Se li havia acostat, i amb un gest de complicitat, tot agafant-li les mans li havia lliurat “el llapis". “És molt important” -li va dir- “que aquest projecte surti bé. Necessito que li facis una ullada, confio en la teva perspicàcia. Fes totes les esmenes que calguin ho necessito per demà al matí. Passaré a buscar-lo. Ja sé la teva adreça. Confio amb tu, Joana.”
Tot aquest reguitzell de paraules, l'havien omplert de satisfacció i esperança. Finalment sorgia la possibilitat de tenir una trobada sols. Feia molt de temps que ella es sentia atreta per la personalitat enrotlladora, atraient, d'en Carles, el seu Cap, però la seva relació no havia trencat mai les barreres de la cordialitat i companyonia. En els seus somnis sempre sorgia l'esperança de poder conquerir el seu interès, d’intimar, de parlar i per què no, de l'amor.
Ara, encara que fos per feina, per primera vegada el seu entorn seria diferent . Caldria pensar com s'ho faria per aconseguir el seu propòsit. De la qualitat de la seva feina de correctora d'estil ningú no en dubtava. Quan els projectes passaven pel seu sedàs, perfilant vocabulari i estructures gramaticals, guanyaven en qualitat i esdevenien més entenedors . Aquesta vegada ho faria com mai!
En arribar a casa va posar en marxa l'ordinador, i va obrir "el llapis". Absorta, concentrada va fer la primera llegida. Es tractava d'un projecte genial, però l'exposició es podia millorar. Fent i desfent, imprimint, omplint la tasca d'ordre, de passió i neguit va acabar la feina a trenc d'alba. Cansada, satisfeta es va posar al llit. L’endemà s'aixecaria d'hora i faria els preparatius perquè fos una trobada especial.
Desprès d'una nit inquietant va arribar l'hora de llevar-se. No li va costar tenir-ho tot apunt. Va obrir les finestres perquè l'airet fresc purifiqués l'atmosfera amb la calidesa del sol de primavera. Va anar al forn a comprar pastes saboroses, acabades de fer i va endollar la cafetera. En Carles era un sibarita del cafè.
Havia arribat l'hora de pensar en el seu aspecte, volia que fos pulcre, senzill, elegant i un xic atrevit. Aquesta feina li va costar més que tot el que portava fet, indecisa, preocupada per no encertar. Després de posar-se i treure's mil vegades bruses, vestits pantalons, es va decidir per una brusa de mussolina blanca i uns texans. Mentre la seva imaginació teixia i desteixia converses, comentaris de llibres , d'obres de teatre, pensaments, aficions, espurnes que obririen l'entrellat íntim de la seva coneixença.A mesura que passava el temps es sentia més segura, es va mirar al mirall. El neguit que sentia li feien envermellir les galtes, estava resplendent!
El repic del timbre, la va sorprendre. Contestà ràpidament, reconegué la veu clara i afable d'en Carles. “Joana , sóc en Carles, puc pujar?” “ Sí”, va contestar tremolosa i impacient tot obrint la porta.
“Bon dia Joana , ho has pogut acabar?. Confio en tu , el teu retoc em dóna seguretat. Si tot surt bé, et dec una convidada. Passa” li va indicar la Joana. “Seu, vols alguna cosa, no, no” va respondre en Carles , “gràcies. La Núria m'espera a baix. Estic molt nerviós i hem decidit passar el matí junts. Després havent dinat passarem per l'oficina.” “Joana, estàs preciosa!, fes-me un petó, fins la tarda ! Gracies , gràcies per tot.”
Com si una llosa li hagués caigut damunt, estabornida i enfonsada així es va sentir la Joana, fent un esforç titànic li va sortir un fil de veu escanyolit, “sort!” va dir “fins a la tarda!”.
Desil·lusió, tristesa, com si una gruixuda corda d'espart hagués lligat els seus sentiments. La Núria aquella noieta que feia uns mesos havia entrat a treballar a l'Empresa havia estat el seu botxí: li havia destrossat els seus somnis.
Raimunda Pàmpols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada