dimarts, 28 d’abril del 2009
TANKAS PER SAN JORDI
Belles paraules,
sonets i fantasies
són com garlandes,
com somnis que il·luminen,
com músiques de fades.
------------
Tela d'aranya
sutil ens embolcalles;
tot ho acapares.
Teixit fet de paraules,
aromes i balades
-----------
Dolç captiveri
que l'ànima ens amara;
dolça follia!
Rendits a la bellesa,
vençuts per la poesia.
-----------
Llibres i roses
avui dansen plegades,
dansa divina.
L'amor i la paraula
celebren el gran dia.
-----------
Res no enfosqueixi
la llum de l'esperança.
Que tot retrobi
la joia de San Jordi,
un jorn sense recança.
Francina Gili
Francina Gili
LA MIRADA DE LA NEUS
"Era una mirada serena i tranquil-la, càlida. De vegades els ulls li espurnejaven intensos i platejats, però si veia que jo els hi esguardava, es perdien fugaços com la cua d'un estel en la negror de la nit."
El carrer dels Petons de Marcel Fité
El carrer dels Petons de Marcel Fité
ENCENGUEM LA MAR
“Un mar d’espelmes va inundar el Barri de la Ribera” – Diari Avui, 27.4.2009
Diumenge a la nit varem decidir assistir a l’acció projectada pel pintor barceloní Muma Soler als voltants de Santa Maria del Mar per curiositat i ens vàrem trobar davant d’un espectacle insòlit, excepcional. Quan varem entrar al carrer de Flassaders, el Barri de la Ribera es va quedar a les fosques i de cop ens vàrem trobar a la plaça de Jaume Sabartés convertida en un marejol de flames titil·lants sota la pluja. L’Arc de Sant Vicenç i el carrer Montcada, ribetejats per fileres de punts de llum, ens van conduir cap al miratge del passeig del Born solcat per petites ones de foc. L’aspecte que oferia el Fossar de les Moreres és difícil de descriure: havia esdevingut una catifa lluminosa, un mar encès contemplat per una gernació en silenci que a poc a poc anava tancant els paraigües per no destorbar a ningú la visió d’aquell espectacle extraordinari. La gran festa de les flames va continuar a la plaça de Santa Maria del Mar i al carrer del Rec que eren un no parar de pampallugues onejants. L’artista, amb la màgia de les seves llumetes, havia creat un paisatge sorprenent, emocionant.
Diumenge a la nit varem decidir assistir a l’acció projectada pel pintor barceloní Muma Soler als voltants de Santa Maria del Mar per curiositat i ens vàrem trobar davant d’un espectacle insòlit, excepcional. Quan varem entrar al carrer de Flassaders, el Barri de la Ribera es va quedar a les fosques i de cop ens vàrem trobar a la plaça de Jaume Sabartés convertida en un marejol de flames titil·lants sota la pluja. L’Arc de Sant Vicenç i el carrer Montcada, ribetejats per fileres de punts de llum, ens van conduir cap al miratge del passeig del Born solcat per petites ones de foc. L’aspecte que oferia el Fossar de les Moreres és difícil de descriure: havia esdevingut una catifa lluminosa, un mar encès contemplat per una gernació en silenci que a poc a poc anava tancant els paraigües per no destorbar a ningú la visió d’aquell espectacle extraordinari. La gran festa de les flames va continuar a la plaça de Santa Maria del Mar i al carrer del Rec que eren un no parar de pampallugues onejants. L’artista, amb la màgia de les seves llumetes, havia creat un paisatge sorprenent, emocionant.
Carme Juan i Magda Simon
Aquell Teatre!
Capítol XVIII - del "Carrer dels Petons"
El Pla de les Comèdies és un nom que no enganya. Aquí s'hi bastí, al Segle XVII, el primer Teatre de Barcelona. Primer amb el nom de Teatre de Santa Creu i després amb el nom de Teatre Principal.
El precedent de la Casa de les Comèdies que bastiren a la Rambla eren les representacions que es feren a l' Hospital de la Santa Creu, que tenien molt d'èxit; però la proximitat dels malalts i de l'espectacle resultava incomoda, i per això els administradors de l'Hospital van decidir construir un edifici adequat a l'hort que tenien encarat a les Rambles al carrer de Trentaclaus (probable referència a un portal ferrat). Aquest portal no tenia gaire bona fama i la ciutat fou partidària d'aprofitar l'ocasió per esborrar el nom de Trentaclaus o "carrer d'en Trenta". Les obres passaven prèviament la censura dels inquisidors, la censura eclesiàstica, i encara la censura del mateix Hospital, sovint més "papistes que el Papa". Els comediants - que tenien prohibit barrejar-se en cap moment amb els espectadors- havien de presentar unes actituds correctíssimes i molt mesurades, i les comèdies eren minuciosament esporgades. Fins i tot les dones i els homes que assitien a l'espectacle havien d'estar sempre separats - tenien portes d'entrada diferent. Però sembla ser que no sempre era així, quina justificació si no, tenien les llotges tapades discretament amb una reixeta o gelosia?
L'èxit de la Casa de les Comèdies fou notable. Se'n va dir Teatre de la Santa Creu, i en començar el segle XVIII hi feien ja temporades regulars d'òpera. Amb l'opera italiana la censura va aigualir-se, i amb la presència de les diva i les ballarines sembla que la societat es va frivolitzar visiblement.
El 27 d'octubre de 1787 un incendi destruí totalment el teatre, llevat de la façana. Fou inútil que per apagar el foc dugessin a la Rambla la "xeringa de la Ciutat" com diu un document de l'època. Però la ciutat volia un teatre, i al cap d'un any just era inaugurat el nou edifici.
El Teatre de la Santa Creu fou anomenat després Teatre Principal, per subratllar-ne l'antiguitat i la importància en comparació amb el nou Teatre del Liceu. En aquest nou Teatre Principal s'hi hi va fer el primer assaig d'òpera catalana, el 26 de maig de 1881, amb l'estrena de "A la voreta del mar" música de Joan Goula i lletra de Damas Calvet, obra en un acte situada al Segle XVIII en una platja de Catalunya.De 1872 a 1906, el local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ataneu Barcelonès.
I l'any 1907 Guimerà i Morera se'n van dur un èxit fabulós amb "La Santa Espina", que arribà a les 102 representacions.
El precedent de la Casa de les Comèdies que bastiren a la Rambla eren les representacions que es feren a l' Hospital de la Santa Creu, que tenien molt d'èxit; però la proximitat dels malalts i de l'espectacle resultava incomoda, i per això els administradors de l'Hospital van decidir construir un edifici adequat a l'hort que tenien encarat a les Rambles al carrer de Trentaclaus (probable referència a un portal ferrat). Aquest portal no tenia gaire bona fama i la ciutat fou partidària d'aprofitar l'ocasió per esborrar el nom de Trentaclaus o "carrer d'en Trenta". Les obres passaven prèviament la censura dels inquisidors, la censura eclesiàstica, i encara la censura del mateix Hospital, sovint més "papistes que el Papa". Els comediants - que tenien prohibit barrejar-se en cap moment amb els espectadors- havien de presentar unes actituds correctíssimes i molt mesurades, i les comèdies eren minuciosament esporgades. Fins i tot les dones i els homes que assitien a l'espectacle havien d'estar sempre separats - tenien portes d'entrada diferent. Però sembla ser que no sempre era així, quina justificació si no, tenien les llotges tapades discretament amb una reixeta o gelosia?
L'èxit de la Casa de les Comèdies fou notable. Se'n va dir Teatre de la Santa Creu, i en començar el segle XVIII hi feien ja temporades regulars d'òpera. Amb l'opera italiana la censura va aigualir-se, i amb la presència de les diva i les ballarines sembla que la societat es va frivolitzar visiblement.
El 27 d'octubre de 1787 un incendi destruí totalment el teatre, llevat de la façana. Fou inútil que per apagar el foc dugessin a la Rambla la "xeringa de la Ciutat" com diu un document de l'època. Però la ciutat volia un teatre, i al cap d'un any just era inaugurat el nou edifici.
El Teatre de la Santa Creu fou anomenat després Teatre Principal, per subratllar-ne l'antiguitat i la importància en comparació amb el nou Teatre del Liceu. En aquest nou Teatre Principal s'hi hi va fer el primer assaig d'òpera catalana, el 26 de maig de 1881, amb l'estrena de "A la voreta del mar" música de Joan Goula i lletra de Damas Calvet, obra en un acte situada al Segle XVIII en una platja de Catalunya.De 1872 a 1906, el local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ataneu Barcelonès.
I l'any 1907 Guimerà i Morera se'n van dur un èxit fabulós amb "La Santa Espina", que arribà a les 102 representacions.
Roser Baratta
L'ORXATERIA DEL "TIO NEL·LO"
La primera orxateria del Tio Nel·lo era una mena de barraqueta contigua al Portal del Mar, molt concorreguda a l'estiu per la seva deliciosa orxata , i als mesos més freds pels seus bunyols. Al 1839, es traslladà als Porxos d'en Xifré i continuà sent molt popular fins el 1889, any en què va tancar les seves portes definitivament.
Francina Gili
Francina Gili
Amb la màgia de les paraules...
Roses i rosers
Un matí ple d'encant he passejat pel Parc Cervantes. He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils; amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades que omplen tots els sentits.
Recordaré sempre aquest moment. Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles. Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o els silvestres.
Roser Baratta
Un matí ple d'encant he passejat pel Parc Cervantes. He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils; amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades que omplen tots els sentits.
Recordaré sempre aquest moment. Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles. Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o els silvestres.
Roser Baratta
Esglésies, convents i col·legis a la Rambla
Capítol XVIII
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; l' església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
L'enderrocament dels establiments religiosos va ser aprofitat per a la construcció d'alguns edificis:
La Fonda Orient ocupà el terreny del col·legi de Sant Bonaventura. El 1844 el Teatre del Liceu correspongué a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços. El Mercat de la Boqueria substituí el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment Mercat de San Josep). L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Ciències es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
Roser Baratta
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; l' església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
L'enderrocament dels establiments religiosos va ser aprofitat per a la construcció d'alguns edificis:
La Fonda Orient ocupà el terreny del col·legi de Sant Bonaventura. El 1844 el Teatre del Liceu correspongué a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços. El Mercat de la Boqueria substituí el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment Mercat de San Josep). L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Ciències es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
Roser Baratta
No hi ha res que sempre sigui igual ...
No hi ha res que sempre sigui igual. Les pedres i les muntanyes canvien amb el pas del temps així com també ho fan els indrets amb les seves honorades figures.
A les passejades per la Rambla amb la Neus, el Miquel al capítol XVIII del carrer dels Petons ens fa la següent descripció:
“Em vaig mirar una estoneta aquella estàtua del rei Neptú que hi havia al capdamunt del pilar de la font. La idea que algú hagués imaginat l’existència d’un rei del mar i dels peixos amb aquell arpó que lluïa a la mà em va semblar fascinat. No vaig trobar gens estrany l’apreci que tenien molts barcelonins per aquella escultura de l’home de la barba blanca. Tot i la seva aparença atlètica i musculosa, vist a una certa distancia recordava l’estampa d’un vell pescador sortint de la mar”
Es refereix a la estàtua dedicada al Déu Neptú, obra de l'escultor català Salvador Gurri i Coromines, coneguda per tothom com la Font del Vell, situada a la Plaça del Teatre de la Rambla.
El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a l’escriptor i dramaturg Frederic Soler, conegut com a Pitarra (1839-1895).
És un escultura en marbre blanc sobre pedra de Montserrat i representa a l'artista assegut sobre les màscares de la comèdia i la tragèdia, amb un paper a la mà tot esperant la inspiració, dalt d'un pedestal ornat amb volutes i garlandes.
Projectada el 1896 i conclosa el 1906 per l'arquitecte Pere Falqués amb la col.laboració de l'escultor Agustí Querol.
A les passejades per la Rambla amb la Neus, el Miquel al capítol XVIII del carrer dels Petons ens fa la següent descripció:
“Em vaig mirar una estoneta aquella estàtua del rei Neptú que hi havia al capdamunt del pilar de la font. La idea que algú hagués imaginat l’existència d’un rei del mar i dels peixos amb aquell arpó que lluïa a la mà em va semblar fascinat. No vaig trobar gens estrany l’apreci que tenien molts barcelonins per aquella escultura de l’home de la barba blanca. Tot i la seva aparença atlètica i musculosa, vist a una certa distancia recordava l’estampa d’un vell pescador sortint de la mar”
Es refereix a la estàtua dedicada al Déu Neptú, obra de l'escultor català Salvador Gurri i Coromines, coneguda per tothom com la Font del Vell, situada a la Plaça del Teatre de la Rambla.
El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a l’escriptor i dramaturg Frederic Soler, conegut com a Pitarra (1839-1895).
És un escultura en marbre blanc sobre pedra de Montserrat i representa a l'artista assegut sobre les màscares de la comèdia i la tragèdia, amb un paper a la mà tot esperant la inspiració, dalt d'un pedestal ornat amb volutes i garlandes.
Projectada el 1896 i conclosa el 1906 per l'arquitecte Pere Falqués amb la col.laboració de l'escultor Agustí Querol.
En aquesta imatge podem observar la transformació que al llarg dels anys ha tingut aquest espai des del segle XIX fins ara.
Maribel Rafel
LA MÀGIA DE LES PARAULES
La tarda era freda i la negror dels núvols anunciava tempesta. Vaig decidir que el més convenient pel meu refredat era romandre a recer d’inclemències en aquella saleta, mentre la cosineta Rosa teclejava escales i arpegis dins l’habitació contigua. M’havien encarregat d'acompanyar-la i el meu propòsit era anar a fer una volta mentre durés la classe de música, però el canvi de temps inesperat m’ho va impedir. Per sort duia un llibre interessant dins la bossa i aquesta perspectiva em va animar. Asseguda en una bonyeguda butaca de color incert, vaig passejar la vista pel meu entorn: un canapè entapissat marró, probable parent de la butaca, una tauleta d’estil recargolat, un parell de cadires antigues i un moble llibreria ple de volums completaven el mobiliari. Del sostre penjava un llum de vidre amb llàgrimes i penjolls i per les parets nombrosos quadres, fotografies i miniatures arrodonien el caire vetust de la cambra. Em vaig aixecar per tafanejar un grupet de tres fotografies grogoses que, de primer cop d’ull em semblaren personatges distants, dignes de museu. Una dona jove d’aspecte altiu, cofada amb un pentinat 
refistolat em desafiava dins d’un marc ovalat. Al seu costat un altre retrat més petit mostrava una nena amb un llaç negre al cap. A continuació, un home ben vestit i cabell clenxinat volia insinuar un somriure. Vaig apropar-me a la fotografia per observar-la millor però en aquell moment es va obrir una porta i aparegué una velleta menuda que, en veure’m es va animar. T’agraden les fotografies? -preguntà apropant-se. "No, jo... només volia...", vaig balbucejar una mica torbada. "Són boniques, oi?" -va interrompre ella prescindint d’excuses. "Tenen molts anys i molta història al darrere". Pel to de veu i la vivor dels ulls vaig endevinar que no es mouria del meu costat fins explicar-la, i mentalment em vaig acomiadar resignada del llibre que duia a la bossa. Aquesta dama tan elegant era tot un caràcter, començà amb veu afable. "Es deia Glòria i va tenir la valentia d’enfrontar-se al món en uns temps molt difícils. Aquí on la veus va pujar tota sola la seva filleta," continuà mentre assenyalava la fotografia de la nena del llaç negre. "S'assemblen", vaig comentar ja interessada pel tema. "Sí, i de caràcter també", afegí s
omrient mentre mirava amb condescendència el retrat. "T’ho puc assegurar perquè la vaig conèixer molt bé: aquesta nena era la meva mare". I a continuació, em detallà fragments de la vida de la dona i la criatura, amb la il·lusió reflectida als ulls, desgranant episodis de les feines que havien desenvolupat, i de situacions divertides que havien compartit. En aquells moments, ja l’escoltava completament seduïda per la màgia de la seva veu, una veu que traspuava orgull i tendresa. Tot el que m’explicava i la manera de fer-ho, resultava molt més apassionant que qualsevol llibre. Els personatges femenins havien cobrat vida, gairebé els podia sentir respirar però, en canvi, no deia res de la tercera fotografia. "I aquest senyor tan... tan..." No trobava la paraula adient per qualificar l'home dret de clenxinada testa. "Tan presumit, vols dir?" apuntà ella somrient bondadosa. "Es deia Ramon, i no sé si ho era de presumit, perquè el pobre no va viure gaire per demostrar-ho. Va morir al poc temps de fer-se aquest retrat". "I qui era?", vaig preguntar ja del tot desinhibida. "Era... era el meu avi, el pare de la nena. Veuràs, aquells temps no eren com els d’ara. Ells dos estaven molt enamorats, però la família s’oposava al casament perquè el meu avi no tenia diners. Llavors va decidir fer les Amèriques per mirar de replegar fortuna, p
erò al poc temps d’arribar va contraure una malaltia infecciosa i va morir. Ningú sabia que l’àvia estava embarassada quan ell va marxar, ni l’avi tampoc; el cas és que la família volia arreglar un casament a corre-cuita per salvar l’honor, però ella ho va refusar i llavors li van girar l’esquena. Suposo que ho devia passar molt malament tota sola la meva àvia, pobreta. Imaginat! Un fill fora del matrimoni en aquells temps!" La veu tremolosa i els ulls brillants denotaven l’emoció que la dona sentia en explicar-ho. "Fa uns anys vaig col·locar les tres fotografies aquí, ben juntetes, perquè en vida mai no ho van poder estar, i ara hi vinc moltes vegades per contemplar-les, i fins i tot hi parlo." Llavors em va mirar amb dolcesa, com disculpant-se. "Perdona que t’hagi explicat aquestes coses; deus pensar que són històries de vella i a tu no et deuen interessar gaire... els vells ja ho tenim, que som uns pesats. Me'n vaig; et deixo amb ells." I tal com havia aparegut va sortir de l’habitació, deixant-me amb el deler d’esbrinar encara més vivències.
No sé qui era la velleta, ni què hi feia en aquella casa però les seves paraules em transportaren al passat. Aclofada de nou en la bonyeguda butaca i, com si un tel de boira clara embolcallés la cambra, tot aquell entorn que abans m’havia semblat tan obac, recuperà noblesa i suavitat. Inconscientment, vaig cercar la dignitat d’un temps que no vaig viure, i creuant les mans amb gest de gran dama vaig tornar a contemplar els retrats; i em semblà que des de la paret tots tres em somreien.
Francina Gili
refistolat em desafiava dins d’un marc ovalat. Al seu costat un altre retrat més petit mostrava una nena amb un llaç negre al cap. A continuació, un home ben vestit i cabell clenxinat volia insinuar un somriure. Vaig apropar-me a la fotografia per observar-la millor però en aquell moment es va obrir una porta i aparegué una velleta menuda que, en veure’m es va animar. T’agraden les fotografies? -preguntà apropant-se. "No, jo... només volia...", vaig balbucejar una mica torbada. "Són boniques, oi?" -va interrompre ella prescindint d’excuses. "Tenen molts anys i molta història al darrere". Pel to de veu i la vivor dels ulls vaig endevinar que no es mouria del meu costat fins explicar-la, i mentalment em vaig acomiadar resignada del llibre que duia a la bossa. Aquesta dama tan elegant era tot un caràcter, començà amb veu afable. "Es deia Glòria i va tenir la valentia d’enfrontar-se al món en uns temps molt difícils. Aquí on la veus va pujar tota sola la seva filleta," continuà mentre assenyalava la fotografia de la nena del llaç negre. "S'assemblen", vaig comentar ja interessada pel tema. "Sí, i de caràcter també", afegí s
omrient mentre mirava amb condescendència el retrat. "T’ho puc assegurar perquè la vaig conèixer molt bé: aquesta nena era la meva mare". I a continuació, em detallà fragments de la vida de la dona i la criatura, amb la il·lusió reflectida als ulls, desgranant episodis de les feines que havien desenvolupat, i de situacions divertides que havien compartit. En aquells moments, ja l’escoltava completament seduïda per la màgia de la seva veu, una veu que traspuava orgull i tendresa. Tot el que m’explicava i la manera de fer-ho, resultava molt més apassionant que qualsevol llibre. Els personatges femenins havien cobrat vida, gairebé els podia sentir respirar però, en canvi, no deia res de la tercera fotografia. "I aquest senyor tan... tan..." No trobava la paraula adient per qualificar l'home dret de clenxinada testa. "Tan presumit, vols dir?" apuntà ella somrient bondadosa. "Es deia Ramon, i no sé si ho era de presumit, perquè el pobre no va viure gaire per demostrar-ho. Va morir al poc temps de fer-se aquest retrat". "I qui era?", vaig preguntar ja del tot desinhibida. "Era... era el meu avi, el pare de la nena. Veuràs, aquells temps no eren com els d’ara. Ells dos estaven molt enamorats, però la família s’oposava al casament perquè el meu avi no tenia diners. Llavors va decidir fer les Amèriques per mirar de replegar fortuna, p
erò al poc temps d’arribar va contraure una malaltia infecciosa i va morir. Ningú sabia que l’àvia estava embarassada quan ell va marxar, ni l’avi tampoc; el cas és que la família volia arreglar un casament a corre-cuita per salvar l’honor, però ella ho va refusar i llavors li van girar l’esquena. Suposo que ho devia passar molt malament tota sola la meva àvia, pobreta. Imaginat! Un fill fora del matrimoni en aquells temps!" La veu tremolosa i els ulls brillants denotaven l’emoció que la dona sentia en explicar-ho. "Fa uns anys vaig col·locar les tres fotografies aquí, ben juntetes, perquè en vida mai no ho van poder estar, i ara hi vinc moltes vegades per contemplar-les, i fins i tot hi parlo." Llavors em va mirar amb dolcesa, com disculpant-se. "Perdona que t’hagi explicat aquestes coses; deus pensar que són històries de vella i a tu no et deuen interessar gaire... els vells ja ho tenim, que som uns pesats. Me'n vaig; et deixo amb ells." I tal com havia aparegut va sortir de l’habitació, deixant-me amb el deler d’esbrinar encara més vivències.No sé qui era la velleta, ni què hi feia en aquella casa però les seves paraules em transportaren al passat. Aclofada de nou en la bonyeguda butaca i, com si un tel de boira clara embolcallés la cambra, tot aquell entorn que abans m’havia semblat tan obac, recuperà noblesa i suavitat. Inconscientment, vaig cercar la dignitat d’un temps que no vaig viure, i creuant les mans amb gest de gran dama vaig tornar a contemplar els retrats; i em semblà que des de la paret tots tres em somreien.
Francina Gili
EL MEU JARDÍ
M’agrada a la primavera llevar-me ben d’hora, quan encara, a ponent, un resquitx de foscor s’allunya i es pot contemplar com, des de l’est, es va desvetllant la vida. S’observa, lentament, la mudança de verds a cada raig de llum que es filtra. Es pot contemplar l’eclosió d’algunes flors abeurant-se del sol, i d’altres, espolsant-se la rosada que com perles fa gala de la seva bellesa i perfecció.
El que més em sedueix és contemplar l’evolució de la flor preferida, la rosa. Jo em pregunto: ¿Com és que neix tan plena d’alegria si sap que l’edat seva és només d’un dia? La seva joventut i la seva decrepitud van juntes. Però em dóna tant, que no tinc paraules per a expressar el que sento en contemplar-la. Són tantes les vegades que he estat testimoni presencial d’aquest procés, que per molt que es repeteixi, cada vegada les sensacions són diferents. Veig la poncella encara closa, d’un aspecte tendre, verd pur, vellutat, quan només la punta de la flor s’insinua. Al cap d’unes hores, minuciosament es va descloent mostrant la seva bellesa incomparable, punt culminant on es barregen la formosor, el perfum embriagador, i l’admiració que desperta junt amb sentiments que et condueixen a la reflexió.
No em canso de mirar-la, acariciar-la i olorar-la. És una aroma inigualable, duradora, fins i tot, quan els pètals s'han desprès de la flor o es guarden com a record entre els fulls d’un llibre.
El que més em sedueix és contemplar l’evolució de la flor preferida, la rosa. Jo em pregunto: ¿Com és que neix tan plena d’alegria si sap que l’edat seva és només d’un dia? La seva joventut i la seva decrepitud van juntes. Però em dóna tant, que no tinc paraules per a expressar el que sento en contemplar-la. Són tantes les vegades que he estat testimoni presencial d’aquest procés, que per molt que es repeteixi, cada vegada les sensacions són diferents. Veig la poncella encara closa, d’un aspecte tendre, verd pur, vellutat, quan només la punta de la flor s’insinua. Al cap d’unes hores, minuciosament es va descloent mostrant la seva bellesa incomparable, punt culminant on es barregen la formosor, el perfum embriagador, i l’admiració que desperta junt amb sentiments que et condueixen a la reflexió.
No em canso de mirar-la, acariciar-la i olorar-la. És una aroma inigualable, duradora, fins i tot, quan els pètals s'han desprès de la flor o es guarden com a record entre els fulls d’un llibre.
Rosa Vila
CREPUSCLE DE PRIMAVERA
Era un dia de primavera d’aquells en què els núvols no paren de córrer d’ací i d’allà, escampant plugims puntuals i pedregades mortíferes als brots novells d’arbres i vinyes. A mitja tarda els núvols es van estacionar cobrint el cel de foscor.Al crepuscle, es desfermà una forta ventada, que lentament va anar escombrant la nuvolada negra que tapava el cel. Aleshores, a l’oest, el sol ja començava a davallar cap a l’horitzó, filtrant els seus raigs entre la foscor.
Quin delit de colors! Semblava la paleta de un pintor! Entre un gris suau que el reflex del sol emblanquia com un vestit de núvia, passaven llenques de grocs descolorits com l’alabastre. Pinzellades negres brillants com el carbó es barrejaven amb uns taronges de tons ascendents. Els vermells flamejaven des dels rosats fins a esdevenir d’un roig intens, com el de les roselles.
Completant l’espectacle, en una altra clariana del cel, una tallada de lluna nova començava a despuntar subtilment, com un cotó esfilagarsat.
M. Dolors Cerdanya
Sense màgia a les paraules
Se li havia acostat, i amb un gest de complicitat, tot agafant-li les mans li havia lliurat “el llapis". “És molt important” -li va dir- “que aquest projecte surti bé. Necessito que li facis una ullada, confio en la teva perspicàcia. Fes totes les esmenes que calguin ho necessito per demà al matí. Passaré a buscar-lo. Ja sé la teva adreça. Confio amb tu, Joana.”
Tot aquest reguitzell de paraules, l'havien omplert de satisfacció i esperança. Finalment sorgia la possibilitat de tenir una trobada sols. Feia molt de temps que ella es sentia atreta per la personalitat enrotlladora, atraient, d'en Carles, el seu Cap, però la seva relació no havia trencat mai les barreres de la cordialitat i companyonia. En els seus somnis sempre sorgia l'esperança de poder conquerir el seu interès, d’intimar, de parlar i per què no, de l'amor.
Ara, encara que fos per feina, per primera vegada el seu entorn seria diferent . Caldria pensar com s'ho faria per aconseguir el seu propòsit. De la qualitat de la seva feina de correctora d'estil ningú no en dubtava. Quan els projectes passaven pel seu sedàs, perfilant vocabulari i estructures gramaticals, guanyaven en qualitat i esdevenien més entenedors . Aquesta vegada ho faria com mai!
En arribar a casa va posar en marxa l'ordinador, i va obrir "el llapis". Absorta, concentrada va fer la primera llegida. Es tractava d'un projecte genial, però l'exposició es podia millorar. Fent i desfent, imprimint, omplint la tasca d'ordre, de passió i neguit va acabar la feina a trenc d'alba. Cansada, satisfeta es va posar al llit. L’endemà s'aixecaria d'hora i faria els preparatius perquè fos una trobada especial.
Desprès d'una nit inquietant va arribar l'hora de llevar-se. No li va costar tenir-ho tot apunt. Va obrir les finestres perquè l'airet fresc purifiqués l'atmosfera amb la calidesa del sol de primavera. Va anar al forn a comprar pastes saboroses, acabades de fer i va endollar la cafetera. En Carles era un sibarita del cafè.
Havia arribat l'hora de pensar en el seu aspecte, volia que fos pulcre, senzill, elegant i un xic atrevit. Aquesta feina li va costar més que tot el que portava fet, indecisa, preocupada per no encertar. Després de posar-se i treure's mil vegades bruses, vestits pantalons, es va decidir per una brusa de mussolina blanca i uns texans. Mentre la seva imaginació teixia i desteixia converses, comentaris de llibres , d'obres de teatre, pensaments, aficions, espurnes que obririen l'entrellat íntim de la seva coneixença.A mesura que passava el temps es sentia més segura, es va mirar al mirall. El neguit que sentia li feien envermellir les galtes, estava resplendent!
El repic del timbre, la va sorprendre. Contestà ràpidament, reconegué la veu clara i afable d'en Carles. “Joana , sóc en Carles, puc pujar?” “ Sí”, va contestar tremolosa i impacient tot obrint la porta.
“Bon dia Joana , ho has pogut acabar?. Confio en tu , el teu retoc em dóna seguretat. Si tot surt bé, et dec una convidada. Passa” li va indicar la Joana. “Seu, vols alguna cosa, no, no” va respondre en Carles , “gràcies. La Núria m'espera a baix. Estic molt nerviós i hem decidit passar el matí junts. Després havent dinat passarem per l'oficina.” “Joana, estàs preciosa!, fes-me un petó, fins la tarda ! Gracies , gràcies per tot.”
Com si una llosa li hagués caigut damunt, estabornida i enfonsada així es va sentir la Joana, fent un esforç titànic li va sortir un fil de veu escanyolit, “sort!” va dir “fins a la tarda!”.
Desil·lusió, tristesa, com si una gruixuda corda d'espart hagués lligat els seus sentiments. La Núria aquella noieta que feia uns mesos havia entrat a treballar a l'Empresa havia estat el seu botxí: li havia destrossat els seus somnis.
Raimunda Pàmpols
UN ALTRE CONTE DE SANT JORDI
“La Laia vivia abatuda al vell balancí, on els barrots del pensament l’engabiaven dins d’ella mateixa. Els dies lliscaven lentament per la seva vida i un mutisme voluntari l’aïllava del món dels vius. Tothom l’havia donat per boja, conclusió fàcil per treure’s responsabilitats i alleugerir consciències. Família i amics quasi no recordaven que algun dia no pas tant llunyà aquell espectre, projecte de dona, havia estat una princeseta pujada per pares i avis entre cotons, i ignorant que darrera d’aquells ulls blaus s’hi amagava un ésser humà corull de sentiments.
Aquella nina va anar creixent al gust de tothom tret d’ella mateixa, fins que, arribada la teòrica maduresa, va caure presonera d’aquell món equivocat. La medecina actual creu erròniament que ha aconseguit diagnosticar totes aquestes patologies agrupant-les amb la paraula clau de “depressió”. Quin metge, però, s’ha aturat a pensar que no sempre és el cervell el que pot emmalaltir, que l’home té alguna cosa més que cos, diguem-li sentiments, pels creients ;ànima, o fins i tot ho podríem anomenar aquest jo més íntim que moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem ben bé què és. El que sí és segur és que existeix i també és cert que és el gran ignorat de la nostra societat.
Quantes vegades al llarg de la nostra vida ens haurem pres un analgèsic per guarir un mal de cap sense aturar-nos a pensar que una paraula d’afecte ens hauria fet molt més bé; però a les farmàcies no en venen d’amor, i els homes vivim tant cecs que hem oblidat com es crea.
Tots aquests pensaments que semblen tant obvis damunt del paper eren totalment absents a l’entorn de la pobra Laia, presonera de les seves pròpies circumstàncies i malvivia amb la mirada perduda finestra enllà, absent, fugida d’enteniment, amb els ulls erms d’alegria. El que ni tan sols ella sabia era que finestra enllà esperava l’arribada del príncep que vingués a matar el drac ferotge de la seva tristor i l’alliberés de les cadenes daurades que la mantenien lligada a una vida imposada per les circumstàncies del seu naixement i, ja lliure, oblidar per sempre aquella cambra buida i trista. En la seva llegenda, però, mai hi naixeran roses, les flors se n’aniran amb ella”.
Va llençar enèrgicament el diari damunt la taula al mateix temps que una exclamació de ràbia i indignació li naixia de l’ànima i cridava l’atenció dels seus companys, que distretament i encara amb els ulls endormiscats es prenien el primer cafè del matí.
— Però com es poden anomenar escriptors del segle XXI, com gosen dir la “nova llegenda de Sant Jordi” i al mateix temps oferir-nos una vegada més la dona feble, submissa, turmentada pel poble que espera impassible que el drac se la mengi… és que el sol fet de canviar el nom de la bèstia i dir-li depressió ja el converteix en un conte modern? Per què no són prou valents per fer que la princesa mati la cuca tota sola? O per què no que sigui la dona valenta i atrevida la que allibera el pobre príncep atrapat dins les seves pors. Bonica llegenda masclista!
Maria Aguadé
Aquella nina va anar creixent al gust de tothom tret d’ella mateixa, fins que, arribada la teòrica maduresa, va caure presonera d’aquell món equivocat. La medecina actual creu erròniament que ha aconseguit diagnosticar totes aquestes patologies agrupant-les amb la paraula clau de “depressió”. Quin metge, però, s’ha aturat a pensar que no sempre és el cervell el que pot emmalaltir, que l’home té alguna cosa més que cos, diguem-li sentiments, pels creients ;ànima, o fins i tot ho podríem anomenar aquest jo més íntim que moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem ben bé què és. El que sí és segur és que existeix i també és cert que és el gran ignorat de la nostra societat.
Quantes vegades al llarg de la nostra vida ens haurem pres un analgèsic per guarir un mal de cap sense aturar-nos a pensar que una paraula d’afecte ens hauria fet molt més bé; però a les farmàcies no en venen d’amor, i els homes vivim tant cecs que hem oblidat com es crea.
Tots aquests pensaments que semblen tant obvis damunt del paper eren totalment absents a l’entorn de la pobra Laia, presonera de les seves pròpies circumstàncies i malvivia amb la mirada perduda finestra enllà, absent, fugida d’enteniment, amb els ulls erms d’alegria. El que ni tan sols ella sabia era que finestra enllà esperava l’arribada del príncep que vingués a matar el drac ferotge de la seva tristor i l’alliberés de les cadenes daurades que la mantenien lligada a una vida imposada per les circumstàncies del seu naixement i, ja lliure, oblidar per sempre aquella cambra buida i trista. En la seva llegenda, però, mai hi naixeran roses, les flors se n’aniran amb ella”.
Va llençar enèrgicament el diari damunt la taula al mateix temps que una exclamació de ràbia i indignació li naixia de l’ànima i cridava l’atenció dels seus companys, que distretament i encara amb els ulls endormiscats es prenien el primer cafè del matí.
— Però com es poden anomenar escriptors del segle XXI, com gosen dir la “nova llegenda de Sant Jordi” i al mateix temps oferir-nos una vegada més la dona feble, submissa, turmentada pel poble que espera impassible que el drac se la mengi… és que el sol fet de canviar el nom de la bèstia i dir-li depressió ja el converteix en un conte modern? Per què no són prou valents per fer que la princesa mati la cuca tota sola? O per què no que sigui la dona valenta i atrevida la que allibera el pobre príncep atrapat dins les seves pors. Bonica llegenda masclista!
Maria Aguadé
El Pati del Carall
El carrer dels petons
Capítol XVIII - La batuda
Ara passejant, ara aturant-nos, vam pujar fins el pati de Sant Sever, més conegut com el pati del Carall, a causa de l'antiga pedra allargada que s'hi dreça al bell mig. Era un dels llocs amb més ambient i gresca del barri, ple de joves i d'estudiants. Molt a prop d'allà hi havia la famosa orxateria i bunyoleria del Tio Nel·lo. Ens hi vam asseure una estona, fins que vam decidir tornar a casa.
Es busca un menhir al carrer Tallers
Ni l'ajuntament ni cap entitat competent en qüestions de patrimoni tenen constància de l'existència d'un menhir a la zona. I el pati tampoc no consta en lloc.
Poca informació, però prou per atiar la curiositat del senyor Jaume Valls, un barceloní interessat a visitar el monument. Diu que fa anys que rastreja tots els racons entre la Plaça de Catalunya i -Rambla avall- el carrer de Bonsuccés, i no n'ha pogut treure mai l'aigua clara. Sembla doncs, que el pati del Carall no existeix. Però això no vol dir que no hagi existit mai. Com recorda el periodista Josep Maria Huertas, en el primer volum d'Històries i llegendes de Barcelona (Edicions 62), de Joan Amades, hi ha una referència explícita al pati. En efecte: a la pàgina 46 Amades, que recollia llegendes populars, acota la recerca. El pati es devia trobar al número 11 de carrer Tallers de Barcelona.
El nom oficial era el pati de Sant Sever, conegut popularment com a pati del Carall, "un nom un xic estrany que no sona gaire bé", afegeix Amades. I encara afirma sense manies que el pati era un lloc de vici, un centre de joc i de beguda concorregut per estudiants i soldats, i que l'ambient era d'alegria i escàndol. Fins i tot parla d'una taverna enmig del pati. I ben a prop de la taverna, una "gran pedra" que podria haver servit de font i que l'autor no descarta que fos la "resta esvaïda d'un monument megalític". Tot un pati de culte a Ciutat Vella.
M. Teresa Alonso
Ara passejant, ara aturant-nos, vam pujar fins el pati de Sant Sever, més conegut com el pati del Carall, a causa de l'antiga pedra allargada que s'hi dreça al bell mig. Era un dels llocs amb més ambient i gresca del barri, ple de joves i d'estudiants. Molt a prop d'allà hi havia la famosa orxateria i bunyoleria del Tio Nel·lo. Ens hi vam asseure una estona, fins que vam decidir tornar a casa.
Es busca un menhir al carrer Tallers
Ni l'ajuntament ni cap entitat competent en qüestions de patrimoni tenen constància de l'existència d'un menhir a la zona. I el pati tampoc no consta en lloc.
Poca informació, però prou per atiar la curiositat del senyor Jaume Valls, un barceloní interessat a visitar el monument. Diu que fa anys que rastreja tots els racons entre la Plaça de Catalunya i -Rambla avall- el carrer de Bonsuccés, i no n'ha pogut treure mai l'aigua clara. Sembla doncs, que el pati del Carall no existeix. Però això no vol dir que no hagi existit mai. Com recorda el periodista Josep Maria Huertas, en el primer volum d'Històries i llegendes de Barcelona (Edicions 62), de Joan Amades, hi ha una referència explícita al pati. En efecte: a la pàgina 46 Amades, que recollia llegendes populars, acota la recerca. El pati es devia trobar al número 11 de carrer Tallers de Barcelona.
El nom oficial era el pati de Sant Sever, conegut popularment com a pati del Carall, "un nom un xic estrany que no sona gaire bé", afegeix Amades. I encara afirma sense manies que el pati era un lloc de vici, un centre de joc i de beguda concorregut per estudiants i soldats, i que l'ambient era d'alegria i escàndol. Fins i tot parla d'una taverna enmig del pati. I ben a prop de la taverna, una "gran pedra" que podria haver servit de font i que l'autor no descarta que fos la "resta esvaïda d'un monument megalític". Tot un pati de culte a Ciutat Vella.
M. Teresa Alonso
PRIMER SANT JORDI
Corria l'any 1941. Jo tenia cinc anys i mig. Aquell dia en tornar de l'escola vaig trobar el pare sense la seva granota de fuster, que només es treia el diumenges i dies de festa, tot mudat. En anar a donar-li el petó de costum en arribar a casa em va dir:
-Renta't les mans i la cara que anirem a la papereria Gelabert. Avui és Sant Jordi. Jo no sabia ben bé de què anava tot allò de Sant Jordi, però em vaig afanyar a fer el què em deia molt excitada i alegre, ja que respirava un ambient festiu no gaire corrent en aquella època de postguerra.
En arribar a la papereria, a la vorera de davant de la porta hi havia un taulell vestit de roba de color vermell tot ple de llibres ben col·locats. Em semblà tan bonic! Com m'impressionà la varietat de colors que oferien els llibres! Potser perquè en aquells temps tot era més aviat gris al meu entorn. Naturalment, els meus ulls se'n van anar directament als llibres de contes. No sabia pas quin escollir. A la fi vaig decidir-me per "El Patito Feo".
Aleshores vam entrar a la botiga i em van ambolicar el llibre amb un paper fi molt bonic, i al pare li van donar un paquet més gran embolicat amb paper de diari; però ell també feia cara de satisfacció. I agafats de la mà, cap a casa falta gent.
-Maria, mira què he aconseguit, digué a la mare, tot cofoi. Carme, vine que veuràs què hi ha en aquest paquet.
I, Oh! sorpresa en desembolicar el paper de diari sorgiren tres llibres de contes amb uns dibuixos
que em deixaren bocabadada.
-Són per tu, Carme. Els teus primers llibres en Català. "LA CASTANYADA". "ELS TRES TOMBS" I "EL DIJOUS GRAS".
Ara comprenc l'alegria del pare. L'embolcall era lleig però el contingut era preciós en aquella època de repressió.
Aquest va ser el primer Sant Jordi que recordo. Des d'aleshores, en aquesta diada mai m'ha faltat un nou llibre en català.
Gracies pare per la gran riquesa que em vas saber transmetre.
Carme Codorniu
Paraules boniques, del Carrer dels petons
Miquel, en un racó del meu cor et guardo els tastets de moltíssimes
fruites en sacs de petons. Exòtics és clar...
La nit, silenciosa, parrupejava sons d'encanteri, perduts en la foscor del boscatge. I la lluna,en arribar al riu,encenia tot de minúsculs llampecs platejats sobre la superfície negra i tremolosa de l'aigua.
Enviat per la Rafela Pujol
fruites en sacs de petons. Exòtics és clar...
La nit, silenciosa, parrupejava sons d'encanteri, perduts en la foscor del boscatge. I la lluna,en arribar al riu,encenia tot de minúsculs llampecs platejats sobre la superfície negra i tremolosa de l'aigua.
Enviat per la Rafela Pujol
TREVA NUPCIAL
Cap. XVI
No entenc el perquè riuen tant quan els explico el què em va passar el dia que em vaig casar. Jo tenia uns vint anys i no sabia el significat del casori.La missa, posar-me ell l'anell, posar-l'hi jo a ell, esmorzar xocolata desfeta amb melindros i anar-nos-en de viatge de noces. Vam triar Montserrat. I sort que vam anar allí perquè vaig poder ser ajudada i assistida en els meus dubtes...
Quan la primera nit vaig anar-me'n al llit, compartit per primera vegada i va demanar-me que em tragués la camisa de dormir em van venir tots els mals del món. Com s'atrevia? Però com s'ho podia ni tan sols imaginar... de cap de les maneres. Vaig plantejar una treva que generosament em va concedir.
L'endemà vaig matinar molt, tan aviat com vaig sentir tocar les campanes del Monestir i allí vaig còrrer a agenollar-me molt aprop d'un confessionari. El frare encara intentava d'obrir els ulls que jo ja estava agenollada davant la finestreta amb reixat de fusta i allí vaig explicar-me. Estava ben esverada. El frare fou clar i concís: no t'esveris, sí, això també és el casori. Vés-te'n en pau filla, no és cap pecat. És el teu deure.
Maria Cinta Amenós
Maria Cinta Amenós
PASSEJANT PEL PARC DE LA CIUTADELLA
Passejo sovint pel Parc de la Ciutadella i ara que he aprofundit en el seu turmentós origen no puc deixar de pensar en el dolor i les llàgrimes que hi van vessar fills de la nostra terra, per culpa dels governs tirans que la van sotmetre.A mi ja m’agradava molt anar a aquest espai de petita. Tenia fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, un indret per apropar-se a una natura amanyagada per la ma de l’home: Jo era ben conscient que no m’oferia els al·licients d’aventura de la terra feréstega i que calia ser respectuós amb l’ordre imperant: allà no podia trepitjar segons què, ni arrencar cap flor, ni potinejar amb la terra, ni enfilar-me per on volgués; però tot i així, tenia un punt màgic que disparava la meva imaginació, i això compensava amb escreix la manca de l
libertat. Quan travessava la porta enreixada, sentia el goig de trobar-me davant d’un castell meravellós, el Castell dels tres Dragons, que em transportava als contes de fades que encara omplien el meu cap; la deliciosa font romàntica de l'entrada, amb aquells amorets que s'enfilaven, tenia la gràcia de suggerir entremaliades històries; el disseny de camins i arbres que conduïen a l’esplanada semblava un jardí encantat, i quan arribava a la gran cascada, m’admirava la grandesa del monument i la fantasia d’aquells brolladors que escopien aigua amb magnificència. En un altre indret abrigat per parets de xiprers retallats, m’imposava respecte l’elegància d’un estany ple de nenúfars que envoltava l’estàtua d’una dona carregada de misteri que la 
meva mare anomenava el Desconsol. Sense ser-ne ben conscient per l’edat, intuïa que algú havia dirigit aquell espai tan ple de bellesa per fer les delícies dels barcelonins. Encara no tenia notícia de cap dels artistes i arquitectes que van contribuir al miracle, ni sabia de l’existència de moviments romàntics o modernistes, però palpava una ma sàvia al darrera d’aquell conjunt tan harmònic. A mesura que he anat coneixent la seva història, penso que aquells que ho van fer, precisament el que volien era esborrar la trista memòria d’aquell lloc i es van proposar reconvertir-lo en un dels parcs més meravellosos del món.Francina Gili
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
