LA NOSTRA BARCELONA

La lectura d’El carrer dels Petons és una excusa plaent per submergir-me en el passat de Barcelona, la meva ciutat. Val la pena entretenir-se en conèixer l’origen i la història dels indrets que la conformen, sobretot de la part més representativa. Quantes vegades caminem apressats sense adonar-nos dels tresors històrics i artístics que ens envolten! Fent una passejada distesa, descobrim carrerons amb nomenclatures suggeridores i antics edificis carregats del misteri que desprenen les velles pedres. Per uns moments podem intentar retrocedir a temps pretèrits, quan eren uns altres els que omplien de vida la ciutat. Segurament no sospitaven els canvis socials, ni intuïen el creixement tan desaforat que es produiria amb els anys. Si ara tornessin no entendrien la nostra manera de viure i tan sols els confortaria la visió dels edificis i esglésies que s’han conservat. No reconeixerien els baixos i les botigues d’ara, tan diferents en estètica i contingut i sobretot els sobtaria el soroll, la pressa i la deshumanització ciutadana.
Però deixant de banda la Barcelona més antiga, la romana, la gòtica o la renaixentista i sense haver de retrocedir a gaires anys, tenim el carrer que apareix en el llibre en el tercer capítol, el carrer de Ferran, construït en honor d’un rei nefast, com tots els reis que hem tingut la desgràcia de patir. Aquesta via de traçat rectilini, va irrompre de manera més aviat sobtada enmig del complicat món de carrerons medievals, i aviat es convertí en el centre mundà de l’elegància. Les seves botigues, entre elles moltes joieries i argenteries eren les millors de la ciutat. Era famosa la processó de Corpus, amb els balcons endomassats, i durant les èpoques d’agitació política, era l’avinguda de totes les manifestacions que es dirigien a la plaça de San Jaume. Fins fa poc encara s’hi podia veure alguna botiga que conservava el sabor de mitjan segle XIX, com la pastisseria Massana, però actualment s’ha convertit en una via turística amb establiments d’escàs interès. Tan sols val la pena mencionar l’elegant enllumenat i la parròquia de San Jaume, d’un gòtic decadent.
És aquest el destí dels nostres antics carrers? Transvestir-se en postal turística per esbarjo de visitants? Allotjar gent forana que ignora olímpicament el seu passat esplendorós? Malauradament sospito que sí. Els temps no sempre canvien per a bé i els que ara corren no són precisament per fer volar coloms. Els que hem conegut una Barcelona autènticament viscuda, contemplem amb por la ràpida transformació de la nostra ciutat. Ens queda el deure de preservar el que resta i esperar èpoques millors.

Francina Gili