós fóra si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i assaborir el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.
Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant això, sempre queda l’esperança que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens regala cada indret del nostre país.
M. Dolors Figueras
Primera.- M’estimo la meva ciutat, sóc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però sé que existeixen i això ja em dóna un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan sols m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i vet-ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància, d’allò que em sento molt propi.
Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar que difícil que és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar. Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure. Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.
Què preciós fóra si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i assaborir el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.
Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant això, sempre queda l’esperança que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens regala cada indret del nostre país.
M. Dolors Figueras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada