RAONS DE POEMES (tanka i haikú)

Ets inestable
haikú, va dir la tanka.
No, jo sóc àgil
i sense esforços volo,
els peus et pesen massa.
Dodecasíl·lab
el sonet els mirava
amb altivesa.

M. Carme Juan

COSES PETITES

NIU D'ORENETES

Al corral de casa meva, al sostre, hi havia una construcció de fang i palla, enganxada a un cabiró. Era la caseta de les orenetes que any rera any venien al seu niu, podríem dir que era la seva segona residència perquè la seva estada era temporal.

Elles, però, mai em van dir, ni jo els ho vaig demanar, on tenien l'altra casa.

A casa era notícia: "ja he vist les orenetes en el seu niu!" i cada u feia la seva visita de cortesia.

M. Cinta Amenós

NINES

No haver nedat en l'abundància, de petita, va fer que les meves inexitents joguines fossin substituÏdes per altres, manufacturades a l'instant i sense disseny previ: imperatiu de les ganes de jugar, on és la nina? au!, a fer-la a l'instant.

De les ponzelles de la flor de la rosella, abans d'esclatar jo me'n feia nines... primer obria la part verda que recobria els pètals de la flor i aquesta un cop oberta, mostrava com una mena de

capseta on hi ha les llavors i jo la feia servir per als caps de les meves nines, estarrufava els pètals i la part verda més resistent feia com de jaqueta llarga que els donava un aire elegant...

Tenia nines a dojo que duraven poc perquè es marcien. Encara perduren en el meu imaginari. Jo vaig jugar, com havia de ser, a nines.

M. Cinta Amenós

LA NOSTRA BARCELONA

La lectura d’El carrer dels Petons és una excusa plaent per submergir-me en el passat de Barcelona, la meva ciutat. Val la pena entretenir-se en conèixer l’origen i la història dels indrets que la conformen, sobretot de la part més representativa. Quantes vegades caminem apressats sense adonar-nos dels tresors històrics i artístics que ens envolten! Fent una passejada distesa, descobrim carrerons amb nomenclatures suggeridores i antics edificis carregats del misteri que desprenen les velles pedres. Per uns moments podem intentar retrocedir a temps pretèrits, quan eren uns altres els que omplien de vida la ciutat. Segurament no sospitaven els canvis socials, ni intuïen el creixement tan desaforat que es produiria amb els anys. Si ara tornessin no entendrien la nostra manera de viure i tan sols els confortaria la visió dels edificis i esglésies que s’han conservat. No reconeixerien els baixos i les botigues d’ara, tan diferents en estètica i contingut i sobretot els sobtaria el soroll, la pressa i la deshumanització ciutadana.
Però deixant de banda la Barcelona més antiga, la romana, la gòtica o la renaixentista i sense haver de retrocedir a gaires anys, tenim el carrer que apareix en el llibre en el tercer capítol, el carrer de Ferran, construït en honor d’un rei nefast, com tots els reis que hem tingut la desgràcia de patir. Aquesta via de traçat rectilini, va irrompre de manera més aviat sobtada enmig del complicat món de carrerons medievals, i aviat es convertí en el centre mundà de l’elegància. Les seves botigues, entre elles moltes joieries i argenteries eren les millors de la ciutat. Era famosa la processó de Corpus, amb els balcons endomassats, i durant les èpoques d’agitació política, era l’avinguda de totes les manifestacions que es dirigien a la plaça de San Jaume. Fins fa poc encara s’hi podia veure alguna botiga que conservava el sabor de mitjan segle XIX, com la pastisseria Massana, però actualment s’ha convertit en una via turística amb establiments d’escàs interès. Tan sols val la pena mencionar l’elegant enllumenat i la parròquia de San Jaume, d’un gòtic decadent.
És aquest el destí dels nostres antics carrers? Transvestir-se en postal turística per esbarjo de visitants? Allotjar gent forana que ignora olímpicament el seu passat esplendorós? Malauradament sospito que sí. Els temps no sempre canvien per a bé i els que ara corren no són precisament per fer volar coloms. Els que hem conegut una Barcelona autènticament viscuda, contemplem amb por la ràpida transformació de la nostra ciutat. Ens queda el deure de preservar el que resta i esperar èpoques millors.

Francina Gili

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ferran VII i els cent mill fills de Sant Lluis.
El fi del trienni liberal (1823) i el retorn de l'absolutisme

Una petita introducció:

"La burgesia barcelonina tractà d'atreure's el rei Ferran VII i el rebé molt bé quan visità la ciutat el 1827 amb motiu de la guerra dels Malcontents, però la retirada dels francesos i el nomenament de Charles d'Espagnac, comte d'Espanya, com a capità general de Catalunya en substitució de Campo Sagrado sotmeté la ciutat al caprici vesànic d'aquest militar desequilibrat, que exercí un veritable terror amb el pretext de castigar els liberals". http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm

Per poder comprendre millor els esdeveniments que ens narra en Miquel al Carrer dels Petons m’he permès transcriure en aquest bloc un resum de la història d’Espanya en aquell període perquè potser així seran més entenedors tots els seus relats.

"El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes.

En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.

Maribel Rafel

Si desitgeu llegir l'article sencer visiteu el blog de la Maribel Rafel.

LA GÈNESI DARWINIANA D'UNS BLOGS

Al principi va ser el caos. Els conceptes de xarxa, servidor, correu, finestra, carpeta, http i www giraven en espiral confosos dins una nebulosa de tenebres.
Lentament es féu la llum i els significats de Mozilla Firefox, Internet Explorer, Gmail, maximitzar i minimitzar esdevingueren nítids.
Procedent de la constel·lació d’Oriol aparegué pel ciberespai el continent Blogger, esfereïdor sota un brogit còsmic del qual només sobresortien uns sons semblants a ais i uis.
Del continent nasqueren amb dolors uns nous espais virtuals de molts colors, anomenats blocs personals, la buidor dels quals era espantosa i atractiva alhora.
Sobre els camps dels blocs començaren a sorgir breus apunts i petites reflexions. Després arribaren imatges fugisseres que, com els estels del firmament, eren difícils de capturar.
Els escrits anaren evolucionant fins a convertir-se en contes, descripcions, resums, ressenyes històriques, haikús, tankas i poemes complexos que, nodrits per tota mena d’estratègies vinyolianes, reforçaren la seva estructura i guanyaren agilitat, funcionalitat i bellesa. Les imatges es multiplicaren i il·luminaren els textos. Algunes, corprenedores o impactants, s’emanciparen i prengueren protagonisme i moviment.
A l’Edèn virtual no hi creix l’arbre del coneixement del bé i del mal ans hi creixen alzines, magraners, pins, mimoses, lilàs, ginjolers, i pruneres que vigilen l’arribada de la lluna encara envermellides pels rajos de crepuscles rutilants mentre el vent hi escampa la flaire d’espígols, glicines i flors boscanes.

M. Carme Juan

ESCENES MACABRES

Capítol V - El carrer dels Petons

Aquella matinada del dinou de novembre de 1828 …
“Una conspiració revolucionària s’havia descobert i gràcies a la perícia i a la prodigiosa intel·ligència del comte d’Espanya havia estat desarticulada. Tretze empresonats havien estat afusellats a trenc d’alba”.
Així en descriu Marcel Fité, per boca del Lluís, les escenes macabres a l’Esplanada de la Ciutadella.

Aquests fets són històricament verídics i reproduïts, amb el català d'aquella època, a l’Esquella de la Torratxa.
(Font:ROCA Y ROCA, J.:Barcelona durant la "Dècada Ominosa" (1823-1833) Barcelona.Esquella de la Torratxa ,nº 1147. 4-I-1901. p.6-8)

"El Capitá general de Catalunya ´l Conde d´España, va deixar un recort tan amarch del seu mando, que no s´ha borrat may més. Fou el tal Comte’l prototipo de déspota desalmat:sanguinari com un tigre y ab rams de bojería.
Ab fiscals com en Cantillon, en Chaparro y en Cuello, y ab una policía de perdularis estrets en sa major part dels presiris, bastá inventar l’existencia de una conspiració pel restabliment de la Constitució del any 12, pera omplir les presons á curull, y guarnir tot sovint la forca de l’Esplanada. Per tandas de 30 y de 40 eran tancats els ciutadans als calabossos, ahont sufrían els tractes més cruels y inhumans. Els aposentos eran infectes, sense llum ni respirall:els presos se veyan privats de tota comunicació ab sas familias, y se’ls obligava á consuimir la menestra asquerosa de la cantina de la Ciutadela pagada á pes d’or. Ab l’excusa de practicar registres en els calabossos molts cops els treyan nusos de pel á pel á la intemperie, deixantlos horas enteras sobre la neu, en las fredas nits de un rigorós hivern. Y sobre’ls detinguts pesava sempre l’amenassa de morir ó de ser deportats arrossegant groixudas cadenas als presidis d’Africa.Se contan á dotzenas els que moriren, víctimas de aquests maltractes.que pera acabar ab tant sufriment, apelavan al suicidi. Un tal Sabater s’obrí la vena yugular ab un os afilat, fent servir l’orinal del calabosso de receptácul de la sanch.Y’ls sacrificis en massa se succehían, en una forma la més terrorífica. Sense que ningú sapigués precisament el nom de las víctimas destinadas á la execució, aquesta se realisava en la forma següent: s’issava á la Ciutadela bandera negra, se fusellava després als reos un á un , disparantse á cada mort una canonada perque Barcelona s’enterés del cas y pogués contar esgarrifada’l número de las vístimas, y per últim el cos destrossat de aquestas era issat en la forca. Al peu del patíbul pululava la policía secreta, espiant fins la impresió que l’ espectacle produhía en el rostre dels curiosos, distingintse en aquesta tasca un tal Arqués, titulat Estudiant Murri, realista furibundo y escolar del seminari, quals propósits pel porvenir se revelaren en aquesta frasse que solía dir molt sovint.-“ O arribaré á bisbe ó al pal.” Conseguí l’ últim terme de aquesta proposició, puig en los aconteixements del any 35 fou fusellat.
La primera tanda portada al patíbul el 19 novembre de 28, se compongué de 13 infelissos, entre’ls quals s’hi contava’l coronel Ortega, gobernador que havia sigut de Monthuich l’any 20 y alguns altres militars. Entre’ls paisans hi figurava un pintor nomenat Porta, que á última hora, empenyat el Conde de Espanya en que els executats havien de ser 13, sigué tret del calabosso, com se treu lóvella del corral pera completar el número de las destinadas al escorxador, en sustitució de una altre que estant ja en capella, á copia de diners logra un passaport pera Fransa".
I van continuar les execucions l’any següent, 1829 i ...."

Maribel Rafel

MIMOSA, FLOR DE FEBRER

Mimosa, flor de febrer
borrissol d’or de casulla
que arribes quan l’ametller
silenciosament s’esculla.
Mimosa, flor de febrer
d’un groc de nena malalta
tu saps que el bon temps que ve
no t’ha de besar la galta.
Mimosa, flor de febrer
que tan curta tens la vida
penses en el mes que ve
i t’esfulles esporuguida.
Si ens esfullessis del cor
l’hivern de gebre i boirina
entre les flors del record
fores la flor més divina.

Faust Baratta (el pare de la roser Baratta)