L'empelt de M. Àngels Anglada - "Et deixaré la veu" Josep Tero - Recita Carme Callol

Haikú - L'EMPELT

Coberts de terra,
darrers sons d'una llengua,
ara silenci.

M. Carme Juan

L'EMPELT - Text paral·lel

És un capvespre, a l’Empordà, davant la Platja de Pals, desolada, sense edificis que destrossin la seva bellesa natural i tapin la vista de les muntanyes. S’albira l’impressionant conjunt de les Illes Medes retallat a l’horitzó amb un esclat de matisos grocs i rogencs provocat pel pas del sol que segueix el seu itinerari. Immers en un silenci contemplant l’anar i venir de les onades se sent un toc de campanes que bruscament altera el pensament. Duen enterrar l’avi Quimet, l’home més vell del poble, l’espardenyer, l’últim de la darrera generació d’aquesta professió. És una gran pèrdua, difícil d’oblidar. A la plaça del poble, on ell vivia, deixa un gran buit. Una corrua de gent s’hi apropa silenciosament en senyal de respecte. Recorden l’agilitat de les seves mans de bon artesà i com gaudien de la seva saviesa innata, cultivada per l’experiència viscuda, tot escoltant històries i fets, dels quals sempre es podia treure algun ensenyament moral. Era un home bo, honest, solidari i captivador.

Rosa Vila

TANKAS - L'empelt

Les grans campanes
espantaven gavines
a mort tocaven.
Estaven morint llengües
om a flors colltorçades.

Pere Clarimon

Zirahuen

A Zirahuen, davant l'immens llac, una matinada d'octubre, una mantellina blanca cobreix les aigües. A la llunyania, el bram d'un ase trenca el silenci. La grisor del paisatge gela l'ànima. La tristor s'ha apoderat de tot. Avui enterren l'home més vell d'aquest poble. Fins a la darrera hora ha tingut el cap clar, ha treballat la fusta amb les eines dels seus avantpassats i també la terra. És l'únic en tot el poble que dels seus llavis sortien sons desconeguts quasi per tothom. Era la seva llengua, només quedava ell que la parlés i molt poquets l'entenien. Malgrat que ha mort molt vellet i que sembla que el sol vol esvanir la boira i suavitzar la tristor, tot el poble l'hauria de plorar com abans es ploraven els morts. Ja res tornarà a ser igual, ni les ribes del llac, ni la verdor dels arbres, ni tan sols la boira matinera, ni serà igual el vent que l'aixeca i permet que el sol acaroni el paisatge. Ara, pastura de la mort, ell i la seva llengua estimada, enterrats prop del llac que ha perdut el seu nom, que ha perdut milers de noms, mentre, les fulles seques ballen la dansa de la mort sobra la tomba. Però, la natura ressorgirà les paraules no ho faran.

Carme Codorniu

HOMENATGE A LES COSES PERDUDES - L'empelt

Els cinemes de barri. Riures francs, llàgrimes dolces i tendres, renecs impulsius, petons virginals. Sobre la pantalla imatges de ciutats grises i sorolloses, boscos nocturns, pobles provincians al mig del no res. Herois i heroïnes, successió infinita de rostres i veus. Tantes i tantes vides alienes i alhora tan properes. Bellesa d'unes imatges fixades per sempre més dins dels meus ulls d'infant.

Lídia Bardina

L'EMPELT - Un dia plujós

Era un dia plujós, molt trist, i la gent de nostre petit poble deia: "Mireu, ni el sol ha volgut sortir i avui ni els ocells volen cantar ,també ells estàn tristos." Tot el poble estava de dol, perquè avui anaven a dir adéu al vell professor, l'home que els havia dedicat tota la seva vida. Mai no havia volgut deixar el poble, ni per fer una bona carrera a la ciutat. Ell estimava la gent d' aquí, ensenyava a petits i grans, els transmetia la seva saviesa.
Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyava el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.

Corry

TEXT PARAL·LEL AL CONTE "L'EMPELT"

Meravellats fins a l'èxtasi per la gran bellesa de les dunes de color de mel, una mica més rogenques, més acarabassades a la zona del massís dels Akakus. Dunes escolpides pel vent, transportador i modelador al mateix temps, ens feia viure sensacions d'alta temperatura visual i emotiva. La sorra en constant moviment s'assembla a cortines d'aigua baixant i regalimant per parets. No vivíem cap miratge, amb els ulls esbatanats com taronges i el cor i l'esperit recollint i emmagatzemant amb golafreria les vivències. Tot això va provocar-nos caminar pel desert de Líbia, molt a prop d'Algèria. En l'horitzó aparegué una figura alta i esbelta embolcallada amb les robes que vesteixen els tuaregs. La trobada ens proporcionà conèixer un vellet que vivia de vendre formatge de llet de cabra elaborat per la seva família. Vam fer un intercanvi com es va poder: mirades i traducció dels guies tuaregs. Ells li van explicar que els euros amb què se li pagava eren de perfecte curs legal, car ell no ho sabia i posava cara de dubte.Els tuaregs que ens guiaven en la nostra travessa pel desert mimaren a aquell vell amb qui ens vam trobar. Ell se'n fiava com un nen i no va dubtar que l'aconsellaven bé. Contrast de cultures i comportaments diferents. Semblava una figura emancipada dels llibres sagrats o dels contes de les mil i una nits.

M. Cinta Amenós

La mort del salze (inspirada en L'empelt)

Pobre salze. S'havia passat tota la vida procurant que mai no faltés l'ombra a ningú. Amanyagava les seves branques fent que les fulles, en moure's, els proporcionés l'aire fresc que tant agraïen a l'estiu. La quitxalla corria al seu voltant empaitant-se, els joves s'hi trobaven per parlar i, més tard, quan es feia de nit els enamorats s'hi feien promeses. Però l'arbre va emmalaltir. Les fulles van caure i les branques, afeblides, es trencaven soles. Els que manaven van decidir que, pel que quedava d'arbre, més valia treure'l i tota aquella gent que feia vida al seu voltant, va anar a trobar altres indrets. La plaça no és la mateixa. Hi han posat tendals verds. Torna a haver-hi ombra, però no és la d'abans, és una altra.

Gina Porta

SALUTACIÓ de la Francina Gili

De nou em trobo enmig d'aquest mitjà miraculós que és la xarxa, a voltes fantàstic i en altres moments exasperant, disposada a llegir, reflexionar i en definitiva aprendre cada dia una mica més. Espero trobar-m´hi tan bé com l'any passat amb aquell "Camí de Sirga" entranyable, on vam viure experiències meravelloses i vam conèixer tants amics. Aquest any farem contes i narracions i ja n'hem llegit alguns. El primer, de la gran Mercè Rodoreda es titula "Zerafina" i és un relat en primera persona amb tota l'empremta de l'autora. El segon dia, hem treballat dues narracions, "Desenllaç" i "L'excursió", d'en Sergi Pàmies, que tenen el toc d'originalitat i sorpresa que el caracteritza. I per últim, el tercer dia hem fet la primera part de "L'empelt" de M. Àngels Anglada que acabarem en la propera classe.Trobo interessant aquesta experiència dels relats curts que requereix un esforç de comprensió on els detalls són importants i que permet descobrir un univers diferent cada setmana. Fa il·lusió iniciar una nova etapa i estic segura que ens enriquirem amb les aportacions de tots.

TANKAS - L'empelt

TANKAS - Francina Gili

Claror de l'alba
que allunyes la tenebra;
la llum despertes.
Del gris de la incertesa
n'esborres les petjades.
---
Per noble causa
treballa tot un poble,
causa callada.
La feina no és ingrata,
demana gran silenci.

En llavis tendres
floriran les paraules
com primaveres.
Obrim finestra i porta,
confiem en l’esperança.

TANKAS - M. Carme Juan

Claror de plata
entre les oliveres
l'aire portava.

Corbera d'Ebre
pels voltors esglaiada
de nou contempla
la lluita aferrissada
per salvar les paraules.

LA MORT DEL VELL ERMITÀ (inspirada en L'empelt)

El vell ermità jeu sense forces, respira dèbilment, amb els ulls clucs. Espera la mort serè, sense pressa, com ha actuat sempre. Confia en el més enllà.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.
Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.

Francina Gili

L'empelt - Un poble de muntanya

La vella de Veglia vivia en una illa. Però en una altra banda del món hi havia un poble molt petit a dalt d'una muntanya envoltat de pics sempre blancs, amb unes cases de pedres negres en què totes les finestres estaven plenes de flors de tots els colors. Tot era trist perquè havia mort un home molt vell que parlava una llengua molt antiga que ningú sabia quan havia nascut, ni d'on venia. Amb el vell aquests sons de paraules desapareixien, era l'únic del poble que la parlava, els altres l'entenien però no havien après aquesta llengua. Quina buidor... desapareixien un home i una llengua..

Anna Calvia